0. Introducció

Aquest article és un extracte d'un dels apartats de la meua tesi doctoral, en la qual vaig fer un acostament diacrònic i sincrònic al dialecte eivissenc a partir de la toponímia de la costa. En la tesi vaig partir d'un corpus de milers de topònims de tota la costa pitiüsa.¹ En l'apartat de morfologia, un dels aspectes interessants és la mobilitat dels articles. És cert que la toponímia té tendència a la fossilització, però pel que fa als articles, encara està en discussió si formen part dels topònims o no. En qualsevol cas, en aquest article faig una aproximació a l'ús dels articles en la toponímia eivissenca i formenterera.

En l'eivissenc actual hi ha tres articles: l'article estàndard, amb un ús col·loquial prou restringit, l'article salat, que és el predominant en el registre col·loquial, i l'article personal, que sol acompanyar noms personals de tot tipus.

1. L'article estàndard, un article en retrocés

L'article estàndard o literari és l'article definit derivat del llatí ILLU, ILLOS, ILLA, ILLAS en posició àtona, que ha donat tres tipus de formes per a l'article en català: les formes etimològiques (lo, los, la, les), de les quals l'eivissenc ha perdut les dues primeres; les formes reduïdes (l, ls), que apareixen en contextos vocàlics en què es dóna l'elisió de la vocal etimològica; i les formes reforçades, només per al masculí (el, els). Com pot observar-se, idò, en l'eivissenc, com en el català central, les formes reforçades de l'article han substituït les etimològiques, que hi eren habituals en la llengua medieval.

Val a dir que l'article estàndard és el que s'ha utilitzat sempre a les Pitiüses en els registres cultes o formals, des del segle XIII, i s'ha usat igualment a partir de la Renaixença de la darreria del segle XIX fins als nostres dies, com ja remarcava Villangómez (1981: 13). Només els anys foscos dels segles XVIII i XIX, i de part del XX, en què la llengua catalana va ser totalment apartada

Taula de l'article estàndard

dels àmbits oficials, va aparèixer l'article salat en alguns usos que tradicionalment havien estat reservats al literari, com la representació per escrit de la toponímia, per exemple.

A la pàgina anterior hi ha una taula amb les formes de l'article estàndard que són presents en el dialecte eivissenc i en la toponímia costanera.

Josep Marí Marí (1973: 38-41) va recollir, quasi exhaustivament, tota la casuística d'ús de l'article literari a les Pitiüses, que coincideix, grosso modo, amb la de Mallorca i Menorca, amb lleus diferències. Marí classificava aquests casos en quatre grans grups: noms, noms de caràcter religiós, topònims i locucions. Joan Veny (1999: 73-75), sense recollir la classificació de Marí, també confegeix una llarga llista de casos en què és habitual l'ús de l'article estàndard en la parla de les Pitiüses, i, a més, publica una petita narració redactada per Marià Villangómez en el marc de les classes de català que aquest impartia a l'Institut d'Estudis Eivissencs. La narració, de més d'una pàgina, s'ajusta a l'eivissenc col·loquial i no conté cap altre article que no sigui el literari (íbid.: 153-154).

L'ús de l'article estàndard en la toponímia de les Pitiüses inclou alguns casos de caràcter general en aquestes illes, com algunes paraules que es volen individualitzar, algunes locucions adverbials i frases fetes. Tanmateix, el treball de Josep Marí constitueix una foto fixa d'un tret de l'eivissenc dels anys 70 del segle passat. Però la llengua evoluciona, i el dialecte eivissenc també canvia, i en alguns dels casos -i dels topònims- que recull Marí ja s'està produint un inici de substitució de l'article estàndard pel salat. Per tal de visualitzar millor la situació de l'article estàndard en els topònims de les Pitiüses i el seu major o menor grau de perill de substitució, he elaborat uns quadres que recullen tots els noms de lloc localitzats a la costa pitiüsa que contenen l'article literari, i n'he fet una gradació, que veurem a continuació. Començarem pel grau 1, en el qual situam els topònims en què l'article salat ja ha bandejat pràcticament l'article estàndard.

En aquests casos, sobta trobar noms de punts cardinals o el nom del Diable amb l'article salat, quan encara la majoria de parlants sol usar-los acompanyats de l'article estàndard, tal com assenyalaven Josep Marí Marí (1973: 39-40) i Joan Veny (1999: 74). Tanmateix, aquests topònims només reflecteixen una tendència del llenguatge parlat a estendre més i més l'article salat. En el cas del primer topònim del quadre, es Mar Blau, es tracta d'un hotel o establiment turístic, i Marí (1973: 39) ja apuntava, en parlar dels noms d'hotels i bars que anaven precedits de l'article literari, que «[...] l'article balear també és aplicable en denominacions com les apuntades». I encara afegia que «[...] en general, els noms de bars requereixen aquest article [baleàric]». Pel que fa als altres topònims del quadre anterior, en un d'ells el Mapa Topogràfic Balear recull una variant amb article estàndard que no he pogut recollir oralment; i quant a la resta, en tots els casos he pogut sentir variants amb article literari ja fa devers 30 anys, variants que en l'actualitat ja no se senten. Josep Marí (íbid.: 40) també recull la Revista i el Ram.

Veurem, a continuació, un segon grau del procés de substitució de l'article estàndard pel salat, mitjançant un quadre, a la pàgina següent (grau 2). En aquests casos, el primer mostra clarament el procés de substitució de l'article estàndard per l'article salat. Es tracta d'un topònim que correspon a un lloc del barri de sa Penya, de la ciutat d'Eivissa. El segon cas correspon a una penya situada a la zona des Canar, parròquia de Sant Carles de Peralta.

Grau 1: L'article salat ha bandejat l'article estàndard

Grau 2: L'article estàndard ja s'usa menys que el salat

Grau 3: S'usen tots dos articles, que es van alternant

Grau 4: Predomina l'ús de l'article estàndard, però el salat ja s'usa esporàdicament

És un microtopònim molt poc conegut i usat. En el tercer cas, allò que crida l'atenció és que s'ha passat del genèric salt, que va esdevenint opac, a cel, substantiu que en eivissenc sol anar acompanyat de l'article estàndard (Villangómez 1972: 186; Marí 1973: 38; Veny 1999: 74). Es tracta, doncs, d'un cas invers, on l'article literari ha pres posicions al salat, arrossegat pel substantiu que l'acompanya.

Podem veure, en la següent taula, un tercer grau, en el qual tots dos articles s'alternen en la toponímia. En la majoria dels exemples d'aquesta taula els topònims contenen noms d'institucions on és perfectament observable el caràcter invasiu de l'article salat: Obres des Port, sa Comandància de Marina, s'Església, sa plaça des Delme (el delme no és pròpiament una institució, per bé que es tractava d'un impost ben institucionalitzat). Pel que fa als altres dos casos, el primer topònim del quadre correspon a una punta encara coneguda, sobretot, com la Punta, topònim que va sent substituït pel de la o sa punta de Baix. I l'altre cas és el d'una roca plana situada a la costa de Sant Joan de Labritja.

Veurem encara, a continuació, un quadre amb els noms de lloc en què encara predomina l'article estàndard (grau 4).

Pel que fa a aquest quadre, val la pena de ressenyar que la majoria dels topònims apareixen en les llistes de Josep Marí (1973: 39-40) com a noms de lloc que exigien l'ús de l'article estàndard: l'Ebeso (que també admetria l'article salat), sa punta de la Mar Loca, la Punta, sa punta de la Rajada, la Xapa, sa punta de la Xíndria. És una mostra més de com és d'invasor l'article salat del territori que fins fa pocs decennis era exclusiu de l'article estàndard.

Finalment veurem, a la pàgina següent, un quadre de topònims en què sempre s'usa l'article literari (grau 5). En aquest quadre es pot observar que la majoria dels topònims que inclouen l'article estàndard es corresponen amb l'ús d'aquest article que ressenyen Marí, Villangómez i Veny: noms relacionats amb el món religiós, noms que corresponen a institucions, als punts cardinals, a locucions, etc., i fins i tot a diversos topònims. Tot i això, el quadre conté alguns noms

Grau 5: Sempre s'usa l'article estàndard

de lloc amb article estàndard que enriqueixen la llista de Josep Marí. Ara bé, si miram la llista anterior amb atenció, veurem que, fora dels casos en què el llenguatge quotidià dels eivissencs i formenterers manté l'article estàndard, es tracta o bé de topònims d'una certa importància o, ben al contrari, de microtopònims. En el cas d'aquests, el seu perill de desaparició és imminent: ja són coneguts i usats per molt poques persones. En els altres casos, potser la seua relativa importància ha actuat a favor de la conservació de l'article estàndard, tot i que ja es pot sentir que hi ha gent jove que diu sa Mola o sa Savina. La tendència cap a la substitució de l'article estàndard pel salat no es produeix tan sols en la toponímia i deu ser afavorida per una tendència a la simplificació: com que l'article que hom identifica com a propi del dialecte és el salat, els parlants tendeixen a usar sempre el salat. El perill de desaparició de l'article estàndard en la toponímia és, doncs, a hores d'ara, un fet.

Aquesta tendència a la substitució de l'article estàndard pel salat és encara més acusada a Formentera, com es pot observar en els exemples esmentats i com ja he posat de manifest amb anterioritat (Ribes 2014: 159).

1.1. Contraccions

Les formes masculines de l'article estàndard es contreuen quan es troben amb les preposicions febles a, de, per i per a, i amb la partícula ca (reducció del mot casa). Les formes contretes no solen formar part dels topònims, llevat de casos excepcionals, com pot observar-se en els quadres anteriors, però és molt habitual la combinació d'un d'aquests elements amb l'article d'un topònim, cosa que dóna com a resultat algunes formes amb contracció.

2. L'article salat

L'article salat és l'article definit derivat del llatí IPSU, IPSOS, IPSA, IPSAS en posició àtona, que ha donat tres tipus de formes per a l'article en català: les formes etimològiques (so, sos, sa, ses); les formes reduïdes (s), que apareixen en contextos vocàlics en què es dóna l'elisió de la vocal etimològica; i les formes reforçades, només per al masculí (es per al singular i per al plural). En l'eivissenc, com en els altres dialectes baleàrics, es conserva l'ús de les formes plenes per al masculí, bé que només quan van precedides de les preposicions amb o en (Villangómez 1972: 53).

Contraccions amb l'article estàndard

Des del punt de vista diacrònic, aquest article era el que usaven els conquistadors i repobladors catalans del segle XIII en registres col·loquials, ja que en registres formals s'usava l'article estàndard.³

Aquesta situació es va mantenir fins al segle XVIII, en què la llengua catalana desapareix dels usos formals a les Pitiüses, circumstància que dóna peu a l'aparició de l'article salat també en usos formals, però en escrits en castellà, normalment formant part de topònims o antropònims. Només en l'esquifida Renaixença eivissenca i en la primera meitat del segle XX l'article salat sortí escadusserament dels registres informals o col·loquials i s'introduí en registres formals (algunes poesies de Macabich, el Catecisme de sa Doctrina Cristiana que impulsà el bisbe Salvi Huix Miralpeix, etc.). L'article salat, a voltes conegut com article baleàric, també és usat a la Costa Brava, a la vall de Gallinera i a Tàrbena. Però a les Pitiüses i a les Balears aquest article manté tota la vitalitat d'ús, a diferència del que passa a la Costa Brava, i també en tots els registres orals, a diferència del que passa a la zona alacantina, on moltes voltes l'article salat es reserva a l'ús intern.

Com es veu en el quadre anterior, en eivissenc, a diferència del mallorquí i del menorquí, les formes de l'article acabades en -s no pateixen assimilacions, encara que, per fonosintaxi, aquesta entri en contacte amb una altra sibilant.

Taula de l'article salat

En eivissenc tampoc no existeix la forma de plural masculí ets, que en mallorquí i menorquí deu ser fruit de les assimilacions consonàntiques anteriors: partint de pronúncies com [ətsánts] 'els sants', que es troben en aquests dialectes baleàrics (però no en eivissenc), els parlants degueren interpretar el segment inicial, ets, com si fos l'article, i degueren expandir-ne l'ús als contextos prevocàlics.

Atès que l'article salat és el predominant en l'eivissenc, i que la gran majoria de topònims de la costa pitiüsa el contenen, en una forma o una altra, consider innecessari fer llargues llistes de topònims reproduint totes les variants que contenen articles salats. N'hi ha prou de fer una ullada a la toponímia costanera per a comprovar-ho.

2.1. Contraccions

Com passa amb l'article estàndard, l'article salat pot formar part de contraccions, i en aquest cas podem trobar nombrosos topònims que en contenen.

Contraccions amb l'article salat

Tot i que algunes contraccions no apareguin en els noms de lloc de la costa pitiüsa, és fàcil trobar-les en el llenguatge parlat. Vet aquí algunes frases que en poden servir d'exemple:

• Anirem as Botafoc.
• Venim des Codolar.
• Hem pescat pes Bol des Seclet.
• Sa prohibició de pescar és per as Boldador.
• Mos quedarem a nedar as Arenals.
• Davall es pins des cingles d'Albarca hi ha llentillera borda.
• Hem anat a nedar pes Aranys.
• Estan preparant una jornada de neteja per as Calons.
• Hem passat pes camí de Cas Metge Pujolet.
• Sa feixa de Cas Negrets fa molts anys que està abandonada.

De la mateixa manera, les formes plenes de l'article salat, so i sos, no apareixen en la nostra relació toponímica, però és possible sentir-les en alguns contextos:

• Es Vedrà, amb so Vedranell, forma part d'un parc natural.
• Hi ha molt de cerver, en so torrent des Cerverar.
• Es cap de Rubió és molt penyalós, amb sos Tossals i sa Torrassa.
• Hi ha molts de corbs marins, en sos Trencs.

Cal dir, tanmateix, que les formes so i sos són més habituals darrere la preposició amb, i són més aviat rares darrere la preposició en. A més, cal assenyalar que l'ús d'aquestes formes plenes de l'article salat està en retrocés entre els parlants jóvens.

3. L'article personal

L'eivissenc, com els altres dialectes baleàrics, conserva les formes de l'article personal medieval (en, na, n') provinent de DOMINE, DOMINA, usat en el seu origen com a tractament de cortesia. L'ús d'aquest article manté tota la seua vitalitat davant noms de persona (noms de pila, llinatges, malnoms, motius familiars), i fins i tot s'aplica a animals i coses (cabres, gats, cans, estels, figueres, roques, esculls) (Veny 1999: 76). Al Principat, l'article personal ha anat reculant davant l'article estàndard, i així ja no s'hi usa el femení na, substituït per la, i el masculí en va perdent força davant el.

Aquesta reculada pot obeir també a qüestions de prestigi. Bofarull i Blanch (1867: 11-12) deien: «En el acusativo se añaden á la preposicion á las partículas ne en formando contraccion, tratándose de nombres ó apellidos de personas; v. g. Llévalo á Pedro, llévalo á Freixas; pórtaho á n’En Pere, pórtaho á n'En Freixas; mas esto suena solo en la pronunciacion vulgar, sin duda para evitar cacofonía y nó en todas las comarcas, pues desde el Panadés hácia el Ebro, se usa en su lugar el artículo, y asi se dice: pórtaho al Pere ó á n’el Pau». I el 1924, un curiós debat públic entre Ruyra i Rovira i Virgili posava sobre la taula el prestigi d'aquest article (Manent 1982: 1-5).

Vegem, només a tall d'exemple, alguns topònims que contenen l'article personal, en alguna de les seues formes:

• es salt d'en Jeroni (I)
• ses cases d'en Llorenç Castelló (I)
• can Joan de n'Andreu (I)
• sa feixa de n 'Hereu (II)
• es puig de na Fèlix (1)
• es molí de na Secorrada (1)
• es prat de n'Adela (1)
• sa partió de n'Angela i na Vicenta (XXIV)

3.1. Pluralitzacions

Tot i que l'article personal no té plural, quan els parlants se senten en la necessitat d'usar-ne un plural, fan servir l'article salat. Això és el que he volgut indicar amb l'asterisc de la taula de l'article personal. Vet aquí alguns exemples:

• sa feixa des Cotxos (I)
• es quiosco des Peps Tonis (II)
• sa feixa des Turs de Montis (II)
• sa punta des Andreus (IV)
• es torrent des Durbans (V)
• sa cova des Jordis (VI)
• cas Wallis (XIII)

Taula de l'article personal

Combinacions amb l'article personal

3.2. Combinacions amb l'article personal

A diferència dels articles estàndard i salat, l'article personal masculí només forma contracció amb la partícula ca, mentre que, després de la preposició de, fa que aquesta s'apostrofi. En registres col·loquials també es pot reduir la preposició per (per > [p]), tal com he reflectit en el quadre.

3.3. Personalitzacions

Com he indicat anteriorment, l'article personal pot usar-se, també, davant noms d'animals i coses. Pel que fa a la toponímia, se'ns presenta sovent davant noms d'esculls, roques, pesqueres o figueres. Vet ací, a continuació, una relació d'aquests topònims personalitzats:

• en Marcús (VI)
• en Moreneller (VI)
• en Caragoler (VI)
• na Carbonera (VI)
• na Freda (v)
• na Planes (VI)
• sa punta de na Xiscarra (VI)
• na Banc o na Bancs (VI)
• n'Argelest (VI)
• na Ponts (VI)
• en Bessó (VI)
• en Caragoler (VI)
• na Rierona (VI)
• n'Església (VI)

• n'Esglésies (VI)
• n'Alta (VI)
• es canal d'en Catius (VI)
• sa font d'en Covetes (VI)
• na Berenguera (IX)
• na Xapada (IX)
• na Plana des Calons (IX)
• na Berenguera (IX)
• na Plana (IX)
• n'Avellanes de Dins (IX)
• n'Avellanes de Fora (IX)
• na Carabassona (x)
• na Borda (x)
• na Plana (x)
• na Planets (x)
• na Bastó (x)
• na Negra (x)
• na Coloms (XI)
• en Badats des Murtar (XI)
• n'Espinosa (XI)
• na Racó de s'Ase (XI)
• en Punta Prima (XI)
• en Badats (XI)
• na Verda (XI)
• n'Eixancat des Cap (XI)
• na Bastó (XI)
• na Cimals (XI)
• na Negra (XI)
• na Blanca (XI)
• na Portalàs (XII)
• na Llarga de sa Cala d'en Sardina (XII)
• na Donzelles (XII)
• na Cocó (XII)
• na Plana de Dins (XII)
• na Girada (XII)
• na Cocó (XII)
• na Llavió (XII)
• na Plana de Fora (XII)
• na Bous (XII)
• ses puntes d'en Petroell (XII)
• na Passes de ses Balandres (XII)
• na Negra (XII)
• na Girada (XII)
• na Besora (XII)
• n'Escandella (XII)
• na Plana de s'Illot (XII)
• na Planes (XII)
• n Espinosa (XII)
• na Moscard (XII)
• na Plana (des Corrals) (XII)
• na Planes (XII)
• na Donzella o Donzelles (XII)
• na Sellada (XII)
• na Passa o Passes (XII)
• na Planes de sa Balena (XII)
• na Foradada (XII)
• na Plana o Planes (XII)
• na Cambrelina (XIII)
• na Plana (XIII)
• na Campana (XIII)
• na Salvadora (xv)
• na Collet (xV)
• sa cova de na Collet (xv)
• na Plana (xV)
• na Bosc (xv)
• na Canyet (XV)
• na Gorra (XV)
• na Roc (xv)
• na Bruta (xV)
• en Frare (XV)
• es pujol de na Brunisca (XVI)
• na Plana (XVII)
• n'Oriola (XVII)
• na Beltrana (XVII)
• na Plana des Porxos (XVIII)
• na Bassetes (XVIII)
• na Plana (XVIII)
• sa punta de na Bruta (XVIII)
• na Llisa (XVIII)
• en Morenellet o en Morenell (XIX)
• en Caragoler (XIX)
• sa tanqueta de na Martinenca (XXII)
• sa tanqueta de n'Oriola (XXII)
• es pla de na Blanca (XXII)
• es pujol de na Grec (XXIII)
• n'Adolf (XXIII)
• na Planes (XXIII)
• na Planes (XXIII)
• na Campanes (XXIII)
• na Cabeçudes (XXIII)
• es racó de na Busques (XXIII)
• n'Esquena d'Ase (XXIV)
• es forat de na Torís de na Capblanc (XXIV)
• na Ca (xxv)
• na Canet (xXV)
• na Ronc (XXV)
• n'Adolf (xxv)
• sa punta de na Llobarro (XXV)
• n'Escaleta (XXV)
• sa cova de na Molinets (XXV)
• na Pilanet (xxv)
• na Niga (XXV)

4. Conclusions

L'estudi de l'ús que fan dels topònims els parlants d'Eivissa i Formentera demostra que la llengua és un ésser viu i canviant, i, tot i que els noms de lloc tenen una forta tendència a la fossilització, els articles que els acompanyen són més adaptatius. Així, els articles que tradicionalment s'usaven en els topònims també presenten canvis evidents i mostren tendències a la simplificació. En el cas d'Eivissa i Formentera, l'economia del llenguatge condueix a simplificar els articles dels noms de lloc, factor que explica la progressiva substitució de l'article estàndard pel salat en molts de topònims pitiüsos.

5. Bibliografia

BOFARULL, A. DE D. A. BLANCH (1867). Gramática de la lengua catalana. Barcelona: Espasa Hermanos, Editores.

CLOTA GARCIA, D. – V. FERRER I MAYANS (2002). «Microtoponímia de la vénda de sa Talaiassa (Formentera)». Treball dirigit per Enric Ribes i Marí i dipositat al Consell Insular d'Eivissa.

COSTA, M. A. – C. TORRES (2001). «Microtoponímia de la costa del municipi de Sant Josep de sa Talaia». Treball dirigit per Marià Torres Torres i dipositat al Consell Insular d'Eivissa.

FERRER I MAYANS, V. – R. GUASCH I FERRER (2007). «Ecotoponímia de les véndes orientals de Formentera». Treball dirigit per Joan Ramon Torres i dipositat al Consell Insular d'Eivissa.

LÓPEZ, P. – E. RIBES – G. VALERO (1993). «Estudi toponímic general de l'illa de Formentera». Treball inèdit dirigit per Joan Miralles i Montserrat i dipositat a la Universitat de les Illes Balears (UIB).

MANENT, A. (1982). «L'ús literari dels articles onomàstics (una polèmica entre Antoni Rovira i Virgili i Joaquim Ruyra)». Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior [Barcelona], VIII, p. 1-5.

MARÍ [MARÍ], J. (1973). «L'article literari en la llengua de les Pitiüses». Eivissa [Eivissa], núm. 3, p. 38-41.

MARTÍ I CASTELL, J. (1990). Gramàtica històrica. Problemes i mètodes. València: Universitat de València.

MTB = INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (1992). Mapa Topogràfic Balear. Conselleria d'Obres Públiques i Ordenació del Territori del Govern Balear. Palma. Escala 1:5.000. Data de vol: octubre de 1988.

RIBES I MARÍ, E. (2009). «Toponímia i dialecte a Eivissa i Formentera. El paper dels topònims en la recerca dialectal: l'exemple de la costa pitiüsa». Tesi doctoral dirigida per Emili Casanova Herrero, dipositada a la Facultat de Filologia de la Universitat de València.

——— (2014). «La parla formenterera. Una caracterització a partir de la toponímia». Randa [Barcelona: Institut Menorquí d'Estudis: Publicacions de l'Abadia de Montserrat], núm. 72, p. 151-176.

VENY, J. (1999). Aproximació al dialecte eivissenc. Mallorca: Editorial Moll (Tomir; 40).

VILLANGÓMEZ LLOBET, M. (1972). Curs d'iniciació a la llengua. Normes gramaticals. Lectures eivissenques i formentereres. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

——— (1981). «Una característica de la parla eivissenca». Eivissa [Eivissa], núm. 12, p. 10.