La vitalitat d'en Manel Marí no era xiroia ni rabiosa (o sigui: no era naïf ni fruit de l'enuig) però sí que tenia alegria i mala bava. Era una vitalitat que es basava en el "dogma de fer" (títol d'un poema seu), és a dir: es basava en un fer indeturable, impel·lit a la cultura per una mena d'impuls de supervivència, i en un fer "de gust", que accepta i gaudeix el motllo de carn que ens ha estat donat.

Mirar endavant és una bona solució per agafar-se l'existència en aquest món decebedor; certament, una forma de saviesa pràctica: un carpe diem fruit de la reflexió.

En Manel vivia la vida. I no ho feia defugint l'enteniment ni evadint-se: acatava la duresa de la realitat, la brillantor fulgurant d'una fulla esmolada, i del desencant en feia cant, i de la resignació en feia filosofia.

Però no era resignació, sinó més aviat una paciència apassionada, una tenacitat. Era un home d'acció, d'una acció plena d'integritat, d'honestedat i d'honradesa, però no per això puritana, sinó plena d'humanitat i d'indulgència, de sarau i fins i tot d'excés. I de ruïna, com si li calgués constatar-se mortal en una cerimònia de decadència: la inconsciència com una forma de consciència.

En Manel era l'ànima de la festa, en una doble accepció: l'entranya que donava substància i valor a la gresca i la voluntat que l'empenyia fins a la sacietat i el declivi, valent fins a la imprudència i perseverant en les controvèrsies fins que aconseguia l'harmonia o la trifulga.

I el podem llegir així, com un mestre de la gatzara franca i lliure, solta i descordada, i també el podem llegir com un poeta de la solitud de la resseca i de la humilitat de la degradació, sever i compassiu. Perquè es complaïa tant en l'ascens superb com en el descens amarg, imbuït del que era i feia, de la qualitat universal d'allò tangible, del moment i el lloc: en Manel Marí sempre era d'ara i d'aquí.

I ho segueix sent.