No és la primera vegada que J. M. Cardona col·labora a la nostra revista. Ho va fer en prosa al número 3, any 1973, amb l'article Ibiza en la "Memoria de la Melancolía" de María Teresa León. Les seves col·laboracions a les revistes eivissenques, però, començaren molt abans. Va publicar a Isla, suplement literari de Diario de Ibiza durant el 1953, Dos poemas (número d'abril), l'article Tarragona (número de juny) i Oda a un joven marino, el seu germà Manuel (número de novembre). Recordem que la revista Eivissa té un precedent en les dues èpoques d'Ibiza, la de la seva creació per la Societat Ebusus (vint-i-nou números, de 1944 a 1950) i la de la seva continuació des que fou cedida a l'IEE acabat de fundar (sis números, de 1953 a 1960). En aquesta segona època, al número 3 (1956), trobem la col·laboració de l'amic Pepe Cardona amb quatre poemes. Als números 3 i 6, respectivament, jo donava notícia, en dos escrits a la secció de bibliografia, de la publicació dels llibres de J. M. Cardona El vendimiador i Poemas a Circe. Són anys de contacte del poeta eivissenc amb els amics de l'illa. És un bon record el de les converses entre en Cardona i jo al temps que havíem començat a escriure, gairebé simultàniament, dos llibres: els seus Poemas a Circe i, obra meva, El cop a la terra. Ens mostràvem els poemes amb què els llibres anaven avançant. Encara el d'en Cardona no estava acabat -el va acabar a Madrid-, quan vaig traduir al català, amb alguns poemes anteriors, els tres primers d'aquella obra dedicada a l'amant fetillera a qui ell donava el nom homèric de Circe, habitadora, per bé que ocasionalment, d'una illa no menys fetillera. Vaig traduir els poemes, amb el seu consentiment, per a la part antològica del meu Llibre d'Eivissa, aparegut el 1967.

J. M. Cardona, després de la seva infància eivissenca, va viure a diferents ciutats, Palma, Còrdova, Tarragona, Barcelona i Madrid, i passava temporades a Eivissa, terra de son pare, i a Conca, d'on procedia sa mare. Va viatjar molt per Europa. Després dels anys de desplaçaments i agitació, amb unes inquietuds socials reflectides a la seva obra, es va casar i va fixar les seves activitats i llocs de residència. Actualment viu a París i, al final del seu treball a organismes internacionals, pensa instal·lar-se aviat a Espanya. Vaig incloure un treball meu sobre Poemas a Circe al llibre Alguns escrits sobre les Pitiüses (1981). De tant en tant ens hem escrit i m'ha enviat algun poema nou. El embeleso, inspirat a la vora del Danubi, és d'ara. En Cardona sempre ha parlat i escrit en castellà. El poema apareix en la llengua original i en una traducció meva, segons acordarem. Alguna vegada m'he referit a la línia poètica en castellà, tan notable a Eivissa, que va d'E. Fajarnés Cardona a V. Valero Marí, passant per F. J. Mayans Jofre i J. M. Cardona Montero.

EL EMBELESO

"For worse? for better? but happened."
Ezra Pound

A Mariano Villangómez,
con una nostalgia inmensa

Puede que las cosas no sean
como quisiéramos que fuesen.

El río sigue su curso
y lo contemplamos atónitos.

Este río será el mismo que vieran
los ojos de Heráclito aunque no sea
el mismo río.
Cavilo así, embelesado
a orillas del Danubio
esta tarde otoñal
en que fluyen las aguas, sarmentosas,
como ramificadas, arrastrando
vestigios de tormenta, ranúnculos,
despojos ribereños de un paisaje
que sí sería el mismo hace mil años.
Sólo el hombre es capaz de destruir
lo que nunca ha creado
y que él sólo cree pertenecerle.
Ver para vivir no le basta,
todo tiene que ser suyo, apropiárselo.

No pienso que nunca salgamos
de la caverna. Lobo, tigre y buitre,
vocablos que el hombre ha inventado
huyendo de sí mismo,
cercenando ese doble ingrato
que refleja el espejo al contemplarse
en él, nada tienen que ver
con la naturaleza.
Y, al irlos suprimiendo,
borrándolos de su vida, el espejo
se los devuelve intactos,
convertidos en monstruos, encarnados en su especie,
y serán
ese homo sapiens del que hablan los libros.
Pesadillas horribles nos asaltan
y al despertar nos gustaría
seguir soñando por no ver los cuerpos
de tanto supliciado.
En todas las edades, sublimando
sus propios horrores, el hombre
crea los dioses a su semejanza
y, sacrificándolos,
se engañará creyendo redimirse.

Se extinguirá la especie humana
sin haber alcanzado nunca
la edad de la razón, como esas muelas
que dicen ser las del juicio, tardías,
dolorosas e inútiles, vestigio
como el hombre de otras edades.
Perecerá también
ese embeleso que me habita
a orillas del Danubio y al perderme
por los campos de Córdoba
que dieron su caballo al romancero
o al evocar el Júcar
y las hoces del Huécar
y al bañarme en las fuentes siempre heladas
del río Cuervo y subir a la Vega
del Codorno,
o cuando en Delfos, tras el crepúsculo
de un día esplendoroso, me detengo
entre los olivares plateados
y corono mis sienes
con el laurel de Apolo
y evoco, emplazo a mis antepasados
fundido como acuñado en el mármol
de una tierra que pudo ser la mía
y de la que surgió una vez
la única raza humana que valía
la pena así llamarse.

Aquí y ahora siento en mí crecer
y que de mí dimana
como un aura celeste, límpida,
etérea, grandiosa,
y recuerdo a Cernuda, el hermano
y guía memorable,
y recuerdo con él que el hombre,
sólo el hombre que él y yo sabemos,
siempre quiso caer
donde el amor fue suyo un día.

Viena, 31 de agosto de 1995.
JOSÉ MANUEL CARDONA

L'ENCÍS

Tal vegada no són les coses
com voldríem que fossin.

El riu va seguint el seu curs
i el contemplem atònits.

Deu ser aquest riu el mateix que van veure
els ulls d'Heraclit,
encara que no sigui el mateix riu.
Cavil·lo així, encisat
a la ribera del Danubi
aquest capvespre tardorenc
quan flueixen les aigües, sarmentoses,
com a ramificades, arrossegant vestigis
de tempesta, ranuncles,
despulles riberenques d'un paisatge
que sí que fa mil anys devia ser el mateix.
Només l'home és capaç de destruir
allò que mai no ha creat
i que creu ell només que li pertany.
Veure per viure no li basta,
tot ho ha de fer seu, s'ho ha d'apropiar.

No crec que mai sortim
de la caverna. Llop, tigre i voltor,
mots que l'home ha inventat
fugint de si mateix,
escapçant aquell doble ingrat
que el mirall reflecteix en contemplar-s'hi,
no tenen res a veure
amb la naturalesa.
I en anar suprimint-los, esborrant-los
de la seva vida, el mirall
els hi retorna intactes, en monstres convertits,
encarnats en la seva espècie,
i seran aquest homo sapiens
de qui parlen els llibres.
Malsons horribles ens assalten
i en despertar ens agradaria
de seguir somiant per no contemplar els cossos
de tants com han patit suplici.
En totes les edats, bo i sublimant
els propis horrors, l'home crea
els déus a la seva semblança
i, sacrificant-los, s'enganya
creient que així es redimirà.

S'extingirà l'espècie humana
sense haver mai aconseguit
l'edat de la raó, com els queixals que diuen
que són del seny, tardans,
dolorosos i inútils, un vestigi
com l'home de velles edats.
Perirà així mateix
aquest encís que habita en mi
vora el Danubi i quan em perdo
anant pels camps de Còrdova
que donaren el seu cavall al romancer,
o quan evoco el Xúquer
i els congostos del Huécar
i en banyar-me a les fonts sempre gelades
del riu Cuervo i pujar
fins a la Vega del Codorno,
o quan a Delfos, cap al tard
d'un dia esplendorós, m'aturo
entre les oliveres platejades
i les meves temples corono
amb el llorer d'Apol·lo
i evoco, crido els meus avantpassats
fos com a encunyat en el marbre
d'una terra que va poder ser meva
i d'on va sorgir una vegada
l'única raça humana que valia
la pena d'així dir-se.

Aquí i ara jo sento créixer en mi
i que de mi dimana
com a una aura límpida, celeste,
etèria, grandiosa,
i recordo Cernuda, germà
i guia memorable,
recordo amb ell que l'home,
sols l'home que ell i jo sabem,
sempre vol caure
on l'amor va ser seu un dia.

Versió de M. VILLANGÓMEZ LLOBET