El dia primer de març de 1748 el patró tortosí Sebastià Pasqual navegava amb el seu llondro¹ pel nord de l'illa de Mallorca. Havia sortit de Marsella uns dies abans amb una càrrega important de peces de roba. Un temporal l'havia dut a aquells indrets un xic apartat del seu rumb, fins el punt que va haver d'abandonar el vaixell a cosa de quatre o cinc milles del cap de Formentor, abans que la fúria de la mar no l'estavellàs contra les roques. El patró, vuit mariners i dos al·lots pogueren arribar sans i estalvis al port d'Alcúdia en la llanxa. El sotsdelegat de Marina d'Artà informà que el torrer de Son Morell havia vist com el llondro abandonat dins el temporal era perseguit per tres vaixells i que la gent d'un d'ells, amb la seua llanxa, se li havia apropat tres vegades a fi de treure tot el que pogués, sense que hagués pogut identificar ningú. El vaixell abandonat, sense pal ni timó i amb la bodega quasi buida, va aparèixer a cala Roja, on el 18 d'abril feren pública subhasta del poc que s'havia salvat. El mateix patró Sebastià Pasqual va adquirir els béns subhastats. Esteban de Castro, sotsdelegat de Marina d'Eivissa, informà que el dia 3 de març el patró eivissenc Joan Cabanilles havia entrat, procedent de Marsella, al port de Sant Antoni de Portmany amb el seu pinc² anomenat Ave Maria, forçat pel temporal i els vents contraris. Cabanilles havia informat immediatament d'arribar que enmig del temporal havia trobat un llondro català i que ell i els seus mariners havien saltat a bord en la llanxa i recollit tot el que varen poder de la seua càrrega, consistent en roba de França. Tot seguit i per més seguretat dels gèneres el capità del port Jaume Planells "Sit" -Cabanilles havia actuat juntament amb Jaume Planells en el desembarcament i l'ocupació d'Orà el 1732, (EIVISSA núm. 22, pàgina 27)-, un morber i un visitador (agent) de les Rendes del Tabac, havien passat a l'Ave Maria amb la finalitat de dur el vaixell al port d'Eivissa, on hi havia duana, quan el temps fos favorable.

Una vegada al port de Vila la càrrega va ser traslladada al magatzem de la Reial Hisenda i adjudicada provisionalment al capità Sebastià Pasqual, sempre que es comprometés a pagar els nòlits a Joan Cabanilles si així aquest ho demanava, pel fet d'haver-la salvat.

Però és el cas que en una illa tan petita com aquesta, i més encara l'any 1740, és molt difícil amagar res, i menys quan el secret s'ha de compartir entre molts. Tant és així que, com era d'esperar, va arribar al coneixement del governador, Martín Bernardo Osorno, l'avinentesa que Cabanilles i la seua tripulació no havien dit la veritat de tot el que havia passat.

El governador va iniciar un expedient d'informació i entre el 2 d'agost i el 4 de setembre d'aquell any va interrogar vint-i-un testimonis que podien aportar alguna informació del que realment havia succeït.

Com a resultat d'aquesta investigació es va aclarir que quan Joan Cabanilles era al port de Sant Antoni de Portmany, i més concretament la nit del dia 4 de març, algunes de les peces de roba varen ser desembarcades de contraban en un llaüt del port i conduïdes a terra. Una vegada a la platja foren carregades en uns carros prèviament preparats, transportades a una casa pagesa de Sant Josep, de la qual no s'esmenta el nom, i amagades al graner. Posteriorment tota aquesta roba va ser traslladada a l'església de Sant Josep de sa Talaia i repartida entre la tripulació de Cabanilles i els propietaris del vaixell.

A Joan Cabanilles, com a responsable, se li va obrir un expedient per contraban, ja que aquells gèneres havien d'haver passat per l'administració de les Rendes i pagat l'impost corresponent. No consta la sanció que se li va imposar, tot i que és segur que no va complir el càstig per contraban, que era el de presidi tancat a Àfrica.

Una vegada localitzades, les peces de roba varen ser enviades a Palma amb el xabec San Antonio de Padua, del patró Francesc Riquer. A l'arribada a Palma, uns agents de duanes, aprofitant l'absència del patró, s'ho varen endur als seus magatzems amb les consegüents protestes de l'autoritat de Marina, que creia que l'assumpte s'havia de tramitar pel seu departament, ja que en definitiva eren gèneres rescatats d'un naufragi a alta mar.

La disputa entre Hisenda, que deia que li pertocava per haver estat objecte de contraban, i Marina, va ser mitjançada per Madrid, que va donar la raó a Marina, o més bé al patró Sebastià Pasqual, a qui s'havia de tornar la roba com a legítim propietari, això sí, després de quasi un any de litigi.

El lot de roba consistia en:

• 6 peces senceres de setanta-nou canes i cinc palms de crea estreta.
• 9,5 peces de cent vuitanta-una canes i dos palms de xamellot de bèrnia de diferents colors.
• 19 peces de quaranta-set canes i sis palms de cambrai de diferents qualitats.
• 5 peces de vint-i-nou canes i tres palms de truc.
• 55 canes i sis palms d'anascot'o estamenya negra.
• 1 peça de quaranta-nou canes i cinc palms de llenç cru.
• 1 peça de quinze canes de constança.
• 30 canes de crea ampla.
• 9 peces de trenta-tres canes i set palms de llenç laval en diferents trossos.

Tot el lot es va taxar en 3.266 reials de billó i 20 morabatins.