Una escultura de Cecília Ribas

Mirau aquesta dona a dalt del cim. És la veïna del costat, la del tercer esquerra, la serventa immigrant, tal vegada la teva companya, la teva pròpia mare. És la imatge en bronze de la dona amb setrill de Dámaso Alonso:

entre abismales pozos sombríos / y turbias simas súbitas

Cansada d'anar per vies horitzontals, un bon dia va decidir construir la seva pròpia escala i aixecar-se cap amunt. I ara s'alça sobre la vertical, estén la seva ombra tutelar, es constitueix en punt de referència, "axis mundi".

La pujada li ha deixat el ventre eixut, li ha acrescut els ulls fora de mesura, li ha allargat els braços i les mans de tant donar i repartir, de tant compartir amb els altres.

Mirau-la bé. Ha arribat molt amunt, però el sacrifici és evident. És gairebé l'espectre d'una dona. Res a veure amb les formes rodones i lluents dels cossos artificialment embellits, que ens venen per tot arreu. S'ha deixat el perfil i la proporció pel camí, tan llarg, de la seva pujada. I a més no ha arribat encara. Ara just fa un alto al camí, mira únicament d'on ve, per seguir endavant.

Des de la caverna on cuidava del foc i de la mainada, fins avui mateix, la lluita ha estat constant, amb alts i baixos, períodes desiguals d'avanç i retrocés, talls de serra variables.

Massa temps sotmesa a la severitat i les amenaces dels poders dominants que li impedien fer el seu camí, ha hagut de vèncer també la pròpia tendència a adaptar-se, a acceptar els límits que li imposaven. I ara mateix, cansada de clamar per la justícia, de sofrir la carestia dels elements més bàsics per a l'existència, privada fins i tot de dormir i somiar en un demà millor, s'apresta a tornar a mirar cap amunt, a continuar el seu camí. Hi manca per arribar, ja s'albira el final, però el punt de destí encara és llunyà i incert. Aquesta dona concreta, ha hagut de vèncer la confluència de dificultats subjectives i objectives molt diverses, de naturalesa econòmica, política i moral. Ha hagut de sacrificar el seu entorn més pròxim per alliberar la seva consciència. Afrontar en tot temps un sistema de poder que utilitza totes les seves forces productives per explotar i oprimir. Un sistema capaç de deixar-la tota sola, gairebé vençuda i sense recursos, amb parts d'ella mateixa morint-se, estremides de fam i angoixa, davant la indiferència displicent d'aquells que es diuen gent civilitzada. Ha arribat molt amunt, però no es fa il·lusions. És cert que el camí fet és ni més ni menys que el viarany del progrés històric. Però aquesta prosperitat suposa també més destrucció i més malbaratament de recursos, i li cal enginyar el seny per corregir aquesta contradicció, per vèncer també aquest darrer obstacle. Li caldrà seguir pujant, fer escala, ja que no controla el sistema. Seguir afrontant la brutalitat i la crueltat, quasi sempre tota sola, del sistema repressor. I ella ha de lluitar sense armes, únicament amb la convicció que el seu futur és el de tota la humanitat. Ha de derrotar l'adversari amb la voluntat de progrés i la seva intel·ligència, amb més sacrifici.

Desconfiant també d'aquelles companyes temporals de lluita que s'han incorporat al sistema, que han traït per tant les pròpies conviccions, que com sirenes pel camí d'Ítaca, i des de la seva illa plena de música i oripells, la criden perquè s'hi quedi. Però ella no oblida. Les lluites per la llibertat, els combats dels oprimits, cadascun dels graons, van ser superats per hòmens i dones, però sobretot dones que cercaven nous horitzons de justícia, enfront dels quals tenien tots els privilegis per defendre. I moltes quedaren pel camí, convençudes que morir era molt millor que viure sense dignitat.

I ja no es deixa enganyar, sap que després de vèncer els poders exteriors, estats totalitaris, esglésies terrenals, doctrines criminals, ha de vèncer un enemic encara molt més perillós: aquelles actituds personals que han estructurat la disciplina, la uniformitat, el conformisme, la confiança en el "líder", i han atorgat la victòria a una autoritat exterior, alienant i estranya als seus interessos.

I ara pensa. De vegades hem de reprendre força, però cal no oblidar mai el camí que ens han obert els altres, ni deixar de caminar.