Especulacions entorn de l'esquema del "Newspeak"

1. LA GÈNESI DE L'EXPLICITACIÓ D'UN MONSTRE: «THE PRINCIPLES OF NEWSPEАК»¹

L'any 1948, l'escriptor anglès George Orwell creava la que havia de ser una de les novel·les més colpidores del segle vint: Nineteen Eighty-Four². 1984 ens presenta un món absolutament tancat, amb un règim de despotisme finíssim i abassegador, on l'Ingsoc (English socialism)³ domina tota la vida pública i privada dels individus concrets a través de mitjans de propaganda i mitjans repressius sumament perfeccionats. El màxim governant, Big Brother⁴, una caràtula inexpressiva omnipresent (de la qual mai no es pot saber -ni interessa gaire- si realment es personifica en un individu concret), apareix com a símbol del poder absolut i com a element que necessàriament ha de ser objecte de veneració.

Sembla ser que George Orwell va escriure l'obra pensant en l'estalinisme, que en aquell moment colpia la Unió Soviètica. Orwell, militant revolucionari afí al trotskisme, col·laborador amb el POUM quan la República espanyola va aixafar la Revolució catalana (any 1937)⁵, observava amb una mescla de preocupació i desesperança el rumb que havia pres el procés revolucionari endegat a la Unió Soviètica l'any 1917. Lev Trotsky, el filòsof de la Revolució permanent⁶, bandejat per les autoritats d'aquell nou tsarisme, es trobava a punt de ser assassinat a Mèxic per un català.

Però, com passa en totes les obres que mereixen l'honor d'esdevenir clàssics, 1984 assoleix fites que ultrapassen totalment el que semblava constituir la intenció inicial de l'autor. Per als lectors d'avui dia, l'obra ha saltat la barrera del moment històric i de la circumstància concreta que la va inspirar i s'ha elevat com a paradigma del funcionament dels mecanismes de poder. Banda fora de la crítica trotskista, l'obra de George Orwell ha esdevengut un cant a la llibertat enfront de les estructures de domini que diferents societats han creat, fent bona la frase de Friedrich Nietzsche que, allí on encara hi ha societat, aquesta odia l'Estat, el més fred dels monstres que ha creat la Humanitat⁷.

George Orwell materialitzà en una fantasia extraordinària la formulació filosòfica de F. Nietzsche i donà vida, a través de la seua ploma vigorosa, a un monstre: el Poder absolut, el poder limitador, coaccionador, castrador de les potencialitats de l'individu (d'alguna manera, el poder generat per una combinació de les característiques de l'Estat modern i el progrés tecnològic postindustrial). Evidentment, l'autor no el va crear, sinó que en feu una (re)creació literària, a guisa d'especificació.

En el nostre segle, tenim uns quants autors més que han tractat una temàtica molt similar a la del 1984 de George Orwell. Els més il·lustres -tots ells de l'àrea cultural britànica- han estat Aldous Huxley, Goetzee, Ray Bradbury... Cap d'ells, però, no ha assolit el grau d'originalitat de George Orwell, i aquest es deu precisament a l'aspecte sociolingüístic del 1984. Orwell associa el sistema tancat de 1984 amb unes conseqüències prou contundents dins l'àmbit lingüístic. Resulta inconcebible un canvi social tan extremat sense que l'acompanyi un canvi lingüístic igualment dràstic⁸.

Així, al final del seu 1984, George Orwell escriu una addenda titulada «The principles of Newspeak», on s'especifiquen les regles d'aquesta gramàtica per a gent dominada. Les principals normes del Newspeak són:

1. S'ha de produir una simplificació al màxim de la derivació i composició de mots.
2. Molts de mots que avui tenen entitat autònoma s'han de re-crear a partir de la derivació d'altres. Així, en comptes de bad (dolent) es dirà, per exemple, no good (no bo), en comptes de small (petit) es dirà no big (no gran), i així successivament.
3. S'abolirà tota una sèrie de vocabulari, de manera que, en no existir el mot la gent tengui com a mínim la idea corresponent força més confusa.
4. Es produirà una transposició de caire semàntic, que afectarà el significat de tota una sèrie de mots clau (potser l'extrem es troba en el fet que el Ministeri de la Guerra rep el succedani denominatiu de Ministeri de la Pau, el de l'Interior esdevé de l'Amor, etc.).
5. Amb aquests principis, i d'altres de menor entitat, s'evitarà que la gent cometi thinkcrime (crimdepensa), i així, el poder evitarà també haver-lo de reprimir.

Es tracta, en definitiva, d'uns principis gramaticals de cara a aconseguir un nou idioma per a gent que no ha de poder pensar, perquè no tendrà els elements lingüístics que li permetin d'exercitar la ment.

A partir de George Orwell -i sobretot a través dels estudis, col·loquis, actes, etc., organitzats al voltant de l'any Orwell (1984, és clar!), sobretot a Anglaterra, però també a Catalunya- hi ha hagut tota una indagació (literària, però també -i sobretot- sociològica), en alguns casos molt crítica, per explicitar els mecanismes de poder que poden generar el nostre particular «món feliç».

2. UNA ECOLOGIA DEL LLENGUATGE RECESSIVA: ELS USOS DELS JÓVENS

L'Ecologia, com a ciència que estudia relacions de x elements amb el seu entorn, permet una sèrie d'aplicacions que sovent no havien estat ni tan sols sospitades pels pioners de la lingüística teòrica. La llengua no funciona com un sistema tancat, sinó que interacciona amb l'àmbit més extens d'allò que genèricament hom ha convengut a anomenar «cultura»⁹.

Així, la llengua esdevé l'eina bàsica de qualsevol tipus de manifestació comunicativa o cultural (excepció feta dels llenguatges com la pintura, l'escultura o l'arquitectura, els quals, òbviament, també diuen coses sense parlar). Amb la llengua s'hi crea, hom s'hi diverteix, les persones hi juguen, s'exerciten en camps diversos, hi treballen i hi sojornen. La llengua, doncs, constitueix l'element creatiu de primer ordre.

¿Què deu estar passant, si tenim en compte aquest fet, perquè la joventut dels nostres dies utilitzi d'una forma progressiva cada dia una llengua més empobrida, més mancada de recursos, menys creativa, més pobra de vocabulari?

La qüestió resulta summament preocupant, i em sembla que seria un greu error atribuir aquestes mancances d'una manera exclusiva al desenvolupament extraordinari que han tengut en les últimes dècades els mitjans audiovisuals. Si bé és veritat que el Nineteen Eighty-Four d'Orwell i el Farenheit 451 de Ray Bradbury són obres plenes de screens (pantalles) per tots els cantons¹⁰, aquestes no constitueixen altra cosa que un element més de control en mans del sistema, al qual serveixen d'una manera perifèrica, en tenir les persones constantment ocupades en l'screen, i, per tant, ocioses d'altres afers que (els podrien resultar més perillosos.

De fet, és la pròpia inactivitat creativa de les personas la que genera la reducció de vocabulari a què hem fet referència més amunt. Aquesta mancança desencadena un procés de conseqüències incalculables: actua com una bomba de rellotgeria en mans d'un poder que, en una societat desproveïda de crítica, pot esdevenir cada dia més absolut.

Si es fes una exploració d'usos lingüístics (i d'interacció lingüística) entre els jóvens de finals del segle XX i es pogués comparar amb els mateixos usos de jóvens corresponents a d'altres models de societat (exemple, la societat patriarcal del camp d'Eivissa), hom podria observar que s'ha produït una recessió quantitativa prou considerable, quant a expressivitat lingüística. No cal dir que ara com ara no s'ha de pretendre retornar als paràmetres socials que

permetien una determinada riquesa d'ús en la llengua, sinó que cal adaptar el sistema lingüístic a les necessitats —que potser s'hauran de generar— de la societat dins la qual ara ens trobam immersos.

El cercle tancat absolut es produiria (es produeix?) a l'hora de poder qüestionar que a aquells que no els queda res, encara poden disposar de la Paraula («nos queda la palabra», com reivindicava amb la senzillesa i l'orgull del poeta, Blas de Otero).

També s'imposa, en aquest punt, la reflexió sobre si el poder constitueix un element autònom o es troba lligat (de manera fatalment immodificable) a un avanç tecnològic que el fagocita i el domina. Hi pot haver un model d'estat diferent inserit en els models tecnològics actuals? A l'especialització creixent de les persones,¹¹ s'hi pot contraposar un model de creixement econòmic més autogestionari?

3. EL PODER DE LA SEMÀNTICA

Una de les tasques que l'Ingsoc encarrega als elaboradors del Newspeak és la de practicar tota una sèrie de canvis semàntics que contribueixin a buidar de significat uns determinats mots i a canviar el significat d'altres. Així, s'impedeix que la tradició pugui influir com a element d'afermament significatiu o de comparació semàntica posterior. ¿S'ha produït, en els temps recents, algun tipus de procés entre nosaltres que tengui punt de comparació amb el descrit per George Orwell?

Valentí Almirall, quan a finals del segle passat va escriure la seua coneguda obra Lo Catalanisme, usava contínuament el terme autonomia referint-se al ple autogovern de Catalunya. Els escriptors de l'època modernista catalana feien referència a recuperació de drets i espais per a la llengua catalana i proclamaven l'autosuficiència de la pròpia literatura. Per cenyir-nos a l'àmbit català, a finals del segle passat es va inaugurar tot un discurs que avui dia continua sent el discurs dominant al nostre país. Ha estat precisament un discurs recuperat per la Transició espanyola i que avui dia gaudeix d'un gran predicament entre nosaltres. Ara bé, ¿hi ha cap concepte dels que hem apuntat anteriorment que tengui res a veure el seu significat si el posam en boca d'Almirall, J. Brossa, A. Cortada, P. Gener o en boca de qualsevol dels acòlits de la Transició? Els termes, de mica en mica, s'han anat buidant de contingut, en un procés devaluador extraordinari. No sense la simpàtica sornegueria que el caracteritza, l'exdiputat per ERC al parlament espanyol Francesc Vicens afirmava que, durant l'època que va passar a Madrid, va comprendre que unes determinades expressions signifiquen exactament el contrari del que aparentment volen dir: quan hom parla de «respeto y protección» es refereix a desídia i desemparança, quan es diu «autonomia» s'utilitza el terme per contraposar-lo a «independència» i no per fer-ne un sinònim més o menys acostat, i, tot sovent, el terme «derecho» ha de ser dretament traduït mitjançant el vocable «deure»¹².

En conseqüència, el reciclatge d'un determinat discurs polític ha estat utilitzat de cara a invalidar les propostes que hi havia al seu darera. Una operació digna de l'Ingsoc (del «socialisme anglès» orwellià).

4. «CATALÀ LIGHT» I «NEWSPEAK»: COORDENADES CONTRA EL CATALÀ COMÚ

Fa un parell d'anys, va començar una polèmica -de vegades prou dura- entre partidaris del català normatiu per als mitjans de comunicació i partidaris del que es va anomenar «català light». Aquests darrers, basant-se en novells teòrics com ara Pericay i Toutain, o en textos concrets com ara el Llibre d'estil Diari de Barcelona¹³, propugnen un català més simplificat, més fàcilment assimilable pel comú dels lectors de premsa o dels oïdors de ràdio o televisió, acostat al màxim a les formes semblants a l'espanyola, lleuger i simplificat, registre lingüístic que, en boca de Lluís V. Aracil, és el més semblant al Newspeak que podem trobar entre nosaltres. Evidentment, les característiques de l'un i de l'altre coincideixen plenament. I, amb la mateixa evidència, la propaganda a favor del «català light» no està exempta de connotacions de caire polític: un mitjà de comunicació amb una ideologia molt concreta n'ha estat el principal promotor. A remarcar el fet que el primer editorial atacant el Sr. Reniu, nou director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, provengué precisament d'un editorial de Diari de Barcelona, atacant-lo perquè s'havia manifestat en contra de l'anomenat «català light».

Enfront d'aquest plantejament, s'hi han posicionat els investigadors, lingüistes i professionals catalans que veuen clar que, sense un stàndard unificat, coherent, obert i creatiu no hi ha cap possibilitat que el català esdevengui una llengua normalitzada. Cal, doncs, primer que res, bastir el que el socilingüista Àngel Serra anomena «català comú» (val a dir, el català unificat que tota la comunitat lingüística catalana —ara inexistent?— podria reivindicar com a propi).

Els catalans conscients no podem permetre que es promocioni a tots els nivells un català cada dia més empobrit, un registre lingüístic paulatinament més simplificat i més inepte per a les funcions més elevades i per a les subtilitats més (im)pensables del llenguatge. Un registre d'aquest tipus es convertiria en una paradoxa macabra: una mena de pidgin o d'International English per fer la funció d'element d'intercomunicació (eventual) entre habitants d'una comunitat de deu milions de persones. Unes tals condicions serien la sentència de mort (per dissolució) més segura per a la llengua catalana¹⁴.

Resulta, doncs, imprescindible, des d'un punt de vista d'ecologia del llenguatge, exprémer totes les potencialitats expressives del català i ampliar-les, en compte de recloure-les en esquemes que no poden fer res més que ofendre les persones intel·ligents. En el meu article «Els socialistes i la política lingüística», publicat al número corresponent a la primavera del 1985 de la revista LLUITA (editada per Independentistes dels Països Catalans-IPC) comentava la recomanació dels grups municipals del PSC-PSOE de posar només en català «els rètols que siguin fàcilment comprensibles»(!!), mentre que els altres —quins? en funció de què?— caldria posar-los en bilingüe català-espanyol. Es vol bastir, doncs, un català que sigui comprensible fins i tot per a aquells que no n'han après; o siga, un «català light»; a fi de comptes, un dialecte de l'espanyol.

D'altra banda —i continuant fent el paral·lelisme pertinent amb el Newspeak orwellià—, un model de català com a aquest retallaria substancialment les possibilitats de pensar en català. Així, participaríem —d'una forma encara més intensa, per mor de les circumstàncies de minorització del català— d'un procés general, propi d'una determinada evolució sociològica. Una pretesa comunitat lingüística catalana que no es pugui permetre plenament pensar en català quedarà convertida de forma definitiva en una reserva d'indis; en un ghetto, del qual difícilment podrà —podria— eixir.

Amb tot el que he escrit no pretenc de cap manera que el que ens convé és retornar a una pretesa «age d'or» —ni pensar-hi!—, sinó que hem de fer nostre el progrés. Robert Nisbet, en la seua Història de la idea de progrés¹⁵, remarca que una de les característiques de la societat actual és la desconfiança generalitzada en el progrés. Aquesta desconfiança encaixa perfectament en l'univers desesperançat del 1984 orwellià, sotmès a una consigna ja plenament acceptada i assumida per la població: «no way out» (no hi ha sortida).

El serf, l'esclau, el personatge del 1984 no pot confiar en cap tipus d'ideal, perquè la seua submissió al Sistema no li permet concebre cap alternativa victoriosa. El bastiment d'un nou sistema resulta impensable, i així, doncs, resultarà totalment irrealitzable.

Només hi ha una manera d'oposar-se exitosament al Newspeak que sembla ser que ja ens assetja amb constància: treballant pel progrés, per controlar el progrés en favor nostre i que el progrés no ens controli a nosaltres. Ens cal un català comú com a eix articulador de la nostra comunitat lingüística, unificat i flexible, creatiu, innovador i original, que no s'entengui si no hi ha hagut un treball previ d'estudi formalitzat del llenguatge, una eina per dir coses interessants a deu milions d'europeus que no tenen per què trobar-se engolits per l'Euràsia orwelliana ni per què adorar cap tòtem, cap Big Brother que desencadeni el nostre empobriment lingüístic, cultural i moral.

BIBLIOGRAFIA

Ray BRADBURY: Farenheit 451. Rupert Hart-Davis Ltd, Londres, 1954. (Versió catalana: Clàssics moderns, EDHASA, Barcelona, 1986).

J.M. GOETZEE: Waiting for the Barbarians. Martin Secker & Warburg, The Cape City-London, 1980. (Versió catalana: Esperant els bàrbars. Clàssics moderns, EDHASA. Barcelona, 1988).

Aldous HUXLEY: Brave the New World!. Chatto & Windus Ltd. London, 1932. (Versió catalana: Un món feliç. La llar del Llibre. Barcelona, 1984).

Friedrich NIETZSCHE: Also sprach Zarathustra. (Versió catalana: Així parlà Zarathustra. Les Millors Obres de la Literatura Universal, LMOLU, Ed. 62 i La Caixa).

George ORWELL: Homage to Catalonia. Martin Secker & Warburg. Nineteen Eighty-Four. Martin Secker & Warburg. Londres, 1949. (Versió catalana: Mil nou-cents vuitanta-quatre. Llibres a Mà. Barcelona, 1984).

Lev TROTSKY. La Revolución permanente. Ed. Fontana. Barcelona.