A l'Arxiu Històric Municipal d'Eivissa (AHME) es conserven els Llibres de Carnisseria, recompte dels guanys i despeses de les carnisseries públiques que mantenia a Vila la Universitat (a partir de 1724, Ajuntament) el segle XVIII. Són un total de 16 documents datats entre 1714 i 1786.

Alguns d'aquestos llibres ens donen informació precisa de la carn que es tallava cada dia per posar-la a la venda, mentre que d'altres tan sols ofereixen dades parcials. En tot cas, aquestes fonts podrien servir, analitzades adequadament, per assabentar-nos de diferents aspectes econòmics (que convendria contrastar amb la informació de caire sociològic de què disposam per a l'època) de l'Eivissa del segle XVIII: les quantitats i els tipus de carn consumida, els percentatges de carn autòctona o importada i l'evolució dels preus i salaris al llarg del segle serien alguns dels aspectes quantificables a partir d'aquestos llibres.

L'objectiu d'aquest treball, però, és més limitat: simplement hem volgut estudiar alguns aspectes dels Llibres de Carnisseria, el coneixement dels quals consideram útil a l'hora de plantejar futurs estudis sobre el tema. Moltes voltes hem sentit a dir, i creim que és veritat, que la informació que no es publica, no s'aprofita, és inútil. Això ha estat el que ens ha decidit a oferir aquesta informació, pobra sens dubte, però que esperam que servirà almenys per recordar l'existència d'unes fonts que no han estat estudiades fins al dia d'avui.

Per tant, ens limitarem a plantejar la qüestió, tenint sempre present que l'objectiu últim del treball històric de recerca ha de ser més ample: millorar el nostre coneixement de les condicions de vida, composició social i relacions humanes d'una societat, en aquest cas l'Eivissa i Formentera de l'època.

Una societat que, a més a més, es relacionava -i molt- amb el món exterior, tal i com veurem en aquest treball: vaixells anglesos que portaven moltons del nord d'Àfrica; el comerç amb Mallorca; la presència de gents foranes, des dels càrrecs i oficis reials (començant pel governador fins a arribar als soldats de la guarnició), passant per notaris i altres professionals establerts a l'illa, comerciants i tripulacions, fins a arribar -ja a l'últim graó social- als esclaus magribins, ocupats ocasionalment a les tasques de la carnisseria, encara que en aquesta època ja eren poc nombrosos.¹

D'altra banda, en aquestes fonts trobam l'evidència d'una claríssima i profunda divisió social. Les mateixes persones i famílies van passant pels distints oficis de la Universitat/Ajuntament al llarg dels anys, i aquestos mateixos homes, com veurem, són sovent els que compren o arrenden els animals o altres béns subhastats per a després tornar a oferir a la Universitat. La centralització administrativa, accelerada amb els Borbons, no suposa -ni ho pretén- la pèrdua del poder per a aquesta classe urbana de terratinents, militars, clergues i persones que cobren rendes en general, a més d'alguns comerciants enriquits, la qual reté el poder de manera tradicional²; és una oligarquia urbana, que controlava i utilitzava per als seus interessos la Universitat.

Mentrestant, trobam l'altre sector urbà, pescadors, mariners, artesans, comerciants que formen les classes mitjanes i baixes; i la pagesia, dispersa pel camp i que no havia aconseguit cap de les reformes en el règim local de govern que havia reivindicat ja al segle XVII³ (per exemple, la concessió d'una casa a Vila on reunir-se, a la manera del Sindicat de Fora mallorquí), a pesar de ser amb molta diferència el sector majoritari de la població. Aquestes classes populars viuen una gran frustració i indefensió davant dels abusos de l'oligarquia, que les margina sistemàticament del que s'ha anomenat "institucions illenques d'autogovern", en les quals el seu pes era nul.

LA JUNTA DE L'ADMINISTRACIÓ DE LES CARNS

L'any 1714, a les acaballes de la Guerra de Successió, la Universitat d'Eivissa va decidir obrir una carnisseria on s'havia de tallar i vendre carn, per tal d'abastar els habitants de l'illa, segons les paraules dels jurats (hauríem de veure quins sectors de la població eren els que consumien aquesta carn)⁴. Per complir aquest objectiu es va crear la Junta de l'Administració de les Carns, que per la documentació consultada sembla que era composta per tres Administradors de la Carn: primer o major, que portava el Llibre de Carnisseria; segon i pesador, que es devia encarregar més pròpiament de la carnisseria; i tercer o ramader, encarregat de comprar les carns.

Aquestos tres administradors realitzaven i dirigien el treball rutinari, mentre que la Junta, que incloïa, a més dels quatre jurats (en cap, segon, tercer i quart o de fora, l'únic jurat que representava la població pagesa majoritària) el síndic, el bosser i l'escrivà de la Universitat, es reunia per prendre les decisions, autoritzar i demanar autorització als representants reials (el Governador i el Visitador General) per a algunes decisions. Hem de tenir en compte que en aquesta època l'actuació de les institucions locals es va subordinant cada vegada més a la d'aquestos representants del poder central, en un procés que, des del segle XVII, no fa més que avançar⁵.

Algunes d'aquestes decisions eren les compres freqüents de ramat fora d'Eivissa i Formentera. Una altra, la concessió a la Universitat del dret exclusiu de vendre a Eivissa el burell -teixit de llana basta i gruixuda amb què es vestien els pagesos- feta pel Visitador General Miquel Rullan el 5 d'octubre de 1714 a petició dels jurats⁶, amb la prohibició de fer-ho a qualsevol altre, ja que la Universitat el canviava per carns i el venia per contribuir amb els seus beneficis a la manutenció de la carnisseria. El Governador, marquès de Villahermosa, hagué de revalidar aquest dret a petició dels jurats el 5 d'octubre de 1715, ja que a l'illa no faltaven persones que "no obstant, hajan fet abús portant-ne y venent-ne públicament". La pena prevista per als infractors era de "cent diners, aplicadors ell y el burell per tersos, un a l'acusador, altre a la administració de les carns i lo altre als cofres [reials]"⁷.

La Junta també s'encarregava de supervisar l'actuació dels administradors, de manera que -per exemple- el Llibre de Carnisseria de 26 d'abril-16 d'agost de 1736 no s'admet per no indicar el pes i el preu a què s'havien venut alguns moltons de Palma i Dénia, que suposaven una pèrdua per a la Universitat, i es condemna l'administrador i regidor Ignasi Balansat a pagar-les de la seua butxaca, anunciant que "referirán sus hechos al síndico para que en caso de morosidad en la formación de ellos, pida y justifique los fraudes que en la administración huviesen ynstruído"⁸. En altres llibres, però, els comptes eren revisats setmanalment pels racionals de la Universitat i, en cas d'haver-hi pèrdues, com la mort natural d'un animal o haver-se menjat els gats la carn guardada a la nit, els jurats eren qui decidien si pagava la Universitat o l'administrador⁹.

La Junta de l'Administració de les Carns també s'encarregava de posar els preus a què s'havia de vendre la carn a la carnisseria, com sabem per la carta dels jurats al Visitador General¹⁰, sense data però amb resposta afirmativa de 24 de febrer de 1715 que entre altres coses- comunica la decisió de la Junta d'Electes del Consell General, en reunió del 13 d'agost de 1714, que es vengués la carn de moltó "assí de la Isla como forastero" a 3 lliures i 6 sous la lliura carnissera (una lliura carnissera era equivalent a uns 1.200 grams), "que en plata viene a ser un real y un tercio de real". També diuen els jurats que amb aquest preu "a perdido la Universidad más de la metat" dels 1.762 reals de vuit que va gastar en portar 726 moltons d'Orà. De fet, l'objecte de la carta és l'aprovació explícita d'aquestes gestions "para que por ningún tiempo se les pueda imputar a los suplicantes [els jurats] la pérdida que a sentido la Universidad", encara que esperen recuperar aquestes pèrdues "con la ayuda de Dios [...], durando el ganado que la Universidad tiene".

En tot cas s'hauria de comprovar si aquest esquema de la Junta de l'Administració de les Carns es manté durant tot el període 1714-1768 o si evoluciona, ja que més endavant no hem trobat al·lusions a aquesta Junta ni als seus càrrecs¹¹.

Sabem també que la Universitat/Ajuntament tenia ramats propis, que mantenia a llocs com Tagomago¹² o Formentera, pagant pastors i pastores per fer aquesta feina. També tenim notícia de subhastes del ramat de la Universitat, amb la condició que el comprador els havia de vendre després a la carnisseria de la Universitat¹³.

LA CARN I ELS SEUS PREUS

La carn preferida i més consumida era la de moltó, amb molt d'avantatge sobre les altres. De fet és l'única de què ens consta que la Universitat compràs carregaments fora, i alguns dels Llibres de Carnisseria hi estan dedicats exclusivament¹⁴.

També és important, però, el consum de carn de boc sanat ("crestat"), al qual es dedica almenys un dels llibres¹⁵.

Molt menys apreciada era la carn de cabra i d'ovella. Fins i tot s'advertia els carnissers arrendadors de les taules de la carnisseria: "Sabrà lo arrendador que no podrà tallar carn de ovellas ni cabras sens espesial llisència dels Senyors Regidors y posant preu competent", i es preveu per als infractors una sanció de 50 lliures cada vegada, aplicadora "per tersos en la forma acostumada"¹⁶.

La carn de bou, vaca o vedella, tenia tota el mateix preu, sempre més barat que el moltó i igual o menor que el crestat. Així, per al període que va de Pasqua de Resurrecció al 29 de setembre de 1724, el moltó va a 2 lliures 6 sous, i el crestat, com la carn de bòvid, a 1 lliura 16 sous¹⁷; però el setembre/octubre de 1736, mentre que el moltó s'ha apujat a 2 lliures 12 sous i el crestat a 2 lliures, el bou i la vaca s'han abaratit en 6 sous, de manera que el seu preu és d'1 lliura 10 sous¹⁸.

Alguns d'aquestos llibres ens donen informació precisa de la carn que es tallava cada dia per posar-la a la venda

De tota manera, el nombre de vaques, bous o vedelles que es troben als Llibres de Carnisseria es pot qualificar de simbòlic: cinc pel setembre de 1714 (front a 305 moltons i dos crestats)¹⁹; dos pel juliol de 1715 (65 crestats); quatre per l'agost (52 moltons i 73 crestats) i un pel setembre d'aquest mateix any (87 moltons i 63 crestats)²⁰; pel maig de 1736 se'n tallen dos (50 moltons i 60 crestats); quatre pel juny (35 moltons i 24 crestats)²¹ i un pel setembre del mateix any (55 moltons i 51 crestats)²².

I és que, a més de ser una carn menys apreciada, hem de tenir en compte que únicament podien mantenir ramat boví les finques que comptaven amb un sector de regadiu, i a més les manades no podien ser tan grosses com les de ramat oví o cabrum, ja que la seua manutenció era molt més costosa.

La Universitat vigilava l'aplicació dels preus estipulats i que els carnissers a qui s'arrendaven les dues taules de la carnisseria tenguessin la taula "abastada de carn tots los dias de l'any fins a les nou del matí", castigant amb multa de 25 lliures els incompliments, com deixa clar l'albarà d'arrendament d'una d'aquestes taules, datat el 23 de juny de 1724²³. També sabem per aquest document que els preus es donaven fixats com una de les condicions de l'arrendament (que durava del 24 de juny al 23 de juny de l'any següent), i que hi havia uns preus des de la Pasqua de Resurrecció (dia en què acabava la quaresma) al dia de Sant Miquel (29 de setembre) i uns altres des d'aquest dia a la següent Pasqua de Resurrecció.

Estudiant els preus per al cas de Mallorca, Antoni QUINTANA²⁴ assenyala la diferència entre preus oficials, marcats per l'Audiència i l'Ajuntament (dominat pels grups propietaris de terres i ramats, i per tant interessat a apujar-los) i reals, donats "per l'especulació dels venedors i per necessitats fortes de la població". A la documentació de què hem pogut disposar no hem trobat cap senyal d'aquesta dualitat, ja que es tracta de documents oficials que donen una aparença de control estricte per part de la Universitat, important limitació que cal tenir en compte.

Ara bé, els preus que hem trobat a Eivissa són sempre molt superiors als que documenta QUINTANA per a Mallorca: si els preus del moltó per a 1724 a Eivissa²⁵ són de 2 lliures i 6 sous per lliura carnissera des de Pasqua de Resurrecció fins a Sant Miquel (29 de setembre) i de 2 lliures i 10 sous des de Sant Miquel a la següent Pasqua de Resurrecció, QUINTANA ens dóna per a Mallorca 5 sous per lliura carnissera el 1723 i 2 sous per a 1725 com a preus oficials (justament manquen les dades per a 1724 en el treball que citam). Una possible explicació d'aquesta diferència de preus seria que Mallorca era exportadora de bestiar mentre que Eivissa n'importava; una altra explicació podria ser la falsedat interessada d'alguna de les fonts.

En tot cas i per a qualsevol estudi futur dels preus -que creim viable a partir de les fonts de què disposam- caldrà tenir present "la rigidez por la que la oferta no respondía inmediatamente a las condiciones de los precios"²⁶ a les societats d'Antic Règim.

Però no volem tancar aquest apartat sense constatar una evidència, i és que no tota la carn consumida era la que es tallava a la "Carnisseria de la Magnífica Universitat". En primer lloc perquè l'autoconsum de porcí i aviram devia ser generalitzat, tal i com ha passat fins al dia d'avui, i molt més aleshores, ja que sabem que fins i tot al raval de la Marina i a sa Penya, dins Vila, la gent mantenia porcs fins al segle XIX. I en segon lloc perquè les transaccions a la pagesia quedaven normalment fora del control institucional i, per tant, no ens n'ha quedat cap constància. Sabem tanmateix, pels Llibres de Fàbrica o d'Obra que s'hi conserven, que a les esglésies se subhastaven animals "i altres queviures" a benefici de les despeses de manteniment dels temples, costum que no s'ha abandonat fins als anys cinquanta del segle XX²⁷.

A més a més, hi havia a Vila un cert nombre de propietaris rurals que, a part de vendre a la carnisseria la carn de les seues terres, explotades per majorals, jornalers i esclaus, podia fer-se portar algun animal per al seu consum propi. Aquest sector incloïa no sols les famílies benestants sinó també els ordes religiosos com els dominics²⁸.

No hem pogut comprovar fins ara si és més nombrosa en el consum de la carnisseria la carn importada o la "de la terra"

EIVISSA, DEFICITÀRIA EN CARN

Per les dades que tenim, no hem pogut comprovar fins ara si és més nombrosa en el consum de la carnisseria la carn importada o la "de la terra". En tot cas, les importacions de carn són freqüents i representen quantitats importants (724 moltons embarcats a Orà el 4 d'agost de 1714; 306 moltons d'Orà lliurats el 10 d'octubre de 1715 a l'administrador Bernat Mas; 30 moltons de Mallorca lliurats a l'administrador Josep Llombard el 22 de novembre de 1735; 15 moltons de Dénia, morts entre el 3 i el 13 de maig de 1736)²⁹. Això és senyal indubtable, en la nostra opinió, que Eivissa era llavors deficitària en carn de moltó³⁰, per la qual cosa es veia obligada a importar-ne en quantitats considerables. El lloc que se cita més sovent com a procedència de les carns importades és Orà, que era també el principal receptor de les exportacions eivissenques de carbó i llenya³¹.

Vaixells anglesos varen ser els encarregats de transportar aquesta carn en els dos exemples d'importació des d'Orà que hem esmentat, el 1714 i el 1715³². D'altra banda, la tramesa dels 724 moltons embarcats a Orà per Francesc Llobet ve certificada des d'aquesta ciutat per carta segellada del cònsol que els anglesos hi tenien, Ch. Hudson, datada el 4 d'agost de 1714:

"Certifico y doi entera fee yo debajo firmado, cónsul de la naçión ynglesa de la çiudad de Orán, que el capitán Don Francisco Llobet a embarcado con el nabío del capitán Nicolás Cler seteçientos carneros, los quales le an costado seteçientos reales de a ocho y más un real de plata por cabeça y mi consulado, que es a dos y medio por çiento".

En aquell moment els anglesos ja havien abandonat la seua participació del costat austriacista en la Guerra de Successió, i les tropes aliades ja havien abandonat les illes i Catalunya en virtut del Tractat d'Utrecht, però sens dubte la guerra havia estat una bona ocasió per ficar-se en els comerços de l'imperi espanyol, dels quals Anglaterra havia estat formalment exclosa fins aleshores, i també per potenciar la seua presència, en el comerç mediterrani³³ (cal remarcar que els vaixells anglesos i del nord d'Europa en general -anomenats comunament "flamencs"-havien tingut un lloc destacat en el comerç mediterrani a partir de la segona meitat del segle XVI). Els vaixells anglesos continuaran documentant-se a les nostres fonts de manera regular, i coneixem, justament, posteriors trameses de moltons d'Orà³⁴.

L'EPIDÈMIA DE BESTIAR DE 1715-1716

Un d'aquestos carregaments va ser el lliurat pel patró Bartomeu Tur "Botó" l'11 d'octubre de 1715 a Bernat Mas, administrador major de les carns i clavari de la Universitat³⁵. Bartomeu Tur havia viatjat amb el vaixell del capità anglès Daniel Vicents³⁶ cap a Orà, on tenia l'encàrrec de comprar moltons per valor de 500 pesos (500 reals de vuit plata).

A la ciutat nord-africana va comprar 306 moltons, dels quals el Llibre de Carnisseria de 13 octubre 1715-abril 1716, regit per Bernat Mas, s'ocupa en exclusiva. D'aquestos 306 moltons, però, només se n'arribaren a tallar 134, tal i com anuncia, ja al primer full, el document mencionat.

El motiu d'això és que, per una raó desconeguda per als implicats, la resta de moltons, 172, es varen morir "de ambre, sarna y otras enfermedades ocultas"³⁷ segons l'expressió emprada pel Governador al Decret Judicial que va encarregar el propi Bernat Mas per estar "en la obligasión presisa de aver de dar qüenta a la Magnífica Universidad de los 306 carneros que se le an entregado"³⁸. Aquest Decret va ser escrit pels escrivans Francesc i Nicolau Riera, que cobraren per ell 4 lliures i 6 sous³⁹, i apareix reproduït en aquest Llibre de Carnisseria⁴⁰, per "del todo los magníficos jurados quedar satisfechos, y el suplicante inposible remediarlos".

Com a testimonis declararen quatre pastors que s'havien encarregat d'aquest ramat des de la seua arribada a Eivissa: Antoni Portes de Marc, pagès des Vedrà, de 55 anys; Antoni Portes d'Antoni, del quartó del Pla de Vila i 26 anys d'edat; Bartomeu Portes d'Antoni, també del Pla de Vila i de 20 anys, i Nicolau Tur de Francesc, pagès de Santa Eulària i de 30 anys "poco más o menos". Els tres primers declararen l'1 de març i el quart el 2 de març.

Tots coincidiren a dir que l'any havia estat d'una "gran esterelidad", de manera que "no havía una hierva que poder paser" i que a conseqüència d'això els animals havien patit una "gran flaquesa" i havien mort. Però també coincidien que hi havia una altra causa: la "enfermedad que se puso en dicho ganado" a conseqüència de la qual "havía día que se murieron doze y treze", segons Nicolau Tur.

Bartomeu Portes, que havia espellat els moltons morts, deia que "casi todos enfermaron de forma que en encontrando agua, abrasados, el pastor no les podía apartar, y amás de esto, la gran esterilidad y la falta de hiervas". També contava que sovent va succeir que "por la mañana se hallaran al corral tres, quatro carneros que no se podían tener, y aquéllos los llevaban a la orilla del prado o del bosque, y los cuervos les sacavan los ojos y los despedasavan, y éstos no desollava". Això va passar amb 24 moltons.

Antoni Portes d'Antoni deia que morien per mor de "la esterelidad del año, de manera que el ganado del país de flaquesa todo se muere, tanto cabrío como ovejuno".

La conclusió del Governador, Diego Prudencio de Andrés, datada el 12 de març de 1716, és que “aviendo venido dichos carneros por la mayor parte enfermos, llenos de sarna y con suma flaquesa, avían peresido la mayor parte de ambre y enfermedad originada de la mudansa del país y sequedad de los tiempos", [...] "consta aver peresido de ambre, sarna y otras enfermedades ocultas siento y setentadós carneros de Orán" [...] "y que esta desgracia ha sucedido por mero caso fortuito y por la sequedad y esterelidad del año y no por culpa ni dolo de Don Bernardo Mas. Por tanto S.S.M.I., con dicho acuerdo y consejo provehe y difinitivamente declara avérsele de admitir a dicho Mas en legítima data de su cuenta los referidos siento y setentadós carneros, mandando a los ofisiales de dicha Magnífica Universidad a quien tocase admitan en descargo a dicho Mas dichos carneros por no estar éste obligado a lo imposible".

Però els problemes per a la Universitat derivats d'aquest incident de la mort dels moltons no s'havien d'acabar aquí. La hisenda reial (Tresoreria de Guerra) havia fet un préstec de 800 reals (o pesos) de plata a la Universitat per comprar aquestos moltons⁴¹. A causa de les pèrdues per l'epidèmia no se n'havien pogut tornar 600. Ara aquesta tresoreria els els demanava i anunciava que "como para el primero de julio no estén pagados los dosçientos doblones del empréstamo para el abasto de carnes, que despachará las órdenes convenientes para su recobro"⁴². I com que a causa de l'epidèmia "a sido la voluntat de Dios que, de las carnes que se traxeron, se perdiese la mayor parte sin poder aprovechar ni sacarse un real" i a més com que "este común no a tenido más entrada que el producto de la sal y éste a faltado [per la confiscació reial de les salines com a dret de conquista, arran de la Guerra de Successió] se alla imposibilitado para ello", els jurats no veien una altra sortida que imposar una contribució especial per pagar aquest deute: "Por lo que suplicamos se digne V.S.I. darles permiso para imponer nueva talla equivalente a pagar dichos 200 doblones"⁴³ en carta al Governador de l'illa, Diego Prudencio Andrés, que els va remetre al marquès de Lede, Governador i Comandant del Regne de Mallorca.

Aquest va contestar en carta de 6 d'abril de 1716 "que quando hice prestar a esa Universidad (a petición de Vms.) los ducientos doblones para compra de carnes, fue con condición de que de su producto los havían de restituir Vms., y pues no se ha ejecutado infiero abrá sido por la mala administración suia, y que para recobrarlos será preciso valerme de la haziendas de Vms. por no ser justo que yo consienta que el Rey pierda este dinero"⁴⁴.

Per sort, el 27 de juny de 1716 el marquès de Lede tornava a escriure als jurats eivissencs dient que "haviendo conferido sobre esta materia con el Superintendente D. Francisco de Pineda, me a ofrecido que por dos o tres meses suspenderá el apremiar a Vuestras Magnificencias [...] pero con la circunstancia de que procuren Vms. facilitar salir de esta deuda, pues no es justo se experimente maior demora, ni por ahora me a parecido conveniente consentir que para este efecto se haga imposición en los Paisanos de la Isla"⁴⁵.

Així, els jurats Salvador Aracil, Josep Joan i Antoni Carreres, en carta sense data suplicaven al Governador d'Eivissa, Diego Prudencio Andrés, permís per subhastar “la cassa que era seminario, que está al lado de la casa de los Padres de la Compañía; un almagasén dicho el Porcho y otro almagasén junto a él, que están al lado de la Casa de la Draçana, y la Casa de la Duana, que es en la que se vende el tabaco, para de su producto acudir a la satisfacçión de dicha cantidad para cuio fin precederá Decreto de V.I.S.".

El Governador, per la seua banda, contestava el 10 de març de 1717 sol·licitant informació. Aquell mateix dia varen prestar testimoni favorable Gaspar Nicolau, racional major; Antoni Bas, vesí de l'illa; Diego Llaneres, ciutadà i vesí de l'illa, i Francesc Ferrer, racional segon. Tots els testimonis donaren l'opinió que aquestos immobles eren perfectament prescindibles per a la Universitat, i el Governador va concedir el permís "para que en público encante se vendan dichas casas y sitios, y se rematen en mayor postura y precio, precediendo estimación de ellas, que se deverá hazer por los maestros albañiles Bernardo Mas y Jayme Ramón"⁴⁶.

Però la Universitat va trobar d'aquestos béns que "haviendo precedido valuación de éllos fue la de 400 pesos. Ay puestos en el encante sólo ubo la dita de cien pesos", així que no els quedava altra manera de pagar el deute "que no fuera imponiendo talla entre los vecinos por no entrar maravedí alguno en esta Univd., como es público. Y como, M.I. Gov., esta Universidad tiene la facultad de cobrar talla de los vezinos, de dos años en dos años, cuia talla antes se cobrava en pólisa, la que por el presente en dicha moneda no es para efecto alguno, emos resuelto de que la talla se a de hazer en moneda de vellón, para de su producto dar satisfacción de dichos 600 pesos, y lo que más excediese (imponiéndola a tres y medio por ciento) sirva para aiuda la fábrica de la Yglesia y alguna de las muchas obligaciones presisas de la Univd.". El 2 de juny de 1717, Diego Prudencio Andrés contestava simplement "Como lo piden"⁴⁷.

La talla (o "tall") era un tribut que pagava cada propietari segons l'estim" (valoració dels béns de cada particular) que efectuava la Universitat; en aquest cas el 3'5% podria ser el percentatge a aplicar al valor cadastral per pagar la talla, encara que sembla elevat. Sempre que la Universitat imposava una talla havia de ser per motiu justificat de pagament d'un deute, i els diners recaptats no es podien destinar a cap altra finalitat. Estaven exempts de pagar-la: la noblesa, és a dir, l'estament militar i doctors en lleis o en medicina; l'algutzir reial, cap de guaita, procurador fiscal i missatges de la cort de Governació "per lo que cada dia servexen a la Universitat y tenen pocs emoluments"; el Governador, l'Assessor de Governació i els "Ministres Reals", a més dels Racionals, aquestos darrers per la feina afegida que suposava portar un "Llibre gros dels stims generals". No en quedaven exempts els fadrins ni els membres de l'estament eclesiàstic⁴⁸.

En tot cas, veim que la Universitat estava facultada per imposar talla cada dos anys i que aquesta s'havia cobrat fins llavors en pòlissa; però, com que aquestes pòlisses ja no tenien validesa, es cobraria aquesta vegada en moneda de billó.

Per desgràcia, no hem trobat més indicis de l'aplicació d'aquesta talla -si és que finalment es va dur a terme- als Llibres de Juraria de 1715-1717 ni de 1718-1721, per la qual cosa no sabem exactament com va acabar aquesta història. El que sí que ens ha arribat és l'evidència que, sense les rendes de la sal, l'Ajuntament es troba sense mitjans per fer front als seus deutes i fins i tot al problema de l'abastament, a pesar que es deixa endarrere una època tan crítica pel que fa a abastament de queviures, epidèmies i inseguretat davant els atacs piràtics com el segle XVII, quan "l'acord del Consell General de la Universitat que els jurats poguessin comprar de l'exterior els aliments necessaris per a pal·liar el dèficit local s'havia convertit en una rutina anual", en paraules de Josep PIÑA⁴⁹; uns aliments que s'obtenien a canvi de la sal, com ho confirmen les fonts de l'època⁵⁰. El mateix PIÑA va arribar a escriure que "primer amb l'arrendament de les salines a Visconti i després amb la seua expropiació per Felip V i amb el decret de Nova Planta, es va tallar en rodó per molts anys la possibilitat d'un desenvolupament econòmic i social d'Eivissa, que mai no podrem saber la importància que podria haver assolit"[^51].

He d'agrair la seua ajuda en l'elaboració d'aquest treball a dues persones: la primera és l'historiador eivissenc Antoni Ferrer Abárzuza, per permetre'm consultar el seu estudi sobre el Llibre del mostassaf d'Eivissa, i pel seu consell en la redacció d'aquest article; la segona és Onofre Vaquer Bennàssar, professor de la Universitat de les Illes Balears, qui m'ha assessorat sobre qüestions fiscals. També li dec un agraïment al personal de l'Arxiu Històric Municipal d'Eivissa per la seua paciència i comprensió.

Notes