INTRODUCCIÓ

A mitjan dècada dels 70, M. Tarradell en la seua Eivissa Cartaginesa no podia abordar l'estudi de l'arquitectura púnico-ebusitana per mor de la manca de jaciments excavats. En l'actualitat, gràcies al corrent investigador que ha sorgit al voltant del món púnic a l'illa d'Eivissa -que ha optat per l'excavació de centres habitats enfront de la tendència anterior de l'estudi de les necròpolis- resulta possible d'iniciar treballs tendents al coneixement de les tècniques constructives, i resta per a fases més avançades de la investigació l'estudi de l'urbanisme.

D'aquests treballs ja en curs¹, resulta factible de fer una primera síntesi d'allò conegut i plantejar qüestions tan importants com ara influències, característiques autòctones, adaptacions al medi i hipotètiques pervivències de tècniques pre-púniques.

L'estudi s'ha realitzat en base als següents jaciments (fig. 1):

• a Hàbitats urbans: Puig d'es Molins (s. II aC - I dC), Avinguda d'Espanya, 3 (s. II aC -s. I aC).
• b Hàbitats rurals: Puig Rodó (s. V-II aC²), Ca na Jondala (s. V-I dC), Can Sorà (s. II-I dC), Can Pis (s. II-I aC), Talaia de Jesús (s. III-II aC"), Cap des Llibrell (s. II aC - I dC), Ca n'Úrsul (s. I Ac - I dC) Cap Jueu (s. I aC - I dC), Sa Penya Esberrada, Can Corda (s. I dC).

MATERIALS I TÈCNIQUES CONSTRUCTIVES

Parlar d'arquitectura púnica significa la utilització dels materials més acostats i disponibles, sent gairebé inexistents les matèries primeres importades de qualitat (com ara el marbre o l'alabastre). Eivissa no defuig aquesta tendència d'explotar els recursos que el medi proporciona i per aquest motiu la pedra utilitzada en les construccions és la calcària local; només apareix un element que implica un treball d'extracció a la pedrera, tot i que tampoc no és excessivament abundant: el marès. La grandària dels blocs emprats varia entre els 10 i els 50 cms., gairebé sempre treballats en la seua cara exterior, amb pedres més petites collocades a manera de cunya per fer més estables les fílades. Els blocs més grans, molt més ben tallats, es colloquen als angles, tot i que hi ha alguns casos en què apareixen aïllats enmig d'un mur amb elements més petits (Can Sorà). A diferència del que ocorre a la resta dels jaciments púnics del Mediterrani, la utilització de l'obra de terra es limita al travat de blocs, amb argila o fang, amb un ús escàs de pedra seca. La resta de les seues variants (tova i tapial) no ha aparegut documentada fins ara, fet que sembla una conseqüència més de l'adaptació al medi abans esmentada, atès que la manca d'argila i l'abundància de pedra afavoreix l'elecció d'un element per sobre de l'altre. El totxo només ha aparegut marginalment en algun jaciment, però el cert és que en el món púnic aquest element amb prou feines es documenta, excepte per a la realització de pavimentacions³. El tipus d'aparell més corrent és de doble filada de pedres planes, en alguns casos amb un reompliment interior de terra i pedra quan hom desitja un mur més ample del que permeten els blocs emprats. Hi ha, per descomptat, algunes excepcions, com la utilització de tècnica semiciclòpia (Cap des Llibrell, sa Talaia de Jesús) o de pedres incrustades amb reompliment interior (sa Penya Esberrada). La cimentació dels murs púnics, com recomanen tots els autors antics, tendeix a buscar la roca mare a fi d'assegurar-se una base estable sobre la qual es pugui elevar. A Eivissa això es veu afavorit per l'escassa potència de terra, que permet d'arribar fàcilment a estrats de roca sobre els quals s'assenta la part inferior del mur. Malgrat això que hem dit, no és estrany l'acondicionament d'aquests nivells de roca mitjançant l'excavació de regates poc profundes on es colloca la primera filera del mur o bé una primera capa de pedres més petittes. Aquesta nivellació dóna una major estabilitat al parament que s'aixeca així, especialment quan és paral·lel a les corbes de nivell en els edificis en pendents. Hi ha, no obstant això, alguns casos en què el mur no assoleix aquests nivells sòlids, per la qual cosa s'excava una rasa en el fons de la qual es disposa una plataforma de blocs collocats irregularment i de còdols, amb un ample lleugerament superior al del mur. De vegades, fins i tot, abans d'iniciar l'elevació del mur en si i sobre la capa abans esmentada, es colloca una falsa quilla formada per pedres planes semidesbastades i d'un ample més gran; en una ocasió, almenys, l'esmentada sabata es va realitzar mitjançant un banc de pedra (Ca na Jondala), la funció del qual és, a la vegada, salvar un desnivell de la roca i sostenir la falsa quilla que forma l'angle del mur. Malgrat la pobresa dels elements emprats, no sembla que la casa púnica presentàs un aspecte exterior descurat, ja que el revestiment dels murs s'encarrega d'ocultar l'escassa qualitat dels materials (fig. 2). La fragilitat de l'argamassa de calç utilitzada ha fet que aquesta desaparegui en les restes conservades a la intempèrie, però les excavacions demostren que quasi totes les estructures, especialment en el seu paràmetre interior, estaven revestides. En alguns casos aquesta capa exterior és d'una textura acuradíssima a causa de la utilització de pols de marbre que produeix una superfície semblant a la de la porcellana (Can Corda). En general, s'observa un domini de les tècniques de referit adaptant-lo a les necessitats funcionals o decoratives de l'habitació on apareix. En aquest sentit, resulta interessant l'ús del morter amb mescla de cendra, per als revestiments de cisternes, i de ceràmica (opus signium) per a sòls -i potser parets- i elements de contenció d'aigua, que demostren que havien solucionat perfectament els problemes d'aïllament de la humitat.

Els sòls (fig. 2) s'assenten generalment sobre la roca mare, les irregularitats de la qual han estat nivellades conscienciosament mitjançant una capa de terra. Damunt s'hi disposa el sòl de terra batuda la potència del qual depèn de la funcionalitat de l'habitació. En ocasions apareix mesclada amb nombrosos fragments de ceràmica molt piconada, la funcionalitat de la qual devia ser de donar solidesa al sòl i, alhora, aïllar-lo de la humitat. L'altre tipus de sòl documentat és el d'opus signium, trobat tant a jaciments rurals com urbans, però que poques vegades apareix més que en estat fragmentat, per la qual cosa resulta impossible de moment associar-lo amb una funcionalitat determinada de les habitacions. S'assenta igualment sobre una preparació de terra que salva les irregularitats del sòl original. Com passa en la resta de l'arquitectura púnica, els terrassaments són escassos quan no inexistents, de manera que quan es produeix un hàbitat en vessant, fet d'allò més corrent a Eivissa, les estructures es disposen de forma escalonada. S'haurà d'esperar el món romà per trobar nivellaments d'un cert abast.

No hem trobat cap resta que pugui relacionar-se amb els sostres, però l'absència mateixa d'elements, quan l'estratigrafia és fiable, ens n'aporta dades interessants. No s'han trobat teules, la qual cosa indica que es devia tractar de sostres plans, probablement amb terrassa. Igualment, tampoc no s'han trobat restes d'elements associables amb pals o pilastres que sostendrien l'estructura, ni restes de morter identificable com a pertanyents a la coberta. Això ens fa concloure que els sostres segurament devien ser fabricats amb materials peribles, possiblement bigues transversals de fusta cobertes amb branques o canyes i, basant-nos en parallels del món púnic⁴ i en tècniques usades a l'illa fins fa molt poc temps, terra i algues. Tot això aniria recobert amb una fina capa de calç. Així i tot, no podem descartar la possibilitat que en estructures més grans el morter no fos utilitzat per als terrats. Les úniques canalitzacions trobades s'associen amb les cisternes (Can Corda, Cap des Llibrell). Malgrat tot, als murs no s'han trobat restes de canals que haurien portat l'aigua recollida en els terrats a l'interior de les cisternes; per tant, cal preguntar-se si es tracta de canals de recollida o bé de simples alleugeridors. Són canals molt estretes i revestides d'opus signium, cobertes amb lloses petites. Les cisternes (fig. 3) són de forma allargada, amb extrems arrodonits -el tipus denominat «de banyera»- i més amples a la seua base que no a la boca. Estan cobertes per lloses perpendiculars més o menys tallades, deixant una obertura per la qual s'accedeix a l'interior, sense que s'hagi pogut documentar cap tipus de brocal. Estan tallades a la roca, excepte quan el desnivell del terreny fa necessari que part de l'estructura sigui construïda (Can Corda, Cap des Llibrell). En aquest cas el parament es realitza amb blocs de grandària mitjana semidesbastats, en filades més o menys regulars i tot això revestit de morter perfectament allisat que impermeabilitza la construcció.

Potser per mor de les característiques de la pedra d'Eivissa, de difícil talla, els vans no apareixen emmarcats per muntants monolítics, sinó per simples blocs o laxes que tanquen el mur a manera de clos, és a dir, ocupant tota l'amplada amb un sol bloc. Al llindar, en canvi, sí que s'utilitzaven una o dues pedres de considerable grandària i bastant treballades, les quals apareixen en un dels casos (Puig des Molins) amb restes de ferralla, on encaixava la frontissa de la porta. No és possible de moment determinar les característiques dels elements que devien tancar els vans -no han aparegut ferratges que donin informació sobre la seua amplària o sobre el material emprat-, si bé la tònica general és que els vans que s'obren a l'exterior es tanquen amb portes de fusta, generalment de doble full, i els que miren als patis interiors mitjançant una cortina de tela o canya⁵.

URBANISME I ESTRUCTURES D'HABITACIÓ

La casa púnica eivissenca se'ns apareix com una sèrie d'habitacions de petites dimensions, adosades entre si per successives ampliacions i refeccions. En tots els casos en què s'ha excavat la major part del jaciment, sabem que la planta és de tipus quadrangular i les habitacions s'estructuren al voltant d'un possible pati central. No obstant això, no podem parlar avui del tipus d'entrades o passadissos d'accés, ja que encara no s'ha pogut determinar amb claredat. En general, en el món púnic, l'accés es realitza mitjançant un passadís més o menys llarg que condueix directament al pati al qual s'obren les diferents habitacions. Tot i amb això, no és estrany que al llarg del passadís hi hagi alguna estança que hi desemboqui o habitacions que tenguin portes que comuniquin amb l'exterior. Segons sembla, es devia tractar de construccions de pedra en tota la seua altura, amb sostre pla i, donades les característiques dels enderrocs que s'han pogut analitzat (Can Sorà, Can Corda), d'una sola planta. Això últim sembla reforçar-se per la manca de troballes d'elements associables a escales, tot i que som conscients de la possibilitat que aquestes fossin de fusta, si bé en aquest últim cas solen deixar petjades en els murs o en terra Com s'ha esmentat més amunt, la majoria de les parets devien ser revestides en els seus paraments exteriors i interiors. El color d'aquests revestiments fins ara documentats és blanc, sense que hagin aparegut els tons tan habituals en altres punts del món fenicio-púnic (roig, groc, negre...) ni, per descomptat, decoracions més elaborades.

Tipològicament, podem distingir entre hàbitats urbans i rurals i, dins d'aquests últims, entre aquells la funcionalitat dels quals seria l'explotació del terreny per part d'un grup, possiblement familiar, i els que s'associen a una activitat vinculada a una comunitat més gran (santuaris, torres de vigilància). Els hàbitats urbans aquí estudiats corresponen a cases que estarien situades fora de les murades d'Eivissa, la qual cosa fa que la definició d'«urbà» sigui subjectiva, basant-nos en el seu acostament a la ciutat⁶, i no perquè tenguem la seguretat que sigui representatiu del tipus de casa que hi hauria intramurs. En ambdós casos es tracta d'ampliacions de l'àrea habitada i amb cronologies semblants, atès que semblen beneficiar-se del període d'expansió econòmica que va seguir la finalització de la segona guerra púnica, amb alts i baixos al llarg dels dos segles següents, i desapareix a finals del segle I dC. Dels dos casos coneguts, un s'ha identificat amb una dependència d'una de les terrisseries que formaria el «sector industrial» de la ciutat. L'altre és un hàbitat situat al vessant del Puig des Molins, la necròpoli d'Eivissa, la qual cosa ens fa plantejar si es devia tractar efectivament del creixement de la ciutat o d'un assentament ja una mica allunyat; en qualsevol cas, l'escassedat de les restes fa imposible de determinar la seua funcionalitat. Aquestes cases mostren una tècnica constructiva molt més acurada que no els hàbitats rurals. Les pedres estan molt més ben tallades, quasi sempre allisades en la seua cara exterior i, en un dels casos, els murs apareixen travats i revestits amb argila. En els dos casos es documenten paviments d'opus signium i és aquí on les cimentacions presenten una tècnica més acabada, potser per mor de la proximitat de la capa freàtica. Els assentaments rurals són de dimensions molt reduïdes (no podem considerar-los com a zones de població, sinó com a simples hàbitats) i generalment associats a una activitat econòmica. En quasi tots els casos que hem estudiat, aquesta seria la producció d'oli, que o bé s'implanta a hàbitats anteriors o bé fa sorgir nous assentaments durant el canvi d'Era. Allí, la tècnica constructiva més depurada és la que s'associa a les estructures productives: les cisternes i les premses d'oli (contrapesos, basses, plataformes). La seua grandària i l'aparició freqüent d'hipogeus a les rodalies ens fa pensar que es devia tractar de nuclis explotats per petits grups familiars, tot i que no estam en condicions d'afirmar si la matèria primera provenia d'oliveres pròpies o si canalitzaven la producció d'altres àrees de l'illa. La comparació entre els dos tipus mostra una major concentració de riquesa a la ciutat. Els hàbitats rurals semblen interpretar-se com a simples assentaments destinats a l'explotació agrícola, potser organitzada i comercialitzada pels negotiatores que residirien a Eivissa. Els quatre assentaments restants⁷ són edificis situats prop de la costa i sobre altures, construïts amb materials de gran solidesa (carreus, aparell semiciclopi) i que presenten els murs més amples. Les seues dimensions i formes són variades i la seua funcionalitat sembla que pot identificar-se amb la de les torres de vigilància que devien jalonar la costa en aquells punts en què un desembarcament fos factible⁸. En un dels casos (Cap des Llibrell), la seua funció podria haver estat la de santuari, però per mor de la seua situació no és descartable que hagués jugat els dos papers.⁹

L'ARQUITECTURA I L'URBANISME D'EIVISSA EN EL MÓN PÚNIC

La primera impressió que ens produeix l'estudi dels jaciments eivissencs és l'absència d'alguns elements que són constants en altres assentaments púnics. Aquest és el cas de l'opus africanum, la tova i el tapial, els paviments amb tesselles, les escales de pedra i morter -que impliquen l'existència de pisos superiors i qualsevol tipus d'element decoratiu. Alhora, el tipus de construcció tampoc no és extraordinari, ja que cases amb les característiques que hem ressenyat es documenten a Mersa Madakh¹⁰ i Mozia¹¹, entre d'altres. Aquesta diferenciació sembla que pot atribuir-se, com hem dit, a la matèria primera existent a l'illa, on l'abundància de pedra i l'escassetat d'aigua fa més factible el tipus de parament que hem estudiat i que perviurà pràcticament fins a l'actualitat, tot i que la funcionalitat i el tipus dels hàbitats hagi variat.

Els paviments de terra batuda i d'opus signium sí que poden considerar-se de la més pura tradició púnica (Kerkouan, Cartago, Mont Sirai, etc.) i, com hem vist, s'arriba a desenvolupar una tècnica molt elaborada. Les cisternes i les premses d'oli, les construccions més acurades, que es troben dins la tipologia més estrictament clàssica, semblen confirmar que qualsevol diferenciació ha de ser atribuïda més a les característiques econòmiques i ambientals dels assentaments que no a influències externes. Tot i amb això, arquitectònicament, els hàbitats eivissencs semblen poder posar-se en relació més amb el món de Sicília i alguns jaciments del nord d'Àfrica que amb els assentaments de la Península o Sardenya, més acostats geogràficament.

Com a simple hipòtesi, s'ha de destacar la presència dels murs de doble filada de pedres incrustades, els parallels dels quals es troben a jaciments d'Eivissa i Formentera, la majoria de l'Edat de Bronze, si bé en d'altres la ceràmica superficial recollida és púnica o romana. Atès que la pervivència d'una població del bronze en el moment de l'assentament púnic encara continua sent motiu de discussió, ens limitam a assenyalar aquest fet com una possible pervivència de tècniques deguda a influències indígenes o bé simple condicionament del medi.

Notes