De l'obrador a l'aparador

1. El naixement de l'obrador artístic de la Mediterrània

per Andreu Carles López Seguí

Aquestes notes que avui publi-cam pretenen ser una mena de plantilla per a començar a situar noms i esdeveniments, per a un futur estudi de la pintura a Eivissa del segle XX. Si més no, pretenc aportar dades útils als estudiosos, o als simplement encuriosits per la pintura. Les dades, la informació, tenen de bo que sempre són útils, fins i tot per als que no tenen per què compartir les meves opinions, conclusions o punts de vista. De fet, el meu treball parteix de la lectura de molts articles, treballs, monogra-fies i catàlegs que, en moltes oca-sions, arriben a conclusions que, a parer meu, poden ser equivocades o parcials.

Si hi ha un fenomen cultural que pugui diferenciar el segle XX a Ei-vissa i Formentera, aquest ha estat els inicis de la pintura a les nostres illes. Si bé Eivissa ha conegut les manifestacions pictòriques des de sempre, no és sinó des de principi del segle XX que l'illa disposa dels seus primers pintors autòctons.

Quan vaig començar a escriure aquest article volia fer un resum dels artistes del segle XX a Eivissa; una petita presentació que servís per a tenir un text senzill i curt que permetés, d'una ullada, assolir una visió de conjunt de la pintura a l'Ei-vissa del segle XX, i de les seves re-percussions socials i culturals.

Pareixia fàcil donar quatre pin-zellades parlant dels pintors més importants, però a mesura que anava escrivint em vaig adonar tot d'una de la meva gosadia. Per sort la història de l'art, o de l'art i dels artistes, a l'illa, és tan densa i rica que aquest objectiu es va mostrar inassolible sense caure en mancan-ces i oblits imperdonables.

Els darrers anys, Felip Cirer, Vi-cent Valero, Maria Lena Mateu i molts d'altres han anat publicant magnífics articles monogràfics. La meva intenció era fer una mica un resum de l'estat de la qüestió, i de pas reivindicar figures concretes com Ferrer Guasch, Portmany, Carloandrés, Antoni Pomar, Adrián Rosa i Vicent Calbet -per dir alguns dels pintors que subjec-tivament més m'han interessat-, i que crec que mereixen major reco-neixement i presència social. Tris-tament la manca de reconeixement és bastant comuna en tots els altres pintors que també aniré anome-nant.

Catàlegs d'exposicions diverses, del segle xx.

Ara com ara, les col·leccions pú-bliques on es puguin admirar les obres del conjunt dels pintors que han pintat a Eivissa, són o inexis-tents o molt parcials. Per veure la seva obra hem d'acudir majoritària-ment a col·leccions privades. Tam-poc existeix un treball d'estudi global, ni una catalogació seriosa de les seves obres. Només el MACE i el Museu Puget desenvolupen una tasca seriosa d'estudi i catalogació, on les mancances són evidents. Qualsevol poble modern que aspiri a una certa rellevància cultural ha de gaudir de bones col·leccions ar-tístiques que recullin totes les ten-dències. Passejar per les sales de la Tate Britain -per donar un exem-ple de prestigi- o per les del Museu de Bellas Artes de Bilbao -per

(293) 29

Prólogo al 1 Gran Premio de Arte

"ISLA DE IBIZA"

En la primera, en la segunda décadas de este siglo ya pintaba el ibicenco Narciso Puget. No era un autodidacta: había aprendido en las escuelas, en los museos de Barcelona y Madrid Su pintura fue evolucionando hacia un impresionismo muy suyo Se le ofrecía un tema entonces casi virgen: los cam> pos, las casas, las gentes las costumbres de la isla Con alegría y saber, los pintó envueltos en su luz, los hombres en el dinamismo de sus trabajos, sus esparcimientos, sus devociones.

Por aquellos años vinieron a Ibiza el matizado Rusiñol, el modernista y el poderoso Sorolla, el im> presionista. No pintaron mucho. El primero nos describió la isla más con la pluma que con el pincel. El segundo realizó su mejor obra ibicenca a través, sobre todo, del influjo-más moral que de estilo> en nuestro excelente Puget.

Este, como artista ibicenco, origen de una escuela, y el valenciano y el catalán como ejemplo para los de fuera de la isla, fueron los iniciadores. Los pintores y dibujantes isleños, desde entonces, han sido muchos, y en la obra de algunos hay la precisión difícil, la mágica vibración del arte. Y han venido a la isla, en número cada día mayor, para temporadas a veces muy largas, incluso para establecerse aqui, artistas no ya de las costas vecinas sino de los más remotos paises.

Varias generaciones de artistas ibicencos han manifestado, desde el maestro Puget, sus sucesivas preocupaciones. Hasta llegar a la de estos jóvenes, auténticas promesas, que pueden exponer en la paralela I Bienal del SEU, por razón de sus actuales estudios en las escuelas españoles.

De la misma manera, al modernismo o al impresionismo han sucedido, entre los pintores que han venido a vivir y a trabajar en Ibiza, otras tendencias Muchas veces, puede no ser el tema ibicenco lo que se busque para la obra; pero si se habrá incorporado a ella, en cierto modo, algo no muy definido, el ambiente, el clima, el espíritu de la isla, en medio de la cual se ha producido.

Creo poder ser el intérprete, aquí, del interés y afecto de la ciudad por sus propios pintores. Como asimismo expresar, la solidaridad, la comprensión y el reconocimiento de los ibicencos hacia todos esos compatriotas y extranjeros que han hecho de Ibiza un fecundo taller de arte. Algo nos deben, mucho les debemos. Han llevado lejos el nombre de la isla, han expuesto en gran número y repetidamente en nuestras galerías, y ahora acuden, en generosa hermandad, a una exposición de la pintura ibicenca, este I Gran Premio Isla de Ibiza, que se ha organizado pensando tanto en ellos como en nosotros.

La densidad e importancia del quehacer artístico de la isla han motivado que el SEU se fijase en Ibiza para escogerla como sede de su Bienal Internacional de Arte Universitario, distinción que nos honra y que agradecemos. Y acompañamos complacidos su primer certamen con esta muestra de la producción artística, actual y viva, en nuestra pequeña y antigua tierra mediterránea.

MARIANO VILLANGOMEZ

A dalt, pròleg de Marià Villangómez per al । Gran Premi d'Art «Illa d'Eivissa».

donar un altre exemple- dona una idea de com els pobles cultes reuneixen la globalitat del seu llegat artístic, sense que això sigui obstacle ni un -ans al contrari- per a desenvolupar les més punteres col·leccions d'Art Contemporani. Un altre exemple pot ser el MAMBO Museu d'Art Contemporani de Bolonya -que construeix el seu relat des de Morandi, el geni bolonyès de les natures mortes- passant per realisme social italià, el realisme socialista i arribant a les noves tendències artístiques. La ciutat partisana té un reflex al seu museu, potser la conservadora societat eivissenca del segle xx també l'hauria de tenir al seu. Deia Karl Marx que no es podia construir el socialisme partint de societats endarrerides i preindustrials. Igualment, no es pot construir una història de l'Art eivissenc ignorant els trams intermedis, entre l'avantguarda del segle XXI i el paisatgisme o la nova figuració. La pintura au plain air dels nostres paisatgistes ha estat tan important per a la construcció de l'Eivissa que ara coneixem, com l'abstracció més avantguardista, l'informalisme o qualsevol altre «isme». El mateix esperit de l'Eivissa del segle XX sempre fou el contrast. L'oposició entre tradició i modernitat. És aquesta barreja la que fa del segle XX eivissenc una experiència inimitable. Marià Villangómez, en un text no gaire conegut, publicat amb motiu de la presentació del primer (i darrer) Gran Premi d'Art «Illa d'Eivissa», deia sobre Eivissa i els seus pintors: «A la primera, a la segona dècades d'aquest segle ja pintava l'eivissenc Narcís Puget. No era un autodidacte: havia après a les escoles, als museus de Barcelona i Madrid. La seva pintura fou evolucionant cap a un impressionisme molt seu. Se li oferia llavors un tema quasi verge: els camps, les cases, les gents, els costums de l'illa. Amb alegria i saber, els pintà envoltats en la seva llum, els hòmens en el dinamisme del seu treball, l'esbarjo, les seves devocions.

»Per aquells anys vengueren a Eivissa el matisat Rossinyol, el modernista i el poderós Sorolla, l'impressionista. No pintaren molt. El primer ens va descriure més l'illa amb la ploma que amb el pinzell. El segon realitzà la seva millor obra eivissenca mitjançant, per damunt de tot, l'influx -més moral que d'estilal nostre excel·lent Puget. [...] Han estat molts, i en l'obra d'alguns hi ha la precisió difícil, la màgica vibració de l'art. I han vingut a l'illa, en nombre cada dia major, per temporades molt llargues, fins i tot per a establir-s'hi, artistes no ja de les costes vesines sinó dels més remots països. Diverses generacions d'artis30 (294)

tes eivissencs han manifestat, des del mestre Puget, les seves successives preocupacions. Fins arribar a la d'aquests jóvens, autèntiques promeses, que poden exposar a la paral·lela I Biennal del SEU, per raó dels seus actuals estudis a les escoles espanyoles.

»De la mateixa manera, al modernisme o a l'impressionisme han succeït, entre els pintors que han vingut a viure i a treballar a Eivissa, altres tendències. Moltes vegades, pot no ser el tema eivissenc el que es busqui per a l'obra; però sí s'hi haurà incorporat, en certa manera, alguna cosa de no molt definida, l'ambient, el clima, l'esperit de l'illa, enmig de la qual s'ha produït.

»Crec poder ser l'intèrpret, aquí, de l'interès i afecte de la Ciutat pels seus propis pintors. Com així mateix expressar, la solidaritat, la comprensió i el reconeixement dels eivissencs cap a tots aquests compatriotes i estrangers que han fet d'Eivissa un fecund obrador d'art. Alguna cosa ens deuen, molt els devem. Han dut lluny el nom de l'illa, han exposat en gran nombre i repetidamente a les nostres galeries, i ara acudeixen, en generosa germanor, a una exposició de la pintura eivissenca, aquest Gran Premi Illa d'Eivissa, que s'ha organitzat pensant tant en ells com en nosaltres.

»La densitat i importància del quefer artístic de l'illa han motivat que el SEU és fixàs en Eivissa per a escollir-a com seu de la seva Biennal Internacional d'Art Universitari, distinció que ens honora i que agraïm. I acompanyam complaguts el seu primer certamen amb aquesta mostra de la producció artística, actual i viva, a la nostra petita i antiga terra mediterrània». Corria l'any 1964 i el moviment artístic a Eivissa estava en boca de tots, dins i fora de l'illa. Aquells pocs precursors s'havien convertit en una plèiade de pintors de tots els orígens i nacionalitats imaginables. Així, als salons anuals d'Ebusus havien esdevingut internacionals, s'havien hagut de prendre mesures per a limitar el nombre de participants. Tants eren els pintors que vivien a l'illa.

Fulletó de l'exposició, a Ebusus, de pintors eivissencs, celebrada en el marc de les festes de la Terra de 1963.

Narcís Puget Viñas (Eivissa 1874 - Santa Eulària 1960) morí just al començament d'aquesta eclosió pictòrica, però al solitari representant inicial de les nostres belles arts, s'havien afegit amb els pas dels anys una cohort d'artistes. No arribà Puget a crear escola -malgrat el que s'hagi pogut dir i escriure- com tampoc la crearen els pintors que el varen seguir, però sí que va aconseguir al llarg de la seva vida, i després, moltes vocacions a través de les seves ensenyances i la seva obra.

Si donam per vàlida la data de 1919, com l'any en què Sorolla visità l'illa i animà amb la seva presència i els seus consells a Puget a reprendre la carrera pictòrica abandonada, podríem dir que aquest any hauria de ser considerat la data iniciàtica de l'art a Eivissa. Dic si la prenem per bona, a causa que a

<<