Malgrat els darrers estudis realitzats per especialistes com Joan Veny, Aina Moll i altres sobre el parlar d'Eivissa i Formentera, la nostra llengua segueix encara oferint llacunes i punts foscos que els esmentats lingüistes no han esbrinat, sigui pel caràcter més bé general dels seus estudis, sigui pel fet que els estudis eren de caràcter més morfològic que no fonètic i sintàctic, i encara la mateixa condició d'observadors forasters, expliquen el fet que els dos aspectes fonètics que ara tractam siguin més o manco ignorats pels estudiosos de la llengua catalana.

La diversitat i la dispersió de trets fonètics, morfològics i encara sintàctics que observam al llarg de la geografia illenca és una realitat que s'imposa i que demana que sigui estudiada a fons i amb urgència.

Al llarg d'aquesta aportació no pretenc tractar tots els trets que hom veu, sinó que solament fixaré l'atenció en el vocalisme tònic i tenint present sempre la didàctica d'aquest punt de la llengua.

Avui, per sort, ja podem ensenyar a l'escola la nostra llengua i desfer la ignorància dels allots, desencantant-los de «las cinco vocales» del castellà. La didàctica de les vocals catalanes exigeix una gran quantitat d'exemples i algunes coses més, com són ara, una bona educació fonètica i acústica per part del mestre i també tenir un coneixement de la realitat fonètica del grup-classe i àdhuc saber quina és la consciència lingüística de cada alumne.

No podem oblidar que les escoles d'Eivissa avui recullen allots de procedència geogràfica i lingüística diferent. Passem ara a veure quines són les zones diferents i quins són els trets diferenciadors que presenten i encara quins són els problemes que es plantegen a l'hora d'ensenyar.

I. L'anomenada vocal neutra i la E oberta en posició accentuada

La diferència entre les dues vocals tòniques i l'existència de la E neutra tònica i la E oberta, ja va ser observada a començaments de segle per Mn. Alcover i altres. Si tenim en compte l'existència o la manca de la E neutra tònica tenim dos esquemes vocàlics diferents: un esquema de vuit elements (α), i un altre esquema de set elements (β):

(α)

  i       u
   e  ə  o
    ɛ   ɔ
      a

(β)

i      u
  e   o
   ɛ  ɔ
     a

L'existència 'aquests dos esquemes vocàlics també es dóna a Mallorca i a Menorca. A Eivissa i Formentera predomina l'ús de l'esquema de vuit elements. Com ja és sabut la E neutra ha evolucionat a E oberta en època posterior. Aquest tema ja va ser tractat a començament de segle per tots els lingüistes d'aleshores i posteriors i jo mateix el vaig prendre com a tema per a la meua tesi de lincenciatura¹

a) L'extensió i parlants.

La E neutra ha passat a E oberta, és a dir, pronuncien pèra i no pəra les següents localitats d'Eivissa²: Santa Agnès de Corona, Sant Antoni de Portmany, les véndes de sa Bassa Roja i des Arabins de la Parròquia de Sant Rafel de Forca, Sant Agustí des Vedrà, Sant Josep de sa Talaia i es Cubells. Quant a superfície, la zona del parlar portmanyí afecta poc menys d'un terç de l'extensió total de l'illa i, quant als habitants, d'acord amb els censos de 1975 sumen 10.514 parlants, xifra que ve a representar una cinquena part de la població d'Eivissa (vegeu el mapa 1.)

b) Les isogloses.

Les fronteres o isogloses entre la E neutra i la E oberta coincideixen amb els límits geogràfics, històrics, econòmics i fins i tot amb els límits de la nova tècnica, com veurem més endavant. Per no estendre'm massa posaré l'exemple d'un punt concret de les fronteres. El límit entre Sant Antoni i Sant Rafel passa per dins terres d'aquest, deixant a la part de Sant Antoni les véndes des Arabins i sa Bassa Roja; aquesta frontera ve determinada per la incidència dels factors esmentats: les dues véndes de Sant Rafel que fan la e oberta, geogràficament, cauen a la plana de Portmany; quant al factor econòmic, els habitants d'aquelles zones solen anar a comprar a Sant Antoni i no a Eivissa, i l'altre factor, l'històric, que abans de fer-se la divisió dels Quartons en parròquies (s. XVIII), aquestes dues véndes eren de Portmany. El factor tècnic esmentat es refereix a l'extensió de la línia telefònica, que està installada de tal manera que els límits dels números de telèfon que comencen per 34, el mateix de Sant Antoni, per la part de Sant Josep i Sant Jordi s'acaba just a la partió i coincidint amb la isoglosa de la E neutra i la E oberta.

c) Cronologia i explicació del canvi.

Com a Mallorca i a Menorca el canvi de la E neutra a E oberta s'ha produït recentment. Hem constatat el moment del canvi en el llenguatge de la cançó popular eivissenca: els cantadors de la zona on avui fan E oberta en el parlar familiar, quan canten i tant amb redoblada com sense redoblar, ara i en tant deixen fugir alguna E neutra tònica.

La causa del canvi cal cercar-la en un factor intern de la mateixa llengua: el poc rendiment funcional de la distinció E neutra i E oberta, és a dir, que la funció diferenciativa de parells mínims, mots que només es diferenciessin pel timbre vocàlic de l'esmentada E neutra o tancada, no se considera necessària i ja se sap que tota llengua tendeix a l'economia, a suprimir tots aquells elements innecessaris.

Crec que és molt discutible seguir jugant avui dia amb la dicotomia parlar urbà/parlar rural, quan hi ha hagut alguns nuclis abans de la ruralia que presenten una evolució prou clara i tots els sentits. Sant Antoni i Santa Eulària, i moltes barriades de la perifèria de ciutat dels pobles esmentats presenten un gran moviment de població i un progrés econòmic i social indiscutible. Tot aquest progrés evolutiu ha fet que Sant Antoni, en el nostre cas, sigui un nucli innovador del llenguatge, ja tenim trets fonètics i lèxics, l'extensió dels quals és la mateixa que la del tret E neutra i E oberta. És ben probable que el nucli irradiador sigui Sant Antoni i d'aquí se vagin estenent cap a altres indrets on avui observam també la E oberta.

II. La O oberta i la O tancada a Eivissa

Hi ha hagut algun estudiós que ha observat que la diferenciació de la O oberta i la O tancada era una mica confusa: «Alguns mots que s'articulen amb O oberta en català, presenten O tancada en eivissenc: loco, cónsol, códol, nom (St. Josep); tronxo, prompte, en canvi llosca (amb O oberta) «burilla», «punta de cigarreta»; cal dir que hi ha certa confusió respecte a l'obertura d'aquesta vocal.»³

Certament té tota la raó en Joan Veny quan diu que hi ha vacil·lacions quant al timbre de les O, però també hem observat un fenomen que es dóna a uns determinats indrets podem dir que sistemàticament: la no distinció del timbre obert i tancat de les dues O entre la població més jove de la ciutat d'Eivissa i del poble de Santa Eulària. Aquests parlants no diferencien ni acústicament ni fonèticament un mot amb vocal O oberta d'un mot amb vocal O tancada. Aquesta no distinció implica la confusió dels mots, dels parells mínims següents: dóna/dona, ós/os, mòlt/molt, són/son, sòl/sol, cós/cos, dónes/dones, fóra/fora, etc. I encara tampoc fan la O oberta d'una sèria de paraules que per raons de fonètica històrica tocaria fer-les obertes: por, col, respon, dol, etc. se pronuncien tancades.

Una vegada més l'esquema vocàlic del parlar de ciutat i de Santa Eulària queda reduït a set elements (γ):

(γ)

  i     u
   e ə o
    ɛ  
      a

La O tancada cobreix el camp de dispersió que correspondria a la O oberta.

III. Les dificultats didàctiques que això implica.

Una vegada exposades les diferències característiques de les zones que presenten uns trets més clars, vegem esquemàticament les dificultats que se presenten a l'hora d'explicar les vocals catalanes a Eivissa.

a) El fet de no distingir la O oberta de la O tancada suposa no poder col·locar correctament l'accent greu o agut damunt la vocal corresponent en aquells casos en què caldria posar-los. D'altra banda, en parlar de timbre obert i tancat per a les O, els allots se senten estranys pel fet de no tenir aquest hàbit com a propi.

b) Pel que fa a l'existència de la E neutra i la E oberta, el problema és per a aquells parlants que no tenen com a propi el so neutre tònic. El docent ha de recórrer a la E neutra àtona per tal que els de la zona de Ponent d'Eivissa, puguin conèixer aquest so que ells no tenen.

Estic convençut que aquestes dificultats esmentades poden ser superades sense gaires problemes si l'ensenyant coneix quin és el problema i esper que la meua aportació hagi servit per veure de què es tracta. Amb això i voler fer bé les coses anirem guanyant terreny en el camp de l'ensenyament.

Referències Bibliogràfiques (Inclòs en Nota 1)

• ALCOVER, A. Mª.: Una mica de dialectologia catalana. B.D.LI.C. IV; (1908). P. de Mallorca, Pàg. 126-211.
• GRIERA, A.: El dialecte balear. B.D.C. V, (1907) Pàg. 1-10.
• MOLL, F. de B.: Els parlars baleàrics. Actas del VII Congreso Internacional de Lingüística Románica. Univ. de Barcelona, 1953. Actas y Memorias, Barcelona, 1955. Volum I, Pàg. 127-136.
• MARI TUR, Joan: Terminología marina de Ibiza. Barcelona, 1966. Tesi de Llicenciatura mecanografiada. Seminari de Romàniques de la Univ. de Barcelona.
• VENY I CLAR, Joan: Aproximació a l'estudi del dialecte eivissenc. «Randa», núm. 5 (1977). Ed. Curial, Barcelona. Pàg. 5-42.
• VILLANGÓMEZ LLOBET, M.: La llengua dels eivissencs i formenterers, dins Curs d'iniciació a la llengua. Normes gramaticals. Lectures eivissenques i formentereres. Institut d'Estudis Eivissencs, Eivissa, 1978, 2ª. ed. Pàg. 207 i ss.

Notes