La premsa ha parlat d'un projecte de normalització lingüística. De cor desitjam que comprengui tots els àmbits de la cultura i de la vida social. Els «signes» del nostre temps exigeixen una plena normalització de la nostra llengua.

En l'àmbit religiós de les Pitiüses deistjam també una normalització; desitjam l'ús equitatiu de la llengua nadiua en la litúrgia, en la predicació i en tots els aspectes de l'activitat de l'Església.

La Instrucció de la Congregació de Ritus per l'aplicació de la Constitució de la Litúrgia ordena: «A les nacions on hi ha diverses llengües, es facin traduccions populars per a cada una d'elles». Les traduccions són per a usar-les; no per a tenir-les arraconades.

La cosa equitativa, lògica, adient amb l'esperit de l'Església, és no excloure les llengües vernacles dins l'àmbit eclesial. Per a l'Església totes les llengües i cultures són «santes i oficials», com s'ha dit.

L'Església, quan empra les llengües autòctones, ho fa, no per ensenyar una llengua, sinó perquè pensa que té més eficàcia pastoral.

Hom aconsella l'ús del castellà en el culte a les ciutats, perquè tothom l'entén. Això és una clara parcialitat. Hi ha una gran majoria a les ciutats que entén el castellà molt superficialment; hi ha molta gent pagesa i de pocs estudis.

El just seria que es diguessin misses alternativament, unes en castellà, i les altres en la nostra parla. A més, la paraula no és sols per fer-se entendre; és per entrar més dins el cor dels oients; i una llengua que no és la nadiua, perd tot el caràcter d'intimitat, de sinceritat que hauria de tenir. La paraula pot sortir totalment híbrida.

En la llengua pròpia tot té un escalf més vital; té més ressò dins el cor; és més finament matisat.