Dilluns, 15 de novembre.- Inauguració de l'antològica de Vicent Calbet al Museu d'Art Contemporani. Segons el meu parer, Calbet és el nostre millor pintor actual. La seva obra, endemés, és extensíssima i d'una gran diversitat. El seu traç, en el dibuix, és sensitiu i ajustat; el color i la textura, vibrants; el collage s'integra a l'oli o a la cera amb una discreció admirable i alhora amb una tremenda lluminositat.

Des de sempre m'ha fascinat la pintura obscura i intimista del Calbet dels anys cinquanta i seixanta. Les seves sèries de la murada, de cases de Dalt Vila, del conjunt arquitectònic del Convent, del seu interior tant solitari, sempre en penombra, eren l'expressió d'un artista d'una gran profunditt i solidesa.

Jo era encara ben criatura i ja sentia una gran atracció per la pintura de Vicent Calbet. La força dels seus quadres, sovint foscos, amb accents cridaners d'una llum màgica, em tenia el cor pres. Sentia inquietud d'arribar a conèixer aquell artista tan diferent de tots, tan profund i dramàtic.

Un bon dia –crec que era l'any 59– jo pintava a l'aquarel·la pels voltants de la plaça de Vila. Se'm va acostar un jove d'escassa estatura i veu prima, i va semblar alegrar-se de veure aquell xitxarel·lo pintant pel món. Després em va oferir alguns tubets d'aquarel·la. Vaig pujar a un primer pis amb ell, i me'n va regalar tres o quatre. Allò era l'estudi d'un pintor, petit, atapeït d'estris i quadres. Era el primer estudi que jo veia d'un artista. No vaig gosar de demanar-li qui era ell, que tan amablement m'havia fet obsequi d'uns colors i m'havia obert el seu estudi. Però jo tenia l'íntima convicció que es devia tractar de Vicent Calbet. Uns mesos després ho vaig confirmar. La fortuna havia fet que jo anés a pintar justament a la vora de casa seva.

(d'un dietari personal)