Nota¹

Com han destacat una bona partida d'autors, les relacions entre l'illa d'Eivissa i el Regne de València han estat intenses des d'antic (vegeu, per exemple, Marí 1981: 437-459; Torres 1993: 13-15; Veny 1999: 102-103; Ribes 2006: 459). La proximitat geogràfica n'ha facilitat els contactes, sobretot amb la comarca de la Marina, que es fa evident en la intensitat dels lligams que s'establiren entre Dénia i Eivissa. No cal oblidar tampoc la presència de pescadors valencians a la costa eivissenca, ni de pescadors eivissencs a la costa valenciana.²

Els particularismes dialectals de l'eivissenc dins del marc del català insular ha suscitat l'interès dels filòlegs, i han estat en gran part justificats per aquesta relació tan estreta amb València, com ha assenyalat, per exemple, Moll (1993: 100). Per explicar aquesta influència valenciana, a banda dels contactes marítims, s'ha estudiat la presència de valencians emigrats a Eivissa que feien de clergues, funcionaris, oficials o artesans, entre altres possibles ocupacions, com ara la construcció de la muralla renaixentista de Vila (Torres 1993; Ribes 2006 loc. cit.).

Pel que fa al País Valencià, no ha passat tampoc desapercebuda la presència d'eivissencs en l'edat moderna, i ha estat tractada des de diversos punts de vista pels investigadors. Així en 1972 Rostoll-Torres donaren notícia de l'origen eivissenc d'alguns dels cognoms de Bellreguard (Safor). En 1975 Segura de Lago, en el seu estudi històric dels llinatges d'Algemesí (Ribera Alta), es referí a l'arribada d'eivissencs a aquesta població valenciana en el segle XVIII. En 1978 el professor Josep Costa donava a conèixer la magnitud de l'aportació balear en la repoblació de diverses contrades de les comarques del Sud valencià després de l'expulsió dels moriscos en 1609 en un treball que obria moltes portes a la investigació posterior. No debades, la investigació d'en Costa eixamplava de manera molt considerable l'àrea on s'havien assentat immigrants procedents de les Illes Balears, abans considerada exclusiva només de Tàrbena i de la Vall de Gallinera. Entre els repobladors insulars que documentà en Costa a la Marina Alta n'hi havia de procedents de l'illa d'Eivissa, concretament al Verger, Ondara, Dénia, la vall de Xaló, Parcent i Pedreguer, molt especialment a Dénia: «Dénia, com a ciutat cristiana, és repobladora del rerepaís, però com a cap del Marquesat, port i plaça forta, atreu immigrants, sobretot comarcals, illencs i estrangers. El seu port, el més accessible des d'Eivissa, explica que abans del 1609 ja hi havia ací gent de les Illes. És als seus llibres de núpcies de 1610-46 quan prolifera aquest corrent, registrant unes 70 persones, d'Eivissa (45%), Ciutat de Mallorca, Manacor [...]»³ Altres estudis posteriors que s'han dedicat a la repoblació del Regne de València han corroborat aquesta informació amb noves dades. L'estudi de Mas-Monjo Per poblar lo regne de Valèntia. L'emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII (2002) reprenia la qüestió de la repoblació des d'una perspectiva general i ampliava significativament l'àrea de la presència balear. En altres treballs s'abordava aquest tema centrant-se en una comarca o un punt concret. Com ara, s'havia vist que un 20% dels repobladors de la Valldigna procedien de Mallorca i d'Eivissa (Casimiro-Sansaloni 1998: 16). O que un dels repobladors de Catadau (Ribera Alta) era eivissenc (Ardit 2004: 84). Així mateix, s'han documentat emigrants eivissencs a la Ribera, sobretot a Alzira, Carcaixent i Cullera (Mas-Monjo-Mas 2008 i Mas-Monjo-Mas 2009b), i s'ha remarcat el paper dels eivissencs en punts de la Marina Alta, com Llíber (Mas-Noguera 2009a: 194), Pedreguer (Mas-Monjo 2004, Costa-Ballester-Garcia 2009), Xaló (Mas-Noguera 2007 i Mas-Monjo-Mas 2009a) i Setla i Mirarrosa (Mas-Noguera 2009b).

En aquest article ens centrem en els moviments migratoris que hi hagué en el segle XVII. Les dades aportades en aquesta comunicació són una mostra procedent d'un treball de recerca sobre aquesta emigració balear històrica que els autors duen a terme i no tenen el caràcter de definitives.⁴

Característiques de l'emigració Si qualque cosa particularitza la migració d'eivissencs al Regne de València durant el segle XVII en relació amb la resta d'immigrants balears és que, en una bona part, es tractava d'hòmens que s'hi desplaçaren tot sols. Aquest tret els diferencia de la migració procedent de Mallorca i Menorca, que majoritàriament era de tipus familiar. Així i tot, cal fer esment que, en alguns casos, els migrants eivissencs eren casats i que havien deixat la muller i els fills a la seua illa d'origen, potser amb la intenció de portar-los posteriorment a València. Tanmateix, no es pot destacar tampoc que es tractara d'una emigració de caràcter temporal. Que hi havia eivissencs que deixaven la seua família a la major de les Pitiüses es pot observar en algunes actes sacramentals, com les següents: «De vesprada fonch soterrat en lo vas de St. March del dit espital Bertomeu Tur, ivisenc, casat, ab muller y fills en la isla de Iviça» (APCG, Difunts, 7/11/1632).

Generalment, però, la majoria dels emigrants eren hòmens fadrins que, pel que sembla, tenien la intenció –o no la descartaven– d'establir-se i de casar-se al Regne de València. La majoria, si contreien matrimoni al País Valencià, solien prendre com a mullers dones valencianes; així i tot no manquen els enllaços matrimonials entre eivissencs o descendents d'eivissencs.

El període que abraça l'emigració d'eivissencs és molt ampli, almanco en relació amb la de la resta de balears, ja que sobrepassa a bastament la segona meitat del segle XVII. Tot i aqueixes particularitats en la cronologia, l'emigració eivissenca té una localització geogràfica similar a la dels emigrants mallorquins i menorquins establerts després de l'expulsió dels moriscs. Així, podem documentar –o proposar a partir de diferents indicis documentals– l'establiement de famílies eivissenques a molts dels antics llocs moriscs repoblats, com ara Alcanalí, Beniarbeig, Benidoleig, Gata, la Llosa de Camacho, Orba, Pedreguer, Parcent, els Poblets, Tàrbena, Teulada, Xaló, el Verger (a la Marina), Bellreguard, Beniopa, Daimús, Piles, Rafelcofer, el Real de Gandia, Xeraco, Vilallonga (a la Safor), Catadau, Polinyà (a la Ribera) o Catamarruc (al Comtat). Però també en nuclis cristians o de població mixta, molt especialment a Dénia o Gandia, en menor proporció a Carcaixent o Cullera, més testimonialment, a Alzira, Benissa, Carlet, Castellonet de la Conquesta, Oliva, Ondara, Ontinyent, Pego, Polop, Sueca o Xàbia.

En alguns casos hi ha constància que s'establiren immediatament després de l'expulsió dels moriscos (1609), com a nous veïns de les localitats morisques que havien estat buidades a la força. És el cas, per exemple, de Catadau, els Poblets, Pedreguer o Xaló. Així, entre els signataris de la carta pobla de la Vall de Xaló atorgada el 12 de septembre de 1611 figuren els eivissencs Antoni Ferrer i Joan Serra.⁵

Les dades ofertes pel capbreu de Xaló de 1635 constitueixen un testimoni molt interessant del procés de repoblació.⁶ Podem observar que dels primers repobladors eivissencs només restava la família d'en Joan Serra i que, en canvi, la xifra d'eivissencs s'havia incrementat en vint anys amb nous establits: Joan Costa, Bernat Ribes, Antoni Serra «yvissench», Joan Serra major «yvissench», Joan Serra menor «yvissench». En la repoblació valenciana eren constants els canvis de residència dels repobladors, que tenien la intenció de trobar un indret on pogueren assolir una milloria econòmica significativa. No mancaven tampoc les concentracions de persones d'un mateix origen en poblacions concretes que es podien deure a l'existència de xarxes migratòries i mecanismes de solidaritat.

Per proporció, Xeraco és un cas il·lustratiu d'una localitat repoblada amb un percentatge majoritari de repobladors d'una mateixa procedència, en aquesta ocasió eivissencs. En el cens de 1646 la proporció dels caps de família oriünds o descendents d'Eivissa pujava al 41,6%.⁷ Els seus cognoms eren Bofí (2), Cardona (1), Orvai (1), Ribes (1), Sunyer (2), Torres (1) i Tur (1), dels quals actualment s'ha mantingut la major part (Bofí, Cardona, Torres i Tur).

L'emigració siscentista que va encaminar-se al Regne de València va tenir una motivació eminentment econòmica. La possibilitat, facilitada per la proximitat geogràfica, de tenir accés a la possessió, en domini útil, de casa i de terres a les poblacions senyorials despoblades degué ésser ben atractiva per a la gent que procedia dels estrats més desfavorits d'Eivissa. La majoria d'aquests emigrants repobladors rurals eren pagesos tot i que se'n documenten, sobretot entre els arribats en dates més tardanes, alguns que tenien d'altres oficis, com ara, fusters, sastres o teixidors de lli. Generalment els llauradors establits en grup familiar a la zona rural arran d'un repoblament, i arribats des de primera hora, pogueren situar-se bé. Tingueren la possibilitat d'arreplegar un patrimoni de casa i de terres de conreu suficients per a viure.

Una altra situació s'observa a les ciutats cristianes del Regne. En aquest cas els emigrants no responien a una demanda de braços per a substituir els treballadors moriscos; les possibilitats d'una promoció es veien, doncs, més limitades. Si analitzem els exemples de Dénia i de Gandia, podem observar que també aquí una bona part dels eivissencs eren llauradors. Tanmateix, el que caracteritza les poblacions més grans és la possibilitat d'exercir-hi un ventall més ampli d'oficis (per exemple, sabaters, cerers, espardenyers, sastres, fusters, escopeters, teixidors de lli, abaixadors o llisters). Altres oficis documentats són els guardes de la mar, els criats o els ajudants de determinats oficials. Com a port de mar, a Dénia no mancaven els mariners. I a Gandia està documentat fins i tot un pastor d'origen eivissenc.

Hem d'assenyalar que no tots reeixiren i que n'hi hagué que visqueren i moriren en la pobresa. Això és el que es desprèn, almanco, de diversa documentació; per exemple, del llibre de difunts de l'arxiu parroquial de Dénia. D'una part dels registrats d'origen eivissenc en aquest registre hi ha constància que foren soterrats «per amor de Déu», o sense poder fer testament, o fins i tot a l'hospital de Sant Roc. Deu tractar-se d'oficials, individus sense terra o amb escassos recursos, encara que alguns estaven units en matrimoni amb dones de Dénia. Vegeu, com ara: [6 de novembre de 1629] «Fonc soterrat en lo vas de N. Sra. de la Consolació Guillem, fill de Bertomeu Planelles [per Planells], lo qual morí en lo espital. No féu testament per ser pobre ni tenir què testar y lo soterrar pagà Juan Sala, ayvisenc, per ser lo sobredit Planelles de Ayvisa.» Pel que fa a la relació amb la terra d'origen, les referències documentals ens ofereixen algunes dades del manteniment d'un lligam amb la família que restà a les illes o amb les propietats, en aquest darrer cas, moltes voltes mitjançant procuradors que es nomenaven perquè vetlaren pels interessos dels absents i perquè dugueren a terme determinades gestions. Així, el 18 d'octubre de 1632, en Joan Clapers, un llaurador eivissenc natural de Malagarba, al quartó de Santa Eulària, venia a n'Antoni Clapers de Cala Llonga un «troceum terre campe cum aliquibus oliveris quod era pater mei situm et positum in termino de Calallonga, ille de Ayvisa, del quarter de Senta Aulària» per 190 lliures. Els testimonis del document eren tots eivissencs residents també a Cullera: n'Antoni Bonet i en Jaume Marí.⁸ Els vincles de solidaritats entre els emigrants establits en una determinada terra sempre han estat un tret habitual.

Quant a l'origen dels emigrants, les fonts rarament especifiquen el lloc concret de naixença dels eivissencs. Tot i això sabem que molts d'ells eren originaris de la Vila d'Eivissa (els Bonet, Castelló, Costa, Marí, Martí, Palau, Reus, Serra, Torres); altres, de Portmany (els Prats, Ribes) o de Santa Eulària (els Clapers, Móra, Isern), encara que, pot intuir-se una bona representació de tota l'illa.

L'herència de l'emigració eivissenca La intensitat que tingué el desplaçament migratori que des de les illes Balears arribà al Regne de València al segle XVII, així com el fet que es constituïren nuclis de població en què s'aplegava un nombre considerable d'illencs, va deixar una empremta sobre la terra d'acollida que encara és visible avui. Les reminiscències són més evidents a la Marina, i en menor grau a la Safor i el Comtat, en uns quants àmbits, com l'onomàstica, la dialectologia i en certs aspectes de la cultura popular, com ara, l'elaboració de la sobrassada. Ara bé, si volem especificar els elements d'origen eivissenc, l'onomàstica és el camp més ric.

Ja des d'antic hi ha traces de la presència d'eivissencs al Regne de València a través, per exemple, del cognom Eivissa (escrit d'Iviça) en els segles XIV i XV a Dénia i a Xàbia (Ivars 1992: 184-186, Ivars 1995: 274-275, Guinot 1999, II: 498-502, 503-506), que indica la procedència eivissenca dels seus primers portadors. En Joan Ivars (1995: 187) confirma la pervivència d'aquest llinatge a Dénia fins a l'actualitat amb la grafia castellanitzant Ibiza –que retrobem, per exemple a Oliva–, encara que la documentació antiga el presentara amb diverses variants més genuïnes.

Al segle XVII els cognoms que atestem en els emigrants eivissencs són: Adam, Arabí, Arnal, Balansat, Blanquer, Blasco, Bofí, Bonet, Camarilles < Camarillis, Camaró, Cambrils, Canyada, Cardona, Caspe, Castelló, Cerers, Clapers, Colomar, Comes, Costa, Dies, Durbà < Durban, Escandell, Ferrer, Galceran, Garcia, Guasc, Guillem, Guix, Isern, Llobet, Llombart, Maians, Pellon < Paloni?, Maltès, Marí, Martí, Móra, Orvall < Orvai, Palau, Palerm, Pedrós, Planells, Planes, Ponç, Porta/Portes, Prats, Pujal, Ramon, Ribes, Riera, Rius, Roca, Roig, Rosselló, Sala, Serra, Sunyer, Torres, Tur.

La majoria, però, existien al Regne de València des de l'època medieval (per exemple, Bonet, Cardona, Castelló, Comes, Costa, Ferrer, Garcia, Guasc, Guillem, Llobet, Llombart, Marí, Martí, Móra, Palau, Pedrós, Ramon, Ribes, Torres, Sala, Serra o Sunyer).⁹ Els paral·lelismes entre els fons onomàstics de les dues terres són grans i més encara ho eren en determinades poblacions. Com ara a Dénia en el segle XVII; hi havia Cardona, Ferrer, Martí, Palau, Pedrós, Ribes, o Serra, que eren presents des de l'època medieval, i així mateix altres vinguts posteriorment com Cambrils, Durbà o Sala, potser en part procedents d'Eivissa (com realment podem documentar en el cas de Blanquer, Camaró o Rosselló, portats per eivissencs establerts a Dénia en el segle XVI).¹⁰ Els contactes entre Eivissa i Dénia feren possible el cas d'anades i tornades de llinatges. Així succeeix amb el llinatge Pedrós, poc atestat a Eivissa, ocasionalment vinculat a Dénia, ja que dels cinc esments en què apareix a l'estudi d'Els llibres d'entreveniments, en dues ocasions és portat per patrons de vaixells deniers en el segle XVI (Marí 1981: 168). Al segle XVII, en canvi, pot documentar-se al País Valencià dut per eivissencs desplaçats.

Deixant a banda les coincidències onomàstiques, que en tot cas la seua nova introducció envigoriria, poden considerar-se com a aportacions onomàstiques eivissenques els llinatges Arabí, Balansat, Bofí, Cerers, Colomar, Escandell, Orvai / Orvall, Maltès, Palerm, Pelló (< Paloni) i Planells. Altres llinatges reforcen determinats cognoms valencians escassament documentats o que apareixen molt localitzats, com Adam, Arnal, Blanquer (introduït també per mallorquins), Cambrils, Camaró, Clapers, Galceran, Isern, Maians, Portes, Pujal, Rosselló, Reus (introduït també per mallorquins) o Tur.¹¹ D'aquests, una bona part ha persistit fins ara.

En algun cas els escrivans reinterpretaren els llinatges per confusió o per assimilació a formes valencianes preexistents. Així tenim, per exemple, Camarilles < Camarillis, Durbà < Durban, Pello(n) / Palonès < Paloni? En el cas del llinatge Orvai, atestat documentalment com «Orvall» (Polinyà, 1634), amb adaptació de la iod dialectal balear, i «Orbay» (Xeraco, 1622), no tenim prou dades per vincular-lo amb les formes valencianes actuals Oroval i Orovay vigents a la Ribera i a la Safor.

La Marina és la comarca que actualment detenta una major concentració de llinatges d'origen eivissenc (com ara, Arabí, Cambrils, Cardona, Cerer[?], Costa, Ferrer, Marí, Prats, Pelló (< Paloni), Pedrós, Planells, Ramon, Rosselló, Serra, Torres, Tur), alguns dels quals, però, també varen ser aportats per mallorquins (Costa, Ferrer, Rosselló, Serra); o afermaven cognoms ja presents des de l'època medieval (Cardona, Ferrer, Marí, Pedrós, Serra, Torres).

Així mateix, podem referir-nos a reflexos en la toponímia de la presència d'eivissencs al País Valencià. En efecte, s'ha documentat entre els topònims del terme de Xaló la forma el barranc de l'Aveixenc (o de l'Avixenc), que és una deformació popular del gentilici eivissenc i que ha estat explicada per l'establiement real en aquesta localitat de repobladors originaris d'Eivissa (Mas-Noguera 2009a: 198).

Finalment, pel que fa a la dialectologia, és interessant de constatar que, paral·lelament als valencianismes del parlar eivissenc, s'hagen detectat algunes característiques del parlar d'Eivissa a localitats valencianes de la Marina Alta, especialment a Xàbia, les quals, si no sorgiren com a resultat de l'emigració, deuen ser explicables pel contacte més intens entre l'illa i aquestes poblacions costaneres (Beltran 2005: 226; i 2011: 253): «Les coincidències lingüístiques entre l'eivissenc i el valencià han estat assenyalades per diversos lingüistes –sobretot Moll (1980)–; però sovint s'accentuen quan comparem aquell parlar amb el de la Marina. Xàbia, per la seua proximitat i relació, presenta de vegades més paral·lelismes: a més de pebràs [i bogamarí], cal destacar que les variants de la paraula albergínia que sentim a Xàbia –albarzénia, albarzeina (as-)– coincideixen clarament amb l'eivissenc (a)ubergéni(a), com a mínim pel que fa a la vocal tònica, i difereix del valencià veí, que acaba la paraula en -ínia.»

Ja hem observat que hi hagué un flux migratori intens que s'adreçà d'Eivissa a València durant el segle XVII. La repoblació de les terres que havien quedat deshabitades després de l'expulsió dels moriscos en 1609 va propiciar en bona part aquesta migració. Aquest fet intensificà encara més les relacions que ja de fet existien entre ambdues riberes de la mar. Una bella mostra que ens palesa la intensitat d'aquest procés són els paral·lelismes onomàstics que en resultaren, especialment a la Marina. Potser en aquest moment en què es vol recuperar la memòria històrica commemorant els 400 anys de la repoblació o fins i tot amb l'agermanament de pobles valencians i mallorquins, siga l'hora de valorar el paper d'Eivissa en aquest procés històric i de reprendre el contacte.

Annex. Eivissencs documentats al Regne de València en el segle XVII Oferim de manera esquemàtica una mostra de les darreres conclusions de la nostra investigació sobre l'emigració balear pel que fa als eivissencs documentats al País Valencià, presentats per poblacions i distribuïts per comarques. Es tracta de notes provisionals referides a algunes localitats, només orientatives de l'abast de la qüestió presentada. Comprovareu que en l'apartat de l'origen només s'indica com a originaris d'Eivissa aquells en què la documentació ho diu explícitament. En la resta de casos és una deducció que obeeix a diversos criteris: (1) Són portadors de llinatges no atestats al País Valencià abans del segle XVII o poc documentats. (2) Porten llinatges sobe els quals, tot i estar documentats a les terres valencianes, hi ha diverses premisses que poden ajudar a considerar-los com a possibles eivissencs: (a) Hi ha atestació en una determinada població de persones del mateix llinatge de qui hi ha constància documental explícita de l'origen eivissenc; (b) presenten una combinació de llinatges característics d'Eivissa en els matrimonis. Per simplificar la informació, s'inclouen una sèrie d'abreviatures com < (fill de), cp (carta pobla) o c1646 (cens del 1646 procedent de l'Arxiu del Regne València, Generalitat).

DÉNIA (MARINA ALTA)¹²

CARCAIXENT (RIBERA ALTA)

CULLERA (RIBERA ALTA)

GANDIA (SAFOR)

XALÓ (MARINA ALTA)

XERACO (SAFOR)¹⁴

Fonts documentals

Arxiu de la Diputació de València. Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca de València (APCPV). Arxius municipals de Cullera (AMC), Dénia (AMD) i Sueca (AMS). Arxius parroquials d'Alcanalí (APA), Bellreguard (APBLL), Benissa (APBN), Carcaixent (APC1), Carlet (APC2), Dénia (APD), Oliva (APO), Ondara (APOn), Orba (APOr), Pedreguer (APPed), Pego (APPeg), Piles (APPi), Col·legiata de Gandia (APCG), Tàrbena (APTa), Teulada (APTe), Xaló (APX) i el Raval d'Oliva (APRO). Arxiu del Regne de València.

Fonts bibliogràfiques

ARDIT, M. (1993). Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-XVIII). Barcelona, 2 v.

(2004). Creixement econòmic i conflicte social a la Foia de Llombai entre els segles XIII i XIX. València: Afers.

BELTRAN I CALVO, V. (2005). El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear. Alacant: Universitat d'Alacant, 2 v.

(2011): Estudi geolingüístic dels parlars de la Marina Alta. L'empremta mallorquina. Ondara: Pedreguer: MACMA-IEMA.

CASEY, J. (1981). El Regne de València al segle XVII. Barcelona: Curial.

CASIMIRO CAMPOS, J.C. & SANSALONI MARTÍ, E. (1998). «L'expulsió dels moriscos i les cartes pobles del Senyoriu de Santa Maria de Valldigna (1609-1648)». A: L'Avenc. Revista d'investigació i assaig de la Valldigna, núm. 4, p. 13-21.

CISCAR, E. (1977). Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620). València: Del Cenia al Segura.

COLOMINA, J. (1986). «Mallorquinismes a Tàrbena i a la Marina Alta». A: Actes del 7è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Abadia de Montserrat.

COSTA, J. (1977). El Marquesat de Dénia. Estudio geográfico. València.

(1977-1978): «La repoblació mallorquina en la Marina alta i el seu entorn en el segle XVII». A: Trabajos de Geografía, 34, Mallorca, p. 87-91.

COSTA, P. & BALLESTER, T. & GARCIA, J. (2009). Pedreguer: memòria d'un poble. Ajuntament de Pedreguer.

COSTA I RAMON, A. (1966). «Apuntes sobre los apellidos en las islas Pitiusas: zona rural de Ibiza y Formentera». A: Boletín de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de Palma de Mallorca, núm. 644-645.

GUINOT, E. (1999). Els fundadors del regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. València: 3 i 4, 2 v.

IVARS CERVERA, J. (1992). «El fogatge de 1381 i el Morabatí de 1403 de Dénia i Xàbia». A: Actes del III Congrés d'Estudis de la Marina Alta. Alacant: Institut d'Estudis «Juan Gil-Albert»: Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, p. 179-192.

(1995). Els noms de lloc i de persona de Dénia. Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta: Institut de Cultura «Juan Gil-Albert»: Ajuntament de Dénia.

MARÍ CARDONA, J. (1981). Illes Pitiüses II. Els llibres d'entreveniments. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

MAS I MARTÍ, J. (2008). «Els primers pobladors de Setla i Mirarrosa després de l'expulsió dels moriscos». Revista de Festes de Setla 2008.

MAS, A. & MONJO, J.L. (2000). «Repobladors mallorquins al Sud del País Valencià després de l'expulsió dels moriscs. Cap a un estat de la qüestió». A: Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana [Mallorca], 56, p. 275-296.

(2002). «La mallorquinització onomàstica a la València del segle XVII. L'aportació de la vila de Santa Margalida». A: Actes del Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (València, 18-21 d'abril de 2001). València: Universitat de València: Denes, p. 119-144.

(2002). Per poblar lo regne de Valèntia... L'emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII. Mallorca: Govern de les Illes Balears: «Sa Nostra».

(2004). «Per a boçals, Pedreguer. Unes notes sobre els primers repobladors de Pedreguer a la primeria del segle XVII». A: Festes. Juliol 2004. Pedreguer, p. 91-95.

(2008). «Els mallorquins repobladors de la Ribera. Segle XVII». A: Actes de la xi Assemblea d'Història de la Ribera (Corbera, 10, 11 i 12 de novembre de 2006). Ajuntament de Corbera, p. 207-239.

MAS, A. & MONJO, J.L. & MAS, J. (2009a). Les arrels margalidanes del poble de Xaló. Santa Margalida: Ajuntament de Santa Margalida.

(2009b). «L'emigració balear a Cullera en el segle XVII». A: VIII Jornades d'Estudis de Cullera (Cullera, 23, 24 i 25 de novembre de 2007), p. 113-138.

(2011). «Aportacions eivissenques a l'onomàstica valenciana del segle XVII». A: XXIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia. v Seminari de Metodologia en Toponímia i Normalització Lingüística (Porreres, 2010). Palma: UIB: Govern de les Illes Balears, p. 149-186.

MAS, J. & NOGUERA, J. (2007). La terra i la gent del Xaló repoblat. Xaló: Ajuntament de Xaló.

(2009a). «Aportacions balears a la toponímia tradicional de la baronia de Xaló». A: XXI Jornada d'Antroponímia i Toponímia (Santa Maria del Camí, 2008). Palma: Universitat de les Illes Balears: Govern de les Illes Balears, p. 193-203.

(2009b). «La repoblació dels llocs de la Setla i Mirarrosa». A: Programa de festes de la Setla i Mirarrosa 2009. Els Poblets.

MOLL, F. de B. (1993). El parlar de Mallorca. Mallorca: Editorial Moll [la edició en català: Barcino, 1980; traducció de la versió castellana de 1974].