Màrius Torres va morir el mes de desembre de 1942. Havia nascut a Lleida el 30 d'agost de 1910. El mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel encara va morir més jove: tenia només vint-i-quatre anys l'any 1938.

Malgrat la brevetat de les seves vides, realitzaren una obra profunda, plena de ressons simbolistes i, sovint, avançada. Podríem dir que els seus poemes tenen com a centre allò que el mateix Màrius Torres va descriure com "l'amarga meravella de viure i de sofrir": són versos transparents, anguniosos, plens de flames i ombres de la nit, que reflecteixen contínuament el combat entre el món oníric i la realitat. Però a mi em sembla que aquest combat, aquesta tensió lírica en definitiva, es difumina subtilment sota la pressió poderosa de la mort: dolor i esperança conflueixen en una mateixa sensació de misteri. El cert és que els seus poemes ens consolen molt.

Tots dos moriren d'una malaltia plena d'antecedents literaris: la tuberculosi. Però el més interessant aquí és que tots dos també digueren la seva darrera paraula -una paraula lluminosa, visionària, és a dir, poètica- abans de morir. Sempre hi ha hagut poetes que han viscut la seva pròpia mort amb l'ebrietat misteriosa que la paraula poètica -esbrinadora i fèrtil- assoleix. L'impuls metafòric és sovint un impuls ple de presagis.

Potser el més impressionant d'aquests poemes que ara reproduïm és la serenitat amb què tradueixen el coneixement de la mort, la visió immediata d'un ordre invisible i essencial. Una mateixa visió davant una mateixa experiència. La imatge final del poema de Màrius Torres -la Mort que no pot aturar-se perquè una "llum d'alba de l'àngel", més poderosa, ve darrera seu- és esplèndida, i molt semblant, alhora, a la imatge del poema de Rosselló-Pòrcel: "l'alba s'acosta ja amb l'espasa".

Vaig traduir En la meva mort ara fa cinc anys amb motiu de l'aniversari de la mort de Rosselló-Pòrcel. Vaig fer el mateix ara fa un any amb el poema de Màrius Torres i amb el mateix motiu: l'aniversari de la seva mort.

B. ROSSELLÓ-PÒRCEL

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

Madrid, març 1936

EN MI MUERTE

Cansado estoy de ti, dominio oscuro
y tempestad de llama.
Me exaltaré sobre los horizontes
y las banderas sacaré al desierto
de la última cabalgada.
¡Oh reina de estas horas, cómo vienes
tan brillante y armada!
¡Oh desazón inútil de la noche!
Ya llega el alba con la espada,
y el ardor temerario que me enciende
aleja a las estrellas.

MÀRIUS TORRES

PARAULES DE LA MORT

Tu, jove moribund que ara m'has
                                dit Amarga,
amargs són els teus llavis per
                           comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d'una vida
                                 més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.

El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur
                                 en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que
                                ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la
                               teva amargor...

Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.

Calmo, amb dits de repòs, la seva
                               última alarma;
però, més que l'angúnia, m'allunya
                                  d'aturar-me
la llum d'alba de l'àngel que ve
                                  darrera meu.

14 d'agost de 1938 [^444]

per Pere Vilàs i Gil

Les traduccions han estat publicades a diferents revistes literàries de la península juntament amb altres poemes dels autors.

VICENTE VALERO

PALABRAS DE LA MUERTE

Tú, joven moribundo que me llamas
                               Amarga,
jamargos son tus labios para entender
                           (mi gusto!
Si en el fondo me hallases de una vida
                                   más larga,
me llamarías Dulce: también serías injusto.

Mi sabor está hecho de millones de
vidas
que con mi beso apago, oscuro en el
                               helor:
astros, almas y dioses. Y ahora que me
                               convidas,
seré un instante amarga de tu propio
                               amargor,
Gran ave de silencio, callada, indiferente
hermana de la Noche, sobre la carne
inerte
es profundo mi vuelo, pálido, mas fugaz.

Calmo, con mano suave, su último
                               rearme;
pero, más que la angustia, impide (retirarme
la luz de alba del ángel que me sigue
                                   tenaz.