Acaba d'aparèixer el llibre pòstum de M. Villangómez, Llocs viscuts (Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs, 2012), interessant per moltes raons. En llegir-lo, m'he acabat de decidir a reprendre un moment especialment interessant de la seva biografia, que hi surt esmentat i que ja havíem comentat en altres ocasions, tant jo mateix com sobretot el bon amic Jean Serra, amb motiu de les conferències que vam fer ell i jo arran de l'exposició de la Fundació La Caixa «Josep Pla, "...sóc un illòman"», l'any 2002. Es tracta de la dissertació Un poeta en el Modernismo: Antonio Machado, que Marià Villangómez va fer el 12 de març de 1948 a la societat Ebusus.¹

Dec a l'amabilitat de Jean Serra una fotocòpia del manuscrit d'aquella dissertació, que al final està datada a Sant Miquel de Balansat l'onze de desembre de 1947, és a dir, poques setmanes abans que el nostre poeta complís els 35 anys.

El fet que el mateix Villangómez li dediqui un record especial a Llocs viscuts ja indica que per a ell aquella conferència sobre Machado va ser un esdeveniment d'importància singular. I ho evidencia la manera com ho rememora amb exactitud, amb aquestes paraules:

Em sembla que em veig escrivint-la; és una visió nocturna, amb llum de quinqué. Però jo alternava la vida a Sant Miquel amb les estades més curtes a Vila. No era la primera conferència que llegia a la meva ciutat. L'havia preparat per a la Societat Ebusus, on passava bastant de temps en aquells anys. Manuel Verdera, el constant president, tardava massa a venir i vaig començar sense ell. Quasi immediatament es presentà amb un altre senyor i s'assegueren a la primera fila. Tot seguit, mentre parlava, vaig reconèixer l'acompanyant, que havia vist fotografiat moltes de voltes: es tractava de Josep Pla. El títol de la conferència era Un poeta en el Modernismo: Antonio Machado. Acabada la dissertació, el president em va presentar l'escriptor, per mi molt admirat. Per aquell temps el llegia cada setmana a Destino. Havia vingut a fi de preparar el seu llibre Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, que li havien encarregat Ediciones Destino i que va sortir el febrer de 1950. Ja havia estat feia anys a les Pitiüses, com ho demostra el seu excel·lent escrit "Estat de la felicitat a Formentera”. Una de les primeres coses que em va dir és que aquella conferència, on jo m'havia expressat amb bastant de llibertat, no l'hauria pogut pronunciar a Barcelona. Li havia agradat força, i després d'una conversa amb diverses persones em vaig quedar sol amb ell i una senyora molt silenciosa que l'acompanyava, passejant pels carrers nocturns de la Marina. Els seus comentaris eren aguts i a vegades sorprenents. De tornada a Barcelona, em va dedicar mig article a Destino -en l'altra meitat parlava de Maria Antònia Salvà-, ben elogiós. Deia, en expressió enginyosa, que la conferència era segurament la millor que s'havia fet aquell dia a Espanya, i comentava favorablement el meu llibre Terra i somni, publicat feia poc.

És cert que aquella conferència va significar el descobriment per part de Josep Pla de la vàlua del nostre poeta, que aleshores encara preparava la publicació del seu primer llibre en català i, per tant, era poc conegut en els cercles literaris barcelonins.

A part del que explica Villangómez mateix en el passatge que hem transcrit, una carta de Pla a Macabich datada l'onze d'abril següent² manifesta també la profunda impressió que li va produir a l'escriptor empordanès la coneixença del poeta eivissenc:

Què fa el senyor Villangómez? Està bé? Quin xicot més interessant! La conferència que donà fou magnífica. He llegit una seva traducció de Keats. Excel·lent!

I encara, en una nova carta a Macabich del 12 de juliol del mateix any,³ Pla afegia:

Moll, a Palma, em digué que les poesies de Villangómez estan a punt de veure la llum.

I acabava: «Records al seu parent el poeta.»

L'article que he citat de Jean Serra explica amb detall els ressons que va tenir en els escrits de Pla aquella coneixença, i no cal que ara ens hi entretinguem. La mateixa Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza recull versos de Terra i somni, que Pla hi transcriu en català, llengua aleshores encara proscrita en la prosa.⁴

També és bastant certa l'afirmació de Pla que recull Villangómez: parlar públicament d'un poeta significadament republicà com Antonio Machado no hauria estat fàcilment admès a Barcelona. Tanmateix, com recull Jean Serra, l'intel·lectual falangista Dionisio Ridruejo ja havia intentat assimilar la figura de Machado a la cultura oficial, publicant-ne unes Poesías completas l'any 1941.⁵ Fos com fos, té raó Villangómez quan diu que parlar elogiosament de Machado l'any 1948 era prendre's una considerable llibertat. Més que més quan entre altres coses Villangómez no s'està de dir coses com aquesta:

Aparece en estos versos una España en cierto modo pintoresca, pero pícara, holgazana, vacía, blasfema, homicida, hipócrita, sin ideales.

La qualitat i l'agudesa crítica de la conferència justifiquen l'altra afirmació de Pla: és probable que fos una de les millors conferències fetes aquell dia a tot Espanya, i és un magnífic assaig sobre la poesia de Machado, que mereixeria ser publicat en alguna ocasió propícia.

Però ara no és d'això que pensava tractar, sinó de l'ideari poètic propi que Villangómez reflecteix en la seva conferència sobre Machado: la lectura del manuscrit de la conferència de Villangómez m'ha fet pensar en diferents punts que -encara que es refereixen al poeta espanyol- poden servir de clau interpretativa sobre el concepte

que tenia Villangómez de la seva pròpia creació poètica, atesa l'admiració reconeguda que sentia Villangómez per Machado i la identificació literària i vital que va implicar la doble condició, en tots dos, de professors en poblacions del camp i poetes.

No és casual que Villangómez citi en la conferència un poema de Machado en què aquest s'autodefineix com a

este humilde profesor de un instituto rural.

A més, no hi ha dubte que era en aquell moment, quan Villangómez emprenia una obra poètica ambiciosa, que les seves idees sobre la poesia poden resultar més reveladores per als qui vulguin entendre les premisses d'on partia.

D'entrada, Villangómez assumeix una distinció entre literatura

i poesia que en part es basa en una afirmació d'Unamuno: «La poesía es una cosa y la literatura otra.» Unamuno ho deia en el sentit que molta literatura està lluny de la poesia i que, per contra, cap activitat humana que valgui la pena pot prescindir d'una certa implicació poètica en els que hi participen.

Villangómez ho recull amb un comentari que refereix a Machado, però que nosaltres podem atribuirli a ell mateix i a la seva poesia, i fins i tot a l'elegància poètica que va presidir tota la seva vida:⁶

La poesía apunta a otro objetivo que la literatura, aunque haya que reconocerse que con los mismos medios: la palabra y sólo la palabra; mezquino instrumento para labor tan sutil y delicada, pero que en manos de los grandes poetas es susceptible de desembotarse hasta el punto de herir, por modo mágico, ese mundo impalpable y misterioso de la poesía, y de expresar, milagrosamente, lo inefable.

El nostre poeta ha reflectit en diferents punts de la seva obra aquesta doble condició de la paraula, al mateix temps capaç de captar i transmetre meravellosament els moments més intensos de la realitat humana i radicalment incapaç de fer-ho de manera completa. Així ho expressa als versos de El poeta:⁷

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Un altre punt destacable del que Villangómez afirma de Machado és la seva condició de poeta «inmerso en su tiempo histórico» i alhora exponent d'un classicisme viu i actual. Insisteix en el primer punt més endavant en la conferència: «la poesía [...] no puede ser otra cosa que 'palabra en el tiempo', es decir, 'diálogo del hombre con el tiempo'».

I al mateix temps exalta aquell classicisme arrelat en el present, característic del poeta espanyol i també del nostre gran poeta:

Antonio Machado representa un cierto clasicismo, un vivo clasicismo, [...] un clasicismo, podríamos decir, actual, que se sitúa voluntariamente en medio de su tiempo.

Marià Villangómez és sempre -o gairebé sempre, si més no- el poeta de l'expressió continguda dels sentiments, fins i tot en els moments de màxima intensitat emotiva. Però se situa sempre en la més estricta contemporaneïtat. No és un retorn als clàssics o un reflex de la seva temàtica o la seva poètica, com podien haver estat alguns poetes catalans classicitzants. El referent de Machado hi degué contribuir. El de Carles Riba probablement també. Com diu més endavant Villangómez de Machado, i també podem llegirho pensant en l'obra del poeta eivissenc:

su obra ofrece unas características de sobriedad, de contención, de claridad y pureza de forma, de meditación y seriedad de pensamiento, que siempre han sido consideradas como distintivas de lo clásico.

Observem, però, que segons Villangómez aquesta contenció clàssica de l'emotivitat i les efusions verbals (que contraposa a les deliqüescències romàntiques, a la grandiloqüència o a la imatgeria decadent d'alguns modernistes) no implica en absolut que calgui sacrificar la poetització de la subjectivitat més personal en nom de pretensions universalistes. Per això diu de Machado el que nosaltres podem afirmar de la poesia de Villangómez:

se ha incorporado a las corrientes líricas universales, y canta sinceramente sus estados líricos más subjetivos, sin traba ninguna y con plena y libre conciencia de su personalidad.

I si la subjectivitat no és impediment per a la universalitat, tampoc no ho és la identificació del poeta amb l'entorn immediat. El poeta està immers en el seu temps, però també en el seu lloc. Per això Villangómez invoca una sentència que Machado posa en boca del seu alter ego Juan de Mairena: «En nuestra literatura casi todo lo que no es folklore es pedantería».

I continua amb una llarga consideració de la relació entre el poeta i el paisatge que, per si sola, marca la distància entre el paisatgisme poètic de l'Escola Mallorquina i el del poeta eivissenc:

Es su amor al paisaje, al elemento físico que le circunda, y su enorme poder descriptivo, unido a una mágica capacidad de sugerencia. Así como Machado, por vivir en un tiempo determinado y sentir la angustia de este tiempo que se escapa, cree que debe introducirlo en su poesía, para de este modo eternizarlo o, como él dijo, enjaularlo, también considera que el mudo que le rodea ha de reflejarse en sus versos. Su poesía, pues, está penetrada en todos sentidos por el tiempo y el espacio. Machado es el poeta antipuro, el que arremete contra la poesía de nuestros días llamada pura, intemporal y no localizada [...]. Amiel decía que un paisaje es un estado del alma. Evidentemente, estas descripciones de los campos de Soria son verdaderos estados anímicos; no sabemos lo que hay en ellos de objetivo o de subjetivo. [...] el poeta hace resaltar en sus paisajes lo que está más de acuerdo con sus sentimientos dominantes.

Difícilment trobaríem una formulació més exacta del paper que té el paisatge en la poesia de Villangómez: és d'un paisatge interior, que sempre ens parla; és amb els elements d'un paisatge sempre en moviment, que el poeta ens parla d'ell mateix, de la naturalesa humana, de la seva gent i de tota la humanitat. La clau d'aquesta funció de la naturalesa en la poesia ens la dóna també la mateixa conferència de Villangómez:

como dice Proust, la poesía no debe pensar, sino contentarse, como la Naturaleza, en dar en qué pensar.

En efecte: la poesia de Villangómez defuig l'expressió directa de les idees, projecta en els elements de l'entorn natural el suggeriment dels camins que poden portar el lector a la seva pròpia reflexió.

Machado no fou, evidentment, l'únic referent de Villangómez. Els nostres breus comentaris no pretenen haver esgotat les claus interpretatives de la seva poesia. Però sabem que Machado fou el seu poeta predilecte, i en aquesta conferència un Villangómez que aleshores emprenia la seva obra poètica ens explica per quins motius. Crèiem que valia la pena fixar-hi l'atenció, ara que commemoram el centenari del seu naixement, i que això ens ajuda a entendre la seva actitud poètica i els fonaments del seu afany creador.

També podem acabar, per tant, atribuint-li els elogis que ell referia a l'obra del seu admirat Machado:

Más allá de las palabras, de su sonido, de su significado, más allá de la música y del sentido lógico de las frases; hay una atmósfera sutil, estremecida de resonancias inefables, que es exclusiva de los grandes poetas.