Acabada la Guerra Civil, l'any 1942, Marià Villangómez, que tenia vint-i-nou anys, va exercir de mestre d'escola a Palma. Hi va conèixer alguns dels membres de l'Escola Mallorquina per mitjà de Miquel Ferrà qui, a més, va facilitar-li el contacte amb els altres poetes mallorquins, l'encoratjà a escriure en català, li va donar alguns consells de caràcter literari i, així mateix, li corregí i trià alguns poemes; així que es pot dir que Ferrà exercí un cert mestratge en els inicis de la seva carrera poètica. Fruit d'aquest encontre i simpatia mútua és la presentació de Villangómez a Francesc de Borja Moll -Ferrà qualificà l'eivissenc de "poeta exquisit i dels més autèntics que tenim"- i la publicació de Terra i somni, que edità el mateix Moll, i que Ferrà va revisar i prologar.

Fa uns anys, en elaborar la meva tesi doctoral sobre Miquel Ferrà, a fi de saber quina relació havien mantingut Marià Villangómez i ell, em vaig posar en contacte amb el poeta eivissenc qui, molt amablement, em lliurà fotocòpies de sis cartes que Ferrà li havia enviat, així com un fragment de les seves pròpies memòries -encara inèdites- en les quals es referia a aquella coneixença. Jo ja havia consultat l'arxiu de Miquel Ferrà, on vaig trobar nou cartes adreçades per Villangómez entre l'any 1943 i el 1947. Abans, Villangómez havia tingut un contacte esporàdic amb l'Escola Mallorquina en ser publicats, el 1935, uns poemes seus -que havia enviat Isidor Macabich- a La Nostra Terra i a l'Almanac de les Lletres. Confessa que "tenia una idea general de la importància d'aquella cultura en llengua catalana, que s'estenia a la prosa literària, a l'assaig i, fins i tot, a obres científiques i tècniques. Al temps de la meva estada a Mallorca [1942] tot això, al principi, em semblava ofegat. No s'escrivia res sobre els autors vius, no se sentia parlar de manifestacions culturals en la llengua de les illes. La Nostra Terra i l'Almanac de les Lletres havien emmudit. Però hi devia haver una vida oculta del que restava de la bona flama. On era aquell foc colgat?"

Comenta que Gabriel Fuster "Gafim" -amic de la infantesa, car sa mare era eivissenca-, que coneixia aquells intel·lectuals, a vegades en feia referència de passada en to humorístic, però no s'hi relacionava gaire.

Conta que el contacte s'establí d'una forma insospitada: anava sovint a llegir a la biblioteca d'una coneguda entitat bancària, que en aquells moments dirigia Carme Masseguer, la qual se n'adonà del seu interès per la poesia catalana i li demanà si escrivia. Li contestà que sí i li passà algunes de les seves poesies, que ella mostrà a Ferrà, qui li expressà el desig de conèixer el poeta novell.

Marià Villangómez i Carme Masseguer el visitaren al seu domicili del carrer Muntaner, i de llavors ençà les visites esdevin-gueren habituals.

Malgrat que no ignorava la importància de Ferrà dins l'Escola Mallorquina, que aleshores presidia, Villangómez confessa que no en coneixia gairebé res, i encara que sabia que era un crític sever, en comentar-li els seus versos no li ho va semblar. En canvi, el considerava com una persona d'una gran "dignitat moral i d'una serietat en el seu amor a les lletres".

Ferrà el presentà als poetes Guillem Colom i Miquel Forteza i també a Francesc de B. Moll. Villangómez comentava: "Aviat em vaig trobar dins un cercle acollidor, una mica prudent cap enfora i com assetjat, però amb un gran esperit i una fermesa que em va ser una bona ajuda moral en aquells temps difícils. M'hi trobava molt bé, era la primera vegada que entrava, fora d'Eivissa, en un ambient literari, tractava com no ho havia fet mai amb gent de lletres que empraven el català i que sentien per la llengua les mateixes preocupacions que jo. Hi havia queixes i alguna esperança. Vaig assistir a una o dues reunions més nombroses a cases particulars".

Tot seguit explica que no va ser fins més tard que conegué Llorenç Riber i Miquel Dolç i recorda que, en ser destinat a Catalunya, Ferrà i Moll el recomanaren a Ramon Aramon i a l'orfe-bre Ramon Sunyer, al taller del qual acudien alguns escriptors catalans, que hi feien tertúlies literàries des de feia molts anys, en l'època que Ferrà habitava a Barcelona, quan era el director de la Residència d'Estudiants de Catalunya.

Villangómez conta que en els viatges posteriors a Mallorca sempre anava a visitar Miquel Ferrà a ca seva i que un capvespre hi va conèixer Maria Antònia Salvà. Els matins el veia a la Biblioteca Provincial, de la qual era bibliotecari i on recorda que un dia Ferrà li recità en italià versos de Leopardi mentre l'acomiadava.

Villangómez em va referir que, d'ençà que va conèixer Ferrà, li va semblar "un home d'una gran dignitat, mereixedor d'admiració i afecte".

També m'exposava que la correspondència amb ell fou escassa i que foren més freqüents les converses tant el 1942, quan era a Mallorca, com els anys posteriors, en què hi viatjava sovint.

I afegia: "Crec que Miquel Ferrà és un bon fill de l'Escola Mallorquina, de la qual va cultivar, més que la nota rural, la tradició elegíaca. D'altra banda, estava ben obert a altres tendències; havia residit fora de Mallorca, havia tractat força escriptors, era home de variades lectures".

I continuava més avall: "El poeta que estau estudiant era un home de fonda religiositat, una persona digna i seriosa, de fermes conviccions quant a les nostres llengua i cultura. [...] Tenia fama d'exigent i potser ho era. Jo sabia, en aquella època, 'que va sofrir algunes persecucions durant la guerra', però no record que la qüestió sortís en les nostres conversacions".

La correspondència entre ambdós escriptors reflecteix bé la relació que mantenien. El poeta eivissenc li escrivia primer des de Cornellà, on treballava i, més endavant, des d'Eivissa. En les cartes es veu la gestació de tres volums (Elegies i paisatges, Sonetos mediterráneos i Terra i somni) i el paper que hi jugà Ferrà en la correcció, la selecció i la intervenció davant Francesc de B. Moll perquè li publicàs els seus poemes. Es posa de manifest com el poeta eivissenc li demana consell i accepta les seves esmenes: "si gos demanar-ho, és tenguent en compte l'acullida sempre benèvola que he tengut de la seva gentilesa", li dedica un sonet i li confia que vol continuar els estudis de lletres.

Quan li envia Sonetos mediterráneos, coneixedor de la seva actitud davant la llengua, li expressa el seu desig que el llibre fos escrit en "la nostra llengua materna" i que Ferrà "tan brillantment" ha conreat i li manifesta que el dedica amb molt de plaer a qui el sabrà acollir amb la seva "fina sensibilitat" i la seva "coral deferència" envers els que aspiren "a crear una mica de bellesa".

Li demana un petit pròleg per a la seva primera obra en català, Terra i somni.

Les cartes expressen les dificultats que varen tenir per publicar poemes o reculls en català. En vida de Miquel Ferrà, Villangómez només publicà el volum en castellà, els altres dos foren publicats després de la seva mort.

Les cartes de Ferrà -que Villangómez m'envià fotocopiades amb petits comentaris- reflecteixen que l'escriptor mallorquí va veure en ell un poeta que prometia i a qui valia la pena dedicar el temps, encara que no li sobrava. Li comenta que els seus versos "m'han estat, més que un treball de llegir-los, un descans pel meu "surmenage". Li ratific la meva impressió primera: tots els poemes de la col·lecció són intatxables, de sentiment i de forma". Li suggereix eliminar-ne un i li fa indicacions a llapis, aclarint-li, però, que només n'ha de fer el cas que li sembli.

Es dol que la publicació hagi d'esperar, perquè momentàniament han retirat els permisos a Moll. Malgrat tot, li augura "una magnífica acollida, pel que es mereix i per la seva procedència. Ell representarà una valuosa i depurada col·laboració d'Eivissa en la nostra renaixença".

Ferrà s'alegra de la seva decisió de continuar els estudis de lletres; que de segur li obriran un camí encara que per mor d'això descansi la musa, però, així mateix, li diu que no convé deixar-la descansar massa.

En diverses ocasions, malgrat que li alabi el llibre que ha escrit en castellà, Ferrà li manifesta que prefereix la seva producció catalana. A vegades es permet aconsellar-lo: "sense abandonar el sonet i l'endecassíl-lab, no us hi lligueu d'una manera massa exclusiva. Proveu tots els metres, inclús el de 8, que us invita a l'expressió popular directa i simple".

En altres ocasions, Ferrà l'anima alabant-li la "construcció mestrívola" dels versos, especialment "els que podríem dir paisatgístics o, millor encara, terrals i amorosos", que troba "plens de bellesa". Li agraden especialment La Terra i Tarda de primavera, que "tan breu i tan sentida, és per mi d'una gran i fonda poesia".

En fer-li el pròleg de Terra i somni -que publicarà Moll- li fa algunes correccions als poemes que ha enviat, a més d'assenyalar-li les composicions que menys li agraden.

En la darrera carta que Ferrà va escriure, només vuit mesos abans de morir, li comentava que les tres composicions que el poeta eivissenc havia enviat, li agradaven totes, fins i tot una que Villangómez qualificava com a avantguardista i en la qual trobava "un equilibri i un sentit clar, molt original per cert, que la diferencia d'allò que habitualment ens dóna aquella escola".

Segons el mateix Villangómez, poc abans o després d'aquesta carta, el va anar a veure i el va trobar molt desmillorat, "amb un canvi profund", i al cap d'un temps va saber que havia mort.

Aquest article sobre la relació entre ambdós poetes es basa en les declaracions que Villangómez em féu per carta, en el fragment de les memòries que m'envià i en la correspondència que varen mantenir ambdós poetes aquells anys. He intentat mostrar-vos, pel testimoni epistolar, la seva relació en difícils circumstàncies per a la llengua i la literatura catalanes, les primeres passes de Villangómez en el món poètic, i el guiatge i ànims a escriure en català que el novell poeta eivissenc va rebre de Ferrà.

Moscari (Mallorca), 16 d'octubre de 2002.