CREPUSCLE (Primer moviment)

Bufen brises de llevant i el sol ponent ja s'acaba,
la fosca enlairada, el mar, rojors enllà de muntanyes
i aquesta nit qualsevol que ens va pujant per l'escala.
A s'Alamera
piulen els ocells petits la cançó de la niuada,
diafragma cristallí farcit de jóvens negrors,
cofoi espars de la nit que fan les ombres per mi.
Al mar rullen plenituds de verds i verds que s'apaguen
en folgança bullanguera; escumes, bats i gelors
que fan tremir les tenebres.

On s'ha amagat la tendresa?

Embaulada en plata obscura per l'horitzó ens ha arribat
l'hora crua de les rels de solituds marineres,
esma d'aquest pensament de mots i fets malforjats
i dramatúrgies grolleres.
Cúmuls de flames, de sobte, aixeca l'esvelt quinqué anglès
envers aquell llunyà sostre, i tu et sents
distant i innocent d'aquest quimèric fanal...
... i de la cambra... i la calma...
Engalipat de carícies oblides l'ànsia del jorn
i tal com estàs comences, buscant la llum presonera,
aquesta embriaguesa ardida en què esperes veure l'alba.
Ara no mires el cel i llepes, llepes,
tot frisat, l'altar pleníssim i dolç d'aquesta mossa,
i llepant i llepant vas cremant-te les celles.

RE DE MI FA SOL (Segon moviment)

Rius? pocs sentiments aturen la teva vilania.
Transparent albires el retorn de la joia
i esperes remís el forçament de les ombres
com una rufagada sobtada contra el roc.

Gota a gota d'esperma comences regalims
que esquitxen gaiament el deler de l'engany
i caus, foll i groller, al llarg de l'arabesc
de l'estora oriental, desdibuixat des del cim.

Tanques els ulls cercant el pom d'alga marina
com qualque verb perfecte foraviat del cau
i et neixen a la farga, a clapes espillades,
imatges solitàries, onades dintre el front.

(A poc a poc... silents... tot guarnides d'ocells...
vas arrufant les cames...)
I xucles tendre el pit, abans altes muntanyes,
navilis de l'embruix.
                            I guaites les cadires...
les llosques... el mirall... les capses de Taiwan...
la pedra que t'agrada, el buda, les candeles...
les ombres de les blondes...
les flors i els remellers...

ON S'HA AMAGAT LA TENDRESA?

Ensuma el tebi olor del sexe de la mossa
i besa-li el cuixam, espai del teu delit,
la pell clara que escampa el curs dels cinc sentits.

I TU SOLAMENT VEURÀS OMBRES (Tercer moviment)

No, no viuràs poesia mentre tot sigui així,
ni assaboriràs la pau com un buf a les herbes,
ni xiularàs com antany quan miraves els astres.

Salvatge, cercaràs l'embriac més enllà de l'ésser
i aniràs rodolant entre l'ombra i l'angoixa.
                                        I dius:
quant temps aquest camí romandrà solitari?
però...
    quants cops estarà ple i tu solament veuràs ombres?
Així mateix dubtaràs?
Encara seràs pres de blederies i delicadeses?

ON S'HA AMAGAT LA TENDRESA?

Ara no pensis, estima!

Amb el braç dret estès amanyagues la pell
de moltó i el triangle pilós de la mossa,
refregant la catifa amb el nas i la boca.

M'estimes?
Tu, estremit i silent, beses la veu que musito
intentant asfixiar les paraules, intentant soterrar-te
en el cos amorós que t'encisa i t'adelita.

ON S'HA AMAGAT LA TENDRESA QUE ALLUNYA [LES BUIDORS I IL LUMINA LA FOSCA?

Recordes?
Eres escletxa de sol d'un present solitari...
i negaves les ombres.
Ple d'embriacs, glop a glop, clara llum de les copes,
taluiaves el món des del cul de l'ampolla
com un far en la tempesta.
                            I donaves remei
a la fosca amb més fosca, vomitant cada dia,
convertint els delits en secrets de l'angoixa.
M'estimes?... i despertes de sobte.

L'ALBA (Quart moviment)

Esmussat tenc el cap del rosec de paraules
que enllesteixen, a cops, el vitrall miserable
que desvia la llum.
                No, ja ho sé,
ja no cal que m'envoltis, caïment vora el foc,
del paper aliè de l'amant de la vida
que rodola impellit per amor a la mort.
Que sadoll que subjugues com si fossis poncell
ja no cal que preguntis a la fosca callada
on està la tendresa perfectiva del vent.
Em mossega l'orella, cargolant-me els cabells,
la dolçor de la mossa i somriu amorosa
a la núbil diada oferint els seus pits,
solitàries roselles, com ofrenes a mi.
Més enllà dels estels i els maons de ca meva
el cervell s'esmicola a l'igual que la nit
i jugant a les palpes, fent esclats amb el fang,
vaig xuclant-li a la mossa els dos tebis encants
mentre vessa el seu sexe la dolçor als meus dits.