per Enric Ribes i Marí

Al nord de l'illa d'Eivissa, prop de la partió entre les parròquies de Sant Joan i Sant Miquel, però ja dins els límits d'aquesta, hi ha l'Illa d'Encalders, una illa petita que arriba a tenir, en el seu punt més alt, 19 metres d'alçada, i que è quasi aferrada a la costa eivissenca, de la qual només la separa el Pas, un petit braç d'aigua d'uns metres d'ample.

L'investigador Cosme Aguiló Adrover¹ recull els topònims d'aquesta illa: al nord, el Cap Gord de l'Illa; a ponent, la Punta de Ponent i, ja prop del Pas, el Clot de l'Arena; a l'est, la Punta de Llevant, el Cul de l'Olla i l'Olla de l'Illa; prop de l'Illa d'Encalders hi ha l'Escull de Llevant, al nord de la punta que també porta aquest nom, i les Seques de l'Illa d'Encalders; a migjorn, ja a l'illa d'Eivissa, la Punta de l'Illa d'Encalders, amb la Plana de l'Illa, que és la part més septentrional d'aquest cap, i un poc més cap a migjorn, a la part de ponent de la Punta de l'Illa d'Encalders, el Caló de l'Illa; davant aquest caló i la Punta de l'Illa d'Encalders hi ha l'Escull i la Paella, un altre petit illot la forma del qual recorda la d'aquest estri de cuina, amb el seu mànec i tot.

La primera vegada que trobam documentat aquest topònim és en la Resumpta del Pare Gaietà de Mallorca, publicada el 1751². Diu el caputxí mallorquí després de parlar de la costa de Portinatx: «Xarraque, y Xarracó son Calas de poca cuenta; la ultima es con suficiencia fondable, y tiene en sus cercanías un manantial que sale de una peña. En frente de una punta que entra al Mar se levanta la Isla que llaman den Caldes, sin dificultad se puede vadear, pero es de poca consideración. Por ultimo cierra los limites deste Quarton la Cala de Benirraix...»

Joan Marí Cardona³ ens ha deixat constància que un tal Toni Escandell de Toni «Carabassó» tenia una extensió molt gran de bosc a la Punta de l'Illa d'Encalders. Era l'any 1763. I encara avui, segons Marí Cardona⁴, un torrent que desemboca a la costa, prop de l'Illa d'Encalders, al Caló de l'Illa, rep el nom de Canal d'en Carabassó.

En la cartografia no apareix aquest topònim fins el 1765, en un plànol de l'enginyer José García Martínez on figura Y. dem Caldes, entre Cala de Benirraix i Cala Xarracó⁵. En 1786, un altre cartògraf, el mariner de guerra i astrònom espanyol Vicente Tofiño de San Miguel⁶, recull el topònim Ia de Caldas, entre la Cova de l'Orenga i Xarracó. Ja dins el segle XIX, l'enginyer militar Francisco Coello de Portugal y Quesada⁷ registra, el 1851, la Isla den Caldes, entre Benirràs i Xarracó. L'arxiduc Lluís Salvador⁸, uns anys més tard, també ens esmenta aquesta illa, bé que només de passada: «Próximo al puerto de que acabo de hablar (de Sant Miquel), se encuentra un avance de tierra conocido, si mal no recuerdo, con el nombre de Punta de Charracó y á corta distancia de ella un islote de mediana altura, pequeño y casi pegado á tierra, que se denomina Isla den Caldés. A continuación de esa punta se ve una rada insignificante, abierta y de poca seguridad, denominada también Cala de Charracó y es otra de las pequeñas inflexiones que á cada paso se notan en aquella parte del litoral y contribuyen á darle alguna variedad».

El mapa de 1900 del Dipòsit Hidrogràfic⁹ recull també la Ia Caldes, nom que des d'aleshores figura en els mapes més importants de l'illa d'aquest segle escrit amb més o menys encert, fins que l'Institut d'Estudis Eivissencs¹⁰, ja a darrers dels 70, fixa la grafia Illa d'en Calders, tot considerant el topònim com d'origen antroponímic. Algun mapa militar¹¹ indica també un suposat Caló d'en Caldes, a la part de llevant de la Punta de l'Illa d'Encalders, però no hem trobat ningú que confirmi l'existència real d'aquest topònim, i l'Institut d'Estudis Eivissencs, que havia inclòs el Caló d'en Calders a la Toponímia bàsica de les Pitiüses, l'ha suprimit de la Toponímia bàsica de Sant Joan de Labritja¹², elaborada en 1989.

Però qui era, aquest Calders? El llinatge és documentat per Francesc de B. Moll en el seu llibre Els llinatges catalans¹³, entre els que representen el nom del lloc d'origen, de residència o de propietat. Així, Calders o Caldés seria un llinatge que tendria el seu origen en el nom d'un poble del Pla de Bages, i vendria del llatí CALDARIOS 'banys calents'. D'altres autors¹⁴ relacionen aquest cognom amb calderó i caldera, del llatí CALDARIA 'caldera o estany'. Sigui com sigui, el llinatge existeix¹⁵, tot i no ser gaire abundant, en les dues formes, amb r i sense. El DCVB registra Caldés com un llinatge de Palma, Algaida, Llucmajor, etc., bàsicament mallorquí. La forma amb r la trobam a la zona continental com a llinatge i com a topònim: a més del poble de Calders del Pla de Bages, prop de Manresa, tenim la Riera de Calders i el poblet de Viladecavalls de Calders¹⁶, en aquella mateixa zona; Sant Vicenç de Calders és un poble del Baix Penedès, amb un castell que rep el nom de Calders¹⁷; i Calders és també el nom d'un riu afluent del de Morella.

Sabem, doncs, que hi ha, dins la zona continental del nostre àmbit lingüístic, diversos pobles amb el nom de Calders, i el llinatge d'origen topogràfic Caldés o Calders (a Mallorca i al continent respectivament). Amb tals antecedents sembla lògic suposar que el topònim de l'Illa d'Encalders té l'origen en algun poblador o propietari d'aquestes illes que portàs

aquest llinatge¹⁸. Això no obstant, no hi ha el més mínim rastre d'aquest nom a la nostra illa. Isidor Macabich no el troba en tota la documentació que arriba a manejar i, per tant, el llinatge Calders no figura en les seues relacions de cognoms que apareixen a les Pitiüses durant els segles XIII i XIV¹⁹ ni en la resta de la seua obra. No apareix tampoc aquest llinatge en els Llibres d'Entreveniments²⁰, que abracen un període que va de 1528 a 1785, ni se'n troba tampoc cap rastre com a motiu familiar o malnom²¹, o com a simple nom de casa, i Marí Cardona reconeix no haver trobat, fins ara, cap altre Calders que el del topònim esmentat abans²².

Així les coses, sense cap prova que fonamenti l'etimologia suposada fins ara, fóra ingenu de continuar donant-la per bona i no cercar-ne d'alternatives.

Si el topònim eivissenc no té un origen antroponímic, caldrà analitzar-lo dins el conjunt de la seua sèrie. Joan Coromines²³ agrupa en una de sola Calderitx (Mallorca), Calders (Morella), Calderó (Vistabella), el Calderó (Bellús i Carrícola), Serra de la Calderona (Serra), la Calderona (Ràfol de Salem), el Calderó (Lutxent), el Calderó (Montesa), Calderons (Canals), Calderers (Borriol) i la Caldereta (Xeresa). L'Onomasticon planteja una disjuntiva: que sigui derivat de CALIDUS o de CARDUS. En el segon cas, Calderitx procediria de CARDARES 'cardassars', amb desplaçament de l'accent i dissimilació de les líquides. En el primer cas, diu l'Onomasticon, «(Calderitx) seria un congènere del tan conegut nom de lloc català Calders, i el significat de CALDARIIS seria llavors 'en els bassals, les piscines, els estanyols'»²⁴. Segons Coromines, a Calderitx hi ha un poblat talaiòtic i el Pou del Canyar, i molt prop hi ha altres fonts i pous, tot a la vora d'un torrent afluent del de Binicaubell o Banderola. L'Onomasticon registra el Torrent de Cagabou, i Fontanes i l'Aljub de Fontanes, entre Son Boscà i Can

Maga-diners. «Aquest conjunt topogràfic i onomàstic —continua l'Onomasticon— es prestaria tant a un nom referent a bassals o dipòsits d'aigua com a una vegetació semidesèrtica, on abundin els cards».

Enric Moreu-Rey²⁵ estableix una sèrie toponímica que corresponia a estacions termals, i que inclouria Caldes, Escaldes, les Escaldes, la Caula, les Escaules, Caulés o Caulers, Caudiés o Cauders, Calders, Caldegues (?). Tots aquests topònims són considerats llatins per Moreu-Rey, si bé «els protomedievals (els) devien comprendre perfectament, perquè corresponien també a termes de la llengua vulgar romànica»²⁶. Font-calent, la Fontcalda, Fontscaldes, les Boques Calentes, Caldetes, etc., serien topònims d'aqueixa mateixa sèrie.

A Menorca²⁷ hi ha la Cala en Calderer, la Punta de Cala en Calderer i el Pou d'en Calders. I a Eivissa mateix hi ha la Punta de les Calderes, vora el Canar, i l'Escull de la Caldera, prop de la Cala d'en Serra, al nord de l'illa. I tots aquests topònims són susceptibles de ser inclosos en aquestes sèries.

Pot correspondre el topònim eivissenc de l'Illa d'Encalders a aquests conjunts de noms de lloc relacionats amb 'aigües càlides o bassals'? D'entrada cal rebutjar l'altra alternativa que oferia Coromines, puix que l'Illa d'Encalders ofereix una vegetació similar a la de tots els illots del nord d'Eivissa i el topònim seria difícilment relacionable, semànticament, amb 'cardassars'. Però ja no és el mateix cas si es tracta de 'bassals': just a la Punta de l'Illa d'Encalders, hi ha una zona plana (la Plana de l'Illa) amb alguns bassals naturals a la roca, de dimensions considerables; i a l'Illa d'Encalders també n'hi ha, encara que més petits; durant l'estiu romanen quasi totalment secs, però durant l'hivern, la tardor i la primavera, sigui per mor de les pluges, o d'algunes maregassades fortes, són plens d'aigua, certament més calenta que la de la mar. El topònim eivissenc lligaria, doncs, amb els de les sèries de Coromines i Moreu-Rey, puix que hi ha, a l'Illa d'Encalders, i sobretot a la Punta de l'Illa d'Encalders, piscines naturals, bassals, estanyols o dipòsits d'aigua, on aquest element líquid s'escalfa per efecte del solell.

En el mossàrab peninsular ja tenim documentades les formes qalderoos, calderón i calderiços²⁸. Les formes caldero castellana i calder catalana procedeixen del llatí CALDARIUM, i Coromines²⁹ afirma que «calder, en època arcaica, apareix més aviat com a nom figurat d'un estanyol o gran bassal o gran gorga (com les innombrables de la Riera de Calders, a Bages), que tant sovint va quedar estereotipat en la toponímia del Princ., i que ja Balari (Orígenes H. de Cat.), documentà des de molt antic, encara en estat apel.latiu i pre-toponímic», i alhora documenta caldarios des de l'any 932. D'ací vendria el mot calderó, que a Monòver significa 'cadolla', i al Pinós 'clot de pedra ple d'aigua'.

Sembla lògic, doncs, pensar que l'Encalders eivissenc procedeix del CALDARIIS llatí, atesa l'existència, tant en català com en castellà o en els parlars mossaràbics, d'alguna variant d'aquest mot llatí, i, com posa de relleu Coromines³⁰, «no solament hi ha el Calders més conegut de la zona de Manresa, sinó una munió en la zona continental de substrat mossàrab». Ara bé, en el cas eivissenc ¿es tracta d'un topònim mossàrab adaptat pels catalans a la seua fonètica, o d'un topònim creat després de la conquista de 1235? En aquest darrer cas, el topònim s'hauria creat amb un article definit, els calders, i no amb el personal, en Calders. I el canvi cap a l'article en s'hauria produït ja en una època en què no es comprenia el significat del topònim, com una ultracorrecció. Hi ha la possibilitat, també, que el topònim es formàs amb l'aglutinació de la preposició en -a l'Edat Mitjana molt més viva que a-: en calders.

Però també és possible que ja fos un topònim mossàrab abans de 1235. En aquest cas hi hauria el problema de la terminació,

que no és -itx, com en el cas mallorquí, i com en el més proper de Campanitx³¹. Però ací hi ha hipòtesis diverses per explicar aquesta terminació. Segons Coromines procedeix d'una s llatina (i això dificultaria l'explicació de l'origen mossàrab de l'Encalders eivissenc), però Sanchis Guarner, Moll, Veny o Galmés de Fuentes postulen que la terminació -itx tònica prové d'un sufix llatí -ICEU, transformat per la pronúncia dels mossàrabs de la c llatina seguida de e, i. I en aquest cas no hi hauria contradicció entre un Encalders eivissenc i un Calderitx mallorquí, ambdós de procedència mossaràbiga, si bé caldria matisar la forma llatina originària de Calderitx.

¿Com s'explicaria, però, la presència aparent en el topònim actual d'un article personal, si el seu origen es remunta a l'època pre-catalana? Hi ha la possibilitat, igualment, d'una ultracorrecció, però també és possible una certa analogia amb la formació d'alguns topònims romànics pirinencs, i especialment andorrans. Coromines³² explica Encamp, Envalira, Enclar, Engolasters, Engordany, Engaït, Ensagens, Entor, Engorgs, Emprats, Ensija (tots topònims de les Valls d'Andorra), mitjançant l'aglutinació de la preposició llatina IN, de la qual cosa Coromines demostra que ja té arrels en llatí vulgar. Aquest fenomen no és exclusiu d'Andorra, bé que en aquesta comarca és on ha tengut més extensió i persistència. I per altra banda el fenomen encara té una certa vigència en l'actualitat. És ben probable que en el cas eivissenc hi hagués, en època pre-catalana, un topònim menor d'origen mossàrab que vendria de l'expressió llatina IN CALDARIIS 'en els bassals', i que s'aplicaria especialment just a la part més plana de l'actual Punta de l'Illa d'Encalders,

i potser a tot el conjunt de la punta i l'illa. La posterior adaptació fonètica del topònim i la reinterpretació com a nom de lloc d'origen antroponímic ja seria cosa dels catalans, que, amb el pas dels anys, perdrien el topònim original que es devia aplicar a la punta i el conservarien només a l'illa més propera.

Amb aquesta explicació de l'origen i etimologia de l'actual topònim de l'Illa d'Encalders, que certament no és l'única possible i és ben llunyana de la simplista suposició —sense cap fonament per ara— de l'origen antroponímic del topònim, aquest nom cobra un sentit lògic i que s'avé amb el dels altres topònims de la mateixa sèrie. I per damunt de qüestions de detall —també rellevants— aquesta és la conclusió més important d'aquest treball: que el topònim de l'Illa d'Encalders no té l'origen en el nom d'una persona, sinó en els bassals o dipòsits d'aigua de la Punta de l'Illa d'Encalders i de l'illa més propera. I en conseqüència cal escriure el nom aglutinat, Encalders, anàlogament a Encamp, Envalira, Engordany, Engolasters, i no per separat, en Calders, com si es tractàs d'un topònim d'origen antroponímic que, evidentment, no és.

ENRIC RIBES I MARÍ

Notes