Resum

En aquest treball analitzam la toponímia d'Eivissa i Formentera de l'Edat Mitjana. Ho feim a partir de la documentació escrita i de la cartografia. L'objectiu és comprovar si els canvis lingüístics es reflecteixen també en la toponímia, tot i sabent, per un costat, que entre la data del canvi i la del moment en què queda reflectit aquest canvi per escrit pot passar un temps determinat; i per altra banda, que els noms de lloc són més refractaris al canvi. La conclusió és que els topònims solen reflectir també els canvis lingüístics, bé que amb un cert retard. L'article especifica quins canvis hi apareixen i els exemplifica a partir de la documentació medieval.

Paraules clau: toponímia medieval, canvis lingüístics, cartografia, Eivissa, Formentera.

Abstract

This article analyses the toponymy of Ibiza and Formentera in the Middle Ages. It is done by using the written documentation and the mapping. The aim is to check if the toponymy reflects linguistic changes, knowing, on the one hand, that between the date of the change and the moment in which the writing reflects this change, a certain time may pass; and, on the other hand, that place names are more refractory to change. The conclusion is that place names often reflect linguistic changes too, albeit with some delay. The article specifies what changes appear and exemplifies them using medieval documentation.

Keywords: Medieval toponymy, linguistic changes, cartography, Ibiza, Formentera.

1. Introducció

La toponímia és un camp que forneix molta informació a la lingüística històrica, per tal com els topònims solen fossilitzar-se i moltes vegades sobreviuen a la desaparició del nom comú o propi que els ha originat. Aquesta supervivència a voltes es produeix mitjançant adaptacions fonètiques i/o gràfiques que fins i tot poden donar lloc a un nou topònim, que pot ser reinterpretat de bell nou. Pot afirmar-se, doncs, que la toponímia tendeix a fossilitzar-se i, en la mesura en què els components d'un topònim són més fossilitzats, també són més refractaris als canvis. En qualsevol cas, els noms de lloc també poden il·lustrar sobre els diversos períodes d'una variació i del canvi consegüent. Per això, ací m'he centrat en l'estudi de la toponímia de les illes Pitiüses.

Aquest article, a més d'una delimitació geogràfica, també en té una altra de temporal, l'Edat Mitjana. Però cal tenir en compte que als efectes de l'objecte del treball, la nostra Edat Mitjana s'inicia el segle XIII, concretament el 1235, amb la conquista catalana d'Eivissa per les tropes catalanes de Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal, que incorporen les Pitiüses a la corona de Jaume I. És aleshores quan en aquestes illes es comença a parlar una nova llengua, la catalana, que substitueix la llengua àrab, llengua dels dominadors durant tota l'etapa musulmana, que s'havia iniciat al començament del segle x. I per a marcar el final de l'Edat Mitjana he triat l'inici del segle XVI. Certament hom considera que l'Edat Mitjana ja havia acabat uns anys abans, durant el segle XV, però cal entendre que la toponímia, pel seu propi caràcter refractari als canvis, els reflecteix més tard, sobretot en la documentació escrita, de manera que els topònims que he seleccionat, documentats com a molt tard devers 1510-1515, segurament són bona mostra de com eren uns decennis abans.

Aquest període que abraça prop de tres-cents anys (segles XIII, XIV i XV) és l'època en què l'ús del català en tots els àmbits va en augment fins que arriba al seu punt més alt. A l'inici, el segle XIII, bona part de la documentació encara era en llatí, però aviat els documents són redactats en català, pràcticament de manera abassegadora. I durant els dos segles següents quasi tota la documentació és escrita en aquesta llengua. Tot i això, no és gaire abundant: la majoria dels documents fan referència a queixes de les institucions eivissenques davant el rei i no hi sol aparèixer gaire toponímia. Per altra banda, altres fonts documentals importants, com els Llibres d'Entreveniments (segles XVI-XVIII) o els expedients del Sant Ofici (segles XVII-XIX), que aporten molta informació toponímica, s'inicien ja més endavant. Tanmateix, malgrat l'escassa documentació disponible, la toponímia il·lustra suficientment alguns canvis lingüístics que es produïren durant aquest època. És el que intentaré fer palès amb aquest modest i limitat treball.

2. Documentació i bibliografia bàsiques

Davant la impossibilitat de fer un buidatge exhaustiu de la toponímia catalana que apareix en la documentació pitiüsa de l'Edat Mitjana, n'he fet una selecció que consider prou representativa.

a) Per una banda, el Llibre del Mostassaf d'Eivissa (M),¹ còpia realitzada entre 1501 i 1507 d'un altre llibre anterior, que ja devia ser còpia (feta entre 1387 i 1459) d'un còdex de 1378. Conté prou topònims, amb grafies que deuen correspondre no tan sols a l'inici del segle XVI, sinó a molts anys abans. Aquest llibre ha estat estudiat i publicat per Antoni Ferrer Abárzuza.

b) Per altra banda, la Historia de Ibiza, d'Isidor Macabich (Ma), que conté molta informació sobre l'Edat Mitjana a Eivissa, i que reprodueix molts de documents de l'Arxiu Històric d'Eivissa, especialment el tom I, que inclou uns capítols dedicats a les cròniques dels segles XIII, XIV i XV.

c) La documentació cartogràfica (C), que procedeix de les fonts esmentades a l'apartat específic de bibliografia, i que té menys fiabilitat que la documentació escrita per gent del país. Les dades més rellevants extretes d'aquesta documentació formen part d'un annex i, en el treball, se citen esmentant el nom de l'autor del plànol o de la carta nàutica o portolà i l'any en què es va fer. En el cas de l'Edat Mitjana, la documentació cartogràfica és prou escassa i la més fiable procedeix, segurament, de la cartografia de l'escola mallorquina, seguida per moltes cartes nàutiques genoveses i venecianes, mentre que la que predomina a partir de la segona meitat del segle XV ja és cartografia d'inspiració clarament ptolemaica i conté menys toponímia i recollida amb menys rigor i coneixement.

3. Metodologia i recollida de dades

Pel que fa a l'elaboració d'aquest article, s'ha fet un buidatge complet de la toponímia continguda en les obres ressenyades a l'apartat anterior, que són les que consider més significatives a l'hora de documentar els topònims d'aquest període.

A continuació, partint del cos de topònims extret d'aquestes obres, he focalitzat l'interès en alguns canvis que s'operaren en aquest període, tot i que, a voltes, no són fàcils de documentar. De fet, la funció de la Cancelleria va servir perquè, durant segles, no transcendissin algunes característiques de la llengua oral que ja feia anys que eren vigents. Per exemple, en el cas de les illes Balears, no apareixen articles salats fins al segle XVII, i encara molt tímidament. En canvi, sí que apareixen en alguns noms de persona. En aquest treball he cercat exemplificar el canvi en casos concrets, com la confusió de a i e o de o i u àtones, l'ús de l'article en les formes lo o el, i algun altre de menys important. Els topònims són citats tal com apareixen en els documents, i porten aparellada una referència al document d'on procedeixen i a l'any en què estan documentats.

En conjunt, doncs, la toponímia és utilitzada, ací, com un instrument per a seguir els processos de variació i canvi de la llengua catalana durant l'Edat Mitjana, concretament a les illes d'Eivissa i Formentera.

4. Anàlisi: Els canvis lingüístics de l'Edat Mitjana en la toponímia pitiüsa

4.1. La substitució i la vacil·lació gràfica

Deixaré de banda, ací, els canvis que es produeixen el 1235 o com a conseqüència de la conquista catalana de les Pitiüses, ja que l'objecte del treball no és estudiar la substitució lingüística, sinó el canvi lingüístic, i, evidentment, el 1235 es produí un gran daltabaix per a la comunitat islàmica d'Eivissa, arabòfona. Perderen els seus drets, les seues terres -quan no la vida- i molts d'ells hagueren d'abandonar l'illa. La seua llengua, doncs, fou dràsticament substituïda per una altra, la catalana, que encara es conserva el segle XXI, tot i els perills que l'amenacen. Tot i així, alguns topònims es conservaren i encara són vigents, amb alguns canvis fonètics o morfològics, com Albarca, Alcalà o Safragell.

Tampoc no m'ocuparé, ací, de diferències gràfiques que no denoten un canvi fonètic ni morfològic, sinó simples vacil·lacions ortogràfiques. Aquestes vacil·lacions, que ja hi eren durant els segles XIII i XIV, al llarg del XV s'accentuaren, com a resultat de la influència culta de l'humanisme i, després, del Renaixement.

4.2. Els canvis ocults

Ací m'ocuparé d'alguns canvis que sabem que es varen produir al llarg dels segles XIII, XIV i XV, tot i que moltes vegades no són bons de seguir en la documentació escrita, com s'ha dit, a causa de la importància del model cancelleresc. Tanmateix, els canvis a voltes són detectables per alguna errada o fins i tot per ultracorreccions. Vegem-ne alguns.

4.2.1. La confusió d'a i e àtones

Si ja des dels segles XII i XIII el català oriental començà a neutralitzar la distinció entre /a/ i /e/ àtones en un so diferent, [ə], el fet que la major part de repobladors de les Pitiüses fos procedent de l'Empordà explica l'adscripció del nou dialecte eivissenc al grup de dialectes oriental. Tanmateix, la confusió fonètica en [ə] de a i e àtones, té reflex molt poques vegades en la documentació escrita, i a voltes és en els plurals.²

Aquesta distinció generalitzada, que a poc a poc, amb el pas dels segles, va perdent força, només pot ser atribuïda a la supervivència d'un model de llenguatge administratiu cancelleresc que va sobreviure a la pròpia Cancelleria Reial durant segles. Vet ací una relació de topònims³ on la confusió fonètica podria tenir un reflex gràfic. Tanmateix és en molt pocs casos que aquesta confusió a/e es produeix:⁴

l'Abeurador comú (M, 1501-1507) / l'Abeurador (M, 1501-1507) / plaça del Abeurador (M, 1501-1507) / el Abeurador del Prat (M, 1501-1507). Albarca (Ma, final s. XIII). in alcheria del Arenal (Ma, 1246). axò del ramon (Ma, 1373). Balansat (Ma, 1505). Barcelona (Ma, s. XIII). alqueria que vocatur Benyferri (Ma, 1245). Benimussa (Ma, s. XIV). in loco qui vocatur Carnatje (Ma, 1258). La carniceria (Ma, 1410) / les carnisseries (M, 1501-1507) / la carnisseria (M, 1501-1507). al carregador (Ma, 1267, 1289). orta del Castell (M, 1501-1507) / plaça del Castell (M, 1501-1507). Catalunya (M, 1501-1507). Cerdanya (Ma, s. XIII) / Serdenye (Ma, s. XIII). plaça Comuna (M, 1501-1507). coniere (Pu: 185, s. XIV; Pu: 210, 1420 ca.; Pu: 222, 1421; Pu: 245, 2n quart s. XIV). versus montaneam de Corona (Ma, 1238). plaça de la Cort (M, 1501-1507). la Drassana (M, 1501-1507). illas de Eviça e de formentera (Ma, s. XIII) / castell diviça (Ma, s. XIII) / castell deviça (Ma, s. XIII) / Eyviça (Ma, 1335) / del castell e de la vila de Eviça (Ma, 1343) / yviça (Ma, 1382) / ylla de yviça (Ma, 1390) / cortons de la ylla de fora la vila d'yviça (Ma, inici s. XV) / vila o castell de yviça (Ma, inici s XV) / illa de yviça (Ma, 1499) / Eivissa (M, 1501-1507) / Evice (M, 1501-1507) / Eviça (Ma, 1343, 1346, 1410; М, 1501-1507) / Evissa (Ma, 1490). les Eres (M, 1501-1507). l'Escaleta (M, 1501-1507). l'Esglea del dit Castel (Ma, 1289) / la carrera de l'esgleya (Ma, 1373) / la esgleya de Eviça (Ma, s. XIV) / l'esgleya de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV) / la sglesia que es fa en lo Pla de Vila (Ma, 1466). Espanya (M, 1501-1507). l'Espardell (M, 1501-1507). del estany / al estany (Ma, 1267) / l'estany pudent (Ma, final s. XIII) / que el dit estany (Ma, 1382). al Cap del Falcó a les Salines (Ma, final s. XIII). Formentera (Ma, final s. XIII) / Formantera (IC, 1482) / Formentera (M, 1501-1507). en lo fossar de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV). Llenguadoc (M, 1501-1507). lo moll de Mayorca, Mayorca (Ma, 1382) / Malorques (Ma, 1389) / Mallorca (M, 1501-1507). rafal d'en Maçot (M, 1501-1507). Montpeller (Ma, 1299). plaça de la Pescateria (M, 1501-1507). al Puig pelat (Ma, final s. XIII). Penedès (M, 1501-1507). perpinya (Ma, 1335). la Plaça (M, 1501-1507). in término qui dícitur Portmany (Ma, 1238). al rabat (Ma, 1373) / la porta del rabat (Ma, 1373) / les portes del rabat (Ma, 1373). in alqueria Roja de Benifagola (Ma, 1238). la esgleya de sent Anthoni de Portmany (Ma, s. XIV). vila de Sant Mateu (Tortosa, Tarragona) (M, 1501-1507). a Calasaona (Ma, final s. XIII). les sequies dels molins (Ma, 1373). Tarragona (Ma, s. XIII). campo vocato de la traició (Ma, 1433). València (M, 1501-1507). portal d'en Valentí (M, 1501-1507). al Vedrà, davant lo Vedrà (Ma, final S. XIII).

La neutralització que va comportar la confusió de a i e àtones en el català oriental, a les Pitiüses es va produir entre els segles XIII i XVI, de manera que la freqüència en l'aparició de grafies que denoten aquesta confusió a mesura que passa el temps pot obeir a un altre fet, no tan sols a la desaparició de la Cancelleria: ço és, a la consolidació del canvi lingüístic. Aquest canvi es va produir, sens dubte, per economia del llenguatge, i és de tipus intern. La vocal neutra tònica era un fonema que presentava pocs parells mínims amb la e oberta. Com que el seu rendiment funcional era baix, la llengua va acabar per fer-lo desaparèixer. Des d'un punt de vista fonètic, les síl·labes àtones, en tenir una pronúncia més relaxada, tenen una posició més inestable i són menys perceptibles i més febles, cosa que propicia la variació i el canvi. De tota manera, la confusió de a i e àtones tendrà conseqüències morfològiques, més enllà de les fonètiques, ja que en el català oriental la confusió fonètica no permet una diferenciació morfològica entre masculins (acabats en e) i femenins (acabats en a).

4.2.2. Confusió de o i u àtones

El tancament, primer esporàdic i després generalitzat, de la o àtona en [u] és un fenomen que afecta el vocalisme posterior i que és més tardà que la reducció del vocalisme anterior. La variació s'inicià durant l'Edat Mitjana (segles XIV i xv) en contextos afavoridors del tancament (en mots amb una i o una u tòniques, en contacte amb les bilabials m o b), però el canvi no es consolida totalment fins als inicis del segle XVI. Aquest canvi no té un reflex generalitzat en l'escriptura -i per tant, tampoc en la toponímia-, tot i que se'n poden observar casos prou clars i algunes ultracorreccions⁵ que demostren que la confusió fonètica ja es feia molt abans. Heus ací, a continuació, una llista de topònims on ja es devia produir la confusió fonètica, tot i que no sempre la confusió es reflecteix gràficament:

camp d'en Cluquell (M, 1501-1507). plaça Comuna (M, 1501-1507). Conflent (Ma, s. XIII). versus montaneam de Corona (Ma, 1238) / Corona (Ma, final s. XIII). Cortons de la ylla de fora la vila d'yviça (Ma, inici s. XV). Cochliure (Ma, s. XIII). a les Cuniyeres (Ma, final s. XIII). cuniyera (Pu: 82, 1313) / conyera (Pu: 100, 1r quart s. XIV) / coniere (Pu: 185, s. XIV; Pu: 210, 120 ca.; Pu: 222, 1421; Pu: 245, 2n quart s XV). en lo fossar de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV). Illas de Eviça e de formentera (Ma, s. XIII) / Formentera (Ma, final s. XIII) / Formentera (M, 1501-1507). al Jondal (Ma, final s. XIII). Montpeller (Ma, 1299). al puig den Nuno (Ma, final s. XIII). portal de la Mar (M, 1501-1507) / pou del Portal de la Mar (M, 1501-1507). al Cap de Porxol (Ma, final s. XIII). l'estany pudent (Ma, final s. XIII). a les penyes den Salvo (Ma, final s XIII). Les sequies dels molins (Ma, 1373) / Molins de Santa Eulàlia (M, 1501-1507). portal d'en Valentí (M, 1501-1507). in término qui dícitur Portmany (Ma, 1238) / La esgleya de sent Anthoni de Portmany (Ma, s. XIV). purtinaxi (Pu: 253, 1435). Rossello (Ma, s. XIII).

Aquest canvi, com l'anterior, té causes internes. Per un costat, les mateixes causes fonètiques de reducció del vocalisme àton, però ara aplicades al vocalisme posterior. Però per altra banda hi pot confluir, també, una altra causa, la de la tendència al reequilibri i a la simetria dels sistemes. Amb la pèrdua de la distinció entre vocals àtones anteriors, el sistema vocàlic àton havia esdevingut asimètric. Ara, amb l'extensió de la reducció al vocalisme posterior, el sistema recuperava la simetria.

4.2.3. Monoftongació dels diftongs àtons /kwa/ i /gwa/ en [ku] i [gu] / [yu]

En la toponímia de les Pitiüses no sol reflectir-se aquest fenomen en síl·labes finals, sinó en síl·labes interiors o inicials. De fet, en la llengua parlada fins i tot es produeix, a voltes, en posició tònica, tot i que no n'he trobat cap exemple toponímic.[^6] En la documentació medieval només n'he trobat un exemple:

cortons de la ylla de fora la vila d'yviça (Ma, inici s. XV).

Aquestes variacions, que han acabat en un canvi en algunes paraules (quaranta), sense que s'hagi arribat a generalitzar, obeeixen a causes internes, fonètiques, d'economia de la llengua. En l'actualitat, en posició tònica, es tracta d'un fenomen residual, que només apareix en textos de cançons pageses. I en posició àtona cada vegada és menys freqüent, segurament a causa de la pressió de l'estàndard (causa externa).

4.2.4. La iodització o el ieisme

Ja des de la introducció del català a Eivissa, el segle XIII, es produeix la confusió perceptual entre [ʎ] i [j]. Les variacions que es produeixen durant l'Edat Mitjana i els canvis interdialectals resultants són prou estudiats per Lloret (2001 [2002]: 335-336). En la documentació medieval apareixen pocs canvis que reflecteixin la iodització, tot i que n'hi ha, i fins i tot apareix algun cas que pot reflectir una ultracorrecció, com Mayorca,⁶ que sens dubte s'ha pronunciat sempre amb [ʎ]:

a les Cuniyeres (Ma, final s. XIII) / les Conilleres (M, 1501-1507). coniler (Pu: 40, s. XIII) / cuniyera (Pu: 82, 1313) / conyera (Pu: 100, 1r quart s. XIV) / coniere (Pu: 185, s. XIV; Pu: 210, 120 ca.; Pu: 222, 1421; Pu: 245, 2n quart s XV). lo moll de Mayorca, Mayorca (Ma, 1382) / Malorques (Ma, 1389).

Com diu Lloret, aquest canvi obeeix a causes internes, fonètiques, especialment al decalatge entre producció i percepció. Tanmateix, posteriorment, a les Pitiüses com en algunes comarques gironines, s'ha produït una tendència a estendre el so de iod més enllà dels casos etimològics, bé que comença a reflectir-se, tímidament, en els antropònims,⁷ i només molt més tard en els topònims, ja ben entrat el segle XVIII:

Joan Casteyló (Ma, final s. XIII). Gabriel Casteyó (Ma, 1392). Ramon Casteyó (Ma, 1410).

4.3. La selecció de l'article el en detriment de lo

Sens dubte un dels aspectes més curiosos pel que fa a la toponímia catalana en l'Edat Mitjana a les illes Balears, i concretament a Eivissa i Formentera, és la presència abassegadora de l'article estàndard (amb alternança de lo i el en els masculins), mentre que l'article salat, que sens dubte ja s'usava, i molt, no apareixerà en la documentació escrita amb una certa freqüència fins ben entrat el segle XIX. Ha de tractar-se, sens dubte, d'una influència del model cancelleresc, que imposà aquest article en la llengua escrita, tot proscrivint l'article salat al registre col·loquial. Vet aquí una relació, no exhaustiva, de topònims extrets de la documentació pitiüsa medieval, on es pot comprovar quin és l'article que s'hi usa, en tots els casos:

l'Abeurador comú (M, 1501-1507) / l'Abeurador (M, 1501-1507) / plaça del Abeurador (M, 1501-1507) / el Abeurador del Prat (M, 1501-1507). in alcheria del Arenal (Ma, 1246). la carniceria (Ma, s. XV) / les carnisseries (M, 1501-1507) / la carnisseria (M, 1501-1507). al carregador (Ma, 1267, 1289) / el Carregador (M, 1501-1507). la carrera de l'esgleya (Ma, 1373). del castell e de la vila de Eviça (Ma, 1343) / el Castell (M, 1501-1507) / faldes del Castell (M, 1501-1507) / orta del Castell (M, 1501-1507) / port del Castell (M, 1501-1507) / plaça del Castell (M, 1501-1507). a les Cuniyeres (Ma, final s. XIII) / les Conilleres (M, 1501-1507). la Cort (M, 1501-1507) / plaça de la Cort (M, 1501-1507). la Drassana (M, 1501-1507). les Eres (M, 1501-1507). l'Escaleta (M, 1501-1507). l'Esglea del dit Castel (Ma, 1289) / la esgleya de Eviça (Ma, s. XIV) / l'esgleya de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV) / la esgleya de sent Anthoni de Portmany (Ma, s. XIV) / la sglesia que es fa en lo Pla de Vila (Ma, 1466). l'Espardell (M, 1501-1507). del estany, al estany (Ma, 1267) / que el dit estany (Ma, 1382). al Cap del Falcó a les Salines (Ma, final s. XIII). en lo fossar de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV). al Jondal (Ma, final s. XIII). Mar, a Mar, la Mar (M, 1501-1507) / portal de la Mar (M, 1501-1507)/pou del Portal de la Mar (M, 1501-1507) / torre de la Mar (M, 1501-1507). lo moll de Mayorca (Ma, 1382). al puig den Nuno (Ma, final s. XIII). al Puig pelat (Ma, final s. XIII). plaça de la Pescateria (M, 1501-1507).

la Plaça (M, 1501-1507). el Pont (M, 1501-1507). leporte (Pu: 82, 1313; Pu: 253, 1435). al Cap de Porxol (Ma, final s. XIII). la Presó (M, 1501-1507). al rabat, la porta del rabat, les portes del Rabat (Ma, 1373) / el Raval, rabat, arrabat (M, 1501-1507). a les penyes den Salvo (Ma, final s. XIII). les sequies dels molins (Ma, 1373). el Trabuquet (M, 1501-1507). campo vocato de la traició (Ma, 1433). el vall (M, 1501-1507). davant lo Vedrà, al Vedrà (Ma, final s. XIII) / el Vedrà (M, 1501-1507). l'Orta de Vila (M, 1501-1507).

Com es pot observar fàcilment mitjançant els exemples documentals aportats, l'alternança de diversos al·lomorfs (/l/, /lu/ o /lo/) segons el context fònic on apareix l'article acabarà donant lloc a l'aparició d'un al·lomorf /əl/ que acabarà desplaçant l'article antic lo. En la documentació medieval eivissenca sol aparèixer l'al·lomorf /l/ quan l'article va precedit per preposicions o conjuncions acabades en vocal neutra (de, a, que) o seguit per paraules que comencen amb vocal (l'Abeurador). Des d'aquest context fònic favorable, però (canvi intern, fonètic, per economia del llenguatge), el fenomen s'anirà generalitzant (generalització) a altres casos, cosa que també es pot observar en els topònims citats, fins que l'ús de l'article lo esdevindrà una simple romanalla del llenguatge administratiu, sense cap ús en la llengua parlada.

4.4. Reflex esporàdic del diftong inicial ei- del topònim Eivissa

Segons Coromines aquest diftong procedeix de la síl·laba inicial es- mitjançant la vocalització en [j] de la s sonora. Però en la documentació eivissenca no apareix cap volta el topònim Eivissa amb una grafia que indiqui la síl·laba inicial es- (< e-). Només en una carta nàutica de 1533, de S. Pilestrina, apareix la variant esuisa, que pot indicar aquest fenomen evolutiu. En tot cas, aquest procés ja es podria haver produït en època prejaumina; de fet, segons Mascaró (2000: 30),⁸ els mapes àrabs també recullen la grafia Isbusa, que podria reflectir una tendència incipient a aquest canvi. Vet ací les variants gràfiques d'aquest topònim procedents de la documentació de l'Edat Mitjana:

illas de Eviça e de formentera (Ma, s. XIII) / castell diviça (Ma, s. XIII) / castell deviça (Ma, s. XIII) / euinza (Pu: 82, 1313) / evenza (Pu: 104, 1r quart s. XIV) / eviza (Pu: 114, 1330), Eyviça (Ma, 1335) / eviça (Pu: 132-133, 2n quart s XIV) / del castell e de la vila de Eviça (Ma, 1343) / euiza (Pu: 151; 3r quart s. XIV) / euiça (Pu: 185, s. XIV) / yviça (Ma, 1382) / ylla de yviça (Ma, 1390) / cortons de la ylla de fora la vila d'yviça (Ma, inici s. XV) / vila o castell de yviça (Ma, inici s. XV)/ Ayuisa (Ma, 1486, 1489, 1497) / illa de yviça (Ma, 1499) / Eivissa (M, 1501-1507) / Evice (M, 1501-1507)/Eviça (Ma, 1343, 1346, 1410; M, 1501-1507) / Evissa (Ma, 1490) / Eviza (IC, 1508) / euissa (Go, 1512).

En aquest cas potser no s'hauria de parlar exactament d'un canvi, sinó del reflex gràfic durant els segles XIII-XV d'un canvi ja consolidat, possiblement iniciat -i conclòs- durant els primers segles de l'Edat Mitjana, fins i tot abans de la conquista de les Pitiüses per les tropes catalanes.

4.5. Caiguda de la s /z/ intervocàlica

Es tracta d'una variació que s'inicia el segle XIII i que a les illes Balears triomfa en alguns casos (més a Mallorca i a Menorca i menys a Eivissa), però que no s'arriba a generalitzar.⁹ Per exemple, en les formes documentades, totes elles relacionades amb el mot església, pot observar-se com les variants gràfiques dels segles XIII i XIV reflecteixen la caiguda de la s, que torna a aparèixer el segle XV:

l'Esglea del dit Castel (Ma, 1289) / la esgleya de Eviça (Ma, s. XIV) / l'esgleya de madona Sta. Maria de Eviça (Ma, s. XIV) / la esgleya de sent Anthoni de Portmany (Ma, s. xIv) / la sglesia que es fa en lo Pla de Vila (Ma, 1466).

Cal interpretar que el canvi s'inicia per causes internes, raons fonètiques d'economia lingüística, però que es trunca per una causa externa, la pressió de la llengua culta. Aquesta mateixa causa degué truncar el procés de canvi, que ha quedat circumscrit a alguns mots (Mallorca i Menorca: acu(s)ar, fu(s)ell, filo(s)a, ro(s)egar, ro(s)ella, ro(s)ada, llo(s)a; Eivissa i Formentera: cami(s)a).

4.6. El rotacisme

En el dialecte eivissenc és un fenomen més aviat poc freqüent, que sol produir-se en el cas de la lateral /l/, que a voltes passa a realitzar-se com una ròtica [ɾ], com en el mot juriol (< juliol), i, molt particularment, en el nom personal Eulària (< Eulàlia). En aquest cas, Antoni Ferrer Abárzuza i Vicent Marí Serra 'Palermet' han documentat molt recentment el topònim Santa Eulàlia el 1243,¹⁰ tan sols 8 anys després de la conquista catalana d'Eivissa. El document original, escrit en llatí, no reflecteix el rotacisme, però aquest fenòmen degué actuar aviat, a la vista de la documentació cartogràfica:

sn laria (Pu: 40, s. XIII) / sta ilaria (Pu: 185, s. XIV) / sta ilaria (Pu: 210, 1420 ca.) / santolaria (Pu: 222, 1421) / sto laria (Pu: 245, 2n quart s. XV)/ santa eularia (Pu: 253, 1435) / cauo de mora¹¹ (Pu: 253, 1435) / Molins de Santa Eulàlia (M, 1501-1507).

4.7. L'immobilisme toponímic

4.7.1. La no palatalització del grup llatí -NN- intervocàlic

El grup -NN- intervocàlic del llatí continua sense palatalitzar en els topònims, de manera que dona com a resultat una nasal simple, mentre que la llengua parlada evoluciona cap a la palatalització. A les Pitiüses no n'he trobat cap exemple en la documentació medieval, però alguns topònims actuals són testimoni d'aquesta resistència toponímica al canvi: es Canar i es Canaret.

4.7.2. No palatalització de la -L- interior del mot relotge

Aquest mot, en general, a tot el domini lingüístic ha sofert palatalització de la -L- interior, ja que el fragment que la precedia degué ser reinterpretat com un prefix i els parlants degueren tractar aquesta consonant com si fos inicial -(HO)ROLOGIU > rellotge, fenomen que no es produeix en l'eivissenc de l'Edat Mitjana ni Moderna, si hem de fer cas de la documentació escrita, i que es manté en l'actualitat.¹² Vet ací els exemples documentats:

Casa del relonge¹³ (1536) / Capella del reloge¹⁴ (1663).

Es tracta, doncs, de la conservació d'un tret arcaic que no ha evolucionat com a la major part del domini lingüístic.

4.7.3. Reflex d'arcaismes

Una mostra més del caràcter refractari de la toponímia als canvis lingüístics és la conservació d'alguns arcaismes, normalment ja desapareguts. Així passa, per exemple, en rabat, pescateria o vinyet, substituïts per raval, peixateria o vinya respectivament. O en alguna grafia certament arcaica, com Eulàlia, quan ja predomina la forma popular d'avui dia, Eulària:

plaça de la Pescateria (M, 1501-1507). el Raval, rabat, arrabat (M, 1501-1507). Molins de Santa Eulàlia (M, 1501-1507). vinyet de Caria (M, 1501-1507).

Certament la toponímia reflecteix molts altres arcaismes resistents al canvi lingüístic, però l'objecte d'aquest treball és, justament, el canvi lingüístic, de manera que deixaré de banda molts altres arcaismes conservats (ora, berenguera, llonga, xanga) o perduts (conqueta, orat).

4.8. La cartografia

La cartografia de l'Edat Mitjana és més aviat pobra. Als segles XIII, XIV i bona part del XV són destacables les cartes nàutiques dels tallers de l'escola mallorquina, seguides -o copiades- per nombroses cartes venecianes i genoveses, que contenen un limitat nombre de topònims de les Pitiüses. A partir de la segona meitat del segle XV i l'inici del XVI s'inicia la recuperació de la Geographia de Claudi Ptolemeu (segle II aC). Per tant, a partir d'aleshores es fan mapes que simplement reflecteixen l'obra ptolemaica, amb molt pocs topònims i a voltes molt arcaics (per exemple, encara apareix Ophiusa en comptes de Formentera). Cal assenyalar que en la cartografia hi ha una certa tendència conservadora, motivada pel fet que moltes cartes nàutiques no són sinó còpies d'altres, que impedeix que apareguin innovacions lingüístiques o toponímiques i que moltes vegades en retarda l'aparició. Tanmateix, però, l'Edat Mitjana implicarà una recuperació de les fonts clàssiques, tot i que no serà fins després, durant l'Edat Moderna -per raons estratègiques-, quan es farà un esforç cada vegada major per dotar els nous treballs cartogràfics de més fidelitat i realisme, també pel que fa a la toponímia.

Els nous descobriments geogràfics de la darreria del segle XV i la reproducció de cartes nàutiques mitjançant la impremta comportaran la propagació dels coneixements cartogràfics -i toponímics, a vegades amb errors importants- i de noves tècniques de representació de la Terra. La cartografia de la darreria del segle xv i de l'inici del XVI sol contenir ben pocs topònims de les Pitiüses: les Pitiüses, Eivissa, Formentera, les Portes, el Vedrà, la Conillera, Portmany, Portinatx, Balansat, Tagomago i Santa Eulària. Lògicament, molts d'ells apareixen amb grafies arcaiques o deformades, però que ja indiquen tendències fonètiques o que ja s'ha produït un canvi (Eularia, Ayuisa), com es pot comprovar a l'annex.

5. Conclusió

Tot i que la toponímia té més tendència a fossilitzar-se que els altres mots de la llengua, també sol reflectir, bé que amb més retard, les variacions i els canvis lingüístics. En aquest treball he intentat mostrar-ne alguns exemples, tot i que la documentació medieval moltes voltes no els palesa clarament i cal cercar-los en grafies esporàdiques o fins i tot en algunes ultracorreccions. En aquest treball m'he centrat, entre d'altres, en alguns canvis que es produeixen o s'inicien durant l'Edat Mitjana, com la reducció vocàlica o la selecció de l'article masculí el, que acabarà substituint totalment lo, i he procurat exemplificar tots aquestos canvis mitjançant la documentació medieval eivissenca que ens deixa constància dels topònims de l'època, de les variacions i dels canvis toponímics.

Els topònims en la cartografia de l'Edat Mitjana

Annex. Els topònims pitiüsos en la cartografia de l'Edat Mitjana.

6. Bibliografia

CAHE = Catàleg del fons cartogràfic de l'Arxiu Històric d'Eivissa (segles XV-XIX) (2001). Eivissa: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Ciutat d'Eivissa.

CIB = 700 anys de cartografia de les Illes Balears (1986). Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma.

GORDILLO COURCIÈRES, J. L. (1981). Formentera. Historia de una isla. València: Albatros.

LLORET, M. R. (2001[2002]). «Canvi lingüístic i variació fònica». A: CANO et al (ed.) (2001[2002]). Les claus del canvi lingüístic. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

MACABICH, I. (1916). Santa María la Mayor. Los cronistas (Apuntes históricos). Ibiza: Impta. de Mariano Tur.

MACABICH, I. (1965). Historia de Ibiza I. Palma de Mallorca: Daedalus.

MARÍ CARDONA, J. (1981). Els Llibres d'Entreveniments. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

MASCARÓ PASSARIUS, J. (2000). La toponímia i cartografia antigues de les Illes Balears. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner.

OnCat = COROMINES, J. (1989-1997). Onomasticon Cataloniae (8 vol.). Barcelona: Curial Edicions Catalanes: Caixa de Pensions «La Caixa».

RIBES I MARÍ, E. (2005). La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

TORRES I TORRES, M. (1993). La llengua catalana a Eivissa al segle XVII. «Reals Ordinacions de la Universitat d'Eivissa» (1663). Introducció, estudi lingüístic i transcripció. Eivissa: Editorial Mediterrània-Eivissa.

TUR DE MONTIS Y DE AYGUAVIVES, J. (1979). Cartografía histórica de Ibiza y Formentera (Islas Pitiusas). Barcelona: Departamento de Geografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

7. Sigles cartogràfiques de l'Annex CAHE = Catàleg del fons cartogràfic de l'Arxiu Històric d'Eivissa (segles XV-XIX) (2001). Eivissa: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Ciutat d'Eivissa. CIB = 700 anys de cartografia de les Illes Balears (1986). Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma. Go = GORDILLO COURCIÈRES, J. L. (1981). Formentera. Historia de una isla. València: Albatros. IC = INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Cartoteca digital. Disponible en línia a l'adreça: http://cartotecadigital.icgc.cat. [Consulta del 20 de febrer de 2020]. Ma = MASCARÓ PASSARIUS, J. (2000). La toponímia i cartografia antigues de les Illes Balears. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner. Pu = PUJADES I BATALLER, Ramon J. (2007). Les cartes portolanes. La representació medieval d'una mar solcada. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.