Els espòlits són tal vegada la institució jurídica més emblemàtica del dret pitiús. En realitat, més que una institució n'és un compendi, perquè s'hi recullen un seguit de pactes que, individualment considerats, cadascun d'ells ja constitueix per ell mateix una figura jurídica autònoma. Fa més de cent anys, el jurista valencià Víctor Navarro al·ludia a aquesta naturalesa complexa tot dient que «los espòlits son un involucro de contratos» (Navarro 1901: 137).

Ara bé, l'estructura i el contingut dels espòlits no sempre han estat idèntics. Mentre que a les escriptures més modernes els espòlits són gairebé petits codis familiars on predominen les clàusules hereditàries, per tal de deixar lligat el problema de la successió en la propietat rústica, en èpoques anteriors no tenien com a finalitat principal la determinació de l'hereu de la «casa», entesa com a patrimoni agrari familiar. Originàriament, i durant segles, els espòlits han constituït meres cartes dotals, és a dir, documents solemnes on es pretenia deixar constància fefaent del dot que la dona aportava i entregava al seu futur marit en ocasió de les núpcies. Els espòlits així concebuts han estat secularment molt arrelats entre la gent eivissenca, tant a la ruralia com a la ciutat, atès que el factor que en determinava la freqüència no era tant de caire social com econòmic: la possibilitat de signar espòlits era a l'abast de totes aquelles famílies amb prou solvència per dotar les seues filles, però sobretot, per pagar els emoluments de l'escrivà que autoritzava el document nupcial. Si feim una ullada als protocols eivissencs, veurem atorgants de distinta extracció social, dedicats als oficis més diversos (comerciants, escrivents, llauradors, teixidors, militars...), alguns, fins i tot, mereixedors d'un tractament especial —honorable, magnífic— com denota la forma amb què són identificats a l'escriptura respectiva.

Fetes aquestes reflexions, s'ha de dir, a més, que la firma d'espòlits no ha estat un fenomen exclusiu de la societat pitiüsa. Ans al contrari, durant segles ha estat una pràctica prou arrelada als diferents territoris que durant l'Edat Mitjana van adoptar el sistema dotal com a model de relacions patrimonials entre els cònjuges. El sistema dotal es va anar implantant progressivament a Catalunya, València, Balears, en algunes regions franceses, a Itàlia i, en general, en totes aquelles zones europees que aleshores van experimentar el fenomen de la recepció del dret romà. Històricament, el dotal ha estat el règim econòmic dels matrimonis pitiüsos des del segle XIII fins ben entrat el XX i consisteix, en essència, en una separació de béns «suavitzada». En un règim de separació de béns, els patrimonis dels esposos estan incomunicats; això vol dir que cadascú continua essent propietari dels béns que tenia abans de casar-se¹ i, igualment, ho és dels que va adquirint al llarg del matrimoni.² En el règim dotal, aquesta incomunicació patrimonial quedava compensada o, si es vol, matisada, per l'existència del dot i de certes donacions que, en correspondència al dot, el marit prometia a la muller en ocasió de les núpcies.

Els protocols notarials conservats a l'Arxiu de Protocols d'Eivissa (APE) palesen l'evolució que han experimentat els espòlits en la seua essència i finalitat. Només cal comparar un atorgament nupcial dels anys vint o trenta del segle passat, per exemple, amb un altre del 1600. Les diferències no tan sols rauen en la llengua en què estan redactats sengles documents, sinó també en els pactes que s'hi recullen. Els espòlits del segle XVII solen ser breus en extensió perquè a molts hi manquen clàusules hereditàries; tot el contrari del que trobam en els del segle XX, on predominen els pactes successoris dels pares a favor del jove que contreu matrimoni i els dels futurs esposos a favor dels fills naixedors.³

D'altra banda, us haureu adonat que quan m'he referit a èpoques remotes he emprat el segle XVII com a referència temporal, i això és perquè, malauradament, els protocols notarials més antics que es conserven a Eivissa no es remunten a dates anteriors al 1600. El buit documental que pateix l'APE ens priva de conèixer molts aspectes de la vida quotidiana dels eivissencs durant més de tres centúries i, pel que fa a l'estudi del dret propi, tradicionalment anomenat «foral»,⁴ aquesta absència constitueix un entrebanc en la delicada tasca d'esbrinar les fonts que històricament han anat nodrint-lo. Tal vegada, una de les raons que expliquen aquesta manca documental és el caràcter privat amb què els notaris exercien la fe pública, de manera que els protocols els pertanyien com si fossin de la seua propietat personal. Segons Escandell, aquesta circumstància ha provocat que en el decurs del temps els protocols d'aquells segles s'anassin perdent (Escandell I 1994: 81).

Una troballa excepcional: A.R.M. Suplicacions 5

Farà uns vuit anys aproximadament que, immersa en la tasca de recerca sobre l'origen i evolució dels espòlits, vaig començar a consultar arxius de fora de les Pitiüses i a més d'un hi aparegueren noves dades que em varen permetre seguir estirant el fil amb resultats satisfactoris. Ara em vull referir a una d'aquestes preuades troballes: un espòlit eivissenc de 1276, conservat a l'Arxiu del Regne de Mallorca (ARM), que obra per còpia en un expedient judicial substanciat a la primeria del segle XIV. La documentació relativa a aquest plet malauradament està incompleta, com la de la resta de procediments judicials que es contenen en el mateix lligall, identificat com «Suplicacions 5».

A l'expedient on figura l'espòlit descobert, un tal Jaume d'Area («procurator») intervé en el procés reclamant el pagament de quantitats degudes a una taula de canvi («tabula campsoria»), regentada per Berenguer Albert, un comerciant ja difunt que ha deixat dos filles com a hereves. Jaume d'Area fonamenta les seues pretensions en les notes manuscrites en el llibre de comptes de la taula de canvi, on figuren registrats els noms dels deutors amb els imports respectius. Segons d'Area, una de les persones deutores és Maymona, la mare de Berenguer, que deu a la dita taula vint-i-cinc lliures per raó d'un esclau; una lliura i setze sous per dues canes de drap vermell, i set lliures, vuit sous i vuit diners per deu quarteres de blat, en concepte de mercaderies que el tal Berenguer Albert va transmetre a Maymona. Per tal de demostrar-ho presenta, a més de les fulles de l'esmentat llibre de comptes, els testimonis Francesc de Cumba, Bernat Colom, Bernat Quart, Guillem Ros, Guillem Carbonell i Pere Castell. Per la seua banda, la representació processal de Maymona, ostentada per un tal Pere Simó de Plandolit, tracta de demostrar tot el contrari: que era Berenguer, i ara les seues hereves, qui devien diners a Maymona, ja que mai no se li havien satisfet els drets dotals i que havia fet importants despeses durant la llarga malaltia del seu fill, a més d'haver realitzat transaccions per compte d'ell, avançant diners de la seua butxaca. En concret, s'addueix que Maymona havia comprat per quaranta lliures reials mallorquines un camp de vinya que després Berenguer revengué a un preu més alt i que, així mateix, va saldar uns quants deutes que el seu fill tenia pendents amb un tal Raimon Ripoll, pagant-li tres-cents reials de plata, i amb un sarraí, de nom Omar, a qui abonà vuit lliures que Berenguer també li devia. Sigui quina sigui la versió més ajustada a la realitat, el cert és que les manifestacions de totes dues parts apunten a un mateix fet: que tant Berenguer Albert com la seua mare es dedicaven als negocis mercantils. Amb les declaracions testificals de Francesca, vídua d'un tal Berenguer Tur; d'Elisenda, germana de Maymona; de Guillona, vídua de Ramon Carbonell, i de Sàlia, esposa d'un tal Jaume Colom, Maymona tracta de capgirar les pretensions del seu adversari i demostrar la seua condició de creditora del seu fill o, si més no, de compensar els deutes i crèdits recíprocs. A banda de les proves testificals esmentades, trobam en aquest plet una important prova documental, de la qual són dignes de menció no només els apunts del llibre de la taula de canvi sinó també dos contractes de compravenda d'esclaus i ni més ni menys que l'espòlit que cinquanta anys enrere Maymona va atorgar amb el seu marit, anomenat també Berenguer Albert, abans de contreure matrimoni.

Les circumstàncies que envolten l'atorgament nupcial de 1276

L'espòlit de Berenguer Albert (pare) i Maymona Cupineda fou atorgat el nou de juliol de 1276, o almenys això sembla si ens atenim al que es dedueix de la seua literalitat —«VII Idus Julii Anno Dni. M. Ducento septuagesimo sexto»—, essent un tal Bernat Costa el notari autoritzant. A més, a les actes del judici celebrat dècades després, es diu que s'ha tret aquesta còpia o «trallat» de l'esmentat espòlit del protocol de Berenguer Costa, aleshores notari («in protocollis Berengarii Costa olim notarius»). Val a dir que l'historiador Escandell esmenta un tal Bn. Costa entre els notaris exercents a Eivissa a mitjan segle XIII (Escandell I 1994: 280). És, doncs, molt probable que el Berengarius Costa que autoritzà l'espòlit de 1276 i el Bn. Costa citat per Escandell siguin la mateixa persona.

Casualment, la data en què va ser signat aquest espòlit coincideix amb l'any de la mort del rei Jaume I. Per la seua proximitat temporal a la incorporació de les Pitiüses a la corona aragonesa —tan sols havien transcorregut poc més de quaranta anys des d'aquesta fita— i, pel que es desprèn dels llinatges dels compareixents, aquests podrien ben bé ser fills dels primers pobladors catalans que s'instal·laren a Eivissa en el segle XIII.

Tres són els atorgants d'aquest instrument nupcial, que esmentarem, com a les pel·lícules, per ordre d'aparició: d'una banda, Ermesselda, vídua d'un tal Cupineda i mare de la futura contraient; d'una altra, Maymona, la seua filla, i, en tercer lloc, Berenguer Albert, el promès de la jove. L'ordre en què cadascun d'ells intervé interessa a efectes d'examinar les estipulacions contengudes en aquest espòlit, cosa que farem més endavant. Tanca el document el nom de les persones que hi intervengueren com a testimonis: Berenguer Clapés, Pere Clapés, Berenguer Prats, Berenguer Colltort i Guillem Veguer.⁵

Quant a les circumstàncies personals i familiars dels atorgants, de l'expedient judicial on obra la còpia d'aquest espòlit, s'infereix que quan es va casar Maymona era òrfena de pare i que no tenia germans mascles. Això explica que fos la seua mare vídua, Ermesselda, qui constituís el dot de la jove, com després veurem. Encara que poca cosa podem saber del cert sobre la trajectòria vital d'aquestes persones, de les proves aportades en el judici per totes les parts resulta que, al contrari que el seu fill, que s'instal·là a Ciutat de Mallorca, la vida de Maymona degué transcórrer a la nostra illa: a Eivissa va atorgar el seu espòlit, la qual cosa ens fa pensar que també s'hi va casar. Cinquanta anys després, a la dècada de 1320, època en què es ventila el judici en qüestió, sembla que aquí tenia encara la seua residència. Això és el que resulta dels testimonis de la part actora, que coincideixen a afirmar que des de Mallorca el seu fill li enviava a Eivissa menjar i roba. Aquests declaren, a més, ser coneixedors dels fets que relaten perquè això «est fama inter gentes Evice». Els testimonis de Maymona asseguren, per la seua banda, que aquesta acollí el seu fill a casa seua, a Eivissa, durant una llarga temporada quan Berenguer caigué malalt.⁶ Tot això ens condueix a pensar, doncs, que, a més de ser eivissenca, Maymona pertanyia a una família de comerciants i que molt probablement des d'Eivissa actuava com a agent o corresponsal del seu fill.

Estructura i contengut de l'espòlit de 1276

L'espòlit de Berenguer i Maymona és anterior en tres segles i mig als més antics conservats a l'APE, datats, com hem dit, del XVII. Entre els atorgaments nupcials d'aquestes dues èpoques tan distants no hi ha gaires diferències d'estructura i contengut, com tot seguit veurem, si feim una anàlisi acurada del document de 1276.

Encara que no es consignin en paràgrafs separats, a l'atorgament nupcial de 1276 es poden distingir un seguit de clàusules o estipulacions que, sintetitzadament, són les següents: 1) constitució del dot, 2) promesa d'esponsalici o escreix, i 3) acolliment en els milloraments.

1) Constitució del dot. Un cop feta la invocació religiosa que inaugura qualsevol document notarial antic («In Dei nomine»), a l'espòlit de 1276 consta una manifestació de voluntat d'Ermesselda, mare de la jove que està a punt de casar-se. Ermesselda declara transmetre a Maymona mil sous reials valencians,⁷ en els següents termes: si la filla no arriba a tenir descendència («si infantes defuerint»), d'aquesta quantitat, set-cents sous tornaran a la mare o als parents d'aquesta en el cas que sigui morta, mentre que els altres tres-cents sous romandran a la lliure disposició de Maymona. La transmissió feta per Ermesselda sembla un heretament, si ens atenim a la terminologia emprada en la redacció d'aquesta clàusula («heredito vos, Maymonam, filiam meam et dicti viri mei quondam»), encara que més endavant Ermesselda afirma «donar» aquests sous («dono mille solidos regalium Valenciae»). Sembla, doncs, que s'han utilitzat els verbs «heretar» i «donar» indistintament. La quantitat transmesa, ho és pels drets que la jove té sobre l'herència del pare, ja difunt («quondam»), i dels que pugui tenir en el futur sobre l'herència de la mare («per partem et legitimam ac toto alio quem vobis pertinentem in bonis paternis et maternis»). Amb aquest atorgament, s'ha d'entendre que es paguen a Maymona els drets que té en la successió paterna, ja oberta, i que se li satisfan anticipadament els que pugui ostentar en el futur sobre l'herència materna.⁸ Però el que en realitat interessa és que amb els diners rebuts a compte de la legítima dels seus progenitors, Maymona té un capital que li serveix per engegar una nova vida, juntament amb qui serà el seu marit. Aquesta és, efectivament, la finalitat primordial de l'atorgament fet per Ermesselda: constituir el dot de la seua filla. Si Maymona no hagués estat òrfena de pare, hauria estat el seu progenitor qui hagués constituït el dot de la jove. A continuació, la jove Maymona accepta els diners de sa mare, com a passa prèvia per entregar-los a Berenguer, el qual reconeix en aquest mateix acte haver-los rebut de Maymona en concepte de dot. El dot aportat era la contribució inicial que feia la dona al sosteniment de les càrregues matrimonials («onera matrimonii») i podia consistir en béns diversos. Ara bé, no era una donació al marit, en el sentit que el marit esdevingués propietari dels béns que ella li entregava, ja que a la dissolució del vincle conjugal havien de ser retornats a l'esposa.⁹ Dit d'una altra manera, si l'home moria, els seus hereus havien de restituir el dot a la vídua; si era la dona qui moria abans, el vidu estava obligat a restituir el dot als hereus de la dona. En definitiva, el dot era, salvant les distàncies, una mena de capital que es deixava en mans del marit per tal que l'administràs i, amb els rèdits, es pagassin despeses familiars. Si feim un salt en el temps de més de tres-cents anys i examinam els espòlits del segle XVII conservats a l'APE, ens adonarem que la constitució i entrega del dot continua essent la primera clàusula dels documents nupcials. A molts d'aquests espòlits redactats en eivissenc, de vegades es diu que s'aporta el dot «per supportar los carrechs del matrimoni», però a d'altres es tradueix la paraula «onera» (de «ONUS, ONERIS» 'càrrega') per «honors». És així com s'arriba a afirmar que l'aportació dotal es realitza amb la finalitat de «supportar los honors del matrimoni». L'ús erroni del terme «honors» continua al llarg del segle XVIII. De fet, quan se substitueix definitivament la llengua catalana per la castellana en la confecció dels documents notarials cap a la segona meitat del 1700,¹⁰ acostuma a emprar-se la paraula «honores», ús que es perllonga en la centúria següent: «para que pueda soportar los cargos y honores del presente matrimonio».

2) Promesa d'escreix. Tornem a l'espòlit de 1276. En correspondència al dot que acaba de rebre, Berenguer promet a Maymona cinc-cents sous reials valencians, en concepte d'augment dotal, també anomenat esponsalici («augmentum sive sponsalitium propter nuptias»). I ho fa en aquests termes: si ell mor abans que ella, Maymona podrà gaudir d'aquests diners tots els dies de la seua vida; en cas contrari, serà Berenguer qui en gaudirà. En ambdós casos, un cop faltin tots dos cònjuges, els diners de l'escreix passaran als fills comuns, i si el matrimoni no té descendència, als parents de Berenguer. Tot això demostra que l'escreix comportava un dret d'usdefruit vidual. És important destacar que la quantitat que Berenguer Albert promet a la seua futura esposa en aquest concepte importa exactament la meitat del dot. En els espòlits més antics de l'APE redactats en llatí, aquesta promesa marital apareix designada indistintament sota els noms de «augmentum dotis» i «sponsalitium», mentre que en els redactats en català es tradueix per «augment», «esponsalici», «escreix» o «espoli». A diferència del dot, d'empremta romana, l'escreix sembla derivar-se d'un costum germànic,¹¹ anomenat «morgengabe» o donació del matí, que el marit solia fer a la muller després de la nit de noces.¹² A Eivissa, com a gairebé arreu de Catalunya, l'esponsalici o escreix tenia un valor consistent en la meitat del dot. És per això que, a l'espòlit de 1276, Maymona aporta mil sous valencians i Berenguer en promet cinc-cents. A Mallorca i Menorca, en canvi, l'escreix solia representar-ne només la quarta part. La promesa d'escreix, esponsalici, espoli ha acostumat a consignar-se a continuació de la clàusula de constitució dotal i és, precisament, la figura jurídica que ha proporcionat als nostres espòlits la seua peculiar denominació.

3) Acolliment en els milloraments. El document nupcial de 1276 conclou amb una estipulació de Berenguer, mitjançant la qual promet a Maymona fer-la partícip en la cinquena part dels milloraments que obtengui durant la vida en comú («vobiscum vivente»). Ara bé, Berenguer estableix un seguit de condicions: si arriben a tenir infants, la dona haurà de conservar aquests milloraments a favor dels descendents; si el matrimoni no té fills, Maymona podrà disposar dels milloraments plenament a la seua voluntat. En els espòlits eivissencs del segle XVII i fins als nostres dies, el futur marit ha continuat prometent a la dona una participació en els milloraments, encara que sense limitacions relatives a la descendència futura i sempre en la mateixa proporció: la quarta part. Fins a les darreries del segle XIX, l'acolliment comprenia, a banda dels milloraments, uns elements tèxtils: la meitat dels draps de cambra i el vestit de plor.¹³ En realitat, i contràriament al que pugui semblar, no es tractava d'un acolliment únic sinó de tres figures jurídiques que no tenien res a veure entre elles. Prova d'això és que els manuals i formularis de notaria emprats pels escrivans mallorquins,¹⁴ coetanis a aquests atorgaments eivissencs, contenen per separat la fórmula de redacció de l'acolliment en els draps de cambra i la fórmula d'acolliment en el vestit de plor, molt habituals en els documents nupcials de l'illa veïna, però no diuen res sobre l'acolliment en els milloraments. Això ens fa pensar que, malgrat la seua aparença, es tracta de tres estipulacions diferents juxtaposades que, en els espòlits eivissencs, han projectat durant segles la idea d'una promesa única. La pèrdua dels protocols pitiüsos anteriors al 1600 ens priva de saber a partir de quina data aproximada es va generalitzar la tendència d'acollir en la concreta proporció de la quarta part dels milloraments i, també, des de quan aquest acolliment de caire econòmic va començar a donar cabuda «aparent» als esmentats elements tèxtils. Per la pràctica identitat d'estructura que hom aprecia entre l'espòlit de 1276 i els més antics conservats a l'APE, creim que durant segles els espòlits tenien un contengut mínim, limitat a reflectir l'aportació del dot, la promesa d'espoli o escreix i l'acolliment en els milloraments.

Finalitat de l'espòlit de 1276

Encara que els espòlits se signaven en ocasió de les núpcies, el cert és que les estipulacions que contenien miraven a un moment molt posterior i inevitable: la mort d'un dels esposos. Era llavors, a la dissolució del matrimoni, quan aquestes estipulacions havien de desplegar plenament els seus efectes. Així, els béns que la dona havia aportat en concepte de dot li havien de ser retornats quan enviudava, o als seus hereus, en cas que fos ella qui hagués mort abans que el seu espòs.

D'altra banda, només la dona que havia aportat dot al matrimoni tenia dret a escreix i a qualsevol altra donació del marit per raó de les núpcies.¹⁵ Per aquesta raó, l'aportació del dot, que, en principi, no havia de revestir cap forma especial, s'acostumava a fer davant d'un fedatari públic: per tal que hi hagués un document solemne que proporcionàs en el futur a la vídua una prova sòlida de l'aportació feta quan es va casar. Això li permetria reclamar amb èxit als hereus del marit la restitució d'aquests béns, i també exigir-los el compliment de la promesa nupcial d'escreix i la satisfacció dels milloraments. Pensem que no sempre era fàcil recuperar els béns dotals i percebre l'esponsalici i la quarta de milloraments, sobretot quan els hereus del marit eren fills d'un matrimoni anterior d'aquest i, per tant, no ho eren de la vídua. La constatació del dot en una escriptura pública, juntament amb l'augment dotal i l'acolliment en els milloraments constituïen doncs, per a la dona, un passaport per a la seua supervivència.

Finalment, us preguntareu per què he estat parlant tot el temps de «l'espòlit» de 1276 i no dels «espòlits» de 1276. Doncs bé, perquè durant els segles en què l'escriptura nupcial s'ha limitat a ser essencialment una carta dotal s'ha parlat d'«espòlit», en singular. Amb el temps, quan aquest document ha anat creixent en extensió a força d'afegir estipulacions successòries al seu contengut primitiu, s'ha tendit a identificar cada clàusula o capítol afegit amb un espòlit. En definitiva, l'ús generalitzat del substantiu plural («espòlits») no és sinó un reflex de la progressiva ampliació que ha experimentat el document nupcial al llarg de la seua existència històrica, motivat alhora pel canvi de finalitat: la preocupació d'assegurar a la dona una subsistència digna, especialment durant la seua viduïtat, s'ha substituït per la de preservar la integritat de la casa a través de les generacions esdevenidores.

Bibliografia

CARDONA GUASCH, Olga (2013). Acolliment en la quarta part dels milloraments. Un estudio sobre la tradición jurídica pitiusa. Palma: Lleonard Muntaner Editor.

ESCANDELL BONET, Bartolomé (1994). Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (siglos XIII- XVIII). I. Palma: Ed. El Tall.

FERRER ABÁRZUZA, Antoni (2008). L'Eivissa de Jaume I. Eivissa: Consell d'Eivissa.

NAVARRO REIG, Víctor (1901). Costumbres en las Pithiusas. Madrid: Imprenta del Asilo de Huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús.