A Mn. Antoni Costa Bonet en el seu decés, 10/12/98

A la fi te n'has anat.
Aquesta textura teua
de fort filament
es rompia a рос а рос.
Han passat els anys
i les darreres fibres
s'han rendit a la caducitat.
Semblava que et volies perllongar dins el temps.
Amb tot, tu sabies que aquest cos s'ensulseix
i no pot passar més enllà.
Des de la trona ho havies predicat:
la vida de l'home
és com l'herba dels camps:
"ha tret florida al matí
i al vespre es marceix i s'asseca".
Per això, no et detengueres
en una paraula efímera,
ben prompte s'apoderà de tu
una inquietud per la bellesa eterna.
Estudiares molt,
i des d'aquest lloc d'Albarca
fores cosmopolita
amb l'esguard arreu del món.
La llengua d'esperantista
et serví de vehicle per arribar a llocs inusitats.
No hi hagué tema que no l'abordasses:
sociologia, història, literatura,
però, sobretot, Déu.
Aquest fou l'argument preferit que arrancà la teua
amb mots ben definits, contundents,
espurnejant amb delicadesa,
com sabies expressar-ho tot,
quan parlaves o escrivies.
La teua figura menuda
belluga encara pels camins de Sant Mateu,
et memoritzen, era inconfusible.
Ara has passat la frontera
i t'has fet tot record.
Aquesta nit hem vist el cel tapat d'estrelles
i tu eres amunt, més amunt.
"Que el cor dels àngels t'aculli
i tenguis amb Llàtzer,
en altre temps pobre,
un repòs etern".

Sant Rafel, 19/12/98