Quan t'acostares als meus llavis no vares saber destriar el gust de sang i de terra, de foc i tempesta que els inundava, i no comprengueres els moviments espaiats dels silencis. Tu tan sols t'embriagaves dins la humitat del bes còsmic i buidaves l'amor amb el contacte dels cossos; i creies que tot era llum, mentre tot era fosca. No veieres que la meva paraula estava nua i necessitava ser abraçada, vessar-se de comprensió. Crec que la perforares fins als ossos i la deixares sense cap alè d'esperança.

M'amagares la realitat emboirant-la de promeses que mai no complires i que jo agafava dins el meu cor de soledat i les incubava de futur, fins al dia que el demà es feia avui i m'adonava que res no havia canviat. Però tu tornaves amb la teva claror opaca d'estel i cremaves el dolor amb el teu contacte de vidre, i m'omplies de nou amb llàgrimes meves. Et vaig odiar amb la força de l'olivera que viu per veure exterminar tota la generació de qui l'ha condemnat a viure, i em feria no poder-te fer res. Bullia dins mi la perversió assassina i aixecava les làpides de la maldat, per acabar tapant-les quan tu venies, sempre fugissera de la nit, amb el teu somriure d'aigua salada, com si res no hagués succeït.

Sempre feres del meu temps, temps d'espera i pensament; i em feies solcar una mar de tenebres ple de temors. Vaig viatjar amb vaixell d'aire fins als cràters de planetes inexistents, i em vaig enfonsar dins algues desconegudes, sentint com l'àcid del seu contacte viscós m'esborrava la pell i quedava obert el meu cos al contacte de l'agonia; i cridava, i cridava molt fort però ningú no em sentia. Vaig estar tancat dins la tomba, mort, ofegat per les rates i els cucs que em menjaven, que em rebentaren els ulls en un esclat de colors blaus, i em besaven els llavis amb mossos furtius; i em perdia en plant, però tothom ho ignorava; vaig remuntar-me al principi de la meva existència, tal vegada de tota la humanitat, i de colp vaig sentir l'esgarrifós moment del part i em vaig despertar. No vaig trobar-te al meu costat, tampoc no ho esperava: mai no hi fores quan et necessitava..., però sense saber quan, aparegueres davant, mirant-me amb els teus ulls cel, com si no comprenguessis la meva suor seca al front, interrogant-me. No hi va haver resposta. Vares arribar a fer-me dubtar de les ombres i de les paraules, del sol i de la comunicació, fins de l'amor i l'odi, tant que mai no vaig tornar a dir res.

Vaig tancar la llum i la imatge morí dins el miral que l'havia engendrada i per primera vegada em vaig sentir tot sol.