Vida que s'enduu la llum,
paraula que amb la llum retorna
(M. V. LL.)

Per apartar la mort
tota la primavera ha cantat la pluja
sobre els boscos de l'illa,
i sobre el negre cor dels garrofers.
I els camps fecunds d'això ens donen fe.
Avui, retornant amb la sensació
que no me n'havia anat
i que mai ja no me'n podré anar,
he pujat a una d'aquestes muntanyes del nord
on la solitud del timó i l'estepa
encara salven l'esperit
del desamor que pot suposar
tanta i tanta paraula desgastada.

I, com bona pluja, davallaven els teus versos
per després ascendir en l'aire,
i cantava, cantava
la teva paraula en la llum i en les ombres sonores;
ja era anell o aura la paraula
en aquella llum tan blanca que envolta l'illa.

Avui he pujat a una d'aquestes muntanyes del nord
on el blau i el verd encara contenen,
sense ira ni discòrdia,
en la pau de l'aroma, propagant harmonia
com la mar que molt a prop, molt a prop,
ens respira.

I com foc blanc que anava cremant
en aquell altre foc, sense flames, de l'estiu
les teves paraules tremolaven en la llum.
Perquè paraula i illa
encara aconsegueixen defensar-se, com saba o llavor,
per seguir creixent en pi, en roca, en ona,
amb allò flexible i amb allò durador,
per seguir cantant en els dominis,
sense fronteres, de les cigales.

Vaig creure sentir també en aquell aire
un missatge d'amor,
que en la frescor de les últimes fonts
i en la profunditat dels blaus
es propagava lent,
altra vegada com un foc dolcíssim.
I hi havia amistat, una música,
fins i tot més enllà de la mort,
precisament en aquells pins fondos
que respiraven l'estiu.