Volem, en aquest article, avançar algunes de les conclusions a què hem arribat en el nostre estudi de «La orfebrería ibicenca»¹, on l'interès principal s'ha centrat en l'anàlisi de les diverses aportacions que en el transcurs dels segles han anat conformant la dita orfebreria, molt particularment en aquells elements que permeten la seua comparació amb les pròpies de l'època púnica.

La possible pervivència d'elements púnics s'analitza tenint en compte la condició insular d'Eivissa (que permet que les diverses civilitzacions que hi han passat perdurin amb molts dels seus trets essencials) i el manteniment de la tradició fenícia en la joieria popular espanyola, gràcies als moriscos i jueus².

D'aquesta manera, com a característica potser essencial de l'orfebreria popular d'Eivissa, podem establir la transigent unió de diversos elements. Els conjunts religiosos de «sa Creu» i «sa Joia» ocupen un lloc privilegiat entre l'amalgama de joiells de base púnica, sobre la qual s'ha desenvolupat el gust arabic i jueu. Aquesta característica és lògicament explicable si consideram: a) la llegenda de riquesa en or i plata que s'atribueix a l'illa en l'època púnica, potser documentada en la joieria representada a les terrecotte púnico-locals (cal considerar que el saqueig que ha sofert l'arqueologia eivissenca repercuteix, lògicament, de manera directa en la joieria); b) el fort influx àrab; c) l'impacte del Cristianisme; d) el «monopoli» dels tallers joiers per la raça jueva, encara que aquest fet, a les Balears, es doni sobretot a Mallorca. Si bé l'home porta embotonada de plata i és tradicional que porti un rosari, ordinariament de plata i grans vidriats, penjat del coll, la riquesa i profusió de joies és pròpia de la dona, cosa que respon a un tret eminentment mediterrani, on el marcat predomini masculí té com a contrapartida l'enriquiment de la dona, cobrint-la materialment de joies³.

Aquest luxe tradicional de les dones és el llenguatge visual més immediat que utilitza la pagesia per expressar el seu nivell econòmic. És curiós assenyalar que la identificació del poder amb la possessió dels metalls preciosos, que es devien dur profusament i ostentosament, fou una característica del llegendari món tartèssic⁴. En aquest punt cal fer constar que Sureda Carrión⁵, basant-se en un escoli de Servi a l'Eneida de Virgili (7,662) indica que Tartessos podia trobar-se al sud-est i que l'illa d'Eivissa formava part d'aquest regne. Així com també assenyala P. San Nicolás⁶, encara queda per recórrer un llarg camí fins a la identificació definitiva del regne de Tartessos, raó per la qual cap teoria no ha de ser rebutjada en principi. De moment, els objectes vinculats amb la cultura tartèssica es localitzen a les riques zones mineres de Huelva i Extremadura, o en els camins naturals que condueixen a la Meseta o al litoral atlàntic⁷. Les troballes jalonen una via comercial que, des de les costes atlàntiques, conduïa a l'interior, ben coneguda en època romana: des de Gades ascendia a Hispalis, passava per Emerita Augusta i arribava a Salamanca. Una altra via comercial era la que conduïa des de Tartessos a l'estuari del Tajo (Ora Mar. 178-180), possiblement relacionada amb l'obtenció de l'estany atlàntic. És precisament a la regió extremenya-lleonesa, regió nuclear i de més

arcaics elements d'Espanya⁸, en concordança amb antics camins pastorils (Cañadas de la Mesta) i l'anomenat camí de la plata, on la joieria popular d'Eivissa i alguns aspectes concernents a la indumentària troba diferents parallelismes⁹, i és en la joieria salmantina, molt concretament en les anomenades «vistas» de la Alberca,

on l'orfebreria eivissenca troba els seus parallels més clars, fora de l'àmbit mediterrani. Abans d'endinsar-nos específicament en els dits parallelismes, cal fer esment de la problemàtica existent en relació als dos tipus d'emprendades o conjunt de joies femenines. Per bé que és molt estesa la creença d'una major antiguitat de la de plata i coralto¹⁰, l'exemple més immediat de la pervivència púnica en la joieria local sol referir-se a l'emprendada d'or¹¹. En aquest aspecte, res millor que recordar que I. Macabich, qui en la seua creació poètica, concretament en «Vesprals», defineix l'emprendada d'or com una

«selecció de trenta segles, / dins nova carn vell esperit...»

En base a la dita problemàtica era absolutament imprescindible: a) l'estudi de la joieria púnica, molt concretament la trobada a Eivissa i representada a les terrecotte púnico-locals; b) recollir el testimoni entre la nostra gent referent a la relació joies-indumentària (atesa la necessitat d'unir a l'estudi de les joies el propi de l'indument, també comparat en alguna ocasió amb el d'algunes terrecotte trobades a l'illa), així com el de la relació joies-edat i altres circumstàncies, per poder valorar el simbolisme que inclouen.

L'estudi de la joieria trobada a l'illa es va centrar al lot de joies exposades al M. A. N. i al dipositat al M. A. E., on, gràcies a les publicacions de les Campanyes d'Excavació de C. Román, als documents corresponents i a les anotaciones del que, així mateix, fou Director del M.A.E., Mañá de Angulo, poguérem situar un gran nombre de peces dins del context en què foren trobades i, especialment, localitzar una molt significativa allusió comparativa amb la joieria popular d'Eivissa, per unes peces avui en parador desconegut¹².

Per la seua banda, l'estudi de la joieria representada a les terrecotte púnico-locals va comportar la consegüent classificació dels motius decoratius, així com les oportunes relacions amb la joieria orientalitzant de la península¹³ i amb la representada a l'estatuària¹⁴ i en els bronzes¹⁵ del món ibèric, molt significatives a l'hora d'analitzar la creença en la continuïtat del sistema fenici en la joieria popular espanyola.

Una vegada coordinada la informació obtenguda amb la bibliografia existent, hem pogut establir les conclusions següents: 1ª.- En l'aspecte social, no són només els factors econòmics els que motiven la presència dels rics conjunts de joies. No cap la possibilitat de reprovar a la dona eivissenca, com féu Valentín Müller a la Dama d'Elx i a la que s'adreçàs amb el Tresor de La Aliseda¹⁶, d'un cert gust no cultivat, el nicht kultivierter Geschmack, pel fet de dur simultàniament tots aquestos ornaments. Contràriament, la diferent ostentació que mostren les pageses de l'illa d'acord amb la seua edat i altres circumstàncies, és indicativa que les joies s'utilitzaven per realçar i commemorar determinats moments de la seua vida, en estar impregnades de simbolisme divers allusiu tant a la pròpia fe, com a l'amor, al sexe o a la categoria social, i, en algun cas, revestides de superstició.

És important assenyalar que una de les qualitats innates del poble eivissenc és la prudència senyorial que mostra en tots els seus actes i manifestacions. Aquest factor confereix a la indumentària i als ornaments unes característiques especials que ja observà Quadrado¹⁷ quan va dir: «Sean cuales fueren, cabe vestir con gentileza y gracia dichos trajes, y felicitase el viajero de verlos conservados con su típico carácter en la iglesia y en la plaza, en los bailes públicos y en las veladas caseras, imprimiendo en los distintos sexos, edades y estado el sello que mejor les cuadra, y haciendo más ágiles a los mozos y más recatadas a las doncellas y más respetable a la ancianidad».

L'aparició de l'emprendada coincidia freqüentment amb la Primera Comunió, però el vertader valor intrínsec l'adquiria quan l'alłota arribava a l'edat de festejar, i era des d'aquest moment l'atribut inherent de la seua joventut: l'emprendada és en essència el regal-atribut de la jove que s'ha convertit en dona. L'entrega de l'emprendada és en certa manera parallela, considerant la diferent educació que rebien els jóvens segons el sexe, a l'entrega d'una arma pels pares a l'allot, quan entrava a la fase del festeig. Tal com assenyala C. Alarco von Perfall («Cultura y personalidad en Ibiza», Madrid 1981), aquest acte de lliurament marcava clarament la transició d'un estadi evolutiu a un altre, deixant entreveure una forma ritual d'iniciació, com ja havia indicat Navarro («Costumbres en las Pithiusas», Madrid 1901); l'entrega de l'emprendada per ventura marcaria igualment aquesta transició¹⁸. Així mateix, formava part del dot i s'utilitzava, en ocasions, com a pagament de la llegítima corresponent a les filles, per evitar l'obligada parcelłació de les finques, amb el consegüent perjudici per a les hereves.

El conjunt d'anells que literalment cobreix els dits de les pageses és símbol de compromís matrimonial i, per tant, llenguatge visual per a la resta de festejadors que el festeig havia acabat. Eren regal del nuvi a la seua promesa, i els típics penjarolls que ostenten alguns d'aquestos anells, en forma de triangle i clau, són allusius a la sexualitat. El clauer, pel seu cantó, és símbol de la senyorial possessió de llar que l'alłota quan es casava rebia al peu de l'altar, i de mans del que ja era el seu espòs, en una emotiva cerimònia, tal com relata Joan Marí Tur¹⁹, tot i que sembla ser que aquest costum estava molt poc generalitzat. Per a la dona eivissenca, educada per al matrimoni i sense dret especial sobre la casa paterna, les joies constitueixen una compensació psicològica: d'un costat són l'exponent del seu prestigi familiar i del seu nuvi-espòs; de l'altre, la satisfacció de ser honorades sense altra condició que la seua pròpia persona. En el fons, la injustícia de només posseir com a llegat familiar, en algunes ocasions, les joies, servia per a aquesta íntima satisfacció.

2ª.- Les aportacions de les diverses cultures semblen concretar-se de la manera següent:

La pervivència púnica es pot detectar en diversos elements. En el collaret, tant per la seua tècnica com per la seua forma i pel possible simbolisme. En el primer aspecte, l'ànima de fang amb clovelló d'ór (tècnica dels antics grans de collaret, avui buits) es correspon amb la imitació de la joieria clàssica que es va donar els segles IV-III aC²⁰.

En el segon, encara que la forma bitroncocònica no constitueixi en ella mateixa un argument sòlid a l'hora de detectar la dita pervivència, cobra especial valor en relacionar-se amb l'aspecte tècnic que acabam d'esmentar i el possible simbolisme que se li atribueix, la localització de parallels en la joieria orientalitzant de la península (com en el passador del collar del Tresor de Carambolo²¹ o en els grans bitroncocònics del Tresor d'Évora²²), i en la representació d'alguna peça semblant en les terrecotte púnico-locals²³.

Finalment, en ser el romb, segons Hentz, emblema de l'òrgan sexual femení, sembla confirmar-se, tal com assenyala Cirlot²⁴, la seua definició com a instrument màgic dels grecs el moviment del qual es creia que podia inspirar o accelerar les passions dels homens. Aquesta idea analògica i associada de tipus fetitxista adquireix entorn propi en enquadrar-se en el context social eivissenc, on el collaret és potser l'element més característic de l'emprendada d'or, regal-atribut, com vèiem, de l'alłota que ja s'ha convertit en dona i que inicia el festeig.

A l'anell de borronat, la tècnica emprada per a la confecció de les rosetes, mitjançant un moll enrotllat en cercle fins a unir els seus extrems, és en essència la mateixa que la utilitzada a la diadema La Aliseda, on es reconeix el deute amb Etrúria²⁵. També es troben testimonis d'aquest tipus de diadema a la mateixa Eivissa, representades en algunes terrecotte púnico-locals, com les famoses Dames d'Eivissa²⁶.

Els penjolls dels anells en forma de triangle, de clau i, segons sembla, de campaneta, troben també parallels arqueològics a la mateixa illa.

Seria molt interessant poder comprovar que la clau²⁷ fos característica d'Eivissa des de llavò. El caràcter fàl·lic sembla evident, més i més tenint en compte la seua aparició conjunta amb el triangle.

El triangle, per la seua banda, és motiu molt freqüent i atribut del sexe, reduït generalment a ser representació exclusiva del femení. L. Siret considera que el dit moțiu en posició normal (vèrtex cap amunt) representa la virilitat. El triangle invertit, al contrari, la feminitat, tot if que també es considera equivalent del cor, al qual pot substituir simbòlicament²⁸. En realitat es tracta d'un símbol ambigu i complex a causa de diferents connexions, que té per a nosaltres, en aquest cas, un valor singular, ja que a Eivissa existeix la creença que el penjoll en forma de cor que presenten alguns anells, és una degeneració del triangle. Aquest²⁹, des del punt de vista simbòlgic, ve de l'Orient Mitjà i, si més no al Mediterrani, el significat sexual que Siret li atribueix en aplicar-lo als ídols és versemblant. Quant al penjoll en forma de campaneta, que segons ens ha notificat un informant de l'illa, sembla que formava part del conjunt de penjolls dels anells, almenys del de borronat, segons la interpretació donada als penjolls-campana de la joieria púnica³⁰, devia tenir caràcter profilàctic amb la missió d'allunyar els esperits malèfics. Finalment, també ens poden testimoniar una influència d'època púnica les agulles circulars representant una flor, i en general la idea de subjectar mitjançant dos fermadors les fileres de cordoncillo o collaret. Nombrosos documents testifiquen que a l'antiguitat es portaven pectorals³¹. A Rodes, per exemple, les joies s'enfilaven en sèrie i s'estenien damunt el pit, fixant-se els seus extrems a les espatles amb dues fíbules o dues agulles de cap. Algunes terrecotte púnico-locals ens acrediten un sistema idèntic.

-Els parallelismes amb el món ibèric es concreten així mateix a la disposició general del conjunt, en successives ones concèntriques i en la presència de diversos anells sobre diferents falanges.

-La influència àrab s'evidencia de manera molt especial als botons de filigrana masculins, així com en alguns elements, tals com la Mà de Fàtima³².

Que la tradició fenícia hagi pogut mantenir-se a la joieria espanyola és una cosa que cal reconèixer als morescos i jueus, gent que, fidel a l'antic llegat, uní a aquest el seu propi art, i va ignorar, reclosa en els seus obscurs tallers, les Ordenances de l'Art de l'Argenteria³³, aprovades per Leopold d'Àustria en 1504, per les quals s'exigia la puresa de sang a tot qui desitjàs exercir l'art esmentat i s'esdevenia un art eminentment religiós.

L'estudi estilístic dels conjunts religiosos permet datar-los al segle XVIII, tant al cas del rosari-pectoral que configura l'emprendada de plata i coral, amb la joia de plata corresponent, com al dels conjunts de la creu i la joia d'or. Per bé que el disseny del rosari-pectoral, igual que el dels «rosaris de beata» (de plata i coral o de plata i grans vidriats que constitueixen, amb llur acumulació dalt del pit, una modalitat d'aquesta mateixa emprendada -làmina I- i són així mateix, els darrers, els d'ús habitual masculí) està emparentat amb el dels rosaris de la zona salmantina, on perviuen els dissenys del segle XVII³⁴, el desenrotllament del cap del primer permet la seua fixació cronològica el segle XVIII, de la mateixa manera que la joia de plata, idèntica a alguns «reliquiaris de vidriera» trobats a la zona charra. No obstant això, els grans de plata -corresponents als parenostres-, que en els rosaris més finament executats són iguals en el seu disseny, que els botons d'or, guarden un antic sabor orientalitzant.

La fixació cronològica, també al segle XVIII, per a la creu i la joia d'or es basa fonamentalment en la seua distribució en tres cossos, típica d'aquest moment. Així mateix el disseny de l'adreç es pot enquadrar al segle XVIII, com a producte d'un trasplantament de les modes aristocràtiques al poble³⁵.

3ª.- L'estudi comparatiu en relació a altres regions, dins de l'àmbit espanyol, concreta els parallelismes concretament en dues zones:

-A l'àmbit de l'hereu, molt particularment amb el cordoncillo i amb el clauer³⁶. En realitat, la fixació de l'emprendada com a dot tradicional, en alguns casos per evitar la parcel·lació de les finques, troba els seus parallels, lògicament, al dit àmbit. Sabem que a l'illa de Mallorca 16 palms de cordoncillo -normalment del tipus B de l'orfebreria que tractam³⁷- solien equivaler a uns 7.000 m2 de terra. (Així mateix és molt interessant conèixer la tècnica del cordón de lentejuelas extremeny a l'hora de concretar l'estudi comparatiu del cordoncillo.) La distribució de l'embotonada femenina, la denominació referida a les joies i algunes d'aquestes, entre les quals figura el clauer, són semblants, així mateix, a totes les illes de l'arxipèlag. De procedència catalana, el clauer s'enquadra al context esmentat més que com una demostració de la capacitat econòmica sota el segell d'un determinat nivell social. Sabem per un text de Ramis i Ramis del segle XVIII³⁸ que a Menorca el clauer de plata no era característic de les dones més riques.

-D'altra banda, la joieria eivissenca concreta els seus parallelismes a la zona salmantina-lleonesa amb diversos elements: amb l'arracada de penjeroll i filigrana, equivalent al pendiente de calabaza d'aquell lloc, l'arracada de ferradura, amb el seu semblant de rueda de carro, la mà de Fàtima, que apareix tant a Eivissa com a la dita zona amb caràcter preservatiu (com a penjoll d'arracada per evitar mals o encisaments que poguessin entrar per l'oïda), o com a al·lusiva al poder de Déu³⁹, fins i tot amb el gra bitroncocònic del collaret, que també es dóna a la Maragateria, amb l'embotonada masculina i, de manera molt especial, les emprendades eivissenques amb les vistas de La Alberca. Per corroborar aquesta tesi comparteix la nostra opinió Antonio Cea Gutiérrez, autor de l'excepcional Tesi Doctoral «Antropologia regional reflejada en las joyas de la Sierra de Francia y Candelario, siglos XV al XX», en premsa. No obstant això, cal tenir una visió més àmplia del que és l'orfebreria popular espanyola per poder donar una significació més concreta als dits parallelismes, que en tot cas ja tenen en aquest estudi una rellevància suficientment indicativa. Abans de concloure volem deixar constància de la necessitat d'evadir tota mena de simplificació a què potser aquestes pàgines, per tractar-se d'un extracte, podrien induir. Per poder valorar els parallelismes esmentats cal considerar molts altres factors. Entre ells, l'adquisició de determinades joies, com «reliquiaris», en nombroses fires de la Península⁴⁰. La seua propagació implica que l'estudi en aquestos casos hagi de respondre més a l'anàlisi d'una moda més o menys generalitzada, que no a la pròpia d'una distribució geogràfica molt localitzada. Així, el tema dels motius en forma d'àguila bicèfala, amb independència de la possible influència tradicional, es generalitza a Espanya al segle XVIII. És producte d'un corrent religiós i heràldic transmès des de regnats anteriors a totes les manifestacions artístiques del país⁴¹. En tot cas, i tal com exposa l'eminent Dr. Rodríguez Pascual en un estudi recent⁴², la similitud en vestits, joies, institucions, etc. entre la zona oest (Zamora i Salamanca, sobretot) i les illes Pitiüses és sorprenent, i és de gran interès estudiar el fenomen.