La primera menció coneguda del mot Balansat en documentació eivissenca es troba en una còpia de l'escriptura de repartiment de l'illa d'Eivissa entre els conqueridors de 1235. Aquesta còpia es conserva a l'arxiu de la pabordia i, en ella, el nom Balansat hi figura com a denominació d'una de les trenta-dues finques o alqueries del quartó de Benissamid, que va correspondre a Guillem de Montgrí.

En un capbreu (registre de propietats) confeccionat els anys 1396-1398 per disposició de l'arquebisbe Ènnec de Valterra (també conservat a l'arxiu de la pabordia) Berenguer i Bernat Balansat figuren com a propietaris d'una alqueria anomenada Balansat ("quamdam alqueriam vocatam Balançat"), situada en el quartó de Balansat ("in quartono de Balançat") confrontada amb la costa ("confrontatur cum littore maris") i heretada dels seus avantpassats¹. En aquell moment el nom de l'alqueria Balansat ja havia substituït el terme Benissamid com a denominació del quartó i figurava, a més, com a cognom dels propietaris de dita alqueria. Quines peripècies semàntiques havia experimentat aquest vocable al llarg de devers segle i mig?

Partint d'aquestes dades Isidor Macabich afirma que "Balanzat [el nom] no es de procedencia arábiga, sino románica. El nombre de dicha alquería (que se extendió luego a todo el cuartón), cual otros que figuran en la citada escritura de reparto, procedía de la anterior època cristiana. Y es sin duda esa alqueria Balanzat la misma que en poder de Berenguer y Bernardo Balanzat, figura en el referido registro de propiedades formado en 1396. Sobre la posesión de la misma por esta familia (de la cual parece solariega) caben los tres siguientes supuestos:

1º Que la adquirió un Balanzat llegado a raíz de la conquista, coincidint amb el seu apellido el nombre de la alquería. 2º Que uno de los nuevos pobladors, al posesionarse de la finca cambió por el nombre de la misma su nativo linaje. 3º Que siguió poseyéndola tras la conquista una familia Balanzat (mozárabe o muladí, y que en este último caso se hizo seguidamente cristiana) de cuyo apellido, caso tan corriente, habría tomado la finca su antiguo nombre."²

Isidor Macabich conclou: "la primera explicación me parece muy forzada. Como la segunda, en cuyo caso es probable que precediera al apellido o sobrenombre Balanzat la preposición "de", cual acontece en estas dos citas que he visto en documentos del siglo XIII: Marcos de Benimaimó i Martín de Portmany. La tercera hipótesis es la que estimo lógicamente más fundada".

Però precisament al mateix arxiu de la pabordia també es guarda un document de la segona meitat del segle XIII titulat Capbreu antich de Iviça, en el qual, al costat de Marc de Benimaimó (f. 1r) i de Martí de Portmany (f. 3v, 4r, 9v), figura Bernat de Balansat (f. 8r, 8v i 9r) com a propietari d'una casa a Vila, i proveït d'una preposició "de" capaç de fer trontollar la lògica de la tercera hipòtesi de Macabich.

A l'arxiu històric arquebisbal de Tarragona, Francesc X. Torres Peters ha descobert recentment un capbreu de la mateixa època i de les mateixes característiques que l'anterior, i en ell també apareix Bernat de Balansat com a propietari de l'alqueria de Balansat. Pels molins que té en ella i en concepte de cens, "Bernardus de Balanzat [ha de pagar] X quintars et II rovas farine frumenti et X quintars et III rovas farine ordei pro molendinis que habet in sua alqueria de Balanzat"³.

La conquesta i repoblació catalana de les Pitiüses s'esdevé precisament en un temps en què els cognoms encara estaven en procés de formació, a base de sobrenoms, els quals quan derivaven del lloc d'origen o de residència tendien a prescindir gradualment de la preposició "de".

Descendents de mossàrabs o muladís, d'arrels catalanes o bizantines(?!) , de cognom importat o format aquí, el fet és que a la fi del segle XIV diferents persones de llinatge Balansat figuraven entre els principals hisendats dels quartons de l'arquebisbe:

Berenguer i Bernat Balansat (pare i fill) posseïen l'alqueria Balansat, heretada dels avantpassats. Bernat, a més, l'any 1393 havia comprat l'alqueria del Verger, contigua a la primera.

Nicolau Balansat posseïa cinc alqueries en el mateix quartó de Balansat. De dos d'elles, situades al pla d'Albarca, també n'havia donat participació al seu fill Martí.

Lluquí Balansat era propietari d'una alqueria d'Albarca que confrontava amb una de les de Nicolau Balansat, i sembla que en posseïa una altra a tramuntana del pujol on ara s'aixeca el monument del Cor de Jesús.

Tomàs Balansat tenia una alqueria a les Salines, situada més o menys a l'indret on després fou edificada l'església de Sant Jordi.

A la tercera dècada del segle XV l'arquebisbe de Tarragona manà que es fes una nova capbrevació de les seves possessions eivissenques, i en el nou capbreu (confeccionat entre 1433 i 1437)⁴ es troben cinc alqueries en poder de propietaris de cognom Balansat:

L'alqueria Balansat pertanyia a Berenguer Balansat, fill de Bernat. L'alqueria del Verger la compartien per meitats el mateix Berenguer i el seu germà Pere.

L'alqueria d'en Fruitera (una de les cinc que havia posseït Nicolau) pertanyia ara a Francesc Balansat, que segurament era fill de Nicolau.

L'alqueria de Tomàs Balansat, a les Salines, la compartien els seus fills Pere i Antoni.

Una altra alqueria de les Salines, l'havia comprat Bernat Balansat de Nicolau, l'any 1409.

Quatre alqueries de Nicolau Balansat i les de Lluquí Balansat havien passat a mans de propietaris de cognom diferent.

Després de 1437 comença un període de pràcticament cent anys en què, des de l'escassa documentació que se'n conserva, molt poques persones donen fe de la continuïtat d'aquest cognom: Pere, Bernat i Antoni Balansat l'any 1456 formaven part del Consell General de la Universitat⁵, en el qual també participaven Pere Balansat jove i Pere Balansat d'Antoni, que probablement eren la mateixa persona. L'any 1501 un Pere Balansat fou elegit jurat en cap⁶. És a partir de 1528 que, gràcies sobretot als primers llibres parroquials conservats, es pot anar coneixent quines persones naixien i morien a Eivissa i quines xarxes familiars formaven. I aleshores, durant una vintena d'anys, a tota l'illa només apareixen tres matrimonis de marit Balansat en fase procreadora (Bernat Balansat 'de Bernat' i Francesca Cardona, Pere Balansat 'Orvai' i Anna Serra, Antoni Balansat 'de Santa Maria' i Antònia Riera). Bernat, Pere i Antoni són l'origen de totes les persones de cognom Balansat que després han nascut a Eivissa, amb la possible excepció dels infants d'un notari anomenat Lluís Balansat, que morí l'any 1620 sense deixar rastre de parentiu amb els tres anteriors i sense perspectives de tenir néts.

Descendents de Bernat Balansat de Bernat

La primera inscripció baptismal conservada d'un infant d'aquest cognom fou feta l'any 1536 i es refereix a una filla de Bernat Balansat de Bernat i de Francesca Cardona, que no era la seva primera esposa. De l'any 1550 és la darrera inscripció que es troba d'un infant d'aquest matrimoni⁷ i en ella es fa constar que Bernat és mestre sabater. Però el mes de setembre de 1557 el mestre Bernat Balansat ja feia un tracte amb la Universitat per anar a Nissa i concertar-se "amb lo gabeller o amb altres mercaders" d'aquella ciutat per tal de comprar blat i remeiar la gran necessitat de grans que en aquells moments patia Eivissa. Aleshores Bernat devia estar canviant l'ofici de sabater per l'activitat de mercader i molt prompte el canvi fou segellat per la substitució del tractament de mestre pel de mosson. El seu fill Pere va continuar l'activitat mercantil encetada pel pare i es va casar amb Francesca Jover, també filla de menestral elevat

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS DE BERNAT BALANSAT DE BERNAT

econòmicament i socialment pel comerç. Els néts de Bernat, Bernat i Pere Antoni, ja formaren part de l'estament aristocràtic de mà major, el segon amb la condició de cavaller, la qual va transmetre als seus fills, Pere Benet i Joan. Però amb la mort d'aquestos dos es va acabar la sèrie dels cavallers, perquè Pere Benet només va tenir filles i l'únic fill de Joan es féu frare dominic. En canvi, l'altra línia de la mateixa família va continuar proporcionant membres a l'estament de mà major fins a la conclusió de l'antic règim.

Quasi cinc segles després dels primers passos coneguts d'aquesta nissaga, els fills d'Anna Balansat Cerdà i de Joan Costa Tur han heretat el destí de cancel·lar el cognom transmès per Bernat Balansat de Bernat a través de 15 generacions.

Descendents de Pere Balansat de Perot "Orvai"

L'any 1547 fou batejat Pere Balansat Serra, el primer infant de mosson Pere Balansat de Perot "Orvai" i d'Anna Serra. El sobrenom Orvai, que ja portava el sogre d'Anna Serra, suggereix un entroncament anterior d'aquesta branca de Balansats amb el llinatge dels Orvais.

Pere Balansat de Perot "Orvai" i els seus descendents figuraren sempre a l'estament de mà major i curiosament no es troben indicis que després de 1528 enllaçassin mai per matrimoni amb els Orvais del mateix estament. A la fi del segle XVIII els germans Balansat Briones uniren el cognom i el sobrenom familiars per formar el cognom compost Balansat d'Orvai,

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS DE BERNAT BALANSAT DE BERNAT (continuació)

però aquesta fórmula no va prosperar.

Amb el matrimoni de Rita Balansat Prats, de l'estirp dels "Orvai", i Guillem Balansat Obrador, descendent de Bernat de Bernat, es va realitzar l'entroncament d'aquestes dues branques de Balansats. Rita va morir l'any 1777 i sens dubte fou sepultada a la tomba on reposaven els seus avantpassats des de 1460. Dos anys després també morí Guillem i segurament fou enterrat al mateix sepulcre que la seva dona. Degué ser per això que l'any 1785 el prevere Antoni Balansat Obrador, germà de Guillem, féu col·locar dins la Catedral una nova làpida sobre la tomba de l'estirp de la seva cunyada, amb la següent inscripció, que encara es pot llegir: "Sepultura de Don Mariano Balansat y de sus descendientes y mayores desde que en ella se enterró don Pedro Balansat en 23 de septiembre de 1460".

El fet que en el segle XVII els Balansats "Orvai" posseïen a les Salines una propietat heretada dels avantpassats i situada dins l'espai que, segons sembla, ocupava l'antiga alqueria de Tomàs Balansat, pot abonar la suposició que dit Tomàs sigui la primera anella coneguda de la cadena geneaològica d'aquesta família. En aquest cas el Pere sepultat l'any 1460 devia ser probablement Pere Balansat de Tomàs, el que l'any 1433 compartia amb el seu germà Antoni la propietat de l'alqueria heretada del pare.

L'estirp es va extingir definitivament a Eivissa l'any 1894 amb la mort de Maria Ramona Bardaixí

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS DE PERE BALANSAT DE PEROT "ORVAI"

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS DE PERE BALANSAT DE PEROT "ORVAI" (continuació)

Balansat, filla de Maria Josepa Balansat Briones. L'any 1816 havia mort sense descendència Marià Balansat Briones, l'únic representant masculí d'aquesta família que aleshores quedava a Eivissa. Els seus germans Ignasi, Lluís i Francesc havien ingressat a l'exèrcit i mai més no tornaren a residir a l'illa. Els dos primers assoliren el grau de general i han estat declarats fills il·lustres de la ciutat d'Eivissa. Lluís i Francesc moriren sense descendència i els descendents d'Ignasi han constituït fins als nostres dies una autèntica nissaga de militars d'alta graduació i han conservat un difús record de les seves arrels eivissenques.

Descendents d'Antoni Balansat "de Santa Maria"

Les inscripcions baptismals d'infants d'Antoni "de Santa Maria" se succeeixen a partir de 1550 i en l'espai dels dotze mesos d'aquell any la seva esposa, Antonia Riera, va parir dues vegades. Antonia era almenys la seva tercera muller, perquè l'any 1545 se n'hi havia mort una de cognom Serra i l'any 1547, una altra de cognom Portes. Antoni habitava a la campanya i el sobrenom "de Santa Maria" li provenia segurament d'alguna relació amb l'alqueria d'aquest nom. Però també se'l troba designat amb el sobrenom de "Cardona", i existeixen indicis que li aplicaven igualment el de "Parent", la qual cosa podria indicar algun lligam amb la branca dels Cardones "Parent".

El darrer infant seu registrat nasqué a Portmany i, en canvi, els dos únics fills dels quals més endavant es troben dades (Nicolau i Joan) habitaven al quartó de Santa Eulària. Nicolau i descendents seus tenien una propietat al Coll Blanc, a la comarca de Cala Llonga; Joan o els seus descendents en posseïen una a la Creu dels Rieres, tombant cap al pla de Vila.

Els últims descendents de Nicolau s'extingiren el segle XVIII, i aleshores habitaven a Fruitera, probablement a una finca que a la darreria d'aquell segle es deia can Balansat i que després, a causa de la llarga estada en ella d'una família de cognom Ramon, acabà denominant-se can Ramon Balansat, nom amb el qual està inscrita a l'actual registre de la propietat.

Els descendents de Joan es dividiren en dues branques: una a mitjan segle XVII es va establir a Vila, on durant el segle XVIII va constituir una família de mariners, i l'altra fins al principi del segle XX es va moure pel pla de Vila, tenint abans de 1817 com a centre d'irradiació una finca de la Creu dels Rieres, que encara conserva el nom de can Balansat. ■

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS DE: PERE BALANSAT DE PEROT "ORVAI" (continuació)

NOTA: Per identificar els descendents del general Ignasi Balansat Briones s'han utilitzat les dades subministrades pel Sr. Juan Lorenzo Alvargonzález, nét de María Dolores Balanzat Suárez, i la informació obtinguda a l'Archivo General Militar de Segovia.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS D'ANTONI BALANSAT "DE SANTA MARIA" establerts a Vila des de mitjan segle XVII

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS D' ANTONI BALANSAT "DE SANTA MARIA" establerts a Vila des de mitjan segle XVII (continuació)

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS D'ANTONI BALANSAT "DE SANTA MARIA" establerts a la campanya fins al segle XX

ESQUEMA GENERACIONAL DELS DESCENDENTS D'ANTONI BALANSAT "DE SANTA MARIA" establerts a la campanya fins al segle XX (continuació)

Notes

Bibliografia

TORRES PETERS, F. X. 2004 El capbreu de l'arquebisbe Ènnec de Valterra (1396-1398). Introducció. Estudi. Transcripció.

MACABICH, I. 1967 Historia de Ibiza, vol. I p. 92.

FERRER ABÁRZUZA, A. 1995 Transcripció del llibre de determinacions del Consell, 1456-57.

AHME, Llibre de Juraria 1501-1502.

AHME, Llibre de Juraria 1557-1558, f. 126.

Capbreu dels arquebisbes de Tarragona Gonçal Ferrandis d'Híxar i del cardenal Domènec Ram i Lanaja (1433-1437). Transcripció a càrrec de Francesc X. Torres Peters.