nota introductòria i traducció de Carles Torres

Un dels introductors de la poesia narrativa a la literatura europea, Cesare Pavese (1908-1950), inicia amb aquest poema el seu recull Lavorare stanca, el seu primer títol, i potser el més significatiu a l'hora de considerar l'autor italià un altre dels grans poetes de la Mediterrània. El poema que presentam gira al voltant del viatge i del retorn, de la infantesa i de la maduresa, de la realitat i de l'evocació.

Caminam una tarda per la vessant d'un coll,
en silenci. A l'ombra del lent crepuscle
el meu cosí és un gegant vestit de blanc
que es mou a poc a poc, moreno de cara,
taciturn. Callar és la nostra virtut.
Algun avantpassat nostre es degué trobar ben sol
-un gran home entre idiotes o un pobre boigper ensenyar als seus tant de silenci.

El meu cosí ha parlat aquesta tarda. M'ha demanat
si pujava amb ell: des del cim s'albira,
a les nits serenes, el reflex del far
llunyà de Torí. Tu que vius a Torí...
-m'ha dit-...però tens raó. La vida es viu
lluny del poble: s'aprofita i es gaudeix
i després, quan un torna, com jo als quaranta anys,
ho troba tot nou. Les Langues no es perden.
Tot això m'ha dit i no parla italià,
però fa servir lent el dialecte, que, com les pedres
d'aquest mateix coll, és tan esquerp
que vint anys de llengües i d'oceans diversos
no l'hi han arrapat. I camina per la pujada
amb la mirada recollida que de petit he vist
en els pagesos un poc cansats.

Vint anys ha estat voltant pel món.
Se'n va anar quan jo encara era un boixet dut a coll
i el donaren per mort. Després en vaig sentir parlar
a les dones, com en una faula, algun cop;
però els homes, més severs, l'oblidaren.
Un hivern, al meu pare ja mort, li arribà una postal
amb un gran segell verdosenc de vaixells en un port
i desig de bona verema. Creà un gran aldarull,
però el boixet ja crescut explicà àvidament
que la postal venia d'una illa anomenada Tasmania,
voltada d'una mar més blava, ferotge de taurons,
en el Pacífic, al sud d'Austràlia. I afegí, convençut,
que el cosí pescava les perles. I es guardà el segell.
Tothom donà el seu parer, però tothom va concloure
que si no era mort, moriria.
Després tots se n'oblidaren i passà molt de temps.

Oh! D'ençà que he jugat als pirates malais,
quant de temps ha passat! I des del darrer cop
que em vaig banyar capbussant-me des d'un lloc mortal,
i vaig encalçar un company de jocs fins dalt d'un arbre
trencant-ne les belles branques i vaig rompre la closca
a un rival i vaig ser apallissat,
quanta vida ha passat! Altres dies, altres jocs,
altres envestides de sang davant rivals
més fugissers: els pensaments i els somnis.
La ciutat m'ha ensenyat pors infinites:
una gentada i un carrer m'han fet tremolar,
tal vegada un pensament, sotjat damunt un rostre.
Sent encara als ulls la llum escarnidora
de milers de fanals sobre el gran rebombori de passes.

El meu cosí ha tornat, acabada la guerra,
homenàs entre pocs. I tenia sous.
La família deia mussitant: -D'aquí a un any, per dir molt,
s'ho ha menjat tot i torna a voltar.
Els desesperats moren així.
El meu cosí té un rostre assaonat. Comprà una planta baixa
al poble i va fer-s'hi plantar un garatge d'obra
amb un flamant sortidor de gasolina davant
i, sobre el pont, ben gran, un cartell al revolt.
Després hi col·locà un mecànic per cobrar els diners,
i ell vagà tot les Langues fumant.
Entretant s'havia casat al poble. Agafà una joveneta
esvelta i rossa com les estrangeres
que es degué haver trobat un dia pel món.
Però encara sortia tot sol. Vestit de blanc,
amb les mans a l'esquena i el rostre bronzejat,
picava les bèsties al matí, i amb aire sorneguer
comprava els cavalls. M'explicà després,
quan fallà el pla, que la seua intenció
havia set fer fora totes les bèsties de la vall,
i obligar la gent a comprar-li els motors.
-Però la bèstia -deia- més gran de totes,

he set jo pensant-ho. Havia de saber
que aquí bous i persones són tota una raça.

Caminam més de mitja hora. El cim és a prop,
sempre hi va creixent al voltant el trepig i el xiular del vent.
El meu cosí s'atura de cop i es gira: -Enguany escric en el cartell "Sant Esteve
ha set sempre el primer en les festes
de la vall del Belbo", i que vagin parlant
aquells de Canelli. I tot d'una reprèn la barda.
Un perfum de terra i de vent ens embolcalla en la foscor,
alguna llum llunyana: casetes, automòbils
que tot just se senten; i jo pens en la força
que m'ha retornat aquest home, arrabassant-lo al mar,
a les terres llunyanes, al silenci que dura.
El meu cosí no parla dels seus viatges.
Diu eixut que ha estat en aquest lloc i en aquell altre
i pensa en els seus motors.

Tan sols un somni
li ha restat a la sang: navegà un cop,
com a fogoner d'un pesquer holandès, el Cetaci,
i veié volar vers el sol els pesants arpons
i veié fugir balenes entre escuma de sang
i, encalçant-les, les coes alçades lluitant amb el bot.
M'ho evoca a vegades.

Però quan li dic
que ell està entre els afortunats que han vist l'aurora
sobre les illes més belles de la terra,
somriu davant el record i respon que el sol
es llevava quan el dia ja era vell per a ells.

[7-19 setembre - novembre 1930]