Enguany celebram el cinquantenari de la fundació de l'Institut d'Estudis Eivissencs i, a més, es compleixen 28 anys de la primera edició de la Festa de la Nit de Sant Joan, organitzada per la nostra entitat. Un dels actes centrals de la festa sempre ha set la lectura del manifest.

Avui volem fer un repàs de tot allò que hem anat reivindicant al llarg de tots aquests anys, i que era i és expressió del pensament unànime de l'Institut, compartit majoritàriament per bona part de la societat pitiüsa.

Fent aquest recull, ens adonam, i això és ben decebedor, que moltes coses que reivindicàvem i denunciàvem 30 anys enrere, avui segueixen igual o pitjor. Ja en els primers manifestos Iligàvem territori, llengua i cultura com a realitats indestriables. No es pot defensar la llengua sense conservar el territori, on aquesta té sentit.

Al llarg de la nostra existència hem criticat el poc ús que feien de la llengua pròpia les institucions, l'església, els mitjans de comunicació, el món econòmic i l'administració de l'Estat. Avui poca cosa ha canviat.

Els anys 70, alçàvem la veu contra la destrucció del patrimoni natural i la desaparició de l'arquitectura tradicional. A punt d'entrar en un nou mil·lenni, les cases pageses segueixen caient i els nostres paisatges resten sota el ciment, el formigó i l'asfalt.

Recordem que l'Institut d'Estudis Eivissencs va ser el primer col·lectiu que lluità per la defensa de ses Salines. L'amenaça encara continua. No ha desaparegut.

En aquells anys ens queixàvem de l'excessiva urbanització dels camps pitiüsos, i ens preguntàvem com trobarien l'illa els viatgers quinze anys després. Què dirien ara?

Denunciàvem els atemptats comesos a cala Llonga, es Canar, sa Cala, Portinatx, sa Platja d'en Bossa, ses Figueretes, Talamanca... Quants indrets hi podem afegir ara? Port des Torrent, cala Tarida, cala Vedella... Ja no hi ha remei per a tants i tants racons de les nostres illes!

Fa trenta anys no érem plenament conscients del perill que s'apropava. Avui ja no podem adduir la ignorància com a excusa. Tant de bo que, al catàleg de despropòsits, no s'hi afegeixin ses Salines, cala d'Hort, les platges de Comte, Benirràs i Punta Pedrera.

Any rere any hem anat exigint protecció per al patrimoni natural, i no ha arribat, o ho ha anat fent de manera insuficient i molt gasiva. Fa pocs mesos sortíem al carrer onze mil persones per fer sentir enèrgicament la nostra veu, sensibilitzats contra l'intent d'urbanització d'un espai natural tan simbòlic des de qualsevol punt de vista (cultural, històric, paisatgístic) com cala d'Hort. Ho haguéssim pogut dir més alt, però no més clar: No més destrucció!

Tot quant acabam de dir és mostra clara que no hem arribat a trobar l'equilibri necessari entre progrés i respecte a la nostra terra, a la nostra llengua, a la nostra cultura. En nom de la prosperitat hem permès que es fes malbé el nostre patrimoni; en nom de la tolerància (que tan sols hem d'exercir els de sempre) ens hem deixat expoliar i robar les senyes d'identitat. Mentrestant, això sí, les nostres illes s'han anat convertint en la comunitat de més alt índex de renda per càpita de l'Estat espanyol. I ens preguntam de què serveix tanta riquesa (no prou ben repartida, encara) si permetem que s'esborrin totes les petjades de la nostra història.

I entre aquestes, des de fa molt de temps, ens preocupava -i ens preocupa- la sistemàtica privatització de camins que de temps immemorial eren d'ús públic, i que la desídia i falta de voluntat dels nostres ajuntaments han convertit en descarats robatoris. Els anys setanta al·legàvem ignorància. Avui no ho podem fer. Mentrestant, les autoritats municipals afavoreixen uns pocs, en contra dels interessos generals.

Més de vint anys fa que reclamàvem la restauració del Castell, mesures urgents per a la revitalització del nucli històric de Vila. L'abandonament de la ciutat antiga era un fet. I avui?

De sempre, ens ha preocupat la situació educativa a les Pitiüses. Volíem més escoles, instituts, biblioteques, respecte per la nostra cultura i un ensenyament real de la nostra llengua i en la nostra llengua. Hem fet passes endavant, algunes coses segueixen igual i altres han millorat.

Quantes coses han de passar perquè ens adonem de tot el que estam perdent, de tot el que està desapareixent? Confiam que els governants sorgits de les darreres eleccions es facin ressò d'aquestes inquietuds i obrin expectatives i plantejaments més adients amb la realitat illenca, i actuïn enèrgicament per redreçar les situacions denunciades.

Volem ser amos del nostre futur i que tot això que demanàvem i demanam deixi de ser utopia.