Segons Isidor Macabich, la primera menció del cognom Tur en documentació eivissenca data de 1298 i es refereix a Bernat des Tur, habitant del quartó de Portmany.¹

El mateix Macabich, citant la Historia General del Reino de Mallorca, de Juan Dameto, Vicente Mut i Jerónimo Alemany, es refereix també a un probable descendent pròxim de Bernat: Fra Pere Tur, natural d'Eivissa, que l'any 1355 prengué l'hàbit en el convent dels frares dominics de Palma i l'any 1405 fou elegit inquisidor de Mallorca.²

A un segle de distància de la menció de Bernat des Tur els capbreus de l'ardiaca (1494) i de l'arquebisbe Ènnec de Valterra (1496-98) ja registren quatre propietaris de cognom Tur:

• Bernat Tur posseïa l'alqueria Benifachim al Coll de Portmany.
• Joan Tur també era propietari d'una alqueria de Portmany.
• Martí Tur tenia mitja alqueria al mateix quartó.
• Antoni Tur en tenia almenys una al quartó de Balansat.³

A la quarta dècada del segle XV el capbreu dels arquebisbes Gonçal Ferrandis d'Hixar i Domènec Ram i Lanaja (1433-1437) esmenta els següents hisendats d'aquest cognom:

• Bartomeu Tur d'Antoni, que posseïa l'alqueria d'Albarca.
• Bartomeu Tur (l'anterior o un altre del mateix nom?), que tenia dos horts i una vinya a la part del Pla de Vila corresponent al quartó de les Salines.
• Antoni Tur de Bernat, que l'any 1437 va bescanviar la seua alqueria Benifachim del Coll de Portmany per la des Rubió, a Balansat.⁴
• Pere Tur, propietari d'una alqueria de Corona.
• Julià Tur, propietari d'un rafal a les Salines.

La documentació de la primera part del segle XVI permet de comprovar que aleshores el cognom Tur era un dels més freqüents d'Eivissa. Als llibres de baptismes dels 40 anys compresos entre 1528 i 1568, que inclouen els batejos administrats a tota l'illa, es pot comparar el nombre d'infants batejats de cada cognom; i el cognom Tur hi figura en segon lloc, superat únicament pel cognom Torres. Apareix també a tots els quartons, a més de Vila. Això evidentment ja suposava l'existència de diferents branques del mateix llinatge i la consegüent necessitat de distingir-les afegint-hi sobrenoms. De fet, la llista de sobrenoms d'aquest cognom és una de les més atapeïdes del catàleg onomàstic pitiús. Enumerats amb un flexible ordre cronològic d'aparició, els que tengueren una certa continuïtat entre 1528 i la fi del segle XVIII s'arrengleren formant la llarga i no exhaustiva sèrie següent:

Fluixà, Pelleu, Esquerrer, Eimeric, Ambeu, Garrova, Llàtzer, Gabriel, Racó, Cotella, Llucià, Savi, Damià, Bandejat, Calbet, Rei, Panera, Cabrit, Hereu, Boter, Casals, Solalles, Guixa, Perdut, Boto, Pereta, Toniet, Fita, Cossari, Calafat

Els Llibres d'Entreveniments anteriors a 1568 també esmenten diverses persones d'aquest cognom ja difuntes i designades amb tractaments (mosson i magnífic mosson) que indiquen l'elevada categoria social de què havien gaudit:

• Magnífic Mn. Antoni Tur de Francesc.
• Magnífic Mn. Bartomeu Tur d'Antoni.
• Magnífic Mn. Bartomeu Tur de Francesc.
• Magnífic Mn. Bartomeu Tur de Llucià.
• Magnífic Mn. Francesc Tur d'Antoni.
• Magnífic Mn. Francesc Tur de Bartomeu.
• Magnífic Mn. Joan Tur de Joan.
• Magnífic Mn. Llucià Tur.
• Magnífic Mn. Miquel Tur de Bartomeu.
• Magnífic Mn. Pere Tur de Bartomeu.
• Magnífic Mn. Pere Tur de Joan.

I a les pàgines dels primers llibres de Juraria conservats alguns d'aquests noms encapçalen l'organigrama administratiu de la Universitat. Bartomeu Tur «Llucia» o «de Llucia» fou jurat en cap l'any 1627-28, mentre que Llucià Tur ho havia estat els anys 1502-03 i 1513-14. I segons Isidor Macabich Llucià Tur havia exercit el mateix càrrec ja l'any 1498-99, i el 1462 el jurat en cap es deia Bartomeu Tur.

A partir de mitjan segle XVI, de tot aquest inclassificable conjunt de persones del mateix cognom i la mateixa categoria social emergeixen dues rames distintes que mantenen el cognom Tur a l'estament de mà major fins al principi del segle XVIII: les encapçalades respectivament pels magnífics mossons Bartomeu Tur de Miquel i Joan Tur de Joan «Llucià». A la primera, no se li aplica mai cap sobrenom i la segona és designada sempre com la dels Turs «Llucià».

Durant el segle XVIII altres branques del mateix cognom, caracteritzades sempre per sobrenoms distintius, assoliren un relleu especial i alguns dels seus membres se situaren als estrats superiors de la societat pitiüsa; de manera que fins al segle XX el cognom Tur ha tengut sempre representació als esglaons més alts de l'escala social illenca.

Turs de Bartomeu

Per manca de sobrenom aquesta estirp pot ésser designada amb el nom de pila del seu primer membre ben identificat. Es tracta de Bartomeu Tur de Miquel, el qual, després d'haver exercit el càrrec de jurat en cap l'any 1581-82, va morir el 1594, quan, ja viudo, havia concebut el propòsit de fer-se capellà. La seva descendència masculina es va extingir l'any 1691 amb la mort del rebesnét Bartomeu Tur Rosselló.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS DE BARTOMEU

Turs «Llucià»

El primer membre ben identificat d'aquesta branca és Joan Tur de Joan «Llucià», que va morir el 1593, dos anys després d'haver exercit el càrrec de jurat en cap. Un membre d'aquesta branca, Pere Magí Tur Jover, designat normalment amb el seu segon nom, posseïa a la primera meitat del segle XVII una finca a les Salines que ha conservat el nom de can Magí fins al segle XX (encara que últimament havia predominat la denominació de can Parreta). Pere Vestino Palerm Tur (fill d'Elena Tur Bacallar mort l'any 1741) fou l'última persona que va portar el cognom Tur «Llucià» i, malgrat que ja el duia en segon lloc, encara li va valer per poder ser propietari de can Magí els darrers anys de la seva vida.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «LLUCIÀ»

Turs «Damià»

L'origen del sobrenom d'aquesta branca és el nom de pila del seu primer membre ben identificat: Damià Tur de Bartomeu, mort l'any 1594. La raresa del nom Damià a la campanya féu que els descendents d'un Damià que habitava en una finca de les Salines esdevenguessin els Damians. La finca en qüestió, situada a l'entrada des Rafal Trobat i que encara s'anomena cas Damians, sembla tenir fites coincidents amb les d'una antiga alqueria que l'any 1409 havia comprat Bernat Balansat de Nicolau. I el fet que les esposes de Damià Tur i del seu germà Andreu fossin de cognom Balansat pot fer sospitar d'un empelt de Turs en soca de Balansats. Sospita reforçada per la defunció d'un Bartomeu Tur, prohom, esdevenguda l'any 1556 a les Salines, precisament a la casa d'un Joan Balansat.

A l'inici del segle XVIII de la branca dels Damians va sorgir la rama dels Turs «Fita», perquè Antoni Tur «Damià» Escandell posseí una finca on hi havia una antiga fita (als voltants de l'actual presó) i es convertí en Antoni «Damià» de sa Fita i, finalment, en Antoni «Fita». A la primera meitat del segle XIX, de la rama dels «Fites» brotà la dels Tur «Corb», quan Vicent Tur «Fita» Clapers va adquirir la finca de cas Corb, al Pla de Vila. Mentrestant, de l'estirp Tur «Damià» també s'havien originat dues rames situades a l'estament de mà major: la derivada del matrimoni de Joan Tur «Damià» Marí amb Àngela Ferrer Ventimilla, filla de Marc Ferrer, repoblador de Formentera, i l'encapçalada pel doctor en medicina Andreu Tur «Damià» Torres.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «DAMIÀ»

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «DAMIÀ» (continuació)

Turs «Savi»

Sembla que la rama dels Turs «Savi» derivava del matrimoni contret a mitjan segle XVI entre el sabater Joan Tur «Garrova» i Francesca Savi. Francesca no compartia el seu cognom amb cap altra persona d'Eivissa i segurament per la seva singularitat aquest anà desplaçant el malnom del marit fins a convertir-se en sobrenom de llurs descendents. Ja a l'inici del segle XVIII els descendents del també sabater Antoni Tur de Lluquí «Savi» iniciaren un ascens cap a nivells socials més elevats i s'instal·laren al llindar de l'aristocràcia de mà major.

El cognom Tur dels "Savi" va desaparèixer al llarg del segle xix, tot i que es mantengué un segle més en una casa del Pla de Vila

El cognom Tur dels «Savis» va desaparèixer de l'escena durant el segle XIX, però el seu sobrenom va arribar a la darreria del xx transformat en can Savi, nom d'una finca del Pla de Vila que havien posseït membres d'aquella estirp.

A continuació es pot veure un esquema generacional de la família dels Tur «Savi», que arriba fins a la sisena generació coneguda. Vet-lo ací.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «SAVI»

Turs «Rei»

L'any 1610 va morir Joan Tur «Rei» al Pla de Vila, i durant la primera meitat del segle XVII descendents seus es movien per aquest pla en condició de majorals. L'any 1671 Antoni Tur «Rei» ja moria a Vila i a la darreria del segle els germans Joan i Antoni Tur d'Antoni «Rei» hi exercien l'ofici de boter. D'aquests dos germans va sorgir una llarga nissaga de patrons que jalonen tot el segle XVIII i no toquen terra fins al XIX, en què algun d'ells fins i tot va arribar a passar al gremi dels hisendats.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «REI»

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «REI» (continuació)

Turs «Boto»

L'any 1690 dos vaixells eivissencs abordaren de nits una nau malaguenya que enmig de la fosca havien pres per una embarcació de moros. Un dels errats corsaris eivissencs era el patró Pere Tur «Boto», el qual, juntament amb altres tripulants, hagué de sofrir les conseqüències de la denúncia presentada pel patró del vaixell atacat: empresonament dins els calabossos del castell d'Eivissa i, després d'una fuga massiva, llarga reclusió en règim d'asil dins recinte sagrat o enrolament a les galeres de Sardenya.¹²

Els descendents del patró Pere Tur Ferrer "Boto" constitueixen una llarga nissaga de patrons

Pere Tur «Boto» havia nascut l'any 1644 al quartó de Santa Eulària. Era fill de Bartomeu Tur «Boto» i de Francesca Ferrer. La mare fou viaticada l'any 1649 a la comarca de Balàfia –i el pare i un presumpte germà moriren al Pla de Vila els anys 1653 i 1668 respectivament. Aquesta diversitat de llocs d'estada sembla indicar que es tractava d'una família de majorals.

Els descendents del patró Pere Tur Ferrer «Boto» constitueixen una llarga successió de patrons només alterada de tant en tant per la incorporació de capellans i apotecaris. Durant la segona meitat del segle XIX aquesta estirp quedà reduïda a una sola línia familiar que va rebre com a sobrenom el nom de l'ofici de confiter que exerciren alguns dels seus membres.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «BOTO»

Turs «Cossari»

Al Llibre d'Entreveniments de la parròquia de Santa Maria corresponent als anys 1685-89, hi figura una anotació segons la qual el primer de febrer de 1688 el prevere Andreu Samper partí cap a València amb el xabec del patró Lluquí Tur, àlies «Perdut». El sobrenom del patró que transportà a València el reverend Andreu Samper palesa el seu origen santeularienc. Efectivament, els Turs «Perdut» eren propietaris rurals de la comarca des Bolatar, del quartó de Santa Eulària, i a l'església d'aquest quartó foren batejats dos germans del patró Lluquí, Joan i Antoni, els anys 1639 i 1642 respectivament. Ell, en canvi, fou batejat a l'església matriu de Santa Maria, l'any 1644. Els tres eren fills de Lluquí Tur de Joan i Elisabet Clapers d'Antoni, però mentre que els germans continuaren solcant amb l'arada les terres patrimonials, Lluquí va decidir solcar les aigües de la mar; i es veu que a la fi del segle XVII ja ho feia amb un xabec de la seva propietat.

El seu fill, Joan Tur Tur, també mariner, ja fou designat amb el sobrenom «Cossari», i un nét d'aquest, Joan Tur Ferrer (1767-1855), després de graduar-se en lleis amb el títol de doctor, fou incorporat a l'estat noble (anterior de mà major) i elegit regidor perpetu de l'Ajuntament remodelat per iniciativa de Gaietà Soler. Almenys en quatre generacions successives de la seva descendència hi han figurat advocats i, en alguna d'elles, també militars d'alta graduació. Al mateix temps, membres d'altres línies d'aquesta nissaga seguien la trajectòria naval iniciada per Lluquí Tur Clapers.¹³

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «COSSARI»

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «COSSARI» (continuació)

Turs «Calafat»

Els germans Francesc, Bernat i Antoni Tur Castelló eren patrons a la primera meitat del segle XVIII. Bernat i Antoni havien exercit la professió de calafat i el nom d'aquest ofici se'ls convertí en sobrenom, del qual, en canvi, mai no va participar Francesc.

Dels tres germans, Bernat fou el que adquirí un major relleu. De calafat es convertí en terratinent, passant per les categories de patró i capità de mar i guerra; i va llegar al seu fill, el doctor en lleis Bartomeu Tur «Calafat», almenys cinc finques, dues de les quals conservaren el nom de can Calafat fins a mitjan segle XIX.

ESQUEMA GENERACIONAL DELS TURS «CALAFAT»