Sociologia Demografia Immigració
La diversitat, una oportunitat
Oriol Amorós March ↗ .
En primer lloc, vull donar les gràcies a l'Institut d'Estudis Eivissencs per tenir l'amabilitat de convidar-me a venir. Venir a Eivissa sempre és un plaer molt gran. En segon lloc, us he de demanar disculpes perquè he de marxar demà al matí. He d'obrir una ponència sobre temes de seguretat, on hi haurà representants internacionals, i no volem que el Govern legítim de Catalunya no hi tingui veu. La tercera cosa que volia dir fa referència a això: he estat presentat com a membre del Govern de Catalunya, i perquè ningú no en tingui cap dubte, vull dir que soc membre del Govern legítim de Catalunya. La meva consellera és Dolors Bassa, que avui és a la presó, i el meu president és Carles Puigdemont, que avui és a l'exili, i no acceptaré cap ordre política que vingui d'aquells a qui no ha votat la gent, encara que avui formalment siguin els que manin. Fet aquest aclariment, m'agradaria compartir algunes idees del que ha passat a Catalunya. No sé si són útils o no per a Eivissa, però penso que moltes són internacionals i es poden compartir. En tot cas, són les idees d'un cas com el català, que, en matèria d'immigració, és extraordinari, ja que és el país d'Europa amb més transformació demogràfica del segle XXI. Malgrat aquesta enorme transformació demogràfica, podem dir que algunes coses han funcionat i, per tant, compartirem algunes idees sobre això.
Tenim una onada migratòria que va del 1997 al 2010, podríem dir, en què Catalunya passa de 6'3 a 7'5 milions d'habitants (un increment del 20 % de població). En
aquest període, la població d'Eivissa creix un 30 %, tot i que no ho fa tant en immigració estrangera. Tanmateix, la d'Eivissa és una transformació demogràfica encara més important que la de Catalunya. Quan, a partir del 2010, ve la crisi i diem que ja no es nota el creixement d'immigració, no significa que s'hagi acabat la immigració, sinó que els fluxos d'entrada i sortida s'equilibren i la societat esdevé més oberta. Si abans d'aquesta onada migratòria els intercanvis anuals amb l'exterior podien rondar les 20.000-30.000 persones, després d'aquesta onada migratòria, del 2010 cap aquí, hem intercanviat amb l'exterior 100.000 persones cada any. És a dir, continuem tenint immigració, però ara també ha aparegut l'emigració.
Aquest és un procés que a Catalunya no és la primera vegada que succeeix. Els últims 100 anys hem viscut tres grans onades migratòries. La dels anys vint culmina l'any 1931 amb un 31 % de persones nascudes fora de Catalunya vivint a Catalunya. La dels anys seixanta culmina el 1972 amb un 38 % de persones nascudes fora de Catalunya.
I ara, el percentatge és d'un 37 %. Per tant, en 100 anys hem viscut tres grans processos migratoris d'uns 10 anys de durada al final dels quals resulta que un terç aproximadament de la població és nascuda fora de Catalunya. El que passa és que aquest darrer és una mica diferent, perquè és una immigració que ve de l'estranger i que té una enorme diversitat nacional. A Catalunya tenim persones de 180 nacionalitats diferents, si parlem de les nacionalitats que reconeix l'ONU, cosa que vol dir que ens en falten 13 per tenir l'ONU sencera (un dia els vaig buscar i són illes del Pacífic i similars; serà una mica difícil... però intentarem tenir-les totes!). Això vol dir que tenim persones que practiquen totes les confessions del món, per la qual cosa tenim totes les religions importants del món i més de 300 llengües. Un detall curiós de Catalunya (i segur que podríem estendre a les illes Balears, sabent que hi ha en Bernat Joan a la sala) és que hi ha curiositat per saber-les, aquestes coses. A París, a Londres o a Madrid ningú s'ha preguntat quantes llengües tenen. Nosaltres, en canvi, ens hem molestat a comptar-ho perquè trobem que és una dada interessant i que pot ser positiva, i és aquesta: al voltant de 300 llengües.
És un procés que ha comportat una transformació demogràfica profunda de la societat. L'any passat, el 33 % dels nens nascuts a Catalunya tenien com a mínim un progenitor estranger, i el 21 % dels matrimonis que es van produir tenien com a mínim un cònjuge estranger. Per tant, no és una onada migratòria que ve per una conjuntura econòmica i després se'n va, sinó una transformació demogràfica de profunditat. Jo crec que prendre consciència d'aquest fet és el més important que hem de fer com a societat, perquè els alemanys, per exemple, en el seu moment, els anys cinquanta, quan van experimentar una gran immigració de turcs i de kurds, van concebre aquella immigració com un fenomen del creixement industrial. Pensaven: «aquesta gent ha vingut aquí mentre tin
Fins ara he parlat de moviment, de 1997 a 2010, però ara ja hem de començar a pensar en la fase d'arrelament. Aquelles primeres coses que fèiem en el moment de molt moviment les hem de continuar fent, perquè som una societat oberta i de moviment n'hi continua havent, però hem de reconèixer que ja som en una altra etapa. De les persones que encara tenen nacionalitat estrangera (que no són tots els immigrants, sinó un grup, perquè n'hi ha alguns que ja s'han nacionalitzat, al voltant d'unes 400.000 persones els últims 15 anys), el 80 % ja fa més de 5 anys que viuen a Catalunya, i el 40 % ja fa més de 10 anys. Per tant, ja no cal pensar tant en els fluxos, només, sinó també en els fluxos i l'arrelament.
Recapitulo una mica. En aquesta fase, havent viscut tots aquests canvis i tenint una bona situació de convivència (en termes comparats amb Europa) i una acceptació de la profunda transformació de la societat força positiva, per què ha anat així, tot plegat? Hi hauria una hipòtesi optimista, que diria que les coses, simplement, s'han fet bé, i hi hauria una hipòtesi pessimista, que defensaria que les coses van bé en termes relatius [pausa dramàtica]... de moment, encara, perquè som en una fase inicial. Si ara retrocedim vint anys i anem a Bèlgica, diríem: «Ostres, mira quanta immigració i que bé que estan». En canvi, avui a Bèlgica hi ha una percepció social de problema greu que algunes coses no funcionen. De França en podríem dir el mateix, així com del Regne Unit. Per tant, faig una anàlisi, en part, optimista, però tinc l'obligació, en tant que governant, de ser prudent, veure les orelles del llop i dir que algunes coses han anat bé... de moment. Ara estem entrant en aquesta altra fase, en què ja hi ha cada vegada més gent que fa molt de temps que és aquí. De moment, els que fa més de 10 anys que hi són només són un 40 %, i el 60 % restant fa menys de 10 anys, però podem dir que els que considerem catalans i són nascuts a l'estranger són una realitat estable.
Durant aquesta nova fase, pel que fa a les coses que hem fet bé i que crec que hem de continuar fent, la primera que defensaré n'és l'objectiu: com ho veiem i què en pensem, en comptes d'allò que dèiem abans del treballador convidat. El nostre objectiu és la plena ciutadania. Si vostès em pregunten a què em dedico, explico la meva feina en dues paraules: fer ciutadans. Quan jo parlo amb el meu equip (o amb els regidors, perquè vam decidir fa temps que tota aquesta política la faríem a través dels ajuntaments, amb molt bona mesura, un 65 % del pressupost descentralitzat), què és el que fem, tots junts? Fem ciutadans. I què vol dir fer ciutadans? Vol dir aquest recorregut que hem mostrat en aquest esquema, d'un senyor que ve de Lahore (tot i que, de fet, hauria de dir Gujrat, un poble proper a Lahore), del Pakistan, d'on venen gairebé tots els nostres paquistanesos. O és un senyor que ve de Qingtian, una ciutat d'un milió i mig d'habitants que hi ha a la Xina, que és d'on venen gairebé tots els xinesos de l'Estat espanyol (tot i que ara hi ha més diversitat, els primers van venir d'allà). Tenim, doncs, un senyor o senyora de Qingtian, que no sap que existeix Catalunya (potser li sona el Barça), per descomptat desconeix completament que hi ha una cosa que es diu llengua catalana, i passa tot un procés fins al dia en què esdevé un ciutadà de ple, no només jurídicament, sinó amb totes les conseqüències.
I què vol dir ser un ciutadà? La definició donaria per a una altra conferència, però aquesta no la faria jo. En tot cas, la idea d'iguals en drets, iguals en deures i compromesos participant en la societat en què viuen. Per tant, el nostre objectiu és aquest. Jo ja sé que tota la immigració, quan arriba, em diu: «He vingut a treballar uns anys, estalviaré i me'n tornaré al meu poble», però jo treballaré amb la premissa que vostè es quedarà, que els seus fills aniran a escola amb els meus i que potser es casaran (seria molt possible, de fet, un de cada cinc matrimonis té un cònjuge estranger). Treballarem, doncs, amb aquesta hipòtesi. Crec que això canvia tot el que pugui venir després perquè, així, tots els ciutadans i tota la població entenen i defensen el reconeixement de drets des del primer moment. Si la hipòtesi és que són aquí de manera temporal, el que hem dit abans de l'operació amb el millor cirurgià a cor obert que val tant i costa tant... potser sí, d'acord, per motius humanitaris, però que ho pagui una ONG (i quan s'acaben els fons... quina pena). En canvi, si vostè ha concebut que serem ciutadans tots i que treballem per això, com li discutiré el dret a la sanitat?, com li discutiré l'educació?, com li discutiré els serveis socials?
Implica, per tant, reconeixement de drets des del primer moment, i una cosa molt important que també hem fet al nostre país i no s'ha fet en altres llocs d'Europa: els mateixos serveis públics per a tothom. La mateixa escola, els mateixos serveis sanitaris, fins i tot el mateix lloc on aprendre la llengua catalana. Aquí vull retre homenatge al Consorci per a la Normalització Lingüística, que és un organisme que tenim a Catalunya entre ajuntaments i Generalitat per a l'aprenentatge del català. Els anys noranta es dedicava a la classe mitjana que preparava oposicions i, en canvi, el segle XXI es dedica a la integració social. El seu públic ha canviat totalment i potser és el servei públic que més s'ha transformat. Abans es dedicava a la gent amb estudis que volia un lloc qualificat a l'Administració i ara, en canvi, es dedica a la gent que comença, a la gent que sap dir arraigo, que és la primera paraula que aprèn tothom (en català, 'arrelament'). Si no sabeu què és, pregunteu-vos per què, perquè tots els paquistanesos que venen llaunes a
Un altre element molt important és el consens polític i social. El 2008, les forces del Govern vam signar un Pacte Nacional per la Immigració, però això no té mèrit. El que té mèrit és que també ho va signar el primer grup de l'oposició, i amb els dos grups que no ho van signar de l'oposició es va avançar moltíssim i es van acordar moltíssimes coses, i també amb els sindicats, patronals, entitats, etc. Si pots aconseguir consens polític, és molt important fer-ho, però si és un tema de baralla, malament, perquè estem parlant de la convivència, de la relació entre les persones, i algunes coses hem de ser capaços d'acordar. Algú pensarà: «Home, amb aquell d'allà?». Doncs sí, amb aquell d'allà. «Oh, però és que aquell és molt així...». Sí, però ho hem d'intentar. Només hi ha una ratlla: es diu drets humans. Si algú està més enllà dels drets humans, no s'hi pot consensuar res, però amb tots els qui estiguin dels drets humans cap aquí, s'ha d'intentar consensuar tot el que es pugui. A vegades hi ha temes complicats (com passa a Catalunya, i intueixo que a Eivissa, també), com el tema de la llengua, que és molt difícil de consensuar amb segons qui, certament... però potser pots consensuar moltes altres coses. Tot allò que puguis consensuar en aquest tema ajuda moltíssim, i nosaltres hem defensat sempre que aquest havia de ser un punt en què calia tenir bona entesa. De fet, ho treballem conjuntament amb tots els alcaldes de Catalunya: alcaldes socialistes, alcaldes convergents, d'Esquerra, comuns... Amb tots mirem de treballar-ho plegats. Si es pot, és molt important.
Un altre tema que crec que ha funcionat i que defensaria molt (i donaria també per a un debat molt interessant que intentarem apuntar una mica), és el model que podem fer servir per aconseguir això. Com ho fem per viure junts els que som diferents? Ho explico amb tres anècdotes perquè el tema dona per a tones de tesis doctorals, i si ho explico amb tesis doctorals, no ho sabré explicar (primer, perquè no soc doctor, i segon, perquè ho faríem massa llarg). Quan escrivíem la llei d'Acollida al Parlament de Catalunya, vam agafar els diputats ponents de la llei, ens els vam endur a França i vaig demanar al Govern francès que ens acollís com si fóssim immigrants. Vam entrar un matí a Marsella, amb agents nacionals dels CAO francesos (Centres d'Accueil et d'Orientation), que és una cosa molt típicament francesa (a tot arreu de França on hem anat és igual; jo n'he visitat quatre, i fins i tot els mobles són els mateixos). Vam entrar allà a les nou del matí i ens van passar un vídeo. Comença amb la liberté, molt bé, continua amb legalité, fantàstic, després la fraternité i acaba amb la laïcité. De
Una vegada vam anar a Birmingham, on el multiculturalisme s'expressa d'una manera més física. Passejàvem pels barris amb la gent de l'Ajuntament i vam passar pel barri dels paquistanesos, pel barri dels hindús, pel barri dels bengalis... i de cop, diuen: «Aquí hi ha el barri dels anglesos». «Dels anglesos?». Jo vaig preguntar: «I tots els altres qui són?», i em van respondre: «Bé, també són anglesos...». D'aquella manera. De segona, claríssimament. Després vam anar a un barri que estava entre tres autopistes (això ja diu moltes coses). Era el barri dels iemenites. Vam visitar un centre cultural molt bonic, molt ben fet, a mitges entre iniciativa social i finançament públic, amb cursos de treball per a les dones, cursos de formació professional, etc., una molt bona feina. Però quan vam arribar a la biblioteca (no a la piscina), vam veure un rètol que posava «Horari d'homes» i «Horari de dones». Vaig preguntar al company de l'Ajuntament de Birmingham si aquell centre tenia una part de fons públics i em va dir que sí. Llavors li vaig preguntar què n'opinava, el contribuent anglès, d'aquell cartell, però em va respondre: «Miri, al contribuent anglès, el barri dels iemenites ni sap on és ni li interessa anar-hi». Per tant, en síntesi (i l'anècdota també és grollera i injusta amb el model britànic, que també té moltes coses positives, sens dubte), darrere d'una certa concepció anomenada multiculturalisme, el que hi havia era un cert desinterès.
El multiculturalisme defensa que la cultura és tan, tan, tan important, que de fet només podem viure bé junts i ser plenament nosaltres si estem entre els de la nostra cultura. Jo crec que, ja que hi ha països que ens porten 40 anys d'avantatge i n'hem vist el resultat, hauríem de ser una mica més vius i no caure en el mateix error. De fet, l'acadèmia aposta per una cosa que crec que és el que Catalunya ha anat fent de forma espontània, més o menys (potser per l'absència de poder polític coercitiu), que és el model intercultural, i que és una mica el que defensem.
El model intercultural vindria a dir que hi ha certes coses que els que viuen junts han de compartir (com també defensa el model assimilacionista), però que si hi ha altres coses diferents, no passa res. És més, encara suposarien algun avantatge. Aquest equilibri entre les dues coses és molt humà, i com que és molt humà és entelèquia política i resulta possible d'implementar, cosa que va molt d'acord amb la vivència de les persones. Tots, en alguns aspectes, podem estar d'acord amb el 80 % de la població i pensar el mateix, però en el 20 % restant podem no estar-hi d'acord i tenir les nostres aficions. Així, doncs, què hi posem, a la balança compartida? El que és fonamental: el respecte als drets humans. Si algú diu que té una tradició que és mutilar el clítoris a les nenes, no es pot tolerar. Dirà: «Però és que m'ho diu una religió». No és veritat, no hi ha cap religió que digui això. En tot cas és una pràctica tradicional que utilitza argumentacions religioses, però és inacceptable. Algú altre dirà: «Els homosexuals són pecadors i no poden tenir càrrecs públics ni casar-se». Doncs no, hem decidit que la llibertat d'orientació sexual forma part de les coses compartides que volem defensar junts, i no pot venir ningú, de fora o amb un llinatge de 300 anys aquí, que et digui que no respecta el dret a la lliure orientació sexual, o a la llibertat religiosa, o al pluralisme, o als principis democràtics. Tot això és el que compartim, i aquí no hi ha relativisme cultural. Acomplerts aquests aspectes, doncs, no fem un problema del que no ho és.
En posaré un exemple. Fa uns nou o deu mesos, més o menys, unes mares musulmanes de l'escola Drassanes del barri del Raval de Barcelona van demanar menú halal. És una molt bona escola pel que fa a professionals, té uns mestres magnífics que han fet una feina amb la diversitat magnífica i tenen tot el meu suport i respecte, però com que és un barri amb dificultats socials també hi ha un cert cansament dels professionals públics, perquè han d'aguantar moltes situacions amb els mateixos recursos escassos de sempre. Tenim, doncs, mestres cansats. Després hi ha els altres pares, que es neguen a pagar més per la carn i hi posen pegues. Així, doncs, amb tot plegat, es va muntar un enrenou que no us el podeu imaginar... o sí. Vam organitzar un procés de diàleg, amunt i avall, buscant solucions, etc. Final de la pel·lícula: els dimarts i els dijous, en una escola que ja té tretze adaptacions del menú (perquè hi ha vegetarians, hi ha vegans, hi ha nens que tenen malalties de tota mena, hi ha diabètics, com servidor de vostès, etc.), els dimarts i els dijous es faran dos segons plats. Si era tan fàcil d'arreglar, calia fer un problema d'una cosa que no ho havia de ser, necessàriament? Es viola algun dret fonamental si hi ha un nen que mengi d'acord amb els principis de casa seva? A algú l'ofen? Jo, per la meva feina, de tant en tant em toca menjar halal i no m'ha crescut barba, us ho juro, em creix com sempre i me l'afaito, i també menjo kosher i no m'han crescut trenetes. Tinc sort perquè està molt bé, això de menjar, i no em passa res, els ho puc jurar i certificar, i si cal, els ho firmo en un paper. Per tant, no cal que provoquem un problema d'una cosa que no ho ha de ser.
