I. M. Joan Marí Cardona

Perquè venim tot sols, i ho sap el món.
Perquè s'escapa l'ordre desgastat,
la ratlla recta amb mots callats i amb fat.
Sabem tot el que no sabem, per son.

La boca brilla cap a endins, se'ns fon?
El sol d'aquest gener, dolç i tastat,
com pensament que enxarxa el núvol mat,
tan fred, tan trist, tan lluny, tan bo i que es pon.

La terra ha anat fins a l'oblit, per rompre's.
Del vent sec de l'hivern, tornaràs tu.
Anar, venir pel moviment, parar.

La lluna del gemec. La pols, en fondre's.
De l'illa i de la mar. Del camí dur.
La casa nostra, sempre, hem de salvar.