Com cada matí, a l'alba, Esteve Roig es va quedar contemplant el vast buit del penya-segat del cap des Rubió. Tranquil i serè, va inclinar el cap amb absoluta parsimònia, amb les mans a l'esquena i el rostre d'una persona gran que mira un desperfecte al carrer on viu. Va mirar amb detall el tall del penya-segat sense cap temor, clavant la vista en aquelles roques punxegudes que espurnejaven amb el primer badall de l'alba, com també en les escasses i febles ones que xocaven i morien als seus peus, més per pura inèrcia que per pròpia convicció.

Va decidir, llavors, que aquell tampoc no era el dia.

Va donar mitja volta i va arrossegar els peus cap a la cabanya que ell mateix havia construït anys enrere. Abans que prengués per costum abocar-se al penya-segat.

Va entrar i, com era habitual en ell, es va dirigir a la nevera per extreure un tros de formatge i de pa que encara guardava. Es va asseure a la cadira, va treure la navalla que sempre portava dins la butxaca i va començar a tallar el formatge en petites porcions, que després es va ficar a la boca amb un bocí de pa.

En acabar d'esmorzar, va guardar els trossos restants de nou en el mateix lloc. Després, es va acomodar en un balancí i va obrir un llibre per on anava, per la meitat.

L'home de blau va aparèixer a la cabanya i va observar Esteve com passava les pàgines amb summa delicadesa. Es va detenir darrere d'ell, mentre escoltava el cruixit que emanava de la cadira i que provocava el seu peu dret en balancejar-la.

-Esteve -va dir l'home en veu baixa-. Venia a recordar-te que, quan ho hagis decidit, només has d'avisar-me, i vindré per ajudar-te en el teu últim desig.

Esteve va alçar lleugerament el cap i la seua mirada es va quedar atrapada en la bruta finestra, davant seu. Uns llargs rajos de sol resplendien en la seua cara descurada i mal conservada. La seua prominent barba albina ocultava part de les impureses i dels defectes de la pell. Els ulls amb prou feines li brillaven.

No va dir res. Va abaixar el cap i va continuar llegint.

A l'hora de menjar, es va introduir pels boscos propers a la cabanya. No va caminar molt lluny, que de seguida va descobrir diversos cossos de cabres i un grapat de conills estesos sobre l'herba, tots morts des de feia alguns dies.

Esteve es va apropar al primer conill que va trobar i aviat va saber que havia mort de pesta. Va agafar les potes de l'animal i va tornar a la cabanya. Una vegada dins, i amb l'ajuda de la seua inseparable navalla, va treure els negres bulbs que es trobaven aferrats a les aixelles de l'animal. Més tard va pelar un all i, amb les restes del conill, ho va cuinar tot en una paella.

Va descansar un parell d'hores en el seu jaç de palla. Quan es va despertar, el sol iniciava pausadament el seu viatge cap a l'oest, acomiadant-se pel penya-segat. Va comprovar que el seu company no havia sortit de la seva alcova i que es trobava sol. Llavors, va encendre la seua antiga ràdio i va afinar la freqüència, ja que, per alguna raó, s'havia desplaçat d'emissora. Als pocs segons, la veu metal·litzada es va anant humanitzant a cada gir de roda.

«L'exèrcit nord-americà acaba d'arribar a les costes de Finlàndia, després que la setmana passada hagués assolit el total domini de l'Àfrica del Nord, des del Marroc fins a la península del Sinaí. Segons els nostres experts, aquí presents, els russos estan obligats a replegar-se i abandonar els territoris del Con Sud, i part nord d'Austràlia, si volen fer front a l'invasor. Europa celebra aquesta nova ofensiva i des de Madrid afirmen que estam endinsant-nos en una altra fase de la ja batejada com 'Guerra de l'Or Negre', després de tres anys de continu avanç rus. Repeteixo. L'exèrcit nord-americà acaba d'arribar a [...]».

Esteve va apagar la ràdio i es va quedar pensatiu, assegut a la vora del llit. Quan va tornar en si, tot era foscor al seu voltant. Va agafar una caixa de llumins i va fregar el fosfor fins que va desprendre la flama. La va apropar a un antic canelobre i el va col·locar al centre de la taula.

Del frigorífic va treure aquell tros de formatge i pa, ara amb la mateixa forma i aspecte, tal com l'havia extret aquest mateix matí. Va sopar poc i en silenci.

En tornar al llit, va tirar sense voler la llàntia que reposava damunt d'una vella còmoda. Cansat, la va deixar estesa sobre el sòl.

-I bé, Esteve? –va dir, reapareixent de nou, aquell home de blau.

Esteve es va estirar de cap per amunt. Observava, orgullós, les fustes ben interposades, encara que estiguessin estellades i desgastades pel sol i les pluges. En un besllum d'humanitat va recordar fragments de la seua construcció. Va romandre una bona estona embastant aquells pensaments, juntament amb uns altres de més antics que aquest.

-Pots acabar amb tot això -va afegir l'home, retornant-lo al present-. És tan fàcil com anul·lar els altres dos.

Esteve es va reincorporar lentament, i la llum de la nova albada li acariciava aquelles pupil·les desproveïdes de vida, que ni tan sols podien reflectir la seua llum. Va passar de llarg de les restes del canelobre i va deixar enrere el seu company de tants anys.

Es va dirigir cap als límits del penya-segat, com en cada nova albor. Els elements de la naturalesa anaren adquirint el seu color habitual. El verd als arbres, el blau al cel... Sota ell, el mar es tornava encabritat i s'estavellava contra les escarpades i afilades roques, escampant-se en totes les direccions. L'aire xiulava al seu voltant, temperat, i semblava que l'empenyia per darrere.

-No ho facis! -va cridar l'home blau des de la porta d'entrada-. Em tens a mi. Encara ho pots arreglar.

En un instant, tan fugaç i insignificant com els estels travessant el fosc firmament, va recordar aquella vegada en què veritablement va pensar a arreglar les coses. Inclosa aquella descurada i somorta cabanya.

I ràpidament, les roques del penya-segat es van fer més i cada vegada més grans en les pupil·les d'Esteve Roig.