Narrativa eivissenca¹

M'aturo en el temps en fragmentar, lluny,
les línies sinuoses de la mar.
La mirada transporta una fugaç
visió familiar en moviment:
sempre al costat, observava branquetes
de pi segellant una comissura
labial. Salvàvem la finor vàcua
de la terra empolsegada i els grills
esmicolaven llargues melodies
enmig del silenci tòrrid, cansat.
Un fragment, de cop, abasta l'asfalt,
miro a terra i penso en la llunyania
immediata, en allò que, de sobte,
ha esdevingut realitat: la mort.

Perquè et sé inabastable encara puc
la teva cara imaginar i el teu
esquelet fins al moll de l'os, sobtar
l'enyor amb branques de forta sentor. Frígola,
herba-sana i pi. Creuar l'arenal
i endinsar-me, foll, dins l'obscenitat
d'embravides onades en la mar
calma fins arribar a la cova. Cec,
escolto en la foscor el clam breu d'uns cossos
que demanen sortir a la superfície.

Ja no passava ningú per la terra
erma. Les parets seques dibuixaven
esquerdes d'humitat que lentament
apaivagaven el contrast d'aquella
estrafolària idea perenne
de la magnitud de totes les coses.
També al porxo s'obrien esvorancs
i res no feia pensar que la porta
mesuraria la caducitat
del temps en una ombra de solitud.

I

Em deien que calia ser a taula
més aviat de l'hora. Menjaríem
l'àpat dels àpats i potser servaríem
encara les velles tradicions,
un any més, enmig d'unes riallades
feréstegues, de gestos sincopats
i de repetides tonalitats
grises i negres que configuraven,
gairebé sempre, l'absència ínclita
d'un passat forçat a la subsistència.

II

Palmells aspres rememoraven solcs.
Mirades furtives, gairebé de classe
rebutjada, solien precedir
un petit somrís amagat enmig
de la cridòria a la terrassa.
Ungles brutes marcaven el passat
en encendre una cigarreta negra
que esmorteïa la grogor dels dits
sotmesos a unes mans orfes, netes.

III

Ja no hi caminava ningú. De tant
en tant, un cotxe que ni tan sols feia
esma de seguir, alterava els sons
del silenci tal vegada trencats
pels grills com espais de diapasó.
La carretera s'havia eixamplat
-vull recordar-la més estreta, plena
d'arrels entremaliades que la
creuaven de banda a banda-. Els pins
solien provocar aixopluc enmig
de la desídia i l'acabament
d'un temps obligat que maldava, en finir,
per un regrés fugaç. Fredor de mar
era el que volia, un cop els adéus
obrien el desig de la memòria.

Tot m'era indiferent sota l'excusa
de la innocència. Tot conservava
aquell traç d'èxode molt vulnerable
per qui mirava i ni tan sols atenia
raons diverses i convenients.
Al cap d'un temps, passada la quietud,
el món giravoltà i l'ull demanà
presències fugisseres acordant
passat i futur, i tot prengué caire nou
en aïllar en el present grans parets
folrades de calç. La raó aleshores
pertanyia a l'àmbit d'una mirada
nova, escrutadora d'aquells minúsculs
fantasmes: ideal d'un assaig ebri
de civilitat, com gairebé tot.

S'establí perfecta geometria
-gaudi conceptual après dels llibres-,
imatge estàtica perseverant
en el decurs de petits fragments àvids
d'escadussera vida amatent
a les marjades i a l'esplendor sacra
de la flor de l'ametller. Pensaments
esquerps confrontaven vida i estètica
i un altre cop vida quan els sacs plens
de fruit malmenaven l'equivalència
i jutjaven què calia pesar.

Distribució perfecta emmagatzema
l'hàbitat natural per confluir
a dues passes de la terra càlida
en històrica visió anacrònica
tan sols pensada, i no em parleu ja d'ànimes
romàntiques, per aquells que no gosen
bescanviar el present. Un petit pòsit
de la memòria enmig de l'asfalt
massa temps trepitjat esdevindrà,
oh! esperit sinuós, finitud
de la vida i frontera del desig.

Cafè de Can Tirorit

Uns quants metres després de la cruïlla
la carretera empelta solitud
d'hores guanyades. Si vols, podem prendre
un cafè tot contemplant, indiscrets,
el brogit dels estranys que ja no ho són
enmig del lent trepig dels qui també
seuen amb una tassa davant seu.
I podem bescanviar fonaments
crítics amb l'eloqüència dels mots
i observar amatents com els sorprenents
mots de la remor que ens envolta acullen,
sense saber-ho, el mateix discurs.

Només hem pujat tres graons. Un cafè
ha suscitat el pretext de l'escolta.