Un reconeixement pendent

Enguany fa cinquanta anys que va morir —a Mèxic, on s'havia exiliat arran de la guerra civil— el músic mallorquí Baltasar Samper i Marquès (Palma, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1966). Amb motiu d'aquesta commemoració, hem sabut que el Consell de Mallorca pensa dedicar-li una exposició i un concert, i estaria bé que tinguessin projecció també a Eivissa, ja que Samper va tenir una relació especial amb les Pitiüses, com veurem tot seguit.

En bona mesura són vàlides actualment les paraules que va escriure Josep Massot i Muntaner fa uns vint-i-cinc anys:¹

<>.

El centenari del seu naixement, l'any 1988, va permetre que es comencés a recuperar la memòria d'aquest músic, rellevant per motius diversos, tant per les seues composicions i per les seues dots interpretatives com per les seues investigacions sobre la música i la cançó tradicional.² Confiem, per tant, que el cinquantenari de la seua mort faciliti el coneixement i el reconeixement que mereix la seua obra. Amb aquest article voldríem contribuir-hi, aportant algunes informacions sobre la vinculació que va tenir amb les nostres illes.

Samper s'havia educat en una família interessada per la música. Son pare era cantant d'òpera i un germà seu va arribar a ser l'organista de la Seu de Palma. Ell es va traslladar als 19 anys a Barcelona i allà va estudiar piano amb Enric Granados i harmonia i composició amb Felip Pedrell, dos músics destacats del moment. Com remarca Joan Company, Granados el va fer professor de la seua acadèmia i ajudant seu particular, i Pedrell el va orientar cap a l'estudi de la música tradicional. Per això, poc després que s'emprenguessin, als inicis dels anys vint, les recerques de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, Baltasar Samper va passar a ser-ne un dels investigadors més destacats (1924).

L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya era un projecte ambiciós patrocinat pel mecenes Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Ginebra, 1954), amb la col·laboració de l'Orfeó Català, que tenia l'objectiu de recollir les cançons tradicionals de totes les terres de llengua catalana. Parells d'investigadors visitaven les diferents localitats en les anomenades 'missions de recerca' i transcrivien les lletres i les músiques de les cançons que els proporcionaven els informadors locals. Fins i tot se'n van enregistrar cilindres fonogràfics, lamentablement perduts o deteriorats, i es va recollir una esplèndida col·lecció de fotografies dels cantadors, dels llocs visitats i de les cases de camp, amb la finalitat de contribuir a una recerca paral·lela, l'Estudi de la Masia Catalana.

Malauradament, els treballs de camp es van interrompre amb l'esclat de la guerra civil, quan només s'havien publicat tres volums de les Memòries de Recerca. Rafael Patxot també es va exiliar i fins a l'any 1991 no es van recuperar els materials inèdits, que ja es donaven per perduts i ara es troben dipositats a la Biblioteca de Montserrat. Josep Massot i Muntaner s'ha ocupat de catalogar tot aquest fons —que constitueix un autèntic tresor— i d'editar-ne successivament els Materials, en 20 volums.

L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya arriba a les nostres illes

La relació de Baltasar Samper amb Eivissa i Formentera —i amb Isidor Macabich– neix precisament de les recerques que va fer entre 1924 i 1932 sobre la cançó i la música tradicional de les Balears. El mateix Samper destaca a l'inici de la memòria de les recerques corresponents a l'estiu de 1928³ que «L'objectiu principal de la Missió d'enguany a les Illes Balears ha estat decidit que seria l'exploració d'Eivissa, que ens desvetlla una gran curiositat i un extraordinari interès, car, per més que tenim poques noves d'aquella illa, sabem que és un país molt amant de les seves tradicions i confiem que hem de trobar-hi bones cançons».

Quan Baltasar Samper arriba a Eivissa el 13 d'agost de 1928, amb el mestre Ramon Morey,⁴ company seu en la missió de recerca, diu que la primera persona que van a veure és «l'administrador de Correus, Sr. Fajarnés, al qual havíem estat recomanats». Val la pena recordar que la primera feina de Samper a Barcelona, abans de poder dedicar-se professionalment a la música, va ser precisament de funcionari de Correus. Potser per aquest camí va venir la relació amb Enric Fajarnés i Tur (1858-1934), metge i destacat estudiós eivissenc, que havia estat administrador de Correus, però aleshores ja s'havia jubilat.

L'endemà, Samper i Morey pugen al palau episcopal a veure «el nou bisbe d'Eivissa, Doctor Salvi Huix, i el canonge arxiver senyor Isidor Macabich, historiador, també, i folklorista intel·ligent». El motiu de la visita queda aclarit ben aviat: «Hem cregut que la seva principal ajuda podria consistir a recomanar-nos a tots els rectors de les parròquies de l'illa, puix que comptant a cada lloc dels que hem d'explorar amb una persona que conegui bé la contrada i pugui influir eficaçment sobre la gent que l'habita, tindríem ja mig camí fet. En aquesta terra, els rectors —els mossènyers, per usar la denominació que els és donada en el país— són molt respectats, i en el nostre cas, llur col·laboració seria insubstituïble».

L'extensa memòria de la missió de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya a Eivissa i Formentera és plena de comentaris interessants, que ara no podem recollir. Sí que val la pena, però, donar compte de l'arribada de Vicent Serra i Orvay al palau episcopal mentre tenia lloc l'entrevista amb el bisbe:

«En aquell moment ha arribat un sacerdot, al qual el senyor bisbe ens ha presentat tot seguit. Era el vicari general i rector del seminari, Rev. Vicenç Serra, que s'ha interessat molt per la tasca que, segons li hem explicat, anàvem a començar. Drets, tots quatre, a l'entrada del Palau, hem parlat encara llargament de les cançons anomenades aquí de tambor i ens ha fet fixar, sobretot, en el sorprenent ritornello que acompanya la tonada, anomenat redoble, i, finalment, per a il·lustrar amb eficàcia les seves descripcions, ens ha cantat aquesta estrofa d'una cançó molt coneguda a l'illa:

<<Si la mar es tornàs tinta
i el cel que de paper fos,
i tots es hòmens notaris
i de cada un n'hi hagués dos,
no bastarien a escriure,
ma vida, nostres amors>>.

Els papers de Macabich

A continuació, s'adrecen «a casa del canonge Rev. Isidor Macabich, que viu a un dels carrers més alts de la ciutat». Macabich els parla de les cançons que ha recollit i es compromet a facilitar que les puguin copiar. En la crònica del dia 18, quan ja han iniciat Samper i Morey les visites a diferents parròquies, expliquen que es disposen a explorar i transcriure els papers que guarda Macabich. La descripció és gràfica i coincideix amb el record que en tenim els que vam conèixer l'historiador eivissenc:

«El seu despatx és una mena de laboratori, assortit amb la més sorprenent fantasia. Hi ha dues taules rodones, plenes de papers i llibres. A la més gran, les piles de llibres assoleixen una altitud inversemblant i fan equilibris meravellosos. Hi ha, a més, dins la cambra, un sofà segle XVIII ple de revistes i periòdics; un altre sofà del mateix gust, envaït també pels papers. A un racó, una magnífica àmfora, pescada en aigües d'Eivissa. Una gran calaixera, plena d'objectes diversos (una Dolorosa de bona mida; belles porcellanes de Sèvres; ampolles de medicaments; flascons d'específics, buits i plens; vasos i tasses; llibretes; capses de llustre per a les sabates, etc.). Prop de la calaixera, un rellotge de caixa i, al costat del rellotge, una gran llança. Mossèn Macabich seu en una esplèndida cadira de braços, prop d'un armari, que obre sovint, per a treure'n piles de papers. Sospitem que de dins aquest armari sortiran les cançons. Hi estan barrejades amb els més variats objectes. Cada vegada que l'ha obert, hi descobrim coses noves. Magnífiques porcellanes, ampolles de xampany, un joc de copes de licor, una taronja, munts de papers i revistes, carpetes, i qui sap quantes coses més, car una de les portes resta tancada sempre i ens amaga la meitat de l'interior. A poc a poc, la pila de papers que Mn. Macabich tria ha crescut, i les cançons reunides són en gran nombre. Hi ha cançons de tambor, goigs i cançons religioses i moltes cançons romancesques».

Aquest dia inicien la còpia de les cançons, que hauran de completar en altres sessions i que s'han conservat en els arxius inèdits de l'Obra del Cançoner dipositats a la Biblioteca de Montserrat.⁵ Macabich no es va limitar a proporcionar-los accés a aquestes cançons, sinó que va voler donar una dimensió pública a la visita dels investigadors. Així, el Diario de Ibiza del dia 4 de setembre reproduïa tres pàgines de cançons populars eivissenques, amb una dedicatòria que deia:

«En públic testimoni d'admirativa adhesió a l'obra del Cançoner Popular de Catalunya, i de coral afecte a sos simpàtics missioners, avui per terres d'Eivissa, l'il·lustrat mestre don Ramon Morey Antich i el distingit musicòleg don Baltasar Samper.- I. М.».⁶

El dia 18 de setembre, abans de sortir d'Eivissa, Baltasar Samper diu, en la Memòria de la visita, que ha enviat una carta al diari, en la qual vol fer públic «l'agraïment dels missioners a totes les persones que ens han ajudat i, ensems, l'admiració que mereixen els bons documents que encara hem trobat ben conservats per la gent de l'illa».

La carta apareix, en efecte, a la primera pàgina del Diario de Ibiza del dia 21 de setembre, amb el títol Una carta interessantíssima. La seua extensió no ens permet reproduir-la íntegrament, però mostra una profunda satisfacció pel tracte rebut i per la importància dels materials aplegats. Així mateix, expressa la gratitud a Macabich per haver-los facilitat les cançons que tenia recollides. Més endavant, Macabich afegiria que va ser gràcies a aquesta visita que va tenir notícies de l'existència a les nostres illes d'un romanç sobre la jovenesa del Cid, En Rodriguet, que va aconseguir localitzar posteriorment.⁷

La relació epistolar posterior. L'himne del VII centenari de la conquista

Entre les cartes i documents conservats per Macabich hem pogut resseguir alguns moments posteriors de la relació entre ells. El 4 de novembre de 1928, Baltasar Samper escriu a Macabich i li diu que, en agraïment a la seua aportació, rebrà els primers volums de Memòries de l'Obra del Cançoner, els quals, en efecte figuraven a la biblioteca de Macabich. I afegeix: «Hi serà publicada, quan li arribi el torn, la crònica de la nostra excursió per aquesta bella terra, il·lustrada amb moltes de les fotografies que vaig fer». Ja hem dit que no va ser fins a l'any 2000 que aquella crònica pogué aparèixer, a causa del trasbals de la guerra civil.

És molt probable que també li hagués enviat Baltasar Samper a Macabich un prospecte que hem trobat entre els seus papers, sobre el Primer Festival de Música Mallorquina a l'històric Palau de l'Almudaina, que tingué lloc el 8 d'octubre de 1933. En aquest programa Baltasar Samper hi figura en lloc destacat, amb un resum biogràfic i una fotografia. No hi ha dubte que en aquell moment Samper era un músic molt valorat.

La segona carta de Samper que conservava Macabich era del 7 de juny de 1935, i es referia a l'encàrrec que Macabich li havia fet, de compondre la música de l'Himne del VII Centenari de la Conquista d'Eivissa, que s'havia de celebrar solemnement l'agost d'aquell any. Samper es mostra molt content de la proposta:

«Vaig rebre amb molta alegria les noves de vostè per conducte del nostre amic Ferrà, el qual també em féu a mans la lletra de l'Himne. No cal que li digui que m'ha fet veritable il·lusió que vostè hagi pensat en mi i que vaig rebre l'encàrrec amb molt goig i sentint-me'n ben honorat».

Qui era 'l'amic Ferrà' a qui al·ludeix Samper? Amb tota probabilitat es tracta de l'escriptor, crític i intel·lectual mallorquí Miquel Ferrà i Juan (Palma, 1885 – 1947), que va ser una figura clau en les relacions entre el Noucentisme i els escriptors illencs. Després de fer els estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, va ser bibliotecari de la Biblioteca Universitària de Barcelona (de 1913 a 1936). A Barcelona fundà la Residència d'Estudiants (1925) i la va dirigir fins al 1936. El 18 de juliol d'aquell any havia anat a Mallorca a veure sa mare, i ja s'hi va quedar fins a la mort.

Miquel Ferrà va ser un dels promotors més destacats de l'Almanac de les Lletres (1921-1936) i La Nostra Terra (1928–1936), les revistes culturals de referència a Mallorca, en les quals Macabich i Villangómez publicarien algun poema. Amb ell es va relacionar també Villangómez quan va començar a fer de mestre a Mallorca (1942).

Poc temps abans, precisament, Macabich havia rebut una carta de Miquel Ferrà, amb la capçalera de la Biblioteca Universitària de Barcelona, datada el 10 d'agost de 1934. Ferrà li agraïa que li hagués fet arribar les monografies Pityusas i Ebusus, i recordava el moment en què va fer coneixença amb Macabich:

«Esper tenir algun dia el plaer de saludar-lo novament en aquesta Ciutat on vaig fer als 15 anys la seva coneixença, acompanyat del meu bon pare, q. D. t., camí de València, en el meu primer viatge estudiantil».

Aquell primer contacte, per tant, degué tenir lloc cap a 1900. El pare de Miquel Ferrà era Bartomeu Ferrà i Perelló (Palma, 1843–1924), mestre d'obres, escriptor costumista i arqueòleg. Va ser un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana (1880). Per la data d'aquella visita i pels records que Miquel Ferrà envia al final de la seua carta a Manuel Sorà i Carles Roman, podem deduir que l'estada de Bartomeu Ferrà i el seu fill Miquel podria tenir relació amb la gestació de la Societat Arqueològica Ebusitana (1903).

Tornant a la carta de Samper a Macabich sobre l'himne del centenari, la relació amb Miquel Ferrà queda confirmada pel fet que Samper també agraeix que l'historiador eivissenc li hagi fet arribar per mitjà de Ferrà una de les seues monografies.

En aquesta carta del 7 de juny, Samper s'excusa de no haver enllestit encara l'encàrrec, però assegura que ho farà aviat, donada la imminència de la celebració. I així va ser: el dia 13 de juny, una nova carta de Samper a Macabich adjuntava la música de l'himne, amb una sèrie d'observacions formals ben interessants:

«D'una banda, la forma de les estrofes, amb tornada a cadascuna, i d'altra banda la seva indicació respecte al propòsit de fer cantar al poble aquest Himne, em feren creure que la melodia havia d'ésser per a una sola estrofa i repetida en totes les altres, com en les cançons populars. També pels mateixos motius ho he fet a l'uníson, ja que a veus seria impossible ensenyar-ho al poble. Si no fos això el que vostè desitja, tingui la bondat de dir-m'ho i ho tornaré fer en la forma que vulgui».

A continuació, encara hi afegeix uns comentaris sobre l'accentuació dels versos que li havia enviat Macabich:

«Permeti'm ara una indicació respecte [a] la lletra. És indispensable, per cantar, que tots el versos vagin accentuats com els de la primera estrofa, que m'ha servit de model per a la melodia. N'hi ha alguns que encara que no s'adapten rigorosament a aquesta condició poden passar, quant als accents, però en altres versos caldria fer modificacions per evitar el mal efecte que causaria cantar-los mal accentuats. Per tal de donar-li millor la norma de com vénen els accents musicals, li envio nota dels versos que seria convenient modificar, i a sota de cadascun li poso el patró d'accentuació. No és que em permeti fer-li jo cap correcció —entengui-ho bé—, sinó que li proposo que vostè les faci segons els models anotats».

Lamentam no haver pogut comprovar amb detall quines eren les observacions de Samper, perquè els adjunts a aquesta carta no els havia conservat Macabich. Revisant la lletra de l'himne hi hem apreciat algunes distorsions d'accentuació,⁸ de manera que no sabem si Macabich va seguir els consells del compositor. Aquest, al final de la seua carta, insisteix a oferir-se per readaptar la música si Macabich ho vol:

«Espero que em digui amb tota franquesa el que pensi de l'Himne. Si no és com vostè tenia pensat, estic a les seves ordres per refer-ho, i, sense que sigui un compliment, li dic que el servir-lo serà sempre per a mi un gran goig».

En el paràgraf anterior, Samper encara recordava amb enyorança la seua estada a Eivissa i expressava el desig de continuar la recerca que hi havia iniciat:

«No cal dir com m'agradaria assistir a aquestes festes i tornar a abraçar els bons amics que vaig deixar a Eivissa, entre els quals vostè és el primer i el que amb més afecte i agraïment he hagut de recordar sempre. M'és tan difícil, però, deixar la meva feina i permetre'm extraordinaris! De totes maneres, un dia o altre hauré de venir, ja que tinc molt d'interès a tornar impressionar cilindres fonogràfics de les danses i de l'estil eivissenc de cantar. Si pogués arreglar-ho per aquest estiu, quina alegria!»

Avui sabem que no va ser així, ni aquell estiu ni encara menys el següent, que va ser quan el general Franco es va aixecar en armes contra la República. Aquesta és una de les moltes iniciatives que la guerra va avortar. Recordem, però, amb el nostre reconeixement aquest músic mallorquí, gràcies al qual conservem moltes músiques, cançons i fotografies d'Eivissa i Formentera l'any 1928, amb una crònica de la visita de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya que també és per ella mateixa un document interessantíssim i molt ben redactat: Samper no era tan sols un gran músic, sinó també un bon escriptor, amb un admirable domini formal de la llengua, patent en tots els seus escrits.

A NOSTRA DONA SANTA MARIA D'EIVISSA*

Himne del Centenari (Dialectal)

Set segles fa que sou patrona
[nostra,
reina del cel i d'aquest món encís.
Set segles fa que vostro cor mos
[mostra
que sou llum i gombol des vostros
[fiis.
No passi nit ni dia
sense fer-vos pregàries i llaor.
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

Set segles fa que el gladi del
[profeta
segà de solc aquesta cristiandat;
set segles fa que dalt la host
[desfeta
reflorien fe, llengua i llibertat.
Clamant 'Santa Maria!'
s'alçà es penó barrat de sang i d'or.
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

La fe de Crist, llegat des nostros
[pares,
raça d'herois i màrtirs mai
[vençuts,
sa llengua que rimaven nostres
[mares,
dolçament cantussant-mos de
[menuts.
Que sempre, Verge pia,
guard nostra terra tan preuat
[tresor.
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

I mai mos falti llibertat, Senyora
-que sa sang de set segles no té
[preu-,
per ser i mostrar-mos sempre, dins
[i fora,
fiis d'Eivissa, d'Espanya i de la creu.
Avui i sempre sia
veu de sa nostra terra aquest
[clamor:
Mare del bon amor, Verge
[Maria,
regnau en nostro cor.

Dalt aquest puig, altar de
[tantes races,
alçàreu fa set segles vostro
[altar:
la terra jurà aquí ses seues
[traces,
tots es pobles aquí tenen sa
[llar.
Que tots hi prenguen
[guia,
que cercar no podran un far
[millor.
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

Eternament Eivissa i
[Formentera
siguen vostres del tot.
[Eternament.
Mentres la mar floreixca
[d'escumera
i passi dalt es cims s'ala des vent.

Bé canti s'alegria
o salmetgin ses hores de tristor.
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

Regnau! Regnau! I fels a vostra
[Altesa
-si febles i contrits, mai renegats-,
puguem servir demà tanta
[grandesa,
de pau i de victòria coronats.
Oh dolça llunyania!
Oh Pàtria, tota llum i tota amor!
Mare del bon amor, Verge Maria,
regnau en nostro cor.

[*] La versió que aquí transcrivim correspon al text publicat a l'Obra literària d'Isidor Macabich (Palma: Daedalus, 1970). Tan sols hi hem regularitzat l'ús d'algun apòstrof. La versió publicada el 1935, en el fascicle del VII Centenari presentava algunes diferències que no afectaven l'accentuació dels versos. Podem observar que en la versió de 1970 hi ha encara una certa fluctuació entre les característiques dialectals i les més pròpies de la llengua culta.