In memoriam

El 28 de gener moria a Ciutat el poeta i intel·lectual Josep M. Llompart. El luctuós succés va donar lloc a una gran manifestació de dol, convertit en oficial a Palma, on va néixer i d'on serà declarat fill il·lustre. L'homenatge pòstum va tenir com a marc dos edificis emblemàtics: el Parlament de les Illes Balears, on s'instal·là la capella ardent, i la catedral de Palma, on el bisbe Teodor Úbeda oficià les exèquies fúnebres. En els actes d'acomiadament de les despulles de Llompart desfilaren personalitats de la vida política de les Illes encapçalades pel president Gabriel Cañellas, nacional, amb el ministre de Cultura (el català Jordi Solé Tura) i el president del Congrés dels Diputats (el mallorquí Félix Pons) i autonòmica, amb els consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Joan Guitart) i de la Generalitat Valenciana (Andreu López), a més de nombrosos personatges de la vida acadèmica i cultural illenca i del món de les lletres catalanes. Però també multitud de persones anònimes que donaven així testimoni de la profunda influència que el mestre deixa de la seua trajectòria, intensa, encara que no llarga (només tenia 67 anys), de compromís amb les arrels d'una identitat que Llompart interpreta en sentit ampli i integrador de catalanitat, amb valoració de les diverses manifestacions a totes i cadascuna de les societats que integren els Països Catalans. El seu fèretre, cobert amb la bandera quatribarrada, i el ventall humà dels representants polítics i dels intel·lectuals que l'acompanyaren en el seu darrer viatge es convertien en l'al·legoria de l'opció llompartiana en aquesta vida, així com la multitudinària participació de gent de totes les edats i condició expressaria l'esperit universal i democràtic de Llompart, de la seua lluita cívica per al triomf de la llibertat, concretada a les Illes, també, en la recuperació de la nostra cultura, en la revalorització i normalització de la nostra llengua, considerada com el vehicle més genuí de la nostra identitat nacional. I per damunt de tot, el respecte general a la figura humana de Llompart, a la seua bonhomia, i el reconeixement de la seua talla indiscutible com a poeta i home de lletres que l'ha fet mereixedor dels més importants guardons, tals com el premi Nacional de la Crítica i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entre d'altres, així com de condecoracions, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

"Gràcies, Llompart"

Des de l'octubre passat l'Obra Cultural Balear i diverses entitats de les Illes dedicaven al poeta un cicle d'homenatges, encara no concluït, intitulat "Gràcies, Llompart".

Han estat uns mesos de gran activitat, envoltada d'una forta afectivitat que ha esclatat també en el seu acomiadament. Enregistrament de vídeos i entrevistes, publicacions monogràfiques i altres projectes en són la materialització per a la posteritat.

Precisament el 26 de gener, en un acte institucional, es presentava a Eivissa el número especial (44-45) que amb el títol Homenatge a Josep M. Llompart li acaba de dedicar l'Institut d'Estudis Baleàrics. A la taula, el president del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, els consellers de Cultura del Govern Balear i del Consell pitiús i el president de l'Institut d'Estudis Baleàrics. La portada mostra una magnífica fotografia de Josep M. Llompart i l'editorial és de Bartomeu Vidal, en aqueix moment conseller balear de Cultura. L'obra s'estructura en dos grans apartats, I. L'home i l'intel·lectual (pp. 7-114) i II. El poeta (pp. 115-168), seguits d'unes III. notes, on parlen alumnes del mestre, IV. traduccions, amb la recreació llompartiana d'uns poemes del francès Paul Éluard (tant compromès també amb el seu temps) i V. un recull biobibliogràfic (pp. 171-216). Com una gemma tallada va reflectint la llum, així les diverses col·laboracions van il·luminant sobre diverses facetes de Josep M. Llompart. La primera part mostra una successió d'aspectes de la seua vida: a través d'una entrevista (de discutible transcripció i difícil lectura per a un pitiús); la formació de la "generació dels 50" arrel del recull de M. Sanchis Guarner, amb referències a Cèlia Viñas i a l'impacte encisador que Eivissa produí sobre Llompart, recollint escrits seus, entre ells un fragment del pròleg a l'obra de l'eivissenc Marià Villangómez El cop a la terra (JANER); l'activitat cívica i antifranquista de Llompart, en un resum de la vida político-cultural mallorquina dels anys seixanta, del tardofranquisme i de la transició (GINARD); el compromís cultural i de renovació literària a través del paper de Llompart des de la revista "Papeles de Son Armadans", impulsada pel gallec Camilo J. Cela (SALA) i a l'editorial

Moll, que fundada pel menorquí Francesc de B. Moll ha fet una tasca importantíssima en la difusió de la cultura catalana a Mallorca (MOLL); i la lluita catalanista (MESQUIDA). Acaba amb dues col·laboracions, respectivament, sobre la participació de Llompart en l'homenatge al centenari del poeta francès Rimbaud (NADAL-PONS) i una aproximació a Llompart com a historiador i crític literari (ROSSELLÓ), centrada als seus inicis, al comentari de La literatura moderna a les Balears, obra qualificada de cabdal utilitat, i als estudis i articles literaris (tan abundants i dispersos) classificats en estudis sobre una obra, autor o període, articles i recensions més breus, i els pròlegs i presentacions d'obres d'autors.

La segona part és una aproximació a l'obra poètica de Llompart: a través de les recreacions en les traduccions, sobretot de la lírica galaico-portuguesa (SALAVALLDAURA) tan pròxima als seus orígens familiars i primera infantesa; la tècnica, en alguns procediments de l'escriptura poètica (SALVADOR) i les influències clàssiques, amb referències bíbliques i fonamentalment del món greco-llatí (BOSCH); i alguns aspectes recurrents de la temàtica llompartiana, com la confrontació de l'home amb la senectud (ALPERA), la religió, a través de l'anàlisi dels llibres poètics Jerusalem i Spiritual (SEGUÍ), per acabar amb el comentari d'aquest darrer -pel qual acaba de rebre el premi de poesia Ciutat de Palma- interpretat com la culminació de la reflexió de Llompart sobre la mort, assumida joiosament, amb enyor i transcendència (PERELLÓ-SABATER-SANTANDREU-SUREDA). Tanca l'apartat la glossa de dos poemes: "Mort al carrer" (de Mandràgola) i "Incipit Fabula" (de Jerusalem), com a exemplificació de la mort i el seu significat a la lírica llompartiana. Aquest volum d'Homenatge a Josep M. Llompart és des d'ara una referència obligada per a tots qui desitgin introduir-se al coneixement de la seua figura. Per als estudiosos és també de cabdal ajut la recopilació bibliogràfica dels treballs de Llompart, tant a l'apèndix de la col·laboració de Moll, on queden recollides les referències als llibres i pròlegs originals de Llompart publicats per l'editorial Moll (pp. 45-47), com a la biobibliografia on, en una labor meticulosa i extraordinàriament útil, queden aplegats organitzats en set apartats, respectivament, 1. Obra poètica, 2. Traduccions, 3. Memòries, 4. Teatre, 5. Assaig i crítica, 6. Traduccions de prosa, i 7. Estudis i comentaris sobre la seva obra (pp. 199-216), tot precedit d'unes dades biogràfiques.

Llompart i l'Institut d'Estudis Eivissencs

Josep Maria Llompart coneix Eivisa en el seu viatge de noces amb Encarnació Viñas (germana de Cèlia) el 1956. Janer (p. 27-28) es fa ressò, amb les pròpies paraules del poeta, de les sensacions que l'estada a l'illa li produí. Un paisatge que el sorprèn per la seua quietud i harmonia "un raconet d'aquells que, quan no ens obeeix la imaginació, anomenam d'ensomni", que convida a l'abandó en l'oci creatiu, "pres de la més delitosa mandra mediterrània", on a petita escala desfilen els elements geogràfics amorosament afaiçonats per la mà de l'home en una rítmica i perfecta cadència, banyat en llum i emisor de delitosos aromes, "un pujol amorosit de garriga, tendrament enllunat a la nit i amb una esglesiola al cim, voltada d'arcs i de silencis i emblanquinada d'una blancor inversemblant" (diu referint-se al puig de Missa de Santa Eulària) i, al peu, "la geomètrica ufanor de les hortes i un correctíssim escambuixament d'oronelles i baladres, s'escola fecund, un fil d'aigua claríssima"; i entorn, "les muntanyes, ablanides per la tebior de la pineda, perfumades de farigola". Descobreix l'encís de la casa de pagès, “sàviament bastida d'acord amb la remota ciència d'una mena d'adorable cubisme popular", que veu com "clapes de llum blanquíssima, foradant el verd", i s'entusiasma amb la càlida i sonora toponímia de l'illa, d'arrels àrabs i mossaràbigues. I ens sembla veure una clara influència de Villangómez en aquesta primera percepció del paisatge eivissenc. Quan uns anys més tard parla d'Eivisa en el pròleg d'El cop a la terra del seu amic Marià Villangómez (veritable ànima de la recuperació

cultural pitiüsa), declara haver descobert l'esperit de l'illa, revelat un "implacable migdia d'estiu" en els "ulls fondíssims i tràgics" d'una jove mare pagesa, ulls que "fitaren serenament la soledat fiblada de cigales"; després, "amb l'astorada quietud de llur silenci" la dona i el seu infant "seguiren camí enllà, retallades les siluetes contra el perfil, bel·licós i altívol de la vila d'Eivissa".

Es potser per aquest sentiment de tendresa cap a aquesta "terra minúscula i retallada" (com dirà en una altra ocasió) que veu personificada en la figura desvalguda de la jove, tal vegada com la bella dorment reclinada en un somni mil·lenari, que Josep Maria Llompart participa amb l'Institut d'Estudis Eivissencs en el despertar cultural i de la conciència nacional de les Pitiüses. Possiblement seria determinant la presència destacada i constant en aquesta tasca dels seus amics eivissencs, els poetes Marià Villangómez i Josep Marí. En els anys de la transició col·labora generosament en els Cursos Eivissencs de Cultura, juntament amb altres catalanistes de vàlua reconeguda internacionalment, com l'arquitecte Josep Lluís Sert o el geògraf Joan Vilà Valentí, la pedagoga Marta Mata i la lingüista Aina Moll, entre d'altres. I a la seua revista, Eivissa, hi publicà tres articles. El primer sobre un mallorquí, En ocasió d'un centenari: la poesia de Gabriel Alomar (Eivissa, 2, 1973, pp. 10-12); els altres dos dedicats als seus benvolguts amics: Un homenatge a Marià Villangómez (Eivissa, 10, 1980, pp. 10-12) i Un llibre de poemes de Josep Marí (Eivissa, 14, 1983, pp. 32-33). Tots tres tenen en comú que, a més de parlar del valor literari dels personatges, en destaca l'amor a la terra, la seua honestedat i compromís sincer de renovació cultural.

De Gabriel Alomar li interessa situar el significat de la seua poesia dins el temps i al moment present. Al seu temps, en els corrents de la literatura catalana del primer decenni del segle XX, situa els punts de referència: modernisme, noucentisme i Escola mallorquina. No dubta en integrar la poesia d'Alomar en el corrent modernista en el doble sentit de l'estètica i, sobretot, de l'ètica. Una ètica compromesa en "el desig de canviar el món per provar de millorar-lo, rebuig del present i fe en el futur", en un moment històric en què part de la societat espanyola vivia l'esperit renovador del regeneracionisme a rel de la crisi del 98. I és precisament aquesta ètica la que aparta Alomar del noucentisme (cap al qual estèticament hauria pogut evolucionar) i posa fi a la seua obra poètica per tal de no integrar-se "dins l'autoritarisme dogmàtic", i ser "incompatible amb el pur joc irònic i el somriure suficient, una mica pedant, de l'art arbitrari" del noucentisme, reflex d'una societat burgesa incapaç d'evolucionar en sentit progressista, cosa que duria, a curt termini, la fi del Sistema de la Restauració. Inserta també Alomar dins l'Escola mallorquina, clar que parcialment i amb condicions. Alomar rebutjava les limitacions de la per a ell "nostra escola mallorquina" però en compartia "el més positiu i profund de l'Escola: l'humanisme clàssic, el sentiment de l'il·lustre mite del Mediterrani". Clarament podem preveure la lliçó que Llompart extreu dels versos d'Alomar: "Hi ha -i aquest és el seu més pur valor d'ahir, d'avui i de sempre- la veu d'un home honest i lluitador, servidor fidel d'un país i d'una ideologia. Un home obert a l'esperança, que va morir a l'exili (perquè aquest és, de fa segles, el destí dels qui estimen la justícia i odien la iniquitat), potser amb una darrera guspira als ulls de la visió de la Ciutat Futura, aquella ciutat ideal que havia somniat i a la qual ell ja no habitaria".

Un homenatge a Marià Villangómez, en el número que li dedica l'Institut d'Estudis Eivissencs, comença així: "Record el desembre

del 1976 com un temps de clarors netes i d'esperances tot just nades... Encara no havia planat damunt nosaltres la boira enutjosa del desencís i tots plegats ens trobàvem en actitud d'inaugurar un futur i d'inaugurar una pàtria. A l'horitzó, un demà ample de vastituds". Josep Maria Llompart és a Eivissa per a l'estrena S'Assemblea de ses dones, adaptació de Villangómez de l'obra d'Aristòfanes a un teatre popular eivissenc, coincidint amb el vintè aniversari de la publicació de Sonets de Balansat. En l'acte d'homenatge que seguí, Llompart dedicà unes sentides paraules al poeta eivissenc i vol "posar de relleu la perfecta harmonia, la íntima coherència d'aquesta obra amb un sentiment civil, amb una labor cívica, amb una clara, constant i tenaç voluntat de servei a una terra, a un país, a una cultura". Després de constatar la fusió del poeta i l'illa "en la pura harmonia de la paraula" i la universalitat d'una obra poètica "inseparable de la seva pròpia insularitat eivissenca", repasa les fites de la lírica de Villangómez i torna a insistir en la seua labor com a ciutadà, plena de valor i mereixedora de profunda gratitud: "El poeta Villangómez ha exercit en aquest aspecte una funció decisiva amb el seu consell, amb el seu exemple, amb el seu magisteri, amb l'impuls i el suport que ha donat a l'Institut d'Estudis Eivissencs, amb la redacció d'una gramàtica adaptada a les necessitats de l'illa, quan l'ensenyament de l'idioma ha començat a fer-se realitat. I aquesta labor cívica li hem d'agrair no menys que la seva obra de creació literària". Encara que fa constar la extraordinària qualitat de l'obra literària de Villangómez, "figura clau en el panorama de la literatura dels Països Catalans" (com dirà d'ell a la ressenya sobre el llibre de Josep Marí), és evident que, en la conjuntura històrica dels primers moments de la transició, a Llompart li interessa destacar, i de pas encoratjar els presents, els aspectes cívics de la labor cultural de Villangómez, "figura clau en el procés de redreçament cultural d'Eivissa" (diu a la mateixa ressenya). Recentment, tornarem a trobar Llompart en el Curs Eivissenc de Cultura monogràfic sobre la figura de Villangómez.

Un llibre de poemes de Josep Marí és una recensió de La veu dispersa (Institut d'Estudis Eivissencs, Eivissa, 1982), una veritable "antologia d'un poeta ja fet i perfet" que recull prop d'un centenar de poemes. Llompart ressalta la relació deixeble-mestre entre Josep Marí i Marià Villangómez per concluir que "La poesia del deixeble esdevé, com la del mestre, íntimament, aferrissadament eivissenca i amplament universal alhora". Però refusa parlar d'una "escola eivissenca" ja que "Les propostes i les aventures dels poetes eivissencs d'ara ... són prou riques i prou variades perquè cadascú campi lliure i al seu aire". I sobre Josep Marí diu que la seua veu "és, en aquest ample conjunt, una de les més originals i fermes, curulla d'experiències i prou dotada de savieses". I glossant el perfil humà de Pep Marí, conclueix, parafrasejant a Maiakovski, que "Josep Marí ha experimentat a frec d'ànima el fred i la fam de la seva petita terra problemàtica, i per això hi ha arrelat, ha viscut amb ella i per ella, li ha sacrificat treballs i dies, i ha guanyat, per aquest sacrifici, la gratitud de tots". Hem de recordar que Josep Marí va ser un gran treballador dins de l'Institut d'Estudis Eivissencs, on ha passat pels càrrecs de President Executiu i Director de la revista Eivissa. Acabarem amb la referència llompartiana a l'humanisme d'arrel mediterrània en la poesia de Pep Marí: "l'home com a mesura de totes les coses, l'arrelament en una petita pàtria, el somriure inacabable del mar, la contemplació del paisatge propi com a punt de partida d'una meditació envers la coneixença absoluta, i el temps que passa irrecobrable, i la vida, i la mort, i adesiara, també, el somriure subtil de la ironia". La veu de Llompart és com un mirall que reflecteix, també, les pròpies essències, els propis valors, allò que té en comú amb els tres personatges. Serem prou valents per mantenir íntegra la seva figura? L'home que, sincera i desinteressadament, ha dedicat tota una vida a la defensa d'uns valors culturals, no per arrelats a una terra (i quan més arrelats al país millor) menys universals, bé mereix aquest tant repetit "Gràcies, Llompart" que persones i entitats encara repeteixen. El seu mallorquinisme era un acte conscient de la seua voluntad, lligat a un compromís indefugible amb un poble, però també amb tota la humanitat, amb la defensa dels més profunds valors democràtics. La lliçó, avui, encara és vigent, amb aquest mateix sentit de lluita cívica i de solidaritat, accions compromeses dins el propi àmbit cultural com a punt de partida, sense perdre'n de vista la transcendència última.

FE D'ERRADES

A l'anterior número, a la pàgina 26, per un error d'impressió la imatge no es correspon amb el peu. El gravat publicat mostra la costa sud de Formentera, amb els cingles del Cap de Barbaria en primer pla i els penya-segats de la Mola al fons.