Encara que la vida d'un home no és mesurable -i la biografia no és més que l'intent de repetir-la-, sí que són tangibles, per bé que interpretatius, els seus efectes. La repetició en forma d'interpretació ofereix un exemple clar i concret d'allò que està destinat a fracassar: l'intent de fer accessible l'obra d'un home, d'arribar a comprendre la seua íntima peculiaritat, de sondejar el seu misteri.

Les dificultats per dur a terme la tasca d'investigació, en el millor dels casos, ens duu a conviccions que, encara que siguin fonamentades, no hem de confondre amb certeses. Els límits del coneixement són estrets i estan sempre presents. Quan una troballa il·lumina el camp d'investigació, aparentment els límits retrocedeixen, però segueixen de manera inexorable allà on el nou factor presenta el seu costat més obscur. Com més clars estan els límits d'un fet, més enigmàtic passa a ser allò no comprovat. El treball es converteix així en una finalitat en si mateix, i en una font d'enriquiment personal, alimentat amb l'esperança que algun dia pugui també enriquir els lectors.

Per dur a terme aquesta tasca amb el màxim de rigor s'haurien d'emprar molt més sovent les paraules "tal vegada", o escriure directament en condicional. La idea que això hauria provocat una escriptura -i per tant una lectura- fatigosa m'ha decidit a escriure donant per certes algunes conviccions, poques, no suficientment comprovades. El lector haurà de fer la feina d'avaluar aquest element subjectiu, encara que tenint sempre en compte que totes les dades que s'exposen estan fonamentades amb fets reals. És clar que el lector s'haurà d'acontentar amb una figura que neix de la capacitat d'imaginació, cosa que no hem de confondre amb la inventiva. Ja s'ha dit que tota obra biogràfica comporta una part més o menys important -quantitativament i qualitativament- d'imaginació novel·lística. D'altra banda, si tot el que es diu s'exposàs amb una autoritat sòlidament basada, l'incert límit que separa els fets de les suposicions -dos factors del tot necessaris i presents-, seria difícilment recognoscible. Per això, tal vegada la imatge de la vida d'un personatge fa que agafi un aspecte d'heroi domesticat i dòcil, d'una docilitat justificada i noble, però que estic segur que no reflecteix la seua autèntica forma de ser, raó per la qual qualificàvem de missió impossible l'intent d'apropar-s'hi vertaderament. Així mateix, la peremptòria i inextingible voluntat d'apropament i la descripció de tots els fets provats i documentats, manejats amb la sincronia precisa per fer una obra plausible, tot i haver-nos fet comprovar les barreres de la nostra imaginació, es manifesten en la majoria d'aspectes més o menys aïllats i concrets de la realitat. D'altra banda, el lector haurà de comprendre i, si és el cas, acceptar i disculpar, el fet que l'autor intenti l'aventura de noves experiències. Vull dir amb això que darrere els personatges, i no precisament en últim lloc, es manifesta la pròpia mentalitat de l'autor, mentalitat que a la vegada és complexa, canviant i formada per multitud de factors vivencials i ambientals.

En efecte, és impossible l'intent de comprendre una figura del passat sense haver fet abans l'intent de comprendre's a si mateix. La dificultat és ben patent, ja que generalment hi ha poca afinitat entre la psique del personatge i la del seu intèrpret. Aquest es veu obligat a fer una anàlisi sota la perspectiva de l'experimentació personal, amb un seriós compromís amb ell mateix de no utilitzar com a mesura de criteri les reaccions que els fets investigats provoquen en el propi ànim, o bé una irreflexiva condescendència a un públic, del qual l'autor també forma part, que vol que el personatge sigui precisament així i no d'una altra manera.

Heus aquí, idò, la clau d'una biografia no prou acurada: que troba fàcils explicacions per a tot, sempre que estigui situada en un àmbit tolerant i accessible per a nosaltres i no excedeixi el camp de la nostra pròpia visió, és a dir, una visió ideal. En aquest sentit he de remarcar que l'adhesió i la identificació de qui escriu amb el seu personatge afecten de soca-rel la credibilitat dels fets exposats. En aquestos casos, invariablement es produeix un fenomen d'utilització sublim del llenguatge com a eina inconscient per elevar o, segons el cas, detractar el nivell del personatge.

Sabem que ni mancos qui es descriu ell mateix no pot ser objectiu -tal vegada que aquesta sigui la situació més subjectiva possible-. Avui s'accepta que tot individu té tres personalitats: la que s'esforça a aparentar davant els altres, la que ell mateix creu que té i la que realment té. Per això cada autor té la facultat d'interpretar els esdeveniments que marcaren els fets relatats, de la mateixa manera que cada lector també té la facultat d'interpretar, segons el seu estat d'ànim, una part o tot el text així compost. Aquest treball, que poca cosa té a veure amb la realitat vivencial de l'objecte, estarà distorsionat, idò, dues vegades i, a més, en proporció directa als anys que fa que ocorregueren els fets. El resultat pot ser senzillament desastrós. Ja és prou difícil fer-se un quadre de la vida i de l'experiència d'una persona coetània; si, a més, es tracta d'un personatge de segles anteriors, la nostra capacitat d'imaginació és clarament insuficient. Per això, i com a darrer recurs, es minimitza allò que té d'inquietant, s'omet senzillament allò que es troba poc important, es justifica -sovent de manera expeditiva- allò que és molest o difícil d'explicar, i així resulta una figura ben clara i arrodonida, polida i arreglada fins als més mínims detalls, de manera que respongui a un ideal que, com és natural, amb massa freqüència interpreta malament el seu paper.

Pere Vilàs Gil és autor de: *Joaquín Gadea Fernández. La vida d'un mestre* i d'una biografia de pròxima aparició del corsari eivissenc Jaume Planells Ferrer "Sit".