Amb gran èxit de crítica i públic el compositor eivissenc Miquel Angel Roig-Francolí va estrenar al Teatro Real» de Madrid les seues Cinc peces per a Orquestra. L'obra, composta per encàrrec de Ràdio Nacional i premiada en el «Primer Concurso Nacional de Composición», fou estrenada per l'orquestra simfònica de RTVE dirigida per Odón Alonso.

Ja d'entrada -i amb les excepcions lògiques cal dir que aquesta obra revela l'autenticitat i l'originalitat d'un creador que és només en els començois de la seua carrera i que, en conseqüència, prometen ser molts els fruits que encara ens haurà de dar. Una forma de fer música que és fidel, primer de tot, a la pròpia interioritat i que, per tant, no para esment a les divagacions i als riscs avantguardistes i pseudo-avantguardistes que se'ns han vengut imposant de forma obsessiva al llarg de les darreres dècades.

La mateixa cosa ha vengut succeint en Literatura i, pot dir-se, que en totes les formes de l'Art. És a dir, es considerava que només un afany novedós, contemporani, tenia validesa en Art, alhora que es rebutjava de colp tota la tradició. L'obra d'Art havia de venir, abans de tot i sobretot, imposada, pels

seus riscs, salts i precipitacions. Afortunadament (i una vegada més) el pas del temps ens ha vengut a demostrar el contrari, ha llevat les «màscares>> a no pocs autors, ha revelat allò que és pròpiament autèntic, és a dir, tot quant en Art és resistent al pas del temps.

Però no es cregui, per tot això que hem dit, que Miquel Angel Roig-Francolí és un compositor estrictament clàssic, que es cenyeix a repetir les formes de l'ahir. Res més lluny de la realitat. Ens trobam davant un compositor molt d'aquest temps i de la nostra hora. Perquè ell també ha sabut arrancar a les avantguardes allò que aquestes tenen de verdader, però les arrels de la seua obra s'enfonsen molt més enllà, en moviments artístics inqüestionables: el simbolisme, l'impressionisme, el romanticisme... I tot això sense saber amb certesa en quina mesura s'influeixen aqueixos moviments, puix la seua obra es destaca en tot moment, sucosa i nítida, amb plenituds, timbres i delicadeses pròpies.

La música en la seua expressió més sublim-havia dit Schiller- s'ha de convertir en forma pura i afectar-nos amb el poder serè de l'antiguitat (Sobre l'educació estètica de l'home).

És aquest formalisme pur el que sorprèn sobretot en l'obra de Roig-Francolí, la nitidesa emocionada, sense artificiositats, del to i, especialment, la postura silenciosa, illimitada de la seua temàtica que, afortunadament, es concreta rares vegades.

No és estrany, per això, que la critica hagi parlat, vora una expressió directa i objectiva, del que és més important: de lirisme total. No és poc, en els temps confusionaris que corren, cloure l'oïda als artificis temptadors, als cants de Sirena» exasperats de les modes últimes, i deixar fluir, amb domini orquestral, amb gran densitat, amb un lirisme concentrat, tens, exquisit, la pròpia expressió musical.

Totes aquestes característiques es concreten i perfilen amb gran profunditat en Conductus, la seua última obra, estrenada també molt recentment, per l'Orquestra Simfònica de Palma. Si, per entendre'ns, en obres anteriors podíem parlar d'una arrel impressionista 0 romàntica, aquí -com ha assenyalat el propi Roig-Francolí es tractava d'imposar un estil auster, clar, a la manera de certes composiciones medievals i això és el més important- homenatjar, o ser fidel, a una manera d'entendre la vida, en la qual el més elegant lirisme i allò que és sagrat convivien.

En fi, aquesta és només una nota provisional i apressada a l'escalf dels últims èxits del compositor eivissenc, però crec que hi queden suficientment exposades les coordenades creadores i líriques, les raons de fons de la seua poètica musical, si aplicam al seu mode de treballar una expressió universalista, de significat comú per a totes les arts.

Vet aquí les seues obres passades -Espejismos (1977), Piezas inviolables i Suite Apócrifa (1978), les Quasi Variazioni (1979), les dues presents que hem comentat, com una verdadera revelació i el camí obert a nous fruits: una nova estrena a la Fundació Juan March» de Madrid, dins un cicle de jóvens compositors, i un encàrrec per a l'Orquestra Nacional d'Espanya.

Hem parlat de lirisme total, expressió clau per a emmarcar aquest compositor. També hauríem de parlar del caràcter infinit de la seua melodia. Per acabar, s'hauria de subratllar igualment una altra qüestió que en Art ens pareix fonamental: Roig-Francolí treballa amb el misteri; és a dir, amb allò que en Art torba i pertorba el nostre humanisme, la nostra interioritat més profunda.

Art, en suma, el d'aquest eivissenc exemplar, que transcendeix, com començàvem dient, pel to d'autenticitat, per la qualitat de les formes, per l'aprofundiment dels contenguts. Art, en suma, essencial, per fer referència a una idea de clara (i encara no superada) encunyació romàntica.