Una mirada crítica a la cultura globalitzada

En la primera edició del seu llibre Globalització, l'any 2001, Wayne Ellwood va definir aquest fenomen com «el concepte del que més s'ha parlat i que menys s'ha entès en el nou mil·lenni» (Ellwood 2007: 11). No es tracta, doncs, d'un fet fàcil d'encabir en uns determinats límits epistemològics. Però, tot i reconeixent això, d'una manera un tant simplificada gosaríem definir la globalització com una manifestació recent,¹ basada en primer lloc en una estratègia per tal d'organitzar el mercat a nivell mundial, a partir de la integració funcional d'activitats econòmiques repartides arreu i del desenvolupament expansiu de tecnologies digitals de la informació. S'ha creat, d'aquesta manera, un mercat mundial que va molt més enllà de les fronteres nacionals de cadascun dels països, i que ha tingut conseqüències que també van molt més enllà de les purament econòmiques.

Aleshores, la primera reflexió que crec que cal fer sobre l'origen de la globalització, és que aquesta no hagués estat possible mentre el món estava dividit en dos blocs com a resultat de la Guerra Freda. Si aquesta s'hagués mantingut, el procés d'internacionalització, impulsat sobretot pels Estats Units (i en menor mesura per altres països com el Japó), s'hagués maximitzat amb les noves tecnologies a tot el món occidental. Probablement, al bloc de

Con el desarrollo intensivo y extensivo del capitalismo surge una configuración geohistórica dotada de peculiaridades específicas y de movimientos propios, que puede denominarse globalismo. Se trata de una realidad múltiple presente en el ámbito trasnacional (O. Ianni, 1999: 92).

l'Est la Unió Soviètica n'hagués creat un altre que abastés els països dins la seva àrea d'influència. Però mai s'hagués desenvolupat un fenomen a escala planetària com el que ara coneixem.

Per tant, la globalització que tenim avui és producte tant del progrés de les noves tecnologies, com també, i en darrera instància, dels esdeveniments desencadenats a partir de la política reformista del president Gorbatxov entre els anys 1985-1991;² de la caiguda del mur de Berlín el 8 de novembre 1989; així com de la subsegüent descomposició del bloc de països de l'Est i de la pròpia Unió Soviètica. En definitiva, de tot allò que va fer possible el final de la Guerra Freda (Ianni 1999: 93); i això, sense oblidar-nos de les conseqüències a la Xina de la mort de Mao i la subsegüent evolució del règim comunista xinès.³

És així com, a partir de 1989, el capitalisme neoliberal més radical va assolir que havia guanyat definitivament la batalla al comunisme. El símbol d'això va ser la sentència de Francis Fukuyama,⁴ decretant, pretenciosament i tendenciosa, la fi de la història. Després de l'esfondrament del mur de Berlín, Fukuyama augurava la consagració a escala mundial d'un sistema impossible de millorar, fonamentat en la democràcia liberal en el terreny polític, i en el capitalisme i el lliure mercat en l'econòmic (Fukuyama 1992).⁵ Certament, si no fos pel seu títol rimbombant, per anar amb el vent a favor de l'enrenou de l'aleshores recent caigut mur de Berlin, així com per una eficaç campanya publicitària orquestrada per la conservadora John M. Olin Foundation,⁶ aquest

llibre mai no hauria tingut el ressò que va obtenir a principis de la dècada dels noranta del segle xx. El seu major èxit va estar, possiblement, en provocar un allau de treballs qüestionant-se si, d'una manera o altra, s'havia arribat o s'estava arribant a la fi de la història (Fontana 1992: 7).⁷

A Europa, però, aquests plantejaments ni eren nous, ni responien al profund conservadorisme nord-americà -del qual n'és producte Fukuyama-; ja que, sobretot a Alemanya, tenien les seves arrels en plantejaments filosòfics que es remuntaven a Nietzsche i Heidegger.⁸ Parlant sempre en termes generals, les respostes europees es diluïen en allò que a partir del filòsof francès postestructuralista Jean-François Lyotard (1924-1998) va venir a anomenar-se «postmodernisme». Però les conclusions d'aquests pensadors europeus arribaren a ser oposades unes a les altres. Perquè si per a Lyotard la postmodernitat era «la fi de la història», en tant que res no pot esperar-se de la raó que no ens hagi estat ja transmès, per al professor alemany Jürgen Habermas, contràriament, la postmodernitat és l'inici d'una raó que recupera el millor de la «modernitat» evitant-ne les seves corrupcions (Sádaba 1993: 203).

Les esquerres responien a les autocomplaents proclames neoliberals que, mentre subsistissin les desigualtats entre els països desenvolupats i els que encara eren en vies de desenvolupament, i mentre encara existissin dictadures i injustícies socials, estaríem molt lluny de poder dir que s'havia acabat la història.⁹ Però, en qualsevol cas, les perspectives neguitoses que les esquerres feien de la trajectòria mundial a principis dels anys vuitanta,¹⁰ al final de la dècada, foren substituïdes per previsions molt més optimistes per al nou segle XXI, compartides fins i tot per alguns historiadors que venien del marxisme.¹¹

D'aquesta manera, en el nou escenari la confusió era palesa, malgrat que a Europa la situació es veia de manera molt més mesurada que als Estats Units. Així ho mostra, per exemple, la reflexió del professor Michael Stürmer, el qual, malgrat ser ideològicament de dretes, en el discurs pronunciat l'any 1993 al castell de Bellevue a Berlín, reconeixia que: «Estem al principi d'una nova era, que es caracteritza per una inseguretat, per una crisi permanent i per l'absència de qualsevol statu quo [...]. Ens cal ser conscients que ens trobem en una d'aquelles crisis de la història mundial que [...] no és menys important que la que es produí després de 1945, encara que les condicions per remuntar-la semblen millors, perquè no hi ha potències guanyadores ni vençudes, ni menys a l'Europa oriental» (Stürmer 1993: 59).

Però amb l'esfondrament de la URSS i del bloc oriental, les esquerres, sobretot a Llatinoamèrica, s'havien quedat orfes de referents. Així, alguns recordaven les paraules del sociòleg nord-americà Charles Wright Mills (1916-1962) quan, en la seva crítica del positivisme, afirmava que negar la causalitat i suprimir les contradiccions era negar la història, «perquè sense contradiccions no hi ha conflicte, sense conflicte no hi ha canvi social, i sense canvi social no hi ha història» (Mills 1968).¹² Alhora, però, s'aixecaven veus des de diferents espais acadèmics per assenyalar que les modernes teories del canvi social eren antiquades i irrecuperables (Torres Castaños 2010: 48). I crec que és en aquest context de ràpides transformacions i certa desorientació,¹³ on cal situar l'afirmació d'Octavio Ianni en el sentit que «El mundo se ha mundializado, de tal manera que el globo ha dejado de ser una figura astronómica para adquirir plenamente significación histórica» (1996: 171), la qual, des que va aparèixer publicada el 1992,¹⁴ ha estat tan reproduïda en multitud d'articles i assaigs, que ha esdevengut un veritable tòpic que sembla ineludible reiterar en qualsevol publicació sobre el fenomen de la globalització.

Ianni (Sao Paulo, 1926-2004), sociòleg brasiler de gran prestigi, fou una de les ments més lúcides de l'esquerra sud-americana de la segona meitat del segle xx. Va contribuir a donar una nova orientació a la investigació sociològica brasilera als anys cinquanta, centrant les seves investigacions en les relacions interracials, en particular entre negres i blancs, així com entre l'individu i la societat al Brasil contemporani. Víctima del govern dictatorial brasiler que va assolir el poder mitjançant el cop d'estat de 1964, fou expulsat de la Universitat de Sao Paulo, on exercia el seu magisteri. Recuperada la democràcia, Ianni va tornar a exercir a la Universitat Catòlica de Sao Paulo i, després, a la Universitat de Campinas. Però va continuar sent una veu crítica i molt incòmoda per als nous governs sorgits de les urnes, i no s'estalvià cap crítica als presidents Henrique Cardoso¹⁵ i Ignazio «Lula»

da Silva. A ambdós acusava, precisament, de seguir les directrius neoliberals imposades des de Washington (Gudynas, 2004).

Aleshores, què vol dir Ianni equiparant mundialització amb l'adquisició de la plena significació històrica? En primer lloc, penso que la seva afirmació és una resposta a la predicció Fukuyama sobre la fi de la història. El que Ianni voldria dir, en la meva opinió, era que la història no només no s'hauria acabat, sinó que ara abastaria la seva plenitud en assolir una dimensió planetària. Ideològicament, Ianni s'alineava amb els qui consideren la globalització com una realitat múltiple, conseqüència de l'expansió del capitalisme a l'àmbit transnacional, que no sempre anul·la allò preexistent, però altera el seu lloc i el seu significat (Ianni 1999: 92). Aquesta expansió en els inicis dels anys noranta ja havia assolit una escala global, introduint un nou actor en els circuïts econòmics, com són les corporacions transnacionals. Aquestes corporacions, actuant bé com actors visibles o invisibles, creen noves relacions de poder, en assolir capacitat suficient per a pressionar els governs nacionals, incloent el propi govern nord-americà. Poden, fins i tot, determinar les actuacions del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional o de l'Organització Mundial del Comerç (Ianni 1996: passim). El que Ianni estava reconeixent, o com a mínim preveient, era, doncs, l'implícit triomf del capitalisme a escala mundial.¹⁶ El seu

principal mèrit va ser, en la meva opinió, haver-se adonat abans que molts altres analistes que l'actor principal dels problemes esdevinguts amb l'aleshores incipient globalització ja no era l'estat nació, ja que la seva capacitat d'acció s'havia vist fortament compromesa davant dels nous actors que, en el nou escenari, havien assolit major capacitat d'influència.

D'aquesta manera, des de l'inici del nou segle XXI sembla impossible qüestionar que el món sencer es troba immers en un procés, el qual fa que les fronteres nacionals esdevinguin permeables i en el qual determinades empreses transnacionals obtenen un poder creixent. Per això, tampoc no sembla que pugui haver-hi dubtes que la seva expansió és una conseqüència del triomf del capitalisme.¹⁷ Les seves conseqüències poden ser positives en alguns aspectes (accés general a la informació, «veinatge cultural» o acostament de les diferents cultures, etc.), però també molt negatives (concentració del poder polític i econòmic, emergència d'un nou imperialisme, desenvolupament catastròfic per a l'ecologia, etc.),¹⁸ depenent la valoració que hom fa d'unes i altres des de la perspectiva ideològica de l'analista (García Ferrando 2004: 10-11).¹⁹ Del que no hi ha dubte és que les seves conseqüències estan canviant completament i a gran velocitat el món que coneixem (Ellwood 2007: 11; Mayos 2011: 4-5). Tal i com ho expressava Ianni: «[...] en el ámbito del globalismo emergen o resurgen localismos, provincianismos, nacionalismos, regionalismos, colonialismos, imperialismos, etnicismos, racismos y fundamentalismos; todo esto sucede al mismo tiempo que se reavivan los debates, las investigaciones y las angustias sobre la identidad y la diversidad, la integración y la fragmentación. Junto con las peculiaridades de cada colectividad, nación o nacionalidad, con sus tradiciones e identidades, se manifiestan las configuraciones o los movimientos del globalismo. Son realidades sociales, económicas, políticas y culturales que emergen y se dinamizan con la globalización del mundo o la formación de la sociedad global» (Ianni 1999: 62). Així, hom afirma que: «La globalización no se deja pensar como mera extensión quantitativa o cualitativa de la sociedad nacional. No porque esa categoría y esa sociedad no sigan teniendo vigencia -la expansión y exasperació de los nacionalismos de toda laya así lo atestiguan—, sino porque el conocimiento acumulado sobre lo nacional responde a un paradigma que no puede ya dar cuenta ni histórica ni teóricamente de toda la realidad en la que se insertan hoy individuos y clases, naciones y nacionalidades, culturas y civilizaciones» (Martín Barbero & López de la Roche & Jaramillo 1999: 15).²⁰

Veiem, per tant, com la globalització va, efectivament, molt més enllà. Doncs els seus límits conceptuals no semblen deixar-se encabir ni en els esquemes acadèmics ni en els paradigmes científics tradicionals.²¹ Però, què podem dir en el terreny específicament cultural? Michael Stürmer, en el seu discurs abans esmentat, va exclamar que: Kultur ist heute alles²² (Stürmer 1993: 13). I, certament, la cultura ha guanyat un enorme pes social; per això, la globalització també ha transformat l'àmbit de la cultura. En aquestes dècades inicials del segle XXI parlar de la globalització de la cultura suposa, justament, prendre en consideració un bon nombre de qüestions diferents, però que sovint interactuen i s'entrecreuen unes amb les altres. Podríem parlar, així, d'identitat cultural i d'interculturalitat, o fins i tot d'un fenomen de més ample abast com és la «transnacionalització», o fins i tot «mundialització», termes que poden ser sinònims de «globalització de la cultura». De fet, se'l sol identificar com un fenomen multidimensional que, com deia Dufour, pot quedar enquadrat en «a conceptualisation of globalisation as a space (and in this sense, globalisation is simultaneously local, national and global)» (Dufour 2003).

Tanmateix, a l'Informe sobre Desenvolupament Humà de 1997, dins el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD 1997: 16), es caracteritzava la «difusió internacional de la cultura» com un dels trets de la globalització, que feia possible que les idees i els valors internacionals es barregessin amb les identitats nacionals i s'hi superposessin, per donar lloc al fet de la «glocalització» (García Ferrando 2004: 10). Es tracta d'una manera d'interpretar el procés de globalització en funció de la creixent influència mútua d'allò

global i allò local (Roland 1992; Ídem 1995).²³ Així que, després de diverses experiències, aquest concepte sociològic de «glocalització» s'ha mostrat efectiu per a la comprensió de les dinàmiques socials de transformació en contextos locals (Robertson 1995: 28-32; Khondker 2004: 8; Beyer 2007; Vizureanu 2013), de manera que avui ha esdevingut una sòlida tendència, fins al punt que hom ha parlat ja d'una «era glocal» (Bastardas 2007). A partir d'aquí, el sociòleg Roland Robertson (1992) va proposar interpretar el procés de globalització com si es tractés d'un procés de glocalització, pel qual allò global es modifica en contacte amb allò local. Per tant, no es pot parlar d'una força homogeneïtzadora, sinó més aviat de l'existència de diverses possibilitats de fusió i creativitat de les forces globalitzadores amb les arrels i tradicions locals.²⁴

Des dels inicis, hi ha hagut una forta tensió entre allò global i allò local. En el nou món globalitzat, l'estat nació ha deixat de ser adient com a marc cultural, perquè és massa gran per a complir les tasques petites i massa petit per a complir les grans. D'aquesta manera, alhora que l'estat nació ha perdut pes específic en la creació d'una cultura «nacional», l'han guanyat aquelles parts -entengui's comunitats pertanyents als estats nació- que no necessàriament s'hi identifiquen i que cerquen un reconeixement i una visibilitat de les seves pròpies cultures, fins ara encobertes o anul·lades per la «nacional». Per això assoleix tot el sentit l'afirmació de Renato Ortiz, que ara ja «es posible ser modernos sin ser nacionales» (Ortiz 1995: 22). Així, front a la construcció d'una «nova cultura globalitzada», que de mica en mica s'incorpora a l'imaginari col·lectiu -la qual s'ha vingut a anomenar «cultura internacional popular»-, en el món «glocalitzat» van ressorgint amb força multitud de manifestacions culturals, lluitant amb dignitat contra la homogeneïtzació identitària i la homogeneïtat cultural.

Bibliografia

BASTARDAS I BOADA, A. (2007). Les polítiques de la llengua i la identitat a l'era «glocal». Institut d'Estudis Autonòmics, Generalitat de Catalunya. Barcelona.

BEYER, P. (2007). «Globalization and glocalization», a J. Beckford i N. Demerath (ed.), The SAGE handbook of the sociology of religion. SAGE Publications Ltd. London, p. 98-119. http://dx.doi.org/10.4135/978184860965.n6, consultada el 19/04/2015.

DUFOUR, P. (2003). «Globalisation as a New Political Space: The End of the Quebec-Quebec Debate?». Paper prepared for the Conference Quebec and Canada in the New Century: New Dynamics, New Opportunities (Queen's University, 31 octubre – 1 novembre, 2003). http://www.queensu.ca/iigr/conf/Arch/03/03-1/4.pdf, consultat el 19/04/2015.

ELLWOOD, W. (2007). Globalització. Intermón-Oxfam. Barcelona.

FONTANA, J. (1992). La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals. Col·lecció Jaume Caresmar, 2. Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives (UPF): Eumo Editorial (EUV). Vic.

FOTOPOULOS, T. (2001). «Globalisation, the reformist Left and the Anti-Globalisation Movement». Democracy & Nature, Vol. 7, No. 2, p. 233-280. https://www.staff.ncl.ac.uk/david.harvey/AEF806/Fotopoulos.pdf, consultat el 18/04/2015.

Fox, J. (2005). «Paradigm Lost: Huntington's Unfulfilled Clash of Civilizations Prediction into the 21st Century». International Politics, 42, p. 428-457.

FUKUYAMA, F. (1992). El fin de la historia y el último hombre. Ed. Planeta. Barcelona.

GARCÍA FERRANDO, M. (2004). Globalització i xoc de civilitzacions. Pensant la nostra societat global. Universitat de València (Lliçó magistral llegida en el solemne acte d'obertura del curs 2004-2005). València.

GUDINAS, E. (2004). «Octavio Ianni, destacado analista de la Globalización, falleció en Brasil». Globalización. Portal latinoamericano en Globalización. www.globalizacicon.org/mirador/GudynasIanni.htm, consultat el 16/04/2015.

HARVEY, D. (2000). Spaces of Hope. Edinburgh University Press. Edinburgh.

HENDERSON, E. A. – TUCKER, R. (2001). «Clear and Present Strangers: The Clash of Civilizations and International Conflict». International Studies Quarterly, 45, p. 317 338.

HILL, Ch. (1991). «Premature Obsequies?», History Today, Volume 41, Issue 4, April 1991. http://www.historytoday.com/christopher-hill/premature-obsequies, consultat el 14 d'abril de 2015.

HOBSBAWN, E. (1990). La era del Imperio. Ed. Labor. Barcelona.

HOBSBAWN, E. (1998). Sobre la Historia. Ed. Crítica-Grijalbo Mondadori. Barcelona.

HOBSBAWN, E. (2000). Entrevista sobre el siglo XXI (al cuidado de Antonio Polito). Ed. Crítica. Barcelona.

HOBSBAWN, E. (2011a). Historia del Siglo xx. 1914-1991. Ed. Crítica (edició original 1995). Barcelona.

HOBSBAWN, E. (2011b). Cómo cambiar el mundo. Marx y el marxismo 1840-2011. Ed. Crítica. Barcelona.

HUNTINGTON, S. P. (1993). «The Clash of Civilizations?», a Foreign Affairs, vol. 72, no. 3, Summer 1993, p. 22-49.

HUNTINGTON, S. P. (1996). The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order. Simon & Schuster, New York.

IANNI, O. (1996). Teorías de la Globalización. El mundo del siglo XXI. Siglo XXI.

IANNI, O. (1999). «La era del globalismo», a Nueva Sociedad, 163 (Septiembre-Octubre 1999), p. 92-108.

KHONDKER, H. J. (2004). «Glocalization as Globalization: Evolution of a Sociological Concept». Bangladesh e-Journal of Sociology, Vol. 1. No. 2. July, 2004. https://www.mukto-mona.com/Articles/habibul_haque/Globalization.pdf, consultat el 19/04/2015.

MARTÍN BARBERO, J. LÓPEZ DE LA ROCHE, F. JARAMILLO, J. E. (1999). «Cultura y globalización», Prólogo a Idem (ed.), Cultura y Globalización. Universidad Nacional de Colombia. Bogotá, p. 15-26.

MARTÍNEZ SHAW, C. (1993). «Tres puntos débiles. El fin de la Historia', de Francis Fukuyama, como estímulo al pensamiento de la izquierda», a Temas de Nuestra Época. El País (ed. de Barcelona), any VII, núm. 289. Dijous, 29 de juliol de 1993, p. 6.

MAYOS SOLSONA, G. (2011). «Aspectos de la nueva globalización». Prisma Social, Revista de Ciencias Sociales núm. 6. http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/AspectosNuevaGlobal.pdf?id=21&ui=363, consultat el 18/04/2015.

MILLS, Ch. W. (1968). «Las fuentes del poder de la sociedad», a Etzioni, A. Los cambios sociales, Ed. Siglo XXI (primera impressió 1964). México, p. 119-125.

MUNGIU-PIPPIDI, A. - MINDRUTA, D. (2002). «Was Huntington Right? Testing Cultural Legacies and the Civilization Border». International Politics, 39 (2), p. 193 213.

ORTIZ, R. (1995). «Cultura, modernidad e identidades». Nueva Sociedad, núm. 137, p. 17-23. http://www.nuso.org/upload/articulos/2417_1.pdf, consultat el 19/04/2015.

PLANT, R. (1983). Hegel. An Introduction. Blackwell. Oxford.

ROBERTSON, R. (1992). Globalization: Social Theory and Global Culture. Sage Publications. London.

ROBERTSON, R. (1995). «Glocalization: Time-Space and Homogeneity-Heterogeneity», a M. Feathersome, L. Scott i R. Robertson (ed.), Global Modernities, Sage Publications. London, p. 25-44.

RUSSETT, В. М. – ONEAL, J. R. – Cox, M. (2000). «Clash of Civilizations, or Realism and Liberalism Déjà Vu? Some Evidence». Journal of Peace Research 37, p. 583-608.

SÁDABA, J. (1993). «¿El fin de la historia? La crítica de la postmodernidad al concepto de historia como metarrelato», a R. Mate (ed.), Filosofía de la historia. Enciclopedia Iberoamericana de Filosofía, 5. Ed. Trotta: C.S.I.C. Valladolid, p. 193-205.

SHARMA, Ch. K. (2009). «Emerging Dimensions of Decentralisation Debate in the Age of Globalisation». Indian Journal of Federal Studies 19 (1), p. 47-65.

STÜRMER, M. (1993). «Orientierungskrise in Politik und Gesellschaft? Perspektiven der Demokratie an der Schwelle zum 21 Jahrhundert», Bergedorfer Gesprächskreis, Protokoll Nr 98. Hamburg-Bergedorf.

TORRES CASTAÑOS, E. (2010). «Cambio social y determinación», Acta Sociológica núm. 52, mayo-agosto de 2010, p. 47-75.

VIZUREANU, V. (2013). «Some Remarks Concerning the Concept of Glocalization». Public Reason 5 (1), p. 69-86.