El 17 de juliol de 2005 publicava en el Diario de Ibiza l'aventura d'un avió alemany que en plena Segona Guerra Mundial, concretament el 10 de gener de 1944, aparegué al cel de Vila perseguit per un altre d'anglès que el metrallava. En aquella ocasió la informació sobre el succeït acabava amb la caiguda de l'aparell alemany a la mar, al nord de l'illa, el salvament dels tripulants per uns pescadors i el trasllat a Vila per ser curats dos d'ells de ferides lleus a la clínica Alcántara. Aprofitant que l'article esmentat no és massa llarg, crec convenient transcriure'l abans de passar més endavant:

"Any 1944, dia 10 de gener. Aquest és un dels casos més recordats perquè l'acció es va desenvolupar al cel de Vila i a la vista de la població que va assistir, atònita, a un combat entre un Junkers Ju 88 alemany i un Bristol Beaufighter anglès (encara ara hi ha molts testimonis que en parlen).

Segons L. Moya, l'informe mensual d'activitats estrangeres de gener de 1944 a la Zona Aèria de Balears explica que quan varen aparèixer sobre la població l'alemany intentava fugir de l'avió anglès que el perseguia i el metrallava. En una de les ràfegues de la metralladora de l'anglès que no varen ferir el blanc, alguns impactes donaren a la façana de l'Ajuntament, que en aquell moment era també l'institut i la presó.

Els alumnes casualment eren al pati, perquè era la seua hora de l'esplai. Miquel Roig Fernández, qui aleshores cursava batxillerat, recorda també haver vist l'impacte d'alguns projectils a la mar i afirma haver sentit que al soroll de la metralladora se n'hi sumava un de més greu, així que hem de pensar que, a més de la metralladora, també li disparava amb canons de 20 mm, dels quals aquest tipus d'avió en portava quatre, a més de sis metralladores.

El pilot alemany, ja seriosament tocat el seu aparell, es va internar sobre el cel de l'illa en direcció nord; però l'anglès, probablement per no fer cap mal als de terra si seguia disparant, va optar per no perseguir-lo més, va donar mitja volta i va desaparèixer cap el sud, o sud-est, en direcció a Formentera.

L'aparell alemany va caure a la mar al nord de l'illa i la tripulació va ser salvada per uns pescadors. L'escriptora eivissenca Alícia Martínez López-Hermosa, tot i que confon la data del succeït, diu que a la clínica Alcántara, regida pel seu pare, hi portaren dos alemanys ferits. Un d'ells va ser curat d'uns resquills de vidre clavats per tota la cara i als ulls; l'altre, d'una ferida al braç a causa de la qual li varen haver de tallar la màniga. Alguns anys més tard, ja acabada la guerra, tornaren els dos alemanys acompanyats en aquesta ocasió per les seues respectives esposes, i convidaren a sopar el metge i la seua esposa en agraïment a les seues atencions durant la guerra."

Al possible lector no li passarà que aquest fet, en realitat, porta en ell dues històries: d'una banda l'atac a un dels avions, episodi ja explicat però sobre el qual aportam noves dades; i de l'altra, el procés de la salvació dels infortunats aviadors per part d'uns pescadors.

Avui voldria tractar aquesta segona part des del resultat de les investigacions realitzades durant l'estiu de 2006 per intentar saber la situació exacta de les restes de l'aparell alemany al fons de la mar. L'informe de la Zona Aèria de Balears d'aquell dia, utilitzat per elaborar l'esmentat article del diari, només diu que va caure a la mar al nord de l'illa, sense concretar l'indret.

Aquest mes d'agost i a través d'uns amics de Sant Joan de Labritja, vaig entrar en contacte amb en Vicent Marí Escandell "Guimó", fill, de Portinatx. El seu pare, recentment traspassat, va ser qui aquell ja llunyà dia de 1944 amb el llaüt de la seua propietat decidí anar a ajudar els naufrags, després d'haver-li-ho demanat uns vesins.

En "Guimó", a la vegada, em va dirigir a en Vicent Escandell Torres "Bossa", qui aleshores tenia vint anys i és l'únic supervivent dels tres que s'embarcaren en el llaütet del seu pare. A l'entrevista que vaig tenir amb en "Bossa" em va dir que recordava molt bé el dia que el seu vesí, en Joan Marí "Rieró", el tercer dels rescatadors, el va cridar i li va dir que havia vist un avió caure a la mar amb un gran estrèpit, banda fora de la punta des Moscarter. Al contrari d'en "Bossa", en "Rieró" podia veure la mar des d'on es trobava i, tot i l'apreciable distància, li va semblar que allí on havia caigut, després d'enfonsar-se, hi surava una cosa que podia ser algun dels tripulants. Així que varen acordar anar a la cala d'en Serra a veure si hi havia algun pescador amb una embarcació per ajudar els que es podrien trobar en dificultats, en el cas que realment hi hagués supervivents.

Tots dos anaren a la dita cala i hi trobaren en Vicent Marí "Guimó”, pare. Acabava d'arribar de salpar les nanses de les llagostes i no havia vist res. Tenia un llaütet de devers vint palms que, com la majoria d'aquell temps, navegava a la vela, així que s'hi embarcaren els tres. A més, ja es veien clarament aquells homes llançant bengales amb una pistola de senyals. Els tres tripulants alemanys se les havien arreglat per sortir a temps de l'avió i havien quedat en una petita balsa pneumàtica. L'única cosa que tenien per governar era una espècie d'àncora flotant que els permetia mantenir-se proa al vent, però res més. La mar estava un poc picada i el vent, que era de ponent, i el corrent els portaven en direcció a gregal; així que pels seus propis mitjans, ben precaris, no haurien pogut arribar mai a terra, haurien anat a parar a alta mar i probablement s'haurien negat. Quan varen veure que el petit llaüt anava a salvar-los, es varen posar tan contents que els pescadors varen tenir prou feines per evitar que la barqueta trabuqués amb les presses que els varen entrar per pujar a bord. Com varen poder, amb senyals amb les mans perquè no tenien altra manera d'entendre's, els varen fer comprendre que s'havien d'ajeure a cada costat sobre la coberta i a baix, en línia amb el paramitjal, per compensar l'estabilitat.

Segons en "Bossa", una vegada a terra, varen veure com un avió anglès, que varen suposar que era el que els havia metrallat, donava voltes sobre l'indret on s'havia submergit l'aparell alemany, fins que va desaparèixer cap a llevant¹. Després anaren a casa seua a cercar roba perquè la dels alemanys estava, lògicament, xopa. Un d'ells va regalar a en "Bossa" un raor semiautomàtic amb mànec de fusta del qual, fent un petit gest amb la mà, en surt la fulla, en la qual du gravada la inscripció SMF Solingen Rostfrei². Un altre va regalar a en Vicent "Guimó" dues agulles, una amb una creu gammada i l'altra amb una figura semblant a unes ales. Aquell mateix dia els varen acompanyar a Vila i els presentaren a la Comandància Militar de Marina.

Cap dels eivissencs no va tornar a saber res dels aviadors alemanys fins al 8 de gener de 1962, divuit anys més tard dels esdeveniments que ens ocupen. Uns dies després d'aquesta data, en Vicent "Guimó" va rebre una carta del senyor Erich Kolbeck en la qual es donava a conèixer com a germà de Franz Kolbeck, un dels tripulants de l'avió que havien salvat el 1944. En aquesta carta, encara que amb molts d'anys de retard, li expressa el seu agraïment per haver salvat el seu germà, però li fa saber que Franz i la resta de la tripulació, per desgràcia, havien mort el dia 1 de maig següent, quasi quatre mesos més tard de l'episodi de Portinatx, en un nou enfrontament amb avions enemics sobre aigües espanyoles, a la costa catalana. Juntament amb la carta li enviava una esquela mortuòria del seu infortunat germà. Per ella sabem que aleshores tenia 28 anys i va ser enterrat a Perpinyà. També li enviava una fotografia per la qual podem saber l'aspecte físic que tenia.

Era hora de resoldre, doncs, el problema de la situació del derelicte. Durant les dues o tres entrevistes que vaig tenir amb en Vicent "Guimó" fill, vaig intentar aclarir-ho,

però va ser inútil perquè en vida del seu pare només li havia confiat aquesta dada d'una manera aproximada. En Vicent, però, em va suggerir de posar-me en contacte amb el patró d'alguna barca de bou de les que normalment treballen en aquella zona. El resultat de la recerca va ser un contacte amb el patró Antoni Cardona "Campet", que ho és de la barca anomenada Charpat II, amb base a Eivissa, que feia uns anys (i aproximadament al mateix indret que en "Guimó" m'havia dit) havia tengut una retenció del bou i va treure un bocí de la carlinga d'un avió. El problema era que les coordenades les havia agafat amb un GPS que ja no utilitzava i l'error de la situació podia ser gran, però en qualsevol cas ja la tenia amb molta més exactitud.

Amb totes aquestes dades em vaig posar en contacte d'una banda amb els historiadors J. C. Salgado i L. Moya, a qui tant he d'agrair en la investigació sobre els avions contendents en la Segona Guerra Mundial en relació amb Eivissa i Formentera, i posteriorment, amb el doctor en arqueologia marina Marcus H. Hermanns. Tot d'una que els dos primers varen saber que la tripulació de l'avió alemany caigut a Portinatx tenia a veure amb el cas del de la costa catalana, i concretament de la petita població de Borrassà, al sud de la ciutat de Figueres, de l'1 de maig següent que ells ja tenien documentat, em varen enviar la informació de què disposaven, el resum de la qual pas a exposar a continuació: El dia 10 de gener de 1944, el Junkers Ju 88, amb el distintiu 8H+BH, de la Primera Staffel de l'AufklärungsGruppe 33 (Grup de reconeixement), va caure a la mar al nord de l'illa d'Eivissa (ara sabem que a l'altura de la punta des Moscarter), després de ser metrallat probablement per un Bristol Beaufighter Mk X anglès amb el codi "T", del 39 Squadron, (esquadrilla) amb base a Sardenya, pilotat pel P/O (alferes) Naikowsky, i el F/Sgt (sergent) Collar com a navegador, que varen reivindicar la victòria. La tripulació va ser salvada per uns pescadors i després traslladada a Biarritz el 9 de febrer, excepte Lukas Günther, que va quedar internat a Barcelona amb una forta grip. Tots ells tornaren a la seua unitat. Es tractava de les següents persones³:

• Lt. (alferes) Franz Kolbeck, BO
• Fhj. (sergent) Lukas Günther, FF
• Gefr. (caporal) Wilhelm Harrer, BF
• Uffz. (brigada) Hans Kunz, BS

Dr. Erich Kolbeck

Bonn, Enero 8 de 1962
Rheindorfer Str. 108

Seno Don
Vicente Mari Guimó

San Juan Bta.
Portinaitx
Ibiza (Baleares)
Espana

Estimado Sr. Mari Guimó :

Por turistos alemanes aprendi que Ud. ha preguntado por la suerte de mi hermano Franz. Lamentablemente ciertas circunstancias me hicieron conocer muy tarde su pregunta.

Mi hermano Franz no ha vivido bastante para ver la fin de la guerra. Como Ud. se acordarà seguramente, un cazador americano habia derribado el avión de mi hermano en el Mediterraneo en el mes de Enero de 1944. Entonces Ud. logró salvar el equipo del avión alemán (mi hermano y sus camaradas), que se encontró en peligro de ahogarse.

En mars del año 1944 - en esta eposa estuve flotando como oficial de marina en el Canal inglés, es decir en el Atlantico - he pasado aún unas vacaciones cortas junto con mi hermano en casa de mis padres, y el dia 1 de Mayo del año 1944 ya cayo mi hermano. Segun las informaciones del Escuadro Aereo de Exploración aleman, el dia 1 de Mayo de 1944 por la tarde la máquina de mi hermano fué mezclada en un combate aereo contra cazadores americanos y finalmente derribada. La máquina alemana cayó a tierra enflamada cerca del pueblo de Borasa al sur de Figueras. Ninguno del equipo pudo salvarse A mi hermano y sus compañeros se los enterraron en Perpignan (Francia) el dia 5 de Mayo del 1944.

Entre las cosas que habían quedado de mi hermano se encontraba también un volante sobre el cual había escrito la dirección suya pero sin comentario alguno. Solo al enterarme de su persona me he dado cuenta que Ud. ha salvado la vida a mi hermano aunque sea sólo para tres meses.
Me es grato de enviarle adjunto una esquela mortuaria de mi hermano en la forma a la situación de entonces.

Desde estos tiempos tan duros de guerra mas de 17 años han pasado. En el caso que el destino me llevará a su isla me sería un gran placer de visitarle.

En conmemoración de mi hermano me es grato de saludarle con atenta consideración

L'abreviatura Fhj. correspon a la paraula Fähnrich (Fahnejunker), que a la Luftwaffe equivalia aproximadament a sergent o suboficial aspirant a oficial, sense equivalència exacta a altres forces armades. També a l'adreça d'internet de la recerca de desapareguts de la Segona Guerra Mundial, Lukas Günther figura com a Unteroffizier (sergent) i Hans Kunz com a Feldwebel (sergent major). Igualment el professor M. H. Hermanns ens ofereix la clau dels càrrecs a bord de l'avió. Així BO significa Beobachter (observador); FF, Flugzeugführer (pilot); BF, Bordfunker (ràdio), i BS, Bordschütze (artiller). S'ha de fer notar que a la Luftwaffe, a diferència d'altres forces armades, el comandant de l'avió era el tripulant de major graduació militar, encara que no fos el pilot.

Ara bé, el dia 1 de maig de 1944 l'avió de reconeixement alemany Junkers Ju 88, D-1⁴, Werk Nunmer 1.191⁵, amb el distintiu 8H+NH, de l'Aufklärungs Gruppe 33⁶, amb missió de vigilància, va ser vist i atacat pel Bristol Beaufighter anglès Mk X LZ154, "N", del 39 Squadron, pilotat pel Fg. Off. (tinent) Dennis A. Derby sobre la mar prop de la costa de Girona. El resultat de l'enfrontament va ser que l'alemany va

ser tocat pels trets del Bristol i es va estavellar a un camp d'oliveres a Borrassà, al sud de Figueres. Tots els tripulants resultaren morts. El pilot anglès, qui a pesar de la prohibició d'actuar sobre territori neutral, va seguir l'atac a molt poca altura fins i tot sobre Figueres, va ser també ferit pel foc defensiu de l'alemany però va poder tornar a la seua base prop de l'Alguer, a Sardenya. Salgado diu que era la mateixa tripulació en els dos casos⁷.

Quant a les agulles regalades a Vicent "Guimó" pare, una amb la bandera onejant i una creu gammada i l'altra amb el que semblen unes ales, segons M. H. Hermanns la primera es tracta d'una insígnia no oficial, que estava lliurement a la venda, i servia simplement per demostrar la simpatia i adhesió al règim nacionalsocialista de qui la portava voluntàriament, sense que sigui cap condecoració militar ni reflecteixi cap categoria dins el partit. L'altra és de difícil catalogació. Sembla més bé una joia que una insígnia. Probablement es tracta d'un afiblall o fermall utilitzat com a signe d'identificació de l'esquadra. Recordem que cada esquadra tenia una mascota o insígnia que sovent era dissenyada pels propis membres, tot i que era un costum més propi de les tripulacions de submarins⁸.

Els cossos dels infortunats aviadors varen ser recollits pel cònsol del seu país a Barcelona, traslladats a Le Perthus i lliurats al comandant militar de fronteres. Descansen al cementeri militar alemany de Dagneux, a Perpinyà.

Sobre això M. H. Hermanns també informa que Franz Kolbeck havia nascut a Idar-Oberstein el 3 d'agost de 1915; Lukas Günther el 10 d'agost de 1923; Wilhelm Harrer el 2 de febrer de 1924 i Hans Kunz el 27 d'abril de 1921.

Queda pendent resoldre, doncs, l'assistència que segons Alícia Martínez el doctor Alcántara va prestar a dos dels aviadors a la seua clínica privada d'Eivissa, tal com explicàvem a l'article del Diario transcrit al principi. Seguint el seu relat dèiem que una vegada acabada la guerra dos d'ells tornaren a l'illa amb les seues esposes i varen visitar el doctor. Es comprèn que aquesta visita era impossible des del moment que sabem que cap d'ells no va viure prou temps com per veure la guerra acabada. Probablement es tracta d'una confusió amb el cas semblant d'un altre avió alemany que va caure al cap Negret, entre Porroig i es Cubells, el 12 de maig següent (1944) i del qual sabem que dos dels tripulants, aquestos sí, tornaren a Eivissa el 1955 i els feren una entrevista al Diario.■