Història Biografies Geografia Eivissa Corsaris Mariners

Mariners i corsaris de les Pitiüses Veure l'article original en PDF

Joan Planells Ripoll ↗ .

L'any 1335 Llorenç de Marsella i Jaume Çacoma, missatgers enviats pels jurats d'Eivissa a la cort de Perpinyà, entre altres coses exposaren al monarca que "totes les obres rusticals que es fan en la dita illa se fan per mans de catius, com altres persones franchas no si tropian i que es fins asci usitat que alguns corsaris anaven a terra de moros que no eren de pau a cativar i de aço fou aquella illa en conreus i pagesia augmentada"1. I moguts per la necessitat de continuar disposant de suficients esclaus, suplicaren al rei que manàs concedir patent de cors a un patró que acabava d'establir el seu domicili a Eivissa. Jaume III accedí a la demanda i ordenà al seu governador que autoritzàs dit patró per fer el cors.

Una mica més tard, en la guerra entre els reis Pere el Cruel i Pere el Cerimoniós, es va distingir un corsari d'Eivissa anomenat Pere Bernat, el qual podria ser molt bé el mateix que s'hi havia establert una vintena d'anys abans.

A la fi del segle XV un altre corsari eivissenc, Joan Todor, va merèixer l'agraïment del rei Ferran el Catòlic per la seua actuació durant la guerra de Granada.

Aqueixes tres mencions de corsaris eivissencs anteriors al segle XVI són pràcticament les úniques transmeses per l'escassa documentació que es conserva d'aquella època. Es podria pensar que són els pocs representants coneguts d'una nombrosa sèrie de corsaris eivissencs medievals caiguts en l'oblit per la pèrdua dels papers que en guardaven la memòria. Però l'extraordinari interès posat pels jurats de 1335 en la contractació dels serveis d'un corsari foraster sembla indicar que en aquell temps no hi havia gaires patrons autòctons en condicions de realitzar empreses de cors. I quan es passa de l'escassetat de dades dels segles XIV i XV a l'abundància d'informació del segle XVI, el panorama naval que es pot entreveure tampoc no està solcat per cap nombrosa flota de vaixells eivissencs.

La principal font de notícies sobre la marina d'aquell segle està constituïda sens dubte pels llibres d'entreveniments de la parròquia de Santa Maria. En ells s'apuntaven les intervencions (interveniments) cultuals dels preveres a les quals corresponia retribució pecuniària. I com que actuaven seguint un torn rigorós, s'havia de tenir ben clar quins eren en cada moment absents de l'illa. Per això s'anotaven tots els viatges dels capellans, indicant sempre les dates de partida i d'arribada i molt sovent també l'embarcació en què feien la travessia. D'aquesta manera uns llibres de caràcter eclesiàstic es convertiren en una rica font de notícies sobre temes mariners.

Entre els anys 1528 (data del primer llibre conservat) i 1600 s'hi troba menció de devers 400 viatges de preveres, quasi tots entre Eivissa i Mallorca o entre Eivissa i ports de la costa oriental espanyola. I en almenys 150 d'aquestes anotacions es fa referència a dates que permeten conèixer la pàtria de l'embarcació emprada. En naus de Dénia es feren 27 d'aquests viatges; en vaixells mallorquins, se'n feren 27; en embarcacions italianes, 42; en vaixells eivissencs, també 42, i devers 6 en naus d'altres ports espanyols. Les embarcacions eivissenques esmentades i el nombre de viatges consignats de cada una d'elles configuren la següent relació:

Plànol del port d'Eivissa el 1752. Arxiu General de Simancas, 1-26. (Foto: Revista EIVISSA.)
Plànol del port d'Eivissa el 1752. Arxiu General de Simancas, 1-26. (Foto: Revista EIVISSA.)

Evidentment aquesta llista no ofereix una visió completa de la marina eivissenca d'aquells anys, però la proporció de viatges realitzats en naus forasteres i la repetició de travessies fetes en les mateixes embarcacions pitiüses poden avalar la suposició que els vaixells d'Eivissa no eren gaire nombrosos. Possiblement no fou cap casualitat que el dia 18 d'agost de 1536, quan naus turques i franceses bombardejaren la vila, els pocs vaixells que hi havia dins el port fossin tots forasters.

Alguns dels noms que figuren en la relació precedent no són els dels patrons de les embarcacions corresponents, sinó els dels seus propietaris. Gaspar Palerm i Jaume Sabater eren mercaders; Onofre Samar era ferrer; Melcior Joan, teixidor; Mossèn Francolí, ciutadà... Eren patrons, en canvi, Palau (Francesc?), Joan i Andreu Ferrer, Joanot Bonet, Antoni Navarret, Antoni Palerm, Joanot Damià, Joan Genovès, Antoni Castelló i Joan Portes. Ells formen part de la cinquantena de mariners d'aquella època dels quals es troba menció en els mateixos llibres d'entreveniments o en els de batejos. Són devers cinquanta noms conservats de mariners, que, comparant-los amb els de més de cent paraires, prop de noranta teixidors, devers vuitanta sastres, quasi setanta sabaters i només catorze mestres d'aixa, consignats en els mateixos llibres i durant el mateix període de temps, reforcen la impressió que la marina eivissenca del segle XVI no representava precisament el sector més dinàmic de l'activat illenca.

En aquest conjunt de noms de mariners, al costat de cognoms típics d'Eivissa hi figuren una sèrie de cognoms que denoten un origen foraster: Llombard, Nissard, Genovès, Maltès, Raguseu. A la primera part de la centúria següent tots aqueixos cognoms desaparegueren d'Eivissa i foren substituïts per altres, també d'origen foraster, que es convertiren en els principals exponents de l'activat naval eivissenca del segle XVII. Cognoms com Riquer, Guevara o Gavara, Xareco, Camarillis, Riusec, Ros, Soler, Martí i Calbet esdevengueren denominacions d'autèntiques nissagues de mariners. Pràcticament tots els patrons que, per torn anual, exerciren el càrrec de drassaner o cap del port entre els anys 1550 i 1600 pertanyien a algun d'aquests llinatges. En canvi, la quota corresponent als cognoms eivissencs tradicionals en la nòmina de mariners va anar disminuint gradualment al llarg d'una gran part del segle XVII, fins que va experimentar un nou increment ja durant el seu darrer terç. En aquells anys es va produir un considerable augment del nombre de mariners. Alguns descendien també de forasters que s'havien domiciliat a Eivissa a partir de mitjan segle (cognoms Garcia, Pasqual, Mariner, Matutes, Pujol, Llull, Felicó, etc.); altres, de famílies ja establertes aquí des de molt abans i que fins aleshores no s'havien dedicat a les tasques de la mar (cognoms Pineda i Milanès); però la principal aportació de mariners en aquell final de segle la proporcionaren els quartons de la ruralia. Nombrosos llauradors canviaren les arades pels rems i les veles i es feren mariners. Una

Balandra espanyola de 18 canons navegant amb vent de proa. Museu Naval de Madrid.
Balandra espanyola de 18 canons navegant amb vent de proa. Museu Naval de Madrid.

disposició de 1702 va elevar la quantia de les multes que, segons un antic costum, havien de pagar els patrons que no amarrassin bé les seues barques i facilitassin així la fuita d'esclaus i soldats desterrats. En ella exposava el governador que cuando se impuso (l'obligació de pagar multa) havia pocos lahudes i embarcaciones pequeñas en esta isla ... i agora como han visto que la pena era tan módica i haver entrado en la Marina más de ducientas personas fuera de hazer pescadores y marineros, casi todos quieren tener lahut y balandras2. Aquest increment del nombre de mariners també va quedar clarament reflectit en els llibres parroquials d'entreveniments i de batejos, els quals durant el segle XVII mencionen ja més patrons que no professionals de qualsevol altre ofici.

L'assentament de camperols a la Marina va estar representat principalment pel cognom Prats, procedent de Portmany; pels cognoms Cabanelles, Guasc i Noguera, procedents de Santa Eulària; pels cognoms Planells i Rosselló, procedents del pla de Vila; i pel cognom Tur, procedent de Santa Eulària i el pla de Vila. Abans de la segona meitat del segle XVII a penes es troben aqueixos cognoms referits a mariners; i des de la darreria d'aquest segle fins al principi del XIX existiren nombroses estirps de patrons d'aquests llinatges, algunes d'elles designades per sobrenoms que esdevengueren populars: la rama dels Planells "Sit", dels Rosselló "Felló", dels Tur "Fluixà", Tur "Boto", Tur "Cossari", Tur "Calafat", Tur "Panera", etc. Al principi del segle XVIII també seguiren afegint-se al gremi dels mariners nous llinatges procedents de fora d'Eivissa. En aquell moment arrelaren a la Marina els cognoms Selleres, Gallard, Tuells, Sorà...

Aquesta afluència de nou personal obeïa, sens dubte, a les bones perspectives que devia oferir aleshores l'activitat naval, que ja es podia permetre la represa de les expedicions de cors. D'aquells anys són les primeres mencions de corsaris eivissencs moderns registrades per Isidor Macabich. La llarga llista aportada per ell comença amb Jaume Planells Escandell "Sit", el qual l'any 1679, juntament amb el patró Francesc Begur, natural de Mallorca, havia realitzat una expedició per les costes de Barbaria. Després d'ells i abans d'acabar el segle XVII també emprengueren expedicions de cors els patrons Marc Riquer Ribes, Pere Tur de Bartomeu "Boto", Llorenç Mauricio (genovès domiciliat a Eivissa), Joan Riquer Ros, Pere Riu-sec Ramon "Panxós", Joan Marí "Durbà", Joan Soler Aurelio, Bernat Ramon Balansat i Francesc Prats Cruanyes "Mort".

Joan Riquer Ros fou el primer d'una sèrie de patrons eivissencs que reberen el títol de capità de mar i guerra. Aquesta graduació sembla que els era concedida per haver comandat vaixells armats a compte de l'erari real, com era el cas de l'anomenada galiota del rei, que vigilava les costes pitiüses i de la qual Joan Riquer fou capità. Altres capitans de mar i guerra foren Pere Riu-sec Ramon "Panxós", Joan Bonet Palerm "Gelat", Bartomeu Tur Martí "Boto", Bernat Ramon Balansat, Nicolau Martí Palau, Bartomeu Rosselló Gavara "Felló", Mateu Calbet Ros i Bernat Tur Castelló "Calafat". Cap a mitjan segle XVIII desaparegué aquesta denominació i alguns patrons que després aconseguiren graus d'oficials de l'armada solien oscil·lar entre alferes i tinent de fragata. Els principals foren Jaume Planells Ferrer "Sit", Bartomeu Cabanelles Lavale, Pere Joan Serra Arabí, Joan Sala Prats, Bartomeu Ferrer Pineda, Pere i Gabriel Sala Medines, Antoni Riquer Arabí i Antoni Tur Pavies.

Alguns patrons del segle XVIII, exercint en general tasques complementàries de mercader, esdevengueren terratinents. Entre aquests ressalten Pere Riu-sec Ramon "Panxós", Bernat Tur Castelló "Calafat", Mateu Calbet Ros, Joan Ramon Calbet, Bartomeu Rosselló Palau "Felló", Josep Ferrer Torres "Miqueleta", Josep Selleres Serra, Gabriel Sorà Noguera... Gràcies al cabal que ells acumularen, els seus descendents pogueren convertir-se en el nucli d'una aristocràcia de la Marina paral·lela a la de Dalt Vila i sovent entroncada amb ella.

Les autoritats que entre 1784 i 1787 projectaren el pla de millores destinat a promoure la riquesa d'Eivissa i Formentera, a l'hora d'inventariar els mitjans amb què comptaven, pogueren confeccionar una llista de setanta-dos embarcacions: trenta-tres xabecs, catorze barques de transport i vint-i-cinc llaüts de pesca. Aquesta quantitat de vaixells segurament representava la cota més elevada assolida fins aleshores per la matrícula del port d'Eivissa d'ençà que els seus mariners parlaven català. Però els redactors del pla de millores consideraven excessiu el nombre de xabecs i suggeriren la conveniència que los animosos ibicencos se resolvieran a ir vendiendo sus jabeques, buenos para tiempos de guerra y para hacer un tráfico de costa poco económico, construyendo en su lugar pinques de 200 a 300 toneladas3. En aquells moments a Europa regnava la pau i els musulmans del nord d'Africa ja no devien ser considerats una amenaça seriosa. Per això podien semblar més convenients grans vaixells de transport que no xabecs aptes per fer el cors. Però poc després, l'any 1793, Espanya va entrar en guerra contra la França revolucionària, i fins a 1814 va lluitar alternativament i quasi sense interrupció contra francesos o anglesos. Els objectius bèl·lics havien tornat a prevaler sobre els comercials i els xabecs continuaren sent les embarcacions preferides pels armadors i patrons eivissencs. Precisament durant aquest període s'esdevengueren algunes de les gestes més famoses del cors pitiús.

Després de la desfeta de Napoleó, els corsaris eivissencs desaparegueren aviat de l'escena i la marina pitiüsa va entrar en una nova fase caracteritzada per una activitat exclusivament mercantil i pel protagonisme que adquiriren en ella els pilots formats a escoles de nàutica. L'ocupació d'Algèria, iniciada pels francesos l'any 1830, va fer desaparèixer l'última justificació de l'existència de corsaris a les nostres illes. El pilot Antoni Colomar Torres, que l'any 1824 encara patronejava una embarcació amb patent de cors, tanca la llista de corsaris recollida per Isidor Macabich.

Entre l'expedició de cors empresa l'any 1679 per Jaume Planells Escandell "Sit" i Francesc Begur i la realitzada el 1824 per Antoni Colomar Torres s'estén un espai de temps de 145 anys, durant el qual consta que feren el cors cap a 110 patrons d'entre un nombre conegut de devers 370 que navegaren durant aquell mateix període i que figuren en la llista següent:4

Llaüt coster. Aquarel·la de Ramon Sampol Isern. Cortesia de "Sa Nostra".
Llaüt coster. Aquarel·la de Ramon Sampol Isern. Cortesia de "Sa Nostra".
L'Atalanta, vaixell-escola de la Marina anglesa devers 1880.
L'Atalanta, vaixell-escola de la Marina anglesa devers 1880.

Notes

  1. Isidor Macabich. Historia de Ibiza III. Corso. Apéndice I. ↩

  2. Arxiu Històric Municipal d'Eivissa. Cúria 1702. Capsa I. ↩

  3. Isidor Macabich. Historia de Ibiza III. Corso. Apéndice VIII. ↩

  4. Les dues dates que precedeixen els noms indiquen els anys de naixement i de defunció. El desconeixement de qualsevol d'elles es supleix amb un signe d'interrogació. Quan no se'n coneix cap, s'assenyala entre parèntesi l'any en que s'ha trobat la primera menció de la seua existència. La coincidència dels dos cognoms en membres consecutius de la llista significa que es tracta de germans, tret que s'hi afegeixi alguna determinació que ho exclogui. La lletra "C" després dels noms indica que també es troben en la relació de corsaris elaborada per Isidor Macabich. ↩