L'arquitectura popular eivissenca és una meravella, és la flor de l'illa, en realitat (Josep Pla, 1970).

Josep Vilanova i Puigbó (Puigreig, 24/09/1945) és un arquitecte català que a l'inici dels anys setanta va fer un estudi sobre les cases pageses eivissenques. Del seu treball, se'n varen fer dues exposicions, una a Palma i l'altra a Eivissa, que provocaren en la premsa pitiüsa i balear tota una allau de reconeixements i de reclamacions de protecció d'aquest valuós patrimoni de les nostres illes.

Josep Vilanova va venir per primera vegada a Eivissa, encara estudiant d'arquitectura, l'estiu de 1969.

En 1964 havia ingressat a la Universitat de Barcelona per tal d'estudiar arquitectura, alhora que iniciava també estudis de pintura i escultura a l'escola Massana.

«Ja des de petit vaig tenir una gran afició per dibuixar i pintar. Gastava més en llibretes, llapis i gomes d'esborrar que en menjar, ja que era un veritable llepafils desganat, torrat pel sol i prim com un ham», explica en Josep. Ha exposat la seua pintura a espais tan diversos com ara la Diputació de Tarragona, l'Institut d'Estudis Vallencs, el Palau Bofarull de Reus i l'Espai de la Vida Rural de Casa Valls a Ciutadella.

Ha publicat el llibre Artigens (Pagès Editors, Lleida 2012), sobre la seua pintura, en col·laboració amb els seus fills Miquel i Roger, que hi posen, respectivament, la poesia i la fotografia. Pel que fa a la feina d'investigador i arquitecte ha publicat, juntament amb Carme Marquès, Eivissa fascinant (Editorial Moll: Palma 2003), on rememoren l'estada a Eivissa els anys setanta.

En l'àmbit de la política, va ser regidor de CiU a l'ajuntament de Valls, i un dels promotors del Consell Comarcal de l'Alt Camp, del qual en fou el primer president entre 1988 i 1991. Des d'aquest càrrec va impulsar, amb «La ruta del Cister», el turisme cap a l'interior de Tarragona.

1969. El primer viatge a Eivissa

De la mà de l'aparellador Antoni Ferran i Llobet, i encara estudiant d'arquitectura, va fer la seua primera estada a Eivissa l'estiu de 1969. En aquest viatge va col·laborar amb Raimon Torres, que en aquella època estava construint els hotels Cartago i Galeón al port de Sant Miquel.

«Vaig arribar un migdia de juliol, en el Ciudad de Barcelona, després de fer escala a Palma. A la tarda vaig anar al port de Sant Miquel, on vaig trobar n'Antoni Ferran, que estava amb el seu taquímetre, per un terreny força pedregós i costerut, replantejant els fonaments d'un l'hotel. La visió de Dalt Vila des del vaixell i la primera vista del port de Sant Miquel, amb el seu silenci corprenent i el sol ja tombant i reflectint-se sobre l'aigua, són dues imatges i unes sensacions inesborrables que perduraran tota la vida».

A final d'estiu Josep Vilanova torna a Barcelona per a continuar els seus estudis. Allí va treballar amb Pere Marieges i Carbó, professor de la Escola d'Arquitectura, i amb Xavier Busquets i Sindreu, que és l'arquitecte que va dissenyar l'edifici del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears a la plaça de la Catedral de Barcelona.

1972. Tornada a Eivissa

En la seua primera estada, en Josep Vilanova va quedar fascinat i enamorat de la llum, les textures i l'arquitectura de les cases del camp eivissenc. Per això ell i na Carme Marquès, la seua dona i també arquitecta, decideixen venir a Eivissa a treballar al despatx de Raimon Torres en 1972.

«D'en Raimon, en tenc un record inesborrable, tant del seu tarannà personal com de la seua peculiar manera de veure l'arquitectura i d'entendre la vida» – diu en Josep.

A part de la seua feina comencen a sortir els caps de setmana, amb Elena Bargas i Antoni Ferran, a visitar els 'monuments' de la nostra arquitectura popular: les cases pageses.

Però ells en volen més, i per tal de poder-hi dedicar més temps, esforç i mitjans, demanen formalment ajut al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB) i a l'Institut d'Estudis Eivissencs (IEE).

El finançament

Tot i que Josep Vilanova ja havia posat en marxa les sortides al camp per començar a veure i estudiar les cases pageses, ell volia fer un estudi seriós i amb profunditat, feina que li costaria molt de temps i diners. Va decidir, per tant, demanar ajut econòmic i moral a l'IEE i al COACB.

Els seus primers contactes amb l'Institut d'Estudis Eivissencs fructificaren aviat com a ajut cultural i d'acompanyament sobre el terreny, però amb l'advertiment que l'ajut econòmic de l'entitat no podria ser gaire alt. «L'Institut d'Estudis Eivissencs – ens conta Josep Vilanova – ja va advertir-me que econòmicament poc podia col·laborar, però el seu ajut moral i personal va ser inestimable per a la meua feina».

En octubre de 1972 Josep Vilanova escriu també una primera carta al COACB, en què sol·licita un ajut econòmic per a «preparar un treball sobre l'arquitectura popular eivissenca, tractant d'incloure-la dins el seu entorn, amb ànim de publicar-lo».

Ens conta Josep que per a ell «la casa pagesa era, en aquella època, inseparable de l'entorn i dels estris de feina diària: instruments per fer el pa, el vi i la matança, els cadirons per seure, el carro, les eines de terrissa..., i la vèiem indeslligable, sobretot, de les dones amb l'extraordinari i elegant vestit de pagesa, sempre atentes i tranquil·les, que solíem trobar-hi. Era una Eivissa que t'enamorava».

En gener de 1973 Antoni Alomar, com a responsable del Centre d'Estudi Guillem Segrera, depenent del COACB, li comunica l'interès per la seua feina alhora que li demana més informació.

Quant a l'ajut de l'IEE, el dia 31 de juliol de 1973 Josep Marí li comunica que les finances de l'Institut no estan per a gaires alegries, però que entusiasmats amb la feina «no tinguérem més remei que pronunciar-nos a favor d'una ajuda per al vostre treball sense concretar-ne, però, cap quantitat». Finalment el COACB li concedeix, ja al final de 1973, un ajut de 194.000 pessetes per al seu estudi i l'IEE, 25.000.

Ell i el seu equip acabaren fent més de 10.000 fotografies, 5.000 diapositives, devers 6.000 quilòmetres en el seu dos-cavalls, milers de plànols, esquemes i dibuixos... i moltes hores d'activitat que hagueren de sostreure a l'esbarjo i a la feina remunerada.

L'estudi

Josep Vilanova i el seus col·laboradors elaboren unes fitxes on ha de constar, per a cada habitatge: el nom de la casa, l'emplaçament (venda, parròquia i municipi), el propietari, els habitants de la casa, l'estat de conservació i les possibles particularitats. De cada casament, en

fan, també, nombroses fotos, diapositives i, en molts de casos, plànols i alçats de les façanes.

A final de 1972 comencen formalment l'estudi, de manera metòdica i ordenada, sobre l'arquitectura popular d'Eivissa.

Primer només els caps de setmana, amb na Carme i el seu fill Jordi, «i sovint acompanyat per la gent de l'Institut d'Estudis Eivissencs, com en Josep Marí, en Joan Botja, i sobretot l'incansable i entusiasta don Joan Marí Cardona, que ens va obrir les portes de tants i tants indrets. Sense ells l'estudi no hauria estat el mateix».

Casa a casa i a poc a poc, en Josep i na Carme, acompanyats de vegades de Toni Ferran i Elena Bargas, i sempre del petit Jordi, van recollint la informació. Normalment eren ben rebuts, tot i que «sempre existia una certa distància lògica i natural cap als desconeguts. Amb nosaltres, la relació amb les pageses, que era qui solíem trobar a la casa, era molt suau i acceptada, perquè no érem 'peluts', tots dos portàvem els cabells curts, i potser també perquè ens acompanyava el nostre primer fill, en Jordi, carregat a l'esquena amb una cadireta».

Visitaven en cada sortida una zona ja preestablerta, orientats a unes cases determinades, però sovint trobaven pel camí algun casa

ment interessant i en feien també la descripció. En acabar la feina havien descrit 218 habitatges, tot i que d'aquests en falten tres fitxes, per la qual cosa el nombre de descripcions de què disposam es redueix ara a 215.

D'aquestes 215 cases ens en diu el nom de 209, i de les 6 restants el desconeix. La majoria de cases pageses, un 97%, eren en aquella època propietat d'eivissencs. Josep Vilanova descriu que 134 cases eren d'eivissencs per 5 que ho eren de forasters. De la resta, per ser buides, en ruïna o no trobar-hi els amos, no se n'especifica la propietat. Una de les cases era, segons li diuen els vesins, de «peluts anglesos».

La major part dels habitatges, 105 en total, eren habitats pel propietari; 15 estaven llogats, 55 deshabitats i de la resta no se sap. Quant a l'estat dels immobles, en descriu 152 en bon estat, 17 en estat regular i 11 en ruïna. Dels altres, no s'especifica.

De la feina, tot i que caldria fer-ne un estudi amb profunditat, es desprèn que la immensa majoria de cases eren, a l'inici dels anys setanta, propietat d'eivissencs, tot i que en descriu diverses que estan «aparaulades» o en venda; que la majoria, devers un 80%, estaven en bon estat i que, tot i haver-n'hi devers un 25% de buides, la major part estaven habitades pels propietaris.

En les descripcions de les cases hi troba de tot, des de cases amb un excel·lent estat de conservació fins a d'altres inhabitables. Ens explica també que veu reformes amb uralita i altres materials del tot inapropiats. En alguna casa «no volen fotos, ni gent a molestar, ni parlar amb ningú», en canvi en altres – gairebé totes – és ben rebut i amb alguna persona arriba fins i tot a fer-hi una certa amistat.

Ens conta també Josep Vilanova, en el seu estudi, la troballa de «pintures murals d'aspecte geomètric, alguna que sembla ser de temps immemorial, a l'interior d'algun habitatge, semblants, i podria ser vinculades, a les de la Mediterrània oriental» i també que ell veu en la modulació a escala humana de les nostres cases «com una versió eivissenca del Modulor que tant va estudiar l'arquitecte francès Le Corbusier».

Una feina intensa, extensa, interessantíssima i que es mereix un estudi a fons. Potser ara, que aviat es compliran 50 anys de la seua realització, és un bon moment.

1974. Exposició del treball a Palma i onada de reivindicacions per a la protecció de la casa pagesa

En Josep ja expressa, en la seua primera carta al COACB, que considera que la tasca de recollida d'informació i estudi de la casa pagesa serà «cada cop més costosa, ja que és un fet el progressiu abandó del camp i el seu traspàs cap a mans estranyes».

En una entrevista al diari Última Hora de Palma del dia 21 de maig de 1974 ja adverteix Josep Vilanova del poc apreci d'alguns eivissencs cap a les seues cases pageses, i diu que «la imatge de la ciutat pessa massa. L'arquitectura popular d'Eivissa haurà perdut en pocs anys més, tot el seu caràcter i esperit». I dos dies després, al mateix diari, i parlant ara d'arquitectura considera que «el neo-eivissenquisme actual és totalment nefast per a l'arquitectura tradicional i que es fan, en general, còpies molt dolentes de l'arquitectura popular eivissenca».

La feina de Josep Vilanova, Carme Marquès, Antoni Ferran i Elena Bargas es va exposar a Palma, amb el títol Eivissa, Arquitectura Popular, entre els dies 29 d'octubre i 21 de novembre de 1974. Va ser una exposició organitzada a Ca la Torre, seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears a Palma. Aquesta exposició va tenir un ample ressò a la premsa local i d'ella en va sorgir una onada de reivindicacions per a la valoració i protecció de la casa pagesa eivissenca.

Josep Vilanova i Carme Marquès adverteixen, al discurs inaugural de l'exposició de Palma, que «el coneixement de les cases pageses d'Eivissa és molt sovint folklòric», i acaben la presentació desitjant que «sigui aquest treball un intent més, potser el primer amb caràcter d'urgentíssima necessitat, dirigit a divulgar, protegir i conservar una arquitectura tan interessant. Volem afegir també el nostre modest homenatge a la gent, als costums i a la mateixa vida eivissenca».

Diu després, en un article de l'Última Hora de Palma del dia 30 d'octubre de 1974, a doble pàgina i firmat per Camilo J. Cela Conde, que «és imprecindible i urgent una conscienciació del que tenim entre mans, alhora que lluitar contra l'especulació que destrueix la nostra cultura». I es lamenta també, en un article de Diario de Mallorca, sota el titular «La casa rural ibicenca, en trance de desaparición», que «molts moradors de les cases pageses pensen

que les cases de la ciutat són millors i no valoren el que tenen». Isidor Marí, en un article publicat a Diario de Ibiza el dia 24 de novembre d'aquell mateix any, reivindica també el coneixement i la protecció de l'arquitectura popular eivissenca com a part molt important de la nostra cultura, i es pronuncia per adaptar les velles cases a les noves necessitats, però mantenint-ne sempre l'esperit. Acaba demanant que la mostra s'exposi també a Eivissa i considera aquesta exposició com «un primer tast, que ens ha fet engolosir, i els feim presses per poder veure abans de molt el treball complet». D'aquest treball, n'havien sorgit, ja, al I Curs Eivissenc de Cultura de l'Institut d'Estudis Eivissencs, en agost de 1974, una exposició fotogràfica d'Antoni Ferran i una conferència de Josep Lluís Sert on pretenien despertar la consciència sobre el progressiu deteriorament de la arquitectura popular eivissenca i del seu entorn.

1975. Exposició a Eivissa

La mostra es va inaugurar també a Eivissa el 14 de juny de 1975 al Polvorí de Dalt Vila. La va organitzar la delegació a Eivissa del Col·legi d'Arquitectes en col·laboració amb l'ajuntament de Vila. Escriu l'arquitecte Antoni Alomar que «els objectius finals d'a

quest treball d'anàlisi i investigació són, d'una banda, la publicació del treball [...], de l'altra, aconseguir de l'administració que l'arquitectura popular eivissenca sigui legalment protegida de la seua possible destrucció i adulteració».

Enric Rovira, responsable de l'exposició, declara al diari del 19 de juny de 1975, que una de les finalitats és, a més del coneixement, «crear la consciència que s'han de dur a terme les accions necessàries per tal que aquest llegat arquitectònic de valor incalculable sigui legalment protegit i evitar així la seua pèrdua [...] hem de sensibilitzar la gent de l'extraordinari llegat que tenim entre mans i s'han de fer estudis més a fons d'aquesta arquitectura».

Segons Josep Maria Puget, del Col·legi d'Arquitectes, «al meu parer, fer arquitectura eivissenca no és copiar cases pageses, sinó interpretar-les i adaptar-les a les comoditats actuals. En aquest aspecte vull tenir un record especial per a Erwin Broner, l'arquitecte que crec que millor ha interpretat l'arquitectura eivissenca».

Ens recorda l'autor del treball que «també Josep Lluís Sert, degà de la Universitat de Harvard i membre destacat del GATCPAC, l'equivalent català de la Bauhaus, ha interpretat perfectament l'arquitectura eivissenca». Tenim, en aquest treball de Josep Vilanova, una gran font d'informació sobre l'arquitectura i el món rural a l'inici dels anys setanta a l'illa d'Eivissa. Seria interessant fer-ne, a partir d'ell, un estudi comparatiu i profund sobre l'evolució de les cases pageses eivissenques el darrer mig segle. Veure i comparar el seu estat anterior i l'actual, els habitants, els propietaris... feina a fer!