Quan ja s'havia lliurat a la impremta un article nostre centrat en el contengut d'un conegut pergamí dels fons de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid (AHN),¹ tenguérem la sort o la desgràcia, segons el cap per on es prenga, de trobar-ne un altre completament inèdit, el qual constitueix la continuació immediata del procés judicial reflectit en aquell primer. D'haver sabut de la seua existència una mica abans, la nostra intenció haguera estat publicar i comentar ambdues fonts juntes. Malauradament no hi arribàrem d'hora. Per això, ens resulta obligat, a risc de repetir-nos, continuar i completar l'obra començada, corregint ensems alguna afirmació vessada en ella per manca de prou referències i que ara reconeixem com errònia. Així mateix, ja advertírem llavors que quedaven per tractar i explicar alguns punts i expressions foscos, els quals era menester contrastar i il·luminar amb altres potencials fonts documentals amagades. Estam convençuts que molts d'ells quedaran prou més clars ara.

Sabíem gràcies a fra Jaume Jordಠque els documents del monestir de Santa Maria de Formentera després de la seua dissolució passaren, per disposició dels superiors de la província religiosa agustiniana, al convent de Sant Agustí d'Alzira³ (Ribera Alta, València). D'allí, és de suposar que durant la desamortització dels béns eclesiàstics el segle XIX, es portaren a Madrid on, per ventura, encara se'n conserven alguns. La classificació i catalogació de la immensa Sección Clero de l'AHN, feta segurament amb presses, identificà i separà només un dels pergamins formenterencs, el ja publicat, deixant-ne almenys un altre barrejat entre els alzirenys. Intuint aquesta possibilitat, escorcollàrem aquests darrers i férem, amb lògica satisfacció, la preuada troballa: un pergamí d'uns 650x490 mm. en regular estat de conservació, signat a Eivissa en les nones (el dia 5) de juny de 1298, escrit majorment en llatí i en menor mesura en català; una mà més moderna havia afegit aquesta nota al dors: Fa per lo convent de Formentera, olim.⁴ Iniciàrem la transcripció tot d'una a partir de la impressió del microfilm, però la mala qualitat de la còpia prest ens obligà a consultar l'original. Encara que hem extractat i traduït allò que consideram essencial al present treball, per fer-lo fàcilment accessible en la seua integritat als estudiosos i interessats en la nostra història oferim el text sencer a l'Apèndix.

Com es veurà, es tracta sens dubte d'una font important, no només per afegir informació valuosa sobre el monestir en qüestió, del qual tan poques dades concretes coneixem, sinó també i sobretot pels detalls que aporta a la història medieval de Formentera. Tant és així, que a partir d'ella i d'altres ens veurem obligats a qüestionar, aplicant totes les precaucions adients, teories que en la seua base tots donàvem per bones, àdhuc per evidents. Tal vegada de moment només podrem contribuir a embullar més alguns caps; no obstant, descobrir que no sabem del cert una cosa ja és saber quelcom, donar la possibilitat d'assentar els fonaments d'una futura ciència més sòlida. Esperam i, si se'ns permet, somiam el dia en què veuran la llum altres escrits dels segles XIII i XIV referents a la Pitiüsa menor, ni que ens obliguin a matisar o rectificar algunes de les conclusions que poguem treure ara amb els pocs i menuts que tenim a la mà. Fent i desfent s'ensenya la gent...

Per no allargar-nos en excés ni repetir innecessàriament informacions a l'abast de tothom, començarem amb un resum en ordre cronològic dels esdeveniments que constitueixen l'ordit de la nostra particular història. Li afegirem els fets desconeguts fins ara i que més avall seran desenvolupats. D'aquesta manera podrem situar-nos més fàcilment i recórrer a ell per prendre regiment si ens perdem dins del laberint dels detalls.

1235 Conquista catalana de les Pitiüses. El Memoriale Divisionis deixa a dividir l'illa de Formentera, romanent pro indiviso dues parts per a Guillem de Montgrí i una part per a Pere de Portugal i Nunó Sanç, respectivament.

1242 (25 de gener) Guillem de Montgrí compra al rei Jaume I la quarta part que fou de Nunó Sanç.

1246 (19 d'agost) Guillem de Montgrí infeuda a Berenguer Renard les seues tres quartes parts de l'illa, amb algunes excepcions: l'alqueria d'Alchavito, dos trossos de terra a la Mola per al seu ús personal, un altre tros al dit lloc i un hort a l'Arenal per a un tal Cassià, tres jovades i unes vinyes per als ermitans, també a la Mola. Establiment dels primers ermitans a la Mola?

1256 Jaume I hereta la quarta part de l'infant Pere de Portugal.⁵

1257 (11 de març) Jaume I dóna la quarta part que fou de Pere de Portugal a l'orde de Sant Agustí.

1258 (3 de maig) Guillem de Montgrí dóna tres quartes parts de la Mola i un hort a l'Arenal al monestir de Santa Maria de Formentera.

? (abans de 1273) Arnau Renard reclama a Guillem de Montgrí tot el feu concedit al seu antecessor el 1246. Plet fallat a favor del demandant amb la consegüent anul·lació de la donació feta pel dit Montgrí als frares.

1273 (21 de juny) Mor Guillem de Montgrí, deixant dues quartes parts de les Pitiüses a l'arquebisbe i una quarta part al capítol de la seu de Tarragona.

? Ramon Lancer, paborde d'Eivissa, delegat per executar la sentència favorable a Renard, cita el prior i el monestir, els quals, per no comparèixer ni en segona instància, són declarats contumaços i condemnats a pagar 800 sous, a més d'haver d'entregar les possessions i els fruits en elles produïts per espai de disset anys.

1298 (2 de maig) Dalmau de Montoliu, degà de Tarragona, signa l'ordre de compliment de la sentència a favor de Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella, hereus d'Arnau Renard.

(30 de maig) Ferrer de Montpalau i Arnau Escrivà engeguen els tres frares del monestir de la Mola i els prenen totes les possessions de Formentera, posant-les en cap de Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella.

(1 de juny) Fra Berenguer de Gimill, prior del monestir, denuncia els fets davant el batlle reial, Pere Roig.

(2 de juny) El batlle reial cita Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella a Eivissa per tal de contrastar la denúncia.

(4 de juny) Compareixença de Ramon de Vilella, en nom propi i del seu companyó, davant del batlle reial.

(5 de juny) El batlle reial va al monestir de Formentera i, després de parlar amb els seus ocupants, els expulsa, tornant-lo als frares, encara que salvant els possibles drets dels primers.

(28 de juny) Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella fan jurament de fidelitat a l'arquebisbe i al paborde de Tarragona en aquesta ciutat.

(30 de juny) S'estenen dues còpies del document d'infeudació a Berenguer Renard (1246).

Recordem, després d'aquesta ullada panoràmica, que el primer pergamí es redactà per mor i a instàncies de la denúncia feta per fra Berenguer de Gimill, prior del monestir de Santa Maria de Formentera, davant el batlle reial, Pere Roig. El religiós protestava perquè el cavaller Berenguer de Castellterçol i el donzell Ramon de Vilella, com a hereus d'Arnau Renard, havien pres absolutament tots els béns de la comunitat i l'havien engegada amb males maneres del seu cenobi. Ho havien fet, segons declaraven, avalats per una carta tramesa pel degà de Tarragona, Dalmau de Montoliu, a Guillem Escrivà, batlle dels senyors eclesiàstics, i Ferrer de Montpalau, donant-los ordres perquè procedissen en aquest sentit. Assegurava el prior que no només els havien llevat allò que posseïen en feu per l'arquebisbe i el paborde de Tarragona, sinó també la quarta part de què fruïen per donació del rei Jaume I. Pere Roig, mostrant en principi la seua incredulitat, es prestà a aclarir-ho. Guillem Escrivà i Ferrer de Montpalau li negaren que haguessen pres la part del rei als frares, però davant la insistència de fra Berenguer, el dos de juny trameté una carta a Formentera citant els acusats a Eivissa. Només es presentà, al cap de dos dies, Ramon de Vilella, en nom dels dos, responent a la demanda que no havien pres la quarta part del rei, ni el bestiar i els béns mobles del monestir, tot i que pretenien reclamar-los. Una i altra vegada les parts es mantengueren en la seua declaració, per la qual cosa Pere Roig determinà iniciar una causa judicial a la cúria. Fins aquí el que sabíem. El nou pergamí descobert ens permet ampliar la seqüència, oferint-nos altres detalls substanciosos. El

El batlle demanà si estava en possessió del bestiar, dels ornaments de l'església, dels mobles i animals de la Mola

dia cinc de juny el batlle reial, els tres frares del monestir i un escrivà de notari s'embarcaren cap a Formentera i pujaren a la Mola. Pere Roig volia comprovar in situ si eren certes les protestes presentades amb tanta vehemència pel prior. Arribat a la casa, trobà les portes tancades, perquè s'hi havia fet fort Berenguer de Castellterçol amb altres hòmens. El batlle els manà per tres vegades que baixassen a parlar amb ell. Berenguer de Castellterçol respongué que no baixaria a terra perquè no hi tenia cap feina!, per la qual cosa el batlle li preguntà per què havia tancat les portes. Berenguer digué que els havia vist arribar amb gent armada i no sabia per quin motiu havien vengut. Afegí que ell estava en possessió del monestir i de tota l'illa de Formentera en virtut d'una sentència judicial donada pel degà de Tarragona, Dalmau de Montoliu; que, per això mateix, Ferrer de Montpalau i Arnau Escrivà, del qual assegurava era veguer del rei per part del dit degà, l'havien possessionat de la casa i de tota l'illa; i encara, que tenien dret a vuitcents sous de costes i als fruits rebuts pels frares en temps passats. El batlle demanà si estava en possessió del bestiar, dels ornaments de l'església, dels mobles i animals de la Mola. Berenguer respongué que sí, per mor de l'esmentada sentència. El batlle li hagué d'aclarir que Arnau Escrivà no era veguer del rei i que ni Ferrer de Montpalau ni el dit Arnau tenien mandat, poder o jurisdicció reials; que no podien, per tant, donar-li possessió d'allò que pertocava al rei i que, si així hagués succeït, fóra en perjudici i deshonor del propi rei; que la casa era lloc religiós i sagrat, donat a l'Orde de Sant Agustí pels avantpassats del rei. Així, el batlle manà a Berenguer de Castellterçol, sots pena de mil morabatins d'or i de la gràcia del monarca, que sortís i tornàs la casa als frares. Protestà Berenguer dient que el mandat no era just; que Guillem Escrivà, batlle d'Eivissa pel senyor rei, per l'arquebisbe i el paborde de Tarragona, havia tramès el seu fill Arnau a Formentera, per tal d'ajudar Ferrer de Montpalau si aquest requeria la intervenció del braç secular en la feina d'entregar-li el monestir i els seus béns. Insistí encara que Guillem Escrivà i Ferrer de Montpalau tenien poder del degà per entregar-li-los. També que, malgrat estar armat, no era la seua intenció ofendre ningú, de paraula ni de fet, a no ser que se li fes violència; i que si se li'n feia, apel·lava al rei. El batlle no admeté l'apel·lació i manà als hòmens que estaven amb Berenguer de Castellterçol que no l'ajudassen ni defenguessen, ans que baixassen de la casa immediatament. Berenguer tornà a apel·lar al rei i el batlle tornà a rebutjar l'apel·lació. Ni Berenguer ni cap dels seus hòmens volgué baixar i sortir de la casa. En aquell moment, arribà Ramon de Vilella de la vila d'Eivissa amb Pere Escrivà, Arnau Escrivà i Jaume Camarada. Ramon de Vilella demanà al batlle que el deixàs entrar a la fortalesa per tal de parlar amb Berenguer de Castellterçol. El batlle li denegà el permís, assegurant-li de bona fe que si sortien per parlar amb ell els deixaria anar francs. Amb aquesta oferta Berenguer baixà i, juntament amb Ramon de Vilella, féu llegir a l'escrivent una carta adreçada a Guillem Escrivà i a Ferrer de Montpalau per Dalmau de Montoliu, degà del capítol de Tarragona, amb data del dos de maig de 1298. En aquest escrit se'ls encarregava executar una sentència judicial.

Segons es veu clarament, hi havia hagut en temps passats un plet entre Arnau Renard i Guillem de Montgrí, per mor de la tinença de l'illa de Formentera, de les seues rendes i altres qüestions. La sentència, donada pel jutge designat per al cas, Pere de Pausa, degà de la canònica de Vic, fou favorable a Arnau Renard i obligà el sagristà de Girona a tornar l'illa i els fruits produïts en ella durant els disset anys anteriors a la promulgació. Ramon Lancer, en el seu moment paborde d'Eivissa, fou delegat per executar la sentència, a instàncies del cavaller Berenguer de Castellterçol i de Ramon de Vilella, hereus d'Arnau Renard. El paborde cità el prior i els frares del monestir, però aquests amb menyspreu no hi comparegueren. El paborde subdelegà la tasca a l'oficial de l'arquebisbe, declarant-se finalment contumaç la comunitat i manant que s'executàs la sentència en tots els seus capítols i detalls, això és: que es donàs possessió de l'illa de Formentera a Berenguer de Castellterçol i a Ramon de Vilella, amb els seus fruits, drets i altres pertinences; així mateix, que els seus habitadors els reconeguessen com a vertaders senyors. Els frares havien de tornar els fruits rebuts durant els disset anys anteriors a la sentència i els obtinguts fins al dia de la seua verificació, així com pagar vuitcents sous. Si calia, es facultava la intervenció del braç secular.

Oïda aquella carta i una altra, Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella aclariren, per primera vegada, que no volien prendre res de la quarta part pertanyent al rei, reconeixent que era legítimament dels frares; però dient que aquests l'havien abandonada per sa pròpia volentat! De tota manera, estaven promptes a tornar-la, axí en les cases com en les altres honors, axí com en cosa no depertida ne determinada, sempre que pagassen els ròssecs dels fruits i els vuitcents sous. Requeriren Arnau Escrivà, veguer d'Eivissa, que els defengués, com també als homes de la partida dels eclesiàstics. Protestaren a Pere Roig, batlle del rei, esmenant la seua declaració anterior, al·legant que l'illa de Formentera no era partida ne determinada.

Dit allò, Arnau Escrivà, en oberta contradicció amb les afirmacions dels acusats, declarà que no hi havia anat en qualitat de lloctinent del senyor rei, ni per defendre'ls, sinó per posar pau i concòrdia entre parts.

Fra Berenguer de Gimill assegurà que ni ell ni els altres frares no havien deixat per voluntat pròpia el monestir, sinó amb violència i a la força.

Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella digueren que no eren certes les paraules del prior; insistiren que Arnau Escrivà hi havia anat per ajudar-los a possessionar-se del monestir i que ho havien fet sense resistència alguna; encara més, que després d'allò havien menjat plegats amb gran plaer i que el prior i els frares se n'emportaren el que volgueren i els absolgueren de l'homenatge.

Arnau Escrivà, refent el seu testimoni, digué que havia procedit amb Ferrer de Montpalau segons la tenor de la carta del degà.

El prior tornà a negar les versions donades pels altres i insistí que podia provar les seues denúncies.

Oïdes les parts, el batlle presentà un escrit, responent a la carta del degà de Tarragona, dient que era feita en minva e en menyspreu de la senyoria del senyor rey, perquè li constava documentalment que aquest havia donat la quarta part de Formentera als frares. També feia notar que el monarca era senyor major de tota l'illa, per la facultat reservada de fer la guerra i la pau. Interpretava que el degà, en no esmentar-ho per

...demanà al batlle que el deixàs entrar a la fortalesa per tal de parlar...

a res, no reconeixia la senyoria i el dret reials, per la qual cosa manava altra vegada a Berenguer de Castellterçol, sots pena de mil morabatins d'or i de la gràcia del rei, que tornàs als religiosos la casa, prestant-se a respectar els drets que poguessen tenir ell i el seu companyó a Formentera.

Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella apel·laren novament, esgrimint que l'illa era posseïda pels grans senyors pro indiviso, que mai no havia estat dividida en porcions ni fitada, per la qual cosa les cases del monestir, construïdes damunt propietat indivisa, eren comunes segons la llei.

El batlle perseverà en el seu mandat. Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella tornaren a entrara al monestir, sense tancar les portes pels motius adduïts per ells: ser lloc comú. El batlle, amb els testimonis, anà a la porta i els demanà si volien deixar la possessió, a què respongueren negativament. Immediatament el batlle els la prengué i l'entregà als frares quant a les coses tocants al rei, salvant els possibles drets de Berenguer i Ramon envers les coses tocants als eclesiàstics.

Ambdues parts demanaren una acta dels fets, la qual fou signada a la vila d'Eivissa per Ramon Rabassa, notari públic per Guillem Escrivà, en presència dels testimonis: Berenguer Llop, Arnau Vall, Ramon Ballester, Jaume Olard, Pere Bernat, Arnau Roig i molts altres. D'aquestes noves informacions i d'altres extreim algunes conclusions.

Formentera romangué indivisa després de la conquista almenys durant tot el segle XIII i probablement per sempre més. Tothom en general havia assumit la teoria de la divisió física de Formentera en quartons des que fou plantejada amb rotunditat per Joan Marí Cardona, contradient Isidor Macabich: és un fet històric cert que Formentera va ser dividida i repartida en quartons... hi ha documents més que suficients per a fonamentar l'afirmació anterior.⁶ No obstant, si això era ver, al primer pergamí llegíem un parell d'afirmacions desconcertants, les quals semblaven errades o inexactituds de l'escrivà. A saber: la quarta part, la qual el (el prior) ha e té en la Mola de Formentera per lo senyor rey; ço que... possehim en la Mola de Formentera e en lo pla per lo senyor rey.⁷ Segons aquella teoria, el rei tenia només el presumpte quartó del Cap; com podia explicar-se que s'afirmàs al document que posseïa la quarta part del presumpte quartó de la Mola, tot en mans de l'arquebisbe? Això ens féu sospitar i, segons les nostres ulteriors averiguacions, l'aclariment passa inevitablement per un replantejament de la que ara consideram mera hipòtesi dels quartons de Formentera. Certament, aquesta tasca hagués estat gosadia amb només dues cites tan ombrívoles, però és factible i obligada mercès al segon pergamí transcrit, el qual s'expressa diverses vegades sense ambigüitats al respecte. També altres documents la recolzen.

Sabem cert que en el moment de redactar-se el Memoriale divisionis l'any 1235 Formentera restà indivisa,⁸ tot i que cada un dels nous amos tenia clar aleshores què li'n pertocava segons el pacte previ a la conquista: la meitat per a Guillem de Montgrí, una quarta per a Nunó Sanç i l'altra quarta per a l'infant Pere de Portugal. Ignoram si aleshores tenien la intenció de tallar porcions territorials i ajornaren sine die aquesta feina. Fos com fos, no els devia córrer pressa repartir-la quan encara s'havia d'encetar el lent procés de repoblament a l'illa d'Eivissa, amb més i millors terrenys i recursos.⁹ D'altra banda, no deixa de ser estrany que manquin per complet no ja els instruments d'una divisió posterior, sinó al·lusions directes o explícites sobre ella als documents coneguts.¹⁰ Ara podem dir sense empatx que, si mai es posaren fites i es fixaren partions a Formentera, això no ocorregué, ni molt menys, en vida de cap dels conquistadors.

Hem de creure el testimoni de Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella quan declaraven l'any 1298 que encara no se n'havia fet una divisió territorial en partides o quartons: la dita ila no és partida ne determenada [25-26];¹¹ dicta insula est possita pro indiviso et non fuit divisa nec terminata [35]. L'hem de creure perquè, en primer lloc, els frares agustins no gosen negar-ho, malgrat que tal concepció vaja contra els seus interessos i perquè, en segon lloc, el batlle reial parla i obra en conseqüència, perfectament conforme amb el plantejament d'aquest status quo. Resulta evident d'una lectura atenta dels pergamins de l'AHN que el rei era senyor d'una quarta part de la Mola i d'una quarta part del Pla, així com també n'era el paborde de Tarragona, mentre l'arquebisbe posseïa la meitat d'ambdós territoris. Això explica que Guillem de Montgrí únicament fes donació de tres partes integras totius Mole als agustins en 1258, senzillament perquè de la resta, contràriament al que se suposava,¹² no en podia disposar: ja havia estat donada per Jaume I a l'orde religiós l'any 1257.

Hi ha encara un altre testimoni important del segle XIII a l'Arxiu Històric de la Pabordia d'Eivissa (AHPE), sorprenentment ignorat fins ara pels nostres historiadors. Es tracta del primer establiment d'uns terrenys, còpia registrada a un capbreu que ha arribat als nostres dies quelcom malmès i mutilat. En efecte, el 10 de desembre de l'any 1282, Guillem Escrivà, batlle i procurador de l'arquebisbe i el paborde de Tarragona, féu concessió en nom d'ells a Ramon Carnisser de tres quartons del lloc anomenat la Torreta de Formentera,¹³ amb condició de no tenir-hi bestiar ni venats sense exprés consentiment dels senyors i d'haver de pagar un cens de divuit diners reials de València cada any per la festa de Nadal.¹⁴

D'aquesta inscripció es dedueix amb claredat que la paraula quartó no significa aleshores a Formentera exactament el que a Eivissa, ans fa al·lusió a la quarta part d'una hisenda, part que nosaltres no entenem en el sentit de porció física fitada sinó posseïda pro indiviso. D'altra manera, s'especificarien límits i confrontacions. Per altra banda, parlant també per a altres establiments, seria molt difícil fer quatre parts físiques equitatives a una explotació agrària de l'època, en la qual segurament hi hauria bosc (fusta, pega, etc.), conreu de cereals (de rotació), fruiters, vinya, etc. Cap pensar idò que el repartiment de les rendes entre senyors es feia aleshores proporcionalment, en base a la producció dels fruits i riqueses de les diverses hisendes. Obtendria o havia obtès el dit Ramon la tinença del quartó restant de la finca dels frares de Sant Agustí, sota domini directe del rei? Sembla lògic i possible que així fos, però no ho sabem.

Arribà mai a fer-se una divisió de Formentera en quartons a l'estil de la realitzada en 1235 a l'illa d'Eivissa? No ho creim probable, però tampoc gosariem afirmar-ho categòricament. L'experiència ja ens ha demostrat que amb tan poques referències a la mà s'ha d'anar amb seny a l'hora de treure conclusions. Navegam a la llum dels darrers documents descoberts i a la dels esdeveniments contrastats que configuren el marc general de la història posterior (pestes, atacs, progressiu i total despoblament...). Si al llarg del segle XIII ja s'havien donat a particulars quartons de propietats sota un sistema de pagament de censos i contribucions proporcional a cada un dels tres consenyors, haguera estat complicat i inconvenient fer una redistribució posterior de la senyoria. L'escàs nombre de propietaris tampoc no ho faria necessari ni es traurien majors rendes d'aquesta manera. Certament la capbrevació de l'alqueria de Martí Deuna,¹⁵ gairebé un segle posterior al litigi per la possessió del monestir, en descriure les seues confrontacions dóna a entendre que en el moment de redactar-se existien diverses parts o jurisdiccions a Formentera. Però faltaria demostrar que aquestes fessen referència a una divisió amb fites sobre el terreny. Tot i que l'al·lusió a accidents geogràfics o a altres finques com a límits generals de la hisenda sencera podrien inclinar a pensar-ho, encara seria discutible, sobretot tenint en compte que el primer establiment de la propietat fet a Guillem Coïres es verificà el 29 d'abril de 1299, data molt propera a l'establiment del lloc de la Torreta a Ramon Carnisser. A la inscripció de l'alqueria al capbreu s'esmenten set instruments públics sobre ella, però res no es diu d'un canvi de sistema de propietat o de contribució, ans es reprodueix al peu de la lletra l'estipulat a l'instrument del primer establiment.

Tanmateix, si encara volem veure amb tan pocs indicis una divisió en quartons a l'estil d'Eivissa, els límits proposats per Marí Cardona a les partides de Formentera, com ja s'ha fet notar, són incompatibles amb la descripció de les partions de la dita alqueria.¹⁶ Heus ací el perquè. L'alqueria tenia dues parts de l'arquebisbe i limitaven: amb una terça (sic) part del prepòsit, amb una quarta part i rafal del rei, amb una altra alqueria del propi Martí Deuna i amb la Mola de Formentera de mar a mar.¹⁷ Segons les línies traçades per als quartons, les dues parts de l'arquebisbe només podrien confrontar amb el quartó del paborde, mai amb el del rei. Per un altre costat, tampoc seria acceptable, al nostre entendre, la teoria de Gordillo, perquè la possessió resultant seria d'una grandària desmesurada.

A la introducció del capbreu de Gonçal d'Ixar, començat l'any 1433,¹⁸ s'afirma que hi ha quartons a Eivissa i Formentera: Extra castrum vero et villam in omnibus honoribus et insula Frumentarie habet Dominus Archiepiscopus duos quartonos...¹⁹ Amb aquesta cita, quan només s'hi troba una capbrevació a Formentera i encara no d'una hisenda,²⁰ no es pot afirmar que aquells quartons fossen tots d'un estil. Ja hem vist i comprovat abans que la paraula quartó es pot entendre de més d'una manera.

Finalment, no tendria cap sentit parlar a principis del segle XV d'una fitació i divisió en quartons. Els testimonis de l'època ens asseguren que aleshores l'illa era deserta, tot i que es feien diversos esforços fallits per repoblar-la. Amb el decurs del temps la situació acabà desembocant en una jurisdicció comuna entre els tres consenyors.²¹

La concessió de Montgrí als frares de sant Agustí en 1258 anà contra els drets adquirits de Berenguer Renard. Havíem afirmat el contrari, pensant que era cert allò declarat pel prior en 1298: que, abans de la seua invasió, el monestir havia fruït de quaranta anys de sana pau. Ara sabem que no, que pel seu domini hi hagué entre tant un plet ben seriós: el cavaller Arnau Renard (fill de Berenguer?) contra Guillem de Montgrí per les tres quartes parts de la Mola que aquest havia entregat als frares el 1258. Així, hem de rectificar i dir que aquesta donació sí afectà els drets adquirits per Berenguer Renard i els seus successors en la infeudació del 1246 i retallà considerablement les seues terres. De fet, només els quedaren tres quartes parts del Pla (menys un hort a l'Arenal), més exposades a les incursions barbaresques i, en general, de qualitat sensiblement inferior. No debades, la sentència fallada pel canonge i degà de la seu de Vic, Pere de Pausa,²² fou completament favorable al demandant.

En el mateix sentit, podem afirmar sinse por d'equivocar-nos que les excepcions territorials fetes a l'instrument d'infeudació de Renard, reservades per al propi sagristà de Girona, els ermitans i Cassià, quedaren posteriorment assumides dins les tres quartes parts de la Mola donades als religiosos, perquè la quarta part restant ja els havia estat concedida pel monarca en 1257. Estranyament, quan els foren preses, els religiosos ni menys reclamaren, que sapiguem, les terres de la primera donació que per dret els pertocaven, a saber: les tres jovades i les vinyes. Sembla ser que amb la sentència contrària les perderen, quedant-los només allò que posseïen per gràcia del rei.

Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella pretenien d'entrada el domini de tota l'illa de Formentera. Així ho manifesten descaradament amb els seus fets, la seua actitud, mentides a manta i contradiccions paleses als documents. Només la decidida i obstinada intervenció del batlle reial obligà a matisar les pretensions inicials. Vejam-ho. Quan Berenguer de Castellterçol és cridat pel batlle a sortir de la fortalesa del monestir en nom del rei, menysprea aquesta autoritat dient que no hi té cap feina fora. Demanat per què s'ha tancat i fortificat, manifesta cínicament no conèixer les intencions del seu visitant, afegint que ell posseeix la dita casa i tota l'illa, tant de part del senyor rei com d'altres... Fonamenta la pretesa possessió en el mandat de Tarragona, basat al seu torn en una sentència judicial, executada per Ferrer de Montpalau i Arnau Escrivà, aquest darrer com a veguer del rei. Demanat si té intenció de prendre el bestiar, els ornaments d'església, els mobles, etc., respon que sí, pels motius al·legats, com ja ho havia manifestat dies abans a Eivissa Ramon de Vilella.²³

El batlle reial ha d'aclarir que ni Arnau Escrivà és veguer del rei, ni té, amb Ferrer de Montpalau, cap mandat, poder ni jurisdicció seu i que cas d'haver-los donat allò que pertany a la jurisdicció del monarca, seria en perjudici i deshonor seu. Davant les amenaces de multa del batlle per tals abusos, Berenguer de Castellterçol insisteix en el seu argument, afegint que Guillem Escrivà, batlle pel rei i els senyors eclesiàstics, envià el seu fill Arnau per tal d'ajudar Ferrer de Montpalau a entregar les cases i els altres béns, amb mandat i poder de Dalmau de Montoliu. També diu que emprarà les armes per defendre's, si cal..., tot apel·lant al propi rei. Quan, convençut per Ramon de Vilella, ambdós parlen de prop amb el vertader batlle reial, fan llegir l'esgrimida carta de Dalmau de Montoliu. En la sentència del judici contenguda en ella s'afirma que els frares ostentaven aleshores l'illa, la qual havia de passar, amb els fruits i els drets i les altres pertinences als reclamants; els habitants o pagesos els havien de reconèixer com a vertaders senyors, salvant els drets de l'arquebisbe i el paborde. Res en absolut no es diu de la jurisdicció del rei. Només després d'això Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella fan una passa endarrere i diuen que no era lur enteniment de tenir ne possehir en la ila de Formentera de la quarta part pertanyent al molt senyor rey d'Aragó res [21]. Reconeixen que és legítimament dels frares, però cínicament els acusen d'haver-la desemparada per pròpia voluntat! Tenien, això sí, intenció de tornar-la si els pagaven el que devien...

La resposta definitiva del batlle reial a la carta del degà de Tarragona i a les pretensions dels dos ocupants del monestir és clara i contundent: la dita carta és feita en minva e en menyspreu de la senyoria del senyor rey [31], no només per no reconèixer que siga senyor major (amb dret reservat de guerra i pau), sinó també perquè la senyoria (e) el dret quel dit senyor rey hi a en nenguna cosa no sie regoneguda [32-33]. Per això els treu fora sense contemplacions.

Quan, dies després d'haver estat engegats del monestir, l'arquebisbe de Tarragona, en nom propi i del paborde, prengué jurament de fidelitat segons el costum de Barcelona al nous vassalls per l'illa de Formentera, la qual asseguraven tenir en feu..., hagué d'aclarir que l'acceptava sine periuditio tamen iure alieni et salvo quod non fiat periuditium alicui persone que possit quandocumque ostendere se habere ius in feudo insule supradicte. La fórmula de jurament pel feu de l'illa de Formentera matisà que es feia secundum tenorem donationis facte per venerabilem Guillermum de Montegrino... Berengari Renardi.²⁴

Tant la missiva de Dalmau de Montoliu com l'actuació posterior de l'arquebisbe i el paborde, quan ja sabien de l'enuig del rei, transparenten una actitud quelcom arrogant i provocadora. No intentaren compondre les coses a les bones. Donant per fet que el prelat gaudia de la preeminència, es prengueren la justícia per les seues mans, posant-se en certa manera per damunt de l'autoritat del monarca en ignorar l'empara sobre el monestir. Els continus conflictes consignats en anys posteriors per aquest i molts altres afers indiquen que aquesta era la seua mentalitat.

Algunes consideracions finals sobre el monestir i el seu ocàs. El primer detall a constatar és que el 1298 al monestir només hi havia els religiosos mínims necessaris per formar comunitat, a saber, tres: el prior, fra Berenguer de Gimill, fra Lleó i fra Guillem Plec; un nombre molt reduït atenent a les seues vastes possessions. Aquests religiosos tenien una fortalesa vora la casa, tal vegada una torre de refugi contra els atacs exteriors, si fa no fa a l'estil de les que coneixem encara avui a Eivissa. Es pagaria el treball que alguna de les nostres institucions públiques es preocupàs de promoure excavacions arqueològiques a l'indret. Amb elles es podrien obtenir dades que corren el risc de perdre's per sempre més.

Encara ens preguntam si en l'expulsió dels frares dels dominis de l'església de Tarragona, a més de l'ambició per unes rendes que no devien ser menyspreables i el conflicte per la preeminència en la senyoria, tengueren alguna cosa a veure les qüestions internes de política eclesiàstica. Es pot sospitar, tot i que no demostrar, que els canonges regulars de Sant Agustí de la seu de Tarragona, encapçalats pel seu degà, anaven contra els agustins mendicants. Recordem que l'any 1154 l'arquebisbe Bernat Tort havia fundat la comunitat canonical de la catedral de Tarragona amb canonges regulars de l'orde de Sant Agustí, regits per un prior que l'any 1169 rebria el nom de prepòsit o paborde, administrador de la mesa capitular i governador de la diòcesi en els períodes de seu vacant. Aquest règim durà, amb algunes variacions, fins l'any 1530, quan el papa Climent VII féu passar els canonges al clergat secular.²⁵ Vol dir que tant Jaume I com Guillem de Montgrí preferiren afavorir amb les seues donacions el nou orde de Sant Agustí, refundat en 1256, en detriment de l'antic, tot i estar tan vinculat a la seu en nom de la qual aquest darrer havia conquistat les dites illes. Els canonges tenien motius de gelosia... No hi ha proves clares d'antipatia o enemistat entre el sagristà de Girona i la canònica tarragonina, però el recurs que presentà aquesta juntament amb l'arquebisbe a algunes clàusules oneroses del testament del primer²⁶ i la posterior reclamació de la seua quarta part de la Mola, desfent una obra pia que els privava d'uns ingressos, donen a entendre que les relacions no eren d'allò més bo.

El que sí ens sembla clar és que el monestir no podia sobreviure gaire temps després de ser emparats pel rei durant molts anys els delmes de les tres quartes parts de Formentera de domini directe de la seu de Tarragona. Molt menys tenint en contra els poderosos senyors eclesiàstics i els seus vassalls. L'illa era massa petita... Tot i això, la seua memòria perdurà en un grapat de documents i en alguns topònims encara ben vius: venda des Monestir, can Monestir i caló de Sant Agustí.²⁷

APÈNDIX DOCUMENTAL

A

10 desembre 1282. Eivissa Establiment del lloc anomenat la Torreta de Formentera a Ramon Carnisser. (AHPE 2.030)

Sit notum cunctis quod nos, Guillermus Scribe, baiulus et procurator in Eviça pro reverendis dominis Archiepiscopo et Preposito Terrachonensis, /2 auctoritate dicte procurationis et ex potestate nobis tradita in eadem, damus et stabilimus vobis, Raymundo Carnicerii, et vestris perpetuo ad meliorandum, /3 non ad peiorandum tres quartonos illius loci vocati Torretam quos domini habent in insula de Formentera, predictos autem tres quarto-/4 nos dicti loci damus et stabilimus vobis et vestris in perpetuum, sub tali conditione et pacto: quod nullus sit ausus mittere bestiarium /5 nec venati in predictis tribus quartonis sine nostri licentia et voluntate, et vos et vestris donetis inde pro censu dictis dominis et suis perpetuo in festo /6 Natalis Domini decem et octo denarios regalium Valentie annuatim. Et sic ex nunc habeatis supradictum stabilimentum ad dandum, /7 vendendum, stabilendum, inpignorandum et alienandum et ad omnes vestras vestrorumque voluntates quicumque et quibuscumque volueritis perpetuo faci- /8 endas, exceptis militibus atque sanctis, salvo iure, censu et dominio dictorum dominorum et suorum perpetuo. Et dicti domini et sui facient vobis /9 et vestris predictos tres quartonos dicti loci et omne ius quod ibi habent habere, tenere et possidere in pace contra omnes personas. [Confiteor] /10 etiam recepisse a vobis pro intrata istius donationis V solidos regalium Valentie, super quibus renuntio exceptioni non numerate /11 et non recepte peccunie et doli. Actum est hoc IIII idus decembris anno Domini MCCLXXX secundo. Sig [signe notarial] num/12 Guillermi Scribe predicti, qui hoc firmo et laudo. Huius rei testes sunt lacobus de Montepalatio et Guillermus Fferrer. /13 Sig [signe notarial] num Guillermi Scribe predicti qui hoc firmo. /14 Sig [signe notarial] num Raymundi Rabacie, publici notarii Eviçe pro Guillermo Scribe, qui hoc scribi fecit et clausit, cum suprascripto in sexta linea, /15 ubi dicitur regalium Valentie.

B

5 juny 1298. Eivissa Pere Roig, batlle reial, engega Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella de la possessió del Monestir de Santa Maria de la Mola de Formentera, tornant-la als religiosos de Sant Agustí. (AHN, c. 3135, núm. 5)

Noverint universi quod die iovis que fuit nonas iunii, anno Domini millesimo ducentesimo nonagesimo octavo, in presentia mei, Laurentii Arnaldi, scriptoris iurati Eviçe sub Raimundo Rabacie, publico notario eiusdem loci, et testium infrascriptorum, Petrus Rubei, baiulus Eviçe pro domino rege Aragonum, simul cum fratre Berengario de Gimillo, fratre Lehone et fratre Guillermo Plech, et mecum, scriptore predicto, ac cum testibus infrascriptis, fuit apud Molam Formentarie, videlizet ad domum ubi dicti fratres consueverunt comorari. Qui baiulus dixit quod iverat ad hoc ut videret an ea que per dictum fratrem Berengarium erant in castro Eviçe sibi protestata et manifestata, de violencia et fortia quam dictus frater Berengarius dicebat in suis protestationibus sibi et domui fratrum Sancti Augustini dicte insule esse per Ferrarium de Montepalatio et Berenguarium de Castrotertiolo / et per Raimundum de Vilella nudire illam domui antedicte essent, dicut dictus prior dicebat, aut non; et sic, in continenti, quando dictus baiulus fuit ad domum predictam, invenit ianuas clausas et supradictum Berenguarium de Castrotertiolo munitum, et quosdam alios in fortia domus predicte; et baiulus mandavit tribus vicibus dicto Berengario de Castrotertiolo, ex parte domini regis, quod descenderet ad ipsum salve et secure / et quod loqueretur cum ipso. Qui Berenguarius respondit et dixit quod non descenderet, quia dixit quod nichil habebat facere in terra. Et stanti, dictus baiulus interrogavit ipsum Berengarium de Castrotertiolo quatenus clausit ianuas ordinis Sancti Augustini. Qui dixit quod vidit intrare ipsum cum gentibus armatis, et dixit quod nesciebat quatenus venerant. Et dixit quod ipse est in possessione domus predicte et totius insule Formentarie, tam de parte domini regis quam de aliis / pertinentibus dicte domui, ratione et actione sententie late per Dalmatium de Monteolivo, decanum Terrachone, iudicem ut asserit delegatum a summo pontifice; et dixit quod Ferrarius de Montepalatio et Arnaldus Scribe, qui dicit quod est vicarius domini regis ex parte dicti decani et domini regis, misit in possessionem ipsum domus predicte et totius insule, ratione dicte sententie et ratione etiam octingentorum solidorum expensarum / et ratione fructuum receptorum per dictos fratres temporibus retroactis, in quibus fructibus dixit quod dicti fratres fuerunt condempnati. Item interrogavit dictus baiulus dictum Berengarium si est in possessione, vel intendit esse, de bestiario dicte Mole et vestimentorum ecclesie et de omnibus mobilibus que in dicta domo sunt et de omnibus mobilibus et per se moventibus dicte domus. Qui dixit quod sic, rationibus supradictis. Quibus peractis, dictus baiulus dixit quod / Arnaldus Scribe non est vicarius domini regis, nec dictus Ferrarius de Montepalatio, nec ipse Arnaldus Scribe, dicit quod non habent mandatum, posse nec iuredictionem domini regis, qui ipsi possent mitere ipsum in possessione dicte domus de hiis que pertinent ad iurisdictionem domini regis, quod, si factum esset, dicit quod esset factum in periuditium et de decus dicti domini regis, et etiam quia domus predicta dicit quod est locus religiosus et sacratus et datus / ordinis Sancti Augustini per antecessores dicti domini regis. Et sic mandavit dicto Berengario de Castrotertiolo, sub pena mille morabatinorum auri et etiam sub pena mercedis domini regis, quod ipse in continenti dimitat et desemparet dictam domum fratribus supradictis. Qui Berengarius de Castrotertiolo dixit quod dictum mandatum, salva pace domini, non est iustum, et dixit quod Guillermus Scribe, baiulus Eviçe pro domino rege et pro dominis archiepiscopo et preposito Terrachone / misit in insula Formentarie Arnaldum Scribe, filium suum, ad hoc, ut iuvaret Ferrarium de Montepalatio ad mitendum ipsum in possessionem dicte domus et aliorum bonorum, si dictus Ferrarius haberent necesse brachium secularem; dixit etiam quod Guillermus Scribe et dictus Ferrarius de Montepalatio in simul et uterque eorum in solidum habeant posse a dicto decano ut miteret ipsum in possessione predictorum bonorum; dixit etiam quod quamvis ipse teneat ar-/ma, dicit quod non est intentionis sue offendere aliquo verbo vel facto, nisi tamen aliquis faceret ei fortiam seu violentiam in predictis; et dixit quod si dictus baiulus faceret sibi fortiam, quod appellat ad dominum regem. Et dictus baiulus dixit quod non admitebat eius appellationem et mandavit hominibus qui erant cum dicto Berengario, sub pena perditionis, quod non iuvent vel deffendant dictum Berengarium contra iurisdictionem et voluntatem domini regis, et quod descendant de domo predicta in continenti. Qui Berengarius appellavit a predictis ad dominum regem. Et dictus baiulus dictam appellationem noluit acceptare. Et dicti Berengarius, nec alii homines a dicta domo tunc noluerunt descendere. Post hec vero venit Raimundus de Vilella de castro Eviçe, ut asserebat, et fuit ad domum Formentarie extra videlizet, simul cum Petro Scribe, Arnaldo Scribe et la-/cobo de Camarada, et si dictus Raimundus de Vilella dixit dicto baiulo quod dimiteret ipsum intrare in fortia dicte domus, ut loqueretur cum Berengario de Castrotertiolo. Qui baiulus dixit quod non dimiteret ipsum intrare, set dixit quod si dictus Berengarius vellet descendere a fortia dicte domus ad loquendum cum ipso, quod ipse assecurabat ipsum eundo et redeundo, bona fide et sine enganno. Qui Berengarius descendit, et simul cum Raimundo de /Vilella fecerunt legi per me, sriptorem predictum, dicto baiulo quadam litteram, cuius tenor talis est: Dalmatius de Monteolivo, decanus et officialis reverendissimi patris ac domini Roderici, divina providentia sancte Terrachone ecclesie archiepiscopi, venerabilibus et dilectis in Christo Guillermo Scribe, baiulo de Eviça, et Ferrario de Montepalatio, militi eiusdem loci, salutem in Domino Ihesu Christo. Noverit vestra discretio circumscripta / quod cum olim mora fuisset questio inter Arnaldum Renardi, ex una parte, et venerabilem Guillermum de Montegrino, quondam, sacristam Gerundensis, ex altera, coram venerabili Petro dicto de Pausa, quondam, Vicensis canonico et decano auctoritate apostolica sibi tradita, super insula Formentarie et redditibus eiusdem et rebus aliis tandem dictus Petrus de Pausa teneret dictum sacristam [..] pro dicto et parte sua diffinitivam sententiam promulgavit, / condempnando ipsum sacristam ad restitutionem faciendam dicto Arnaldo de insula supradicta et de fructibus in ea a decem et septem annis perceptis ante prolationem sententie memorate, ut in dicta sententia vidimus continetur, per modum vero venerabilis Raimundus Lançere, olim prepositus Eviçe, ex delegatione sibi facta per summum pontificem super executione sententie memorate, que in rem transiverat iudicatam ad instantiam Berengarii de Castrotertiolo, / militis, et Raimundi de Vilella, latoris, presentium heredum dicti Arnalid Renart, citavit priorem et conventum de Formentera, qui ipsam insulam detinebant. Qui prior et conventus die sibi assignata per dictum prepositum contempserunt coram eius presentia comparere. Qui prepositus, aliis negotiis occupatus, executionem predictam subdelegavit officiali domini archiepiscopi prelibati, super que auctoritate predicta procesimus et dictos / priorem et conventum reputavimus contumaces et eorum exigente contumatia pronuntiavimus dictam sententiam fore in omnibus membris suis et articulis executioni mandandam. Quare auctoritate apostolica qua fungimur in hac parte vobis, sub pena excommunicationis, dicimus et mandamus firmiter et diserior quatenus, visis presentibus, dictum Raimundum de Vilella, nomine proprio et nomine Berengarii de Castrotertiolo supradicti et suos vicarios, / vestra inducatis et induci faciatis in corporalem possessionem insule de Formentaria memorate, et cum fructibus et iuribus et aliis pertinentiis ad eandem ammoto inde quolibet detentore ipseque Raimundum et suos inductum in possessionem eiusdem deffendatis et deffendi etiam viriliter faciatis, compelendo habitatores seu cultores ipsius insule de Formentaria ut eos admitant in veros possessores et dominos dicti loci et respondeant eis-/dem de fructibus ac redditibus et iuribus universis, salvo in omnibus iure et dominio dicti domini archiepiscopi et ecclesie Terrachone; compelendo etiam dictos priorem et conventum ad restituendum dictis Berengario et Raimundo et suis fructus perceptos per septem decim annos ante prolationem dicte sententie, ut est dictum, et alios fructus qui per modum usque in presentem diem percepti sunt per dictos fratres et suos et qui percipi potuerunt et octin-/gentis solidos in quibus dicti prior et fratres prefatis Berengario et Raimundo fuerunt per nos condempnati, pro expensis factis actione contumatie supradicte, invocando ad hoc, si necesse fuerit, auxilio brachii secularis. Quod si ambo hiis exsequendis nequiveritis interesse alter vestrum ea nichilhominus exequetur. Date Terrachone, VI nonas madii, anno Domini millesimo CC nonagesimo octavo. Et dicta littera lecta, dicti Berengarius et Raimundus obtulerunt / et fecerunt legi per me, scriptorem predictum, dicto baiulo cedulam infrascriptam. E la dita letra lesta, els ditz Berenguer de Castellterçol en Ramon de Vileyla, aüt conseyl ensemps, digueren que no era lur enteniment de tenir ne possehir en la ila de Formentera de la quarta part pertanyent al molt senyor rey d'Aragó res, ne és estat lur enteniment de contrastar eitant com la quarta part desús dita és als ditz prior e dels frares de Sant / Augustí de Formentera, mas lo dit prior desemparà la dita quarta part per sa pròpria volentat e axí dien que són appareilats de reebre los ditz frarez quant a la quarta part desús dita, axí en les cases com en les altres honors, axí com en cosa no depertida ne determenada, salv emperò a ells en totes coses e per totes la demanda dels fruyts e dels DCCC sous a ells jutgats en la dita letra contenguts, a les quals demandes dels fruyts e dels DCCC / sous no entenen renunciar. E protestam, requerim a n'Arnau Scrivà, veguer d'Eviça, que ell deffena e deffendre façe lo dit Berenguer e Ramon de Vileyla en la dita possession, ab tots los altres que ací són de la partida dels senyors archabisbe e pebordre de Terragona presens ab vós. E en la possession de les cases e de les dites tres parts los tingats els façats tenir. E requerim vós e tots los dits hòmens de la partida dels ditz senyors, que-Is hi ajuden / a deffendre, jatsie que hi sien venguts ab en Pere Rog, batle del senyor rey, e com vós, en Pere Rog enantets de feit contra la dita possession, e enantar vulats contra nos per gitar-nos de la dita possession contra dret e rahon e a açò menaçes façats, apelam nos an Guillem Scrivà, castelà de Eviça e, en deffalliment seu, al senyor rey e als senyors archabisbe e pebordre de Terragona, sien als enantaretz sinó segons / que dit és, nos apelam posan nos, els nostres béns en guarda e en deffensió del senyor rey e del senyor archabisbe e apòstols, moltes vegades ab instància demanam e revocam de present la confessió feita denant vós, dit en Pere Rog, yo, dit Berenguer de Castellterçol, com de feit en aquela aia errat conseyl aüt ab mon companyó desús dit, Ramon de Vileila, et deim-vos protestan com la dita ila no és partida ne / determenada, e axí guardat-vos, dit en Pere Roig, que no vingats contra lo manament feit de la part del senyor archabisbe desús dit, per ço com sots hom seu, sens alcun migà, e aiatz tots los vostres béns en la sua partida, e açò dien sal lur dret els fruitz e en los DCCC sous e en la dita possession de les dites III parts, en totes coses e per totes. Qua cedula lecta, dictus Arnaldus Scribe dixit quod ipse / non venerat in insula Formentarie tamquam locum tenens domini, neque ad adiuvandum eos seu deffendendum contra iuredictionem seu proprietatem domini regis, set dixit quod venit cum eis ad pacificandum inter eos et ad sociandum [eos]. Et frater Berengarius dixit quod ipse non dimisit domum Formentarie nec monasterium Sancti Augustini velle suo, set dixit quod Ferrarius de Montepalatio proiescit ipsum et fratres / dicte domus, de possessione dicte domus et bonorum, violenter et per fortiam, et hec dixit quod apparet per responsionem factam superius per Berengarium de Castrotertiolo. Et Berengarius de Castrotertiolo et Raimundus de Vilella responderunt verbis dicti p[rioris Intium non est verum. Ideo [..... dicunt quod Ferrarius [de] Montepalatio nullam fortiam eis fecit, immo dicunt quod cum Arnaldo Scribe, vicario Eviçe, / qui, ut dicunt, venerat ibi in adiutorium mitendi eos in possessionem, dicunt quod miserunt eos in possessionem sine contradimento alicuius persone et, missis in possessionem, dicunt quod comederunt dictus prior et fratres et dicti Berengarius et Raimundus in simul, ad magnum solatium, et dicunt quod per hec, dictus prior portavit secum cum aliis fratribus dicte domus quicquid voluit portare, et per modum dicunt quod absolverunt nuntios dicte / dicte domus de homiatico eis facto, et sic dicunt quod perseverant in dictis suis. Et Arnaldus Scribe dixit quod ipse processit in predictis cum Ferrario de Montepalatio simul, secundum litteram domini decani predicti. Et dictus prior negavit ea que dicta sunt contra ipsum et domum suam, in quantum faciunt contra ipsum et dictam domum, et dixit quod ipse est paratus probare quod dictus Ferrarius proiescit ipsum et fratres violenter / et per fortiam de dicta possessione, et alia pars perseveravit, et dixit quod erat parata probare supradicta in continenti. Quibus peractis, dictus baiulus obtulit cedulam infrascriptam: A la carta tramesa per l'onrat degà de Terragona respon yo, en Pere Rog, batle damont dit, e dic que la dita carta és feita en minva e en menyspreu de la senyoria del senyor rey, com a mi és cert per cartes públiques que-l senyor rey donà la quarta part de Formentera als / frares de Sant Agustí, per ànima sua, segons que en les cartes se contén. Ara, com sie cert que-l senyor rey sie senyor maior de tota la ila e d'aquela pus que fer guerra e pau, e en la letra de dit degà diga que en Berenguer de Castellterçol en Ramon de Vileyla sien mesos en possession de la yla de Formentera, salvan lo dret del senyor archabisbe e de l'esglea de Terragona, e la senyoria el dret que-l dit senyor rey hi a / en neguna cosa no sie regoneguda, yo axí com a batle del senyor rey, per auctoritat sua, usan de son dret, convenga e conega per la dita letra la dita senyoria del senyor rey en les dites coses aminvar, adés de present, dic e man a vós, en Berenguer de Castellterçol, de part del senyor rey, en pena de M morabatins d'or e enquara en pena de la gràcia del senyor rey, que a nos adés lexets e desemparets la casa del / orde de Sant Agustí, que és loc religiós, lo qual hom lech no deu possehïr, e yo son appareilat de conservar a vós tot dret que en la yla de Formentera aiatz, segons que dret serà e rahon, protestan que yo no entén aminvar lo dret ne la senyoria del senyor archabisbe. Quibus peractis, dicti Berengarius de Castellterçol et Raimundus de Vileila appellarunt a dicto mandato et a dicta pena ad dictos dominos. Et assignaverunt per gravaminibus, / quia dicunt quod dicta insula est possita pro indiviso et non fuit divisa nec terminata, et ideo quia dicunt quod dicte domus sunt communes, et dicunt quod ius est quod quicquid seritur, plantatur seu edifficatur in re indivisa debet esse de communi. Et ob hoc ante dicto mandato et pena appellarunt ut supra, et appellationes petierunt et possüerunt bona sua in custodia et deffensione dictorum dominorum et perseveraverunt in dictis suis, et dixerunt quod / sunt parati facere ius et iustitiam de predictis. Et dictus baiulus perseveravit in dictis suis. Et predictis peractis, dictis Berengarius de Castrotiolo et Raimundus de Vileyla intraverunt salve et secure intus domus forcie supradicte et dixerunt quod non clauderent ianuas rationibus supradictis. Per hec, dictus baiulus, cum testibus infrascriptis, iuvit ad ianuam domus predicte et dixit dictis Berengario et Raimundo si volebant exire a dicta possessione. Et dixerunt / quod non. Et dictus baiulus induxit in continenti dictos fratres in possessionem domorum dicti monasterii, sicut fuerunt temporibus retroactis, et de omnibus aliis bonis movilibus et per se moventibus domus predicte et de aliis que tangunt ad iurisdictionem et dominium domini regis predicti, sicut actenus habuerunt, prohiciando et expoliando dictos Berengarium de Castellterçol et Raimundum de Vilella de possessione omnium predictorum, salvando / tamen eis ius, si quod hostenderunt habere in insula supradicta, secundum quod de iure fuerit faciendum. Et dicti Berengarius et Raimundus iterum et pluries ut dictum est appellarunt ad dominos supradictos. Et dictus baiulus dixit quod non admitebat eorum appellationem. Et dixit quod non intendit eos in aliquo agravase rationibus supradictis, set dicit quod si fecit quod est paratus de consilio sapientum vel per bonorum hominum statim in castro Eviçe revocare. / Et de predictis partes petierunt eis fiere instrumentum. Quod fuit actum die et anno quibus supra, presentibus testibus: Berengario Lupi, Arnaldo de Valle, Raimundo Balisterii, Jacobo Holart, Petro Bernardo et Arnaldo Rubei et pluribus aliis. / Sig [+] num Raymundi Rabacie, publici notari Eviçe pro Guillermo Scribe, qui hec scribi fecit, cum suprascripto in quinta et nona lineis, ubi dicit: dicte in simul. Et clausit. Et cum suprascripto in prima linea, ubi dicit: universi.

C

28 juny 1298. Tarragona Jurament de fidelitat de Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella davant l'arquebisbe i el paborde de Tarragona pel feu de Formentera, còpia dividida per l'ABC. (AHPE 1.050)

Noverint universi quod quarto kalendas iulii anno Domini M CC XC octavo, in presentia Bernardi Solzina, scriptoris iurati in tabellionatu Tarrachone sub Michaele Boter, notario publico eiusdem, et /2 testium infrascriptorum, venerabilis Berengarius de Castrotertiolo, miles, et Raimundus de Vilella, domicellus, heredes quondam Arnaldi Renardi, militis, comparuerunt coram /3 reverendo in Christo patre et domino, domino Roderico, divina miseratione Sancte Tarrachonensis Ecclesie Archiepiscopo, et obtulerunt se paratos facere et prestare omagium iuxta consuetudinem /4 Barchinone pro insula de Formentaria, quam asseruerunt se tenere in feudum pro dicto domino archiepiscopo, preposito et ecclesia Tarrachonensis, et supplicarunt eidem domino archiepiscopo ut /5 idem homagium reciperet pro se et preposito et ecclesia Tarrachonensis. Et prefatus dominus archiepiscopus, viso instrumento donationis facte per venerabilem Guillermum de Montegrino, /6 Sacristam Ecclesie Gerundensis et electum Tarrachonensis, de insula de Formentaria predicta Berengario Renardi, militi quondam, visis etiam quibusdam aliis instrumentis et munimentis /7 que dicti Berengarius et Raimundus voluerunt ostendere coram domino Archiepiscopo memorato, recepit dictum homagium pro se et venerabili Guillermo, preposito et ecclesie Tarrachonensis, /8 qui presens erat, et pro ecclesia supradicta, sub forma que sequitur, sine periuditio tamen iuris alieni et salvo quod non fiat periuditium alicui persone que possit quandocumque /9 ostendere se habere ius in feudo insule supradicte. Forma autem dicti homagii talis est: Nos, Berengarius de Castrotertiolo, miles, et Raimundus de Vilella, domicellus, /10 heredes quondam Arnaldi Renardi, militis, facimus homagium ore et manibus iuxta consuetudinem Barchinonensis vobis, reverendo in Christo patri et domino, domino Roderico, Dei /11 gratia Sancte Tarrachonensis Ecclesie Archiepiscopo et successoribus vestris, recipienti pro vobis et pro venerabili Guillermo, preposito presenti et ecclesia Tarrachonensis quod ab ista hora in antea erimus /12 vobis fideles vassalli et homines vestri et predicti prepositi et predicte ecclesie pro feudo insule de Formentaria predicte, quo ad personam et honorem vestrum et iura ad vos /13 et predictum prepositum et ecclesiam spectantia in insula de Formentaria supradicta, secundum tenorem donationis facte per venerabilem Guillermum de Montegrino, sacristam /14 Gerundensis et electum quondam Tarrachonensis, Berengario Renardi prout in quodam instrumento publico confecto auctoritate Bernardi de Vico, publici Gerundensis notari, XIIII/15 kalendas septembris anno Domini M CC XL VI plenius continetur. De quibus omnibus supradictis tam prefati dominus archiepiscopus et Guillermus prepositus quam dicti Berengarius /16 de Castrotertiolo et Raimundus de Vilella petierunt eis fieri publicum instrumentum. Quod fuit actum in camara domini archiepiscopi castri Tarrachone die /17 et anno quibus supra, presentibus testibus venerabili Dalmatio de Monteolivo, decano Tarrachone, Pontio de Guardia, operario Tarrachone, Petro Beteti, cano-/18 nico eiusdem, Petro de Puteis, rectore ecclesie de Villabella, et Petro Bos, iure perito, ac pluribus aliis. /19 Sig [signe notarial] num Michaelis Boterii, publici notarii Tarrachone, qui hoc scribi feci. /20 Ego, Berengarius de Terracia, hoc scripsi mandato Michaelis Boter, Tarrachone notarii, die et anno prefixis.

Hoc est translatum bene et fideliter sumptum II kalendas iulii anno Domini M CC XC VIII, auctoritate venerabilis Dalmatii de Monteolivo, decani et officialii Tarrachone, a quodam instrumento originali per alphabetum diviso, cuius tenor est talis de verbo ad verbum. Sit notum cunctis quod nos, Guillermus de Montegrino, Gerundensis sacrista et dominus de Eviça, per nos et per omnes nostros presentes et futuros, donamus ad feudum tibi, Berengario Renardo et tuis in perpetuum totam insulam de Formentaria, cum pertinentiis et tenendonibus suis...