A sa vénda d'es Pla d'Aubarca, pocs dies abans de Santa Llòcia, allà cap a sa posta d'es sol, es desfermà una tamborinada de trons i llamps acompanyats d'una ruixadél·la, que talment pareixia que venia la fi del món.

Els crits de sa tia Eulària es sentiren fins i tot a Santa Gertrudis: «Déu del cel!». S'al·lot i es bestiar estaven més avall d'es terç de can Pelat, un tret ben lluny de ca seua. Hem de dir que sa tia Eulària, pe's dir d'ella mateixa, veia ses coses abans que passassen, i allò pintava talment lleig. «Joan, Xico, Francisca, Antònia!»

Així, amb aquestos cridél·los volia fer venir tota sa família, perquè tot d'una que es calà a ploure va veure s'al·lot, com ella li deia, i que era sa nineta d'es seus uis, que agafava un costipadél·lo que li havia de costar...

S'al·lot, que no era ni més ni mancos que en Joanet, es petit de sa casa, comparegué casi fosc, ell i es bestiar fets una sopa.

-Santes i sants del cel, ajudau-mos! -Tants de plors i esglais que sa família es presentà corrensos; tanta via feien que es talons els tocaven an es cul.

-Què ha sét? Quina desgràcia ha caigut damunt sa casa d'es vei Fornat?

Quan varen afinar que sols eren es mals averanys de sa tia Eulària, que sempre ho veia més negre que no pertocava, es varen calmar, encara que no tots: sa majora tenia a sa seua fia Eulària per una santa i es cregué, com sempre, lo que sa fia deia i que ara era sa feresta malaltia que estava a punt d'agafar en Joanet. Si no volien que els caigués allí mort i fred, no s'havia de perdre un minut.

Així que agafaren en Joanet, el calaren devora un bon foc i li llevaren sa roba xopoia, el ben eixugaren i li varen donar una bona frega d'esperit de vi; deixaren vermella com un citró sa criatura, que mentres no havia deixat de queixar-se diguent que l'espellarien, cosa que també dava ànsia a en Joan, son pare. Llavò, embolicat amb sa pell d'una torissa, li feren beure una escudella de xocolata amb greix, medecina miraculosa de sa majora.

Li calaren uns calçoncillos d'es blonco Toni i una camiseta pelfada. Tot li venia tan balder que n'hi hagueren cabut tres com ell. A més, per lo que digué sa tia Eulària, i per lo que s'estravengués, li untaren es coll amb ensunya de gallina, embolicant-lo amb un paper d'estrassa i a més amb una calça véia i bruta. Es peus els embolicaren amb uns calcetinassos d'es major, que sa tia els havia fet de llana de Formentera. Així el calaren an es llit amb sos tapais ben amarrats, que no fos compte que es destapàs. Sa tia Eulària tirà un matalàs an es peus d'es llit i quedà, per lo que pugués esdevenir, es quinquer encès.

Es cunyat, pare d'en Joanet, veient tot aquell rebombori, pensà que sa seua cunyada podia ser una santa, però que d'emprenya, en tenia un bon tros.

En Joanet a la fi s'adormí, però a mitjana nit es despertà cridant que tenia calor. Sa tia Eulària, que ni mancos s'havia calat a jeure, encara li posà una pell de moltó, a més de ses cinc flassades que ja tenia. A's pobre Joanet poc li faltà per ofegar-se, i així arribà a sa matinada i ni mancos havien cantat es galls quan sa tia Eulària ja havia escalebrat tota sa família cridant com una loca: «S'al·lot, que està boca badada, que fins i tot fa uns duls que posen es pèls de punta». En Joan, que no era home que perdés es calçons així com així, és a dir, que no era un escaguessat, quan veia sa criatura que tenia sa cara que pareixia que anava a esclatar de vermeia, casi morada, i que es uis pareixia que li sortien de ses ninetes, xavà de dur s'al·lot a Vila.

Enganxaren sa mula an es carro, taparen en Joanet amb quatre flassades i sa pell d'es moltó pe's cap i així, amb aquesta figura, el calaren an es fondo d'es carro. Sa tia Eulària es va asseure devora, no fos compte que amb so tracaleig es destapàs. En Joan volia que hi hagués anat sa dona, mare d'en Joanet, però no hi va haver manera de fer baixar sa tia d'es carro.

Emprengueren camí cap a Vila i menys mal que havia deixat de ploure. A's cap de dos hores arribaren a Vila. No deixaren es carro a s'amarradero com era costum, perquè sa tia Eulària va voler que arribassen fins a sa porta de cas metge. Sa gent que esperava els deixà passar davant, veient aquell al-lot tan embolicat i pensant que sa cosa no tenia espera.

Quan arribaren davant es metge, aquest no sabé que s'avenia aquell munt de roba fins que esbrinà que dins hi havia un boix. El desembolicà amb prou feina, perquè sa tia Eulària estiragassava sense deixar que destapàs sa criatura, cridant que si li llevava sa roba s'al·lot cauria allí mateix mort i fred.

Es metge, que no era home de molta paciència, l'agafà per un braç i de mala manera les esvergà an es carrer. Després, a grapats llevà an en Joanet totes ses flassades i fins i tot s'ensunya de gallina. I vaja miracle! En poc temps en Joanet va recobrar es color que li pertocava, lo únic que va fer va ser un esquit per sa banda de darrera que es metge va ser