(a cura de Felip Cirer)

Quan estava a punt de tancar l'edició d'aquest número d'EIVISSA, ens arriba de Palma la notícia de la mort de mossèn Antoni Costa Bonet, "mossènyer de Sant Mateu", als noranta-cinc anys llargs. Durant tota la seua vida va col·laborar en els diversos mitjans informatius d'Eivissa, col·laboracions que sempre signava amb les discretes inicials A.C. En el nostre cas, col·laborà assíduament en la tercera època d'EIVISSA, fins que una llarga malaltia li va fer abandonar tota activitat intel·lectual. Mossènyer de Sant Mateu va ser sempre un referent per a tota una generació de joves. Era l'exemple d'un home compromès amb el poble, un defensor aferrissat de l'ús de la nostra llengua catalana en tots els àmbits, i en el seu cas, especialment, en el litúrgic. Una persona humil però enormement generosa amb els altres i obert sempre a tots els coneixements i cultures. Finalment, recordam la seua defensa ferma de la democràcia, en temps que la nostra societat encara era lluny de gaudir d'aquest sistema. El seu compromís democràtic era tan ferm que li causà alguns problemes personals. Sant Mateu indicava el nord, el camí que ens havia de portar a un estat democràtic i plural.

Estada a Formentera

A Formentera, a l'església de Sant Ferran de ses Roques hi vaig fer quasi dos anys. Era un temps molt difícil: els anys 1932 i 1933 eren de grans fervors republicans i anticlericals. Més d'una vegada va caure una pedra dins l'església mentre deia missa. Allí vaig fer una gran amistat amb el rector de Sant Francesc Xavier, que en aquell moment era mossèn Antoni Joan Guasc "Prats". Cada tarda passejant, ens trobàvem a mig camí entre els dos pobles i fèiem grans passejades i xerrades. Ens deien es corbs, pel color de les sotanes que portàvem. A aquestes passejades s'hi afegia sovent el metge. Per cert, que ens comentà que s'havia produït a l'illa un cas de lepra. Un feligrès d'idees no gaire religioses, jo el saludava i ell tornava la salutació amb un "bones tardes tenguem", mai tengui, que era la forma habitual de saludar un eclesiàstic. Vivia a la rectoria amb els meus pares i els dos germans petits, que havien arribat després que el meu pare retornàs de l'Argentina, on havia emigrat per fer fortuna. Tornà més pelat del que se n'havia anat. Allí havia fet de carboner.

L'enrarit ambient de Formentera no agradava als meus pares i la meua mare intercedí davant la mare del bisbe Frit, que quan vivíem a Dalt Vila era vesina seua, perquè em donassin una altra parròquia.

Vicari de Sant Josep

Tot seguit vaig passar a vicari de Sant Josep de sa Talaia, amb l'encàrrec d'atendre la nova parròquia de la Mare de Déu del Carme, as Cubells. Aquesta parròquia havia estat creada pel bisbe Salvi Huix, que va venir un parell de vegades a pronunciar alguna conferència a la nova parròquia. Vivia a cas Vicari de Sant Josep.

A Sant Josep va ser on vaig començar amb els estudis d'alemany. A can Begotet hi vivia una família d'alemanys, que estaven molt interessats per la biologia. Amb ells vivia una neboda que era mestra. Ells m'ensenyaren les primeres paraules d'aquesta llengua. Es deien Jovitz (?). Més endavant aquestos alemanys passaren per moments de molta necessitat i quan els josepins ho varen veure, els donaren una gran quantitat d'aliments.

Quan Eivissa va ser ocupada per les forces republicanes vaig haver de penjar la sotana. Com tanta altra gent i com tots els capellans, vaig fugir davant la incertesa de la situació que havia de venir. Em vaig amagar as Fornàs, a un lloquet que era propietat de la família de ca s'Angel, de Sant Josep, però hi vivia un majoral, que era cosí meu, i allí vaig estar amagat un temps. Algun vesí va veure que la meua cosina havia donat de beure a uns fuits. Un dels fuits, segons els meus cosins, era el comandant Mestre. Una nit vengué un escamot republicà a escorcollar la casa. Jo estava amagat dins una habitació tapat amb sacs. Vaig sentir tota la conversa entre els soldats i els meus cosins. Varen escorcollar a fons tota la casa, però no ho feren a l'habitació on estava amagat. Aquest miracle sempre l'he atribuït a la Verge del Carme, a qui em vaig encomanar en les meues oracions. Però el cert és que pens que no era a mi qui buscaven sinó el propietari de la finca o el bisbe Frit, que sembla que també anava fuit per aquells redols.

Quan vaig sortir des Fornàs em feren anar a Vila. Allí vaig ser jutjat per un tribunal popular que era presidit per Joan Gómez Ripoll "Campos". Em feren moltes preguntes sobre multitud de temes, i en Campos, que ja ens coneixíem de temps enrere, únicament em demanava: "Però i vostè què fa aquí? Perquè és aquí? Qui l'ha fet venir?" No sé si em volia afavorir amb totes aquestes preguntes que demostraven aquella incomprensible situació, però el cert és que no em volia perjudicar. Mostrava una sensació d'estranyesa davant dels altres membres del tribunal per demostrar que no hi podia haver càrrecs contra mi. Seguidament vaig ser portat a la presó, a Dalt Vila i així com vaig arribar, el director, Joan Hernàndez, va fer el mateix, cosa que va repetir moltes de vegades, amb la intenció d'evitar que empresonassin gent ben innocent. Va dir que tenia la presó plena, que no n'hi cabia ni un més i com que l'acusació era molt feble, que m'amollassin. En tots aquestos fets es demostra que sempre hi ha persones bondadoses en totes bandes i en el meu cas hi havia un altre fet que pens que tots valoraven: eren els articles que amb les inicials A.C. anava publicant a la premsa d'aquell temps, on sempre havia fet una defensa clara de la classe treballadora i dels més pobres, idees que he mantengut tota la vida.

Vaig quedar en llibertat i a més em buscaren feina, ja que no podia exercir el meu ofici. Anava pels carrers amb una escala damunt l'espatla, amb l'encàrrec de llevar tots els cartells dels feixistes (que era el nom que llavò es donava als nacionals) que hi havia aferrats a les parets. Anava de parella amb un tal Miquelitus, un home simpàtic i bromista que tot el temps anava cantant i fent petites gloses. A mi també me'n va dedicar més d'una. En record una que deia més o menys així:

Toni, fes s'escala endavant;
Toni, fes s'escala endarrere.
Tant si la fas endavant
com si la fas endarrere
no has encertat sa carrera.

Els dissabtes anàvem a cobrar al bar San Juan, al carrer de Montgrí, que era precisament on em guardaven les coses.

L'ambient de Vila s'anava enrarint per moments. Va venir el bombardeig dels avions nacionals i la matança de la fonda de can Cires i d'altres llocs. Al meu company Miquelitus i jo ens enviaren a llevar runes i enderrocs de can Cires. Allí vaig tornar a veure en Campos, que repetia constantment: "Serenitat! Serenitat!"

La nit del tretze de setembre, i vent la situació, havia decidit d'anar-me'n cap a Sant Josep, on continuaven vivint els meus pares i els dos germans petits. El caos era total a Vila. Vaig anar cap a la pensió San Juan a recollir les meues coses, però era tancada i els propietaris havien fugit també. Em trobava enmig del carrer, totalment perplex, sense saber què fer. En aquell moment va passar un conegut meu, en Taronges, que era taxista i que vivia allí a prop, a un pis damunt del futur bar Noguera i em va dir que anàs a ca seua. Ell anà endavant i jo vaig esperar que ningú em ves per entrar al seu portal. No el volia comprometre.

Estant a ca seua varen sentir l'espetegadissa de les metralladores i en Taronges va dir: "Segur que estan matant es presos des Castell". Ja de matinada, però encara ben de nits, es sentien passes de gent que feia el mateix, fugir de Vila. Em vaig trobar amb una gran quantitat de dones, més amunt de ses Figueretes, però ningú parlava ni es saludava. La por podia més. Tots fugien. Ja de dia vaig trobar-me amb un home de Sant Josep que anava cap a Vila. Em va dir que havia sentit que havia passat alguna cosa al Castell i que anava a veure si podia ajudar en res. M'aconsellà que fugís. Això era el que feia. Arribava ja a Sant Josep i aquell dia no em vaig cansar mica. Allí vaig trobar uns coneguts de Sant Josep que s'havien escapat de la matança del Castell. Eren en Pep de cas Costes, un guàrdia civil cunyat del capellà Coques i una altra persona que no record el nom. El guàrdia s'havia romput una cama saltant del Castell i el portaven amb una somereta. Vaig acabar de fer el camí amb ells. L'arribada al poble devia ser un quadre llastimós. Vestits amb pelleringos i ells colpejats per tot el cos.

Però el moment més trist de tot aquell temps de guerra va ser quan els revoltats de Franco ja s'havien fet seua l'illa i jo havia tornat a les feines de vicari de la parròquia de Sant Josep. Una nit em vengueren a buscar amb moltes presses. Havia de confessar una persona que anava a morir. Era un jove del poble que durant la dominació republicana havia fet guàrdia en una petita habitació on havien tancat les persones més significades de la dreta i, a més de fer-los guàrdia, també els va fer una mica de befa i els maltractà de paraula. Eren dos els que cercaven, però l'altre pogué escapar. Quan aquell jove va veure que la seua vida no valia res i li varen demanar si es volia confessar va dir que sí, però que únicament ho faria amb un vicariet. Així que em va tocar confortar espiritualment l'única persona que morí a Sant Josep a causa de la guerra. Aquella confessió apressada, vora una cuneta de la carretera des Cubells, m'ha acompanyat sempre. Que al cel sia! No havia fet cap mal, coses de boixots de poc enteniment. ■

per Josep Planells Bonet

A Mn. Antoni Costa Bonet en el seu decés, 10/12/98

A la fi te n'has anat.
Aquesta textura teua
de fort filament
es rompia a pос а рос.
Han passat els anys
i les darreres fibres
s'han rendit a la caducitat.
Semblava que et volies perllongar dins el temps.
Amb tot, tu sabies que aquest cos s'ensulseix
i no pot passar més enllà.
Des de la trona ho havies predicat:
la vida de l'home
és com l'herba dels camps:
"ha tret florida al matí
i al vespre es marceix i s'asseca".
Per això, no et detengueres
en una paraula efímera,
ben prompte s'apoderà de tu
una inquietud per la bellesa eterna.
Estudiares molt,
i des d'aquest lloc d'Albarca
fores cosmopolita
amb l'esguard arreu del món.
La llengua d'esperantista
et serví de vehicle per arribar a llocs inusitats.
No hi hagué tema que no l'abordasses:
sociologia, història, literatura,
però, sobretot, Déu.
Aquest fou l'argument preferit que arrancà la teua [eloqüència]
amb mots ben definits, contundents,
espurnejant amb delicadesa,
com sabies expressar-ho tot,
quan parlaves o escrivies.
La teua figura menuda
belluga encara pels camins de Sant Mateu,
et memoritzen, era inconfusible.
Ara has passat la frontera
i t'has fet tot record.
Aquesta nit hem vist el cel tapat d'estrelles
i tu eres amunt, més amunt.
"Que el cor dels àngels t'aculli
i tenguis amb Llàtzer,
en altre temps pobre,
un repòs etern".

Sant Rafel, 19/12/98