Tal vegada l'illa a les tres de la tarda. Eduard sense pressa, cap a la mar. Intueix una cançó, una tonada vora la plaça antiga de temps i de silenci: «... però un temps, per aquestes contrades la música es sentia amb deliri. Temps era temps...» Una meditació trivial sempre ajuda a fer un bon camí. (Florència a Paris ha tret tota, o gairebé tota, la roba interior al balcó. Una roba humida, un dia calenta, ara transparent i lúcida. El carrer ample de la ciutat fou possessió de mil cavallers desarmats i sense flors. El cafè, els cafès, desprenien una olor intensa de buguenvillea, de plata rovellada, de túniques sagrades. L'edició dels periòdics del matí s'esgotà irreflexivament quan foren publicades les notícies sobre una desconeguda guerra de sentiments i de sang escampada per tota la ciutat. Però la roba interior -colors diversos- prolongant la seva lluentor penjada de cordes al balcó. Un sospir intranquil i una carícia intuïtiva, densa, carregada de mar i d'oceans. El cafè, els cafès, encara moren al dia següent de la tragèdia, de la catàstrofe. El record de París -fragments ara d'un llit sorollós- esclatà de sobte. I la roba interior, estesa a l'exterior. Al balcó). Eduard sentia una preferència especial, no determinada per la música simfònica: «... una música, com qualsevol altra...». Però en aquell moment sol, al carrer, camí de la mar, les possibilitats d'escoltar-la eren mínimes. Tres subjectes, o persones, mai es sap, que llogaven a tota hora paraigües de mil colors, passaren pel seu costat. Pel costat d'Eduard que anava camí de la mar. O d'una esperança. No era, però, aquell moment un moment adient per llogar o comprar paraigües: «... malgrat que el temps s'embruta i...» Podria ploure? L'interrogant el va distreure una estona d'aquells passavoltants improvisats que llogaven o... venien paraigües. Per aquells àmbits illencs, la pluja no solia ser generosa amb la terra. Només, i a principis tímids de la tardor, temps d'oració, de morts a les sepultures, de magranes tendres per encetar al llarg d'un carnaval familiar i de foc, unes lleugeres plogudes sobre la mar, també sobre les cases i sobre les persones, feia acte de presència amb llicència eclesiàstica i de Roma-. Eduard era un sentimental de totes aquestes coses. (Més enllà d'un silenci, Florència, nua davant el mirall se'n recordava d'un líquid, o era un perfum?, Margaret Astor era el nom, que li penetrava per la pell posant-la en un estat d'excitació creixent però contenible. La roba interior minvava com els matins de gener amb una petita diferència: la blavor no era un tresor compartible. Més aviat, perfectament tot el contrari. I Florència ho va acceptar en un equilibri prou compromès. A París, ara que una guerra escampava fum i soroll, sang i misèria, tambors i maldecaps, s'inicià una partida d'escacs molt carregada de gents. Les multituds omplien de gom a gom l'estadi central del Parc dels Prínceps. Un comitè executiu i deliberador repartia equitativament paperets amb números concrets per a cada participant. L'atmosfera, o el clima, com vulgueu, era intensa i forta. A deu graus sota zero. Els jugadors d'escacs -elles vestides de rosa transparent, ells de jokeys d'hipòdrom- es vigilaven de forma i manera estricta i rigorosa. Res no podia preveure una tempesta anunciada per meteoròlegs sense informació i sense formació. El desgavell portava números elèctrics arran del cap. Florència penjada ara del fil del telèfon, línia directa amb el Parc Central dels Prínceps, sentia el soroll dels participants: «Potser, i amb una mica de sort, els resultats...» No. Però no. Tot li deia que d'aquelles partides multitudinàries que ara tot just començava, sense matisos, sense un brill eloqüent, sense mots ni paraules, no en treuria res en clar.)

-Teniu maduixes? -demanà Eduard als homes que venien o llogaven paraigües-. Una boira, inicialment llunyana, d'immediat prop de l'escenari, fou la resposta. Callada i subtil resposta, pensà. I així era: callada i subtil. De petit, d'infant, tocant el desert de l'adolescència, un film suec, signat: I. Bergman, parlava d'escenes quotidianes on les maduixes de la terra eren les inevitables protagonistes, les estrelles, convidades de pedra que assolien una tendresa, un abraç, un turment voluntariós i estable. Els homes que ara voltaven la figura, l'ombra d'Eduard, no estaven per gaites. Molt menys, per maduixes. Maduixes vermelles, saboroses, de pàllids records, de reflexos ambivalents i lúcids. Sentí de sobte un esclafred de dalt a baix del seu cos en recordar el mot, l'expressió, lúdic. Una expressió d'obert contingut, una reflexiva oració gramatical tancada a una sola paraula: lúdic. El sexe, lúdic. Els llençols, lúdics. L'ull dret de la bella dona, lúdic. El menjar lent, calculat, nerviós de forma, lúdic. Les maduixes i els homes dels paraigües, lúdics. «... Bé, no cal amoïnar-se per una paraula, al cap i a la fi, la noia de la biblioteca pot tenir una llarga, prolongada menstruació d'hiverns...» Eduard no fumava des de feia ja moltes estacions. L'enyorança del fum, el gest formós d'encendre un misto: «... amb aquella remor encantadora, clec...!», el color verd i blanc del paquet, formava ja part de tot un envelat que a l'hora del testament podria comptabilitzar-se d'un estil perfecte, exacte, rigorós.

-Però, de veritat, no teniu maduixes...? (Florència. Florència. Florència. La dona jove, bruna, esvelta dins una ciutat de meravella, mitificada per poetes tísics, maleïda pel porter de l'hotel dels Ambaixadors, elogiada sempre per la paraula encesa. Florència. I París. La irònica partida d'escacs amb jugadors d'hipòdrom, cambres de te, geranis en flor, abelles de tota mena, neu a carretades portades per qualsevol indret del país. «He d'escriure una carta, moltes cartes... ¿quina hora és?...» Florència no ho sap. Florència no porta rellotge. el rellotge el perdé l'any passat a Mariambad. Florència evoca ara Mariambad. Mariambad, les pistoles, el remor de la pólvora esclatant. Una besada calenta. Els llavis que es trenquen i la brusa descordada per on un pit intranquil vol pujar per la paret color de fusta vella, a la vora del foc, amb una xemeneia esplèndida i les copes de conyac que anaven desfilant com un exèrcit de soldats sense frares ni generals. Florència i el foc dins una gàbia, o dins una oració, encerclada de mirades fosques i llavis ardents. Florència asseguda i nua, amb el sexe de perla i uns ulls suaus i de perfum. La descripció és esotèrica. Per la muntanya i sense faldilles baixaven les aigües. Torrentada del sud. Milions de pedres sobre la catedral de la ciutat. Veus agòniques davant d'un oratjol creatiu. I el porter imbècil de l'hotel dels Ambaixadors preparant un tormentós menú del dia que ningú vol. Florència, encerclada i tancada a la ciutat. I la ciutat és una capsa groga que parla de guerres llunyanes, de canons i d'avions. Finalment, la carta.) Els homes que venien o llogaven paraigües trobaren d'improvis un màgic pretext per desaparèixer de l'horitzó. Un carnaval de corbs que transpiraven suor endarrerida desenvoluparen tot un bell, majestuós espectacle que espantà els presumptes venedors. Tots ells, picaren el dos. Eduard, tranquil, embolicat de fums i sorolls, amb desitjos clars de maduixes, comprovà que les feres no son tan endemoniades com les pinten o les dibuixen els artistes que sovint organitzen escàndols pels redols dels carrers de Bristol.

Tota aquella maror i després el silenci. L'illa a les tres de la tarda i Eduard és posseït d'una angoixa indefinible. «Podria continuar passejant. O atracar-me a la biblioteca més pròxima i rellegir qualsevol fragment del Proust...» Escampa el mal temps i un envelat de passions li trenca el cervell. Boires i boirines. Aurores boreals. Sol lluent que crema i que mata. Enllà de tot, l'illa del poble. La gran ciutat. La ciutat bruta, envilida. La ciutat envoltada de metalls oberts de metal·lúrgia, de papers de vidre, d'arbres d'un gris gairebé imprecís, una mica abstracte. De remor intermitent i de frases tal vegada prefabricades.

TOTS ELS EXTREMS HIPOTÈTICS CONVERGEIXEN DINS UN MARC LABORAL

LA PETITA ESTONA D'UNA TRAGÈDIA ESDEVÉ SOMRIURE

ABOCATS AVIAT A LA CATASTROFE

LES LÍNIES CONTÍNUES/DISCONTÍNUES PORTEN UN SABORÓS REGUST DE SEXE EMBAFADOR

I en tot això consistien les frases dignes d'una imaginària campanya electoral. Frases de foc i fum. De catedrals encerclant l'illa malgrat aquella estranya homilia, ¿o fou discurs?, concedida per la màxima autoritat eclesiàstica. «... El temps de les maduixes, de les bones maduixes, ha mort. Definitivament. I no tornaran mai més. Mai més. Tindré, però, l'esperança de la literatura de costums, la conversa al bar de la cantonada, del «Quadern Gris», d'una emissora local, és clar, de freqüència modulada que emet de forma quotidiana...» Recordava Eduard la biblioteca central i delicada que destilla papers, i aquella senyoreta que amb un paraigua blau passejava sota una fràgil pluja d'hivern. Tot un món, tot un univers de llibres, de paraules, de pàgines en blanc, de mots d'expressió, de fotografies groguenques escampades per uns prestatges bruts de pols i de misèria. Però la senyoreta, la bella senyoreta no volia esperar mai l'arribada de l'aigua, de la pluja, per treure per uns carrers impossibles el paraigua blau, de vegades blanc, rosat per unes magranes sempre de l'exterior. Mai de l'interior de l'illa. De les illes totes. I sense poder llogar paraigües -paraigües que res no tenien a veure amb la senyoreta de la biblioteca- lluny també d'un claustre matern de maduixes. (Florència retardà una estona la fugacitat de la roba interior estesa. Una suau ventada de ponent volia avalotar la tendresa de les seves línies que aportaven al joc amorós un embolic tumultuós fet de reflexos daurats. Florència i la roba interior. D'un interior perfumat a poc a poc, amb el lent pas del temps i de la tènue petjada de flors per néixer. La partida d'escacs prolongant-se més enllà de l'aire de la ciutat. L'ombra de Mariembad tornava sempre als moments crítics de la seva vida. Per exemple ara mateix, quan aquesta partida d'escacs o la nocturnitat d'un hipòdrom desenvolupava una festa enlluernadora. «És diferent la nocturnitat o la cosa nocturna. A Mariembad. El palau de Mariembad, els passadissos, la cambra de gel i de foc, les lampedes i els llums, el servei secret intern, la mirada del porter, les criades que entren i surten despulles besant-se als llavis, tot plegat delimitaven, delimiten, que res de tot això no és mort encara, una comunitat armònica, orgànica, flexible, ¿liberal?...» Florència no deixa córrer. Nua davant el mirall pensa lleugerament en el cafè. Amb els cafès amargs i sense sucre. París tranquil, apagat, a les fosques, prop d'enterraments, de cerimònies fúnebres, treia les sabates amagades sempre, contínuament al magatzem popular i anàrquic. París tremolós i impacient, avalotat de passions i de melodrames, agafava el tren de la circumval·lació. El tràfic rodat ja no era el carnaval trencat dels anys 20 quan una profunda olor de gasolina barata omplí els barris per mai l'eixample elegant i bell, no atrapat per olors desagradables. La mar com un programa fet en directe, els jugadors d'escacs o una mena d'emoció indefinible. I el cafè. Els cafès. I el record esclatant de Mariembad. Del palau de Mariembad. I la roba interior mai acabada d'eixugar. Infinitats i variants de la geometria, dels angles i de les convergències. Florència. Eduard rodava per la ciutat. Les almoines i la sang obrint les velles ferides de la sang. El port sense gavines duia a Eduard l'evocació d'un or, d'un temps difícilment superable. Finalment entrà al popular lloc de menjars. El cambrer vell, brut, desgastat, mal vestit, sense ull dret i l'altre a punt de ser metàl·lic, ombrívol i pàl·lid, prenia nota de les comandes, de les begudes. Uns antics músics de música antiga tocaven el violí. La remor d'oli fregint, els alls i les cebes embolicaven l'atmosfera. Tothom llegia periòdics de data endarrerida. Col·locats cara a l'exterior i amb les cames obertes, aquesta colla de jubilats rememoraven la lenta sortida de vaixells de pesca al port, al moll que donava brillantor però també angúnia a l'illa. Homes tan vells i tan antics com els propis músics i les pròpies músiques. Les dones, cap d'elles podia situar-se a l'altura de la senyoreta de la biblioteca i del paraigua. Servien els menjars precipitàdament, lluny de qualsevol ordre o concert provocant una no desitjable revolució sense maror. Tot això provocà un aldarull indescriptible. Els plats volaven més enllà al voltant de possibilitats inarmòniques. El violí, tots els violins, foren devastats per aquesta sobtada tempesta. El lloc de menjars populars passà per una estona, per uns moments perillosos. El fantasma d'una tancada per ordre governativa fou visible. Llavors, tornà la calma. Eduard, que era home alt, prim, d'estructura fibrosa, de caminar llarg i de pensament ambivalent, arribà a la conclusió que no era el moment oportú per dinar. Al carrer continuava el carnaval de frases que atacaven l'espectador, el ciutadà.

UN HOME, UN VOT, UNA DONA, UNA TARONJA

PROSTITUTES SÍ; AMOR, NO

PER UN RESPECTE A LA PERSONA HUMANA, PER UNA DIGNIFICACIÓ DE LA LLIBERTAT, PER UNA SOLIDARITAT HUMANA, HEM DE CREAR UNA SOCIETAT NUCLEARITZADA

REFORMISME SÍ; INTEGRACIÓ, NO...

(A París, Florència i la partida d'escacs...)

Eivissa, 1984