Literatura Poesia Homenatge
Quan era a punt d'acabar el gener del 2018, se n'anà el cos d'en Manel Marí, però ens va deixar la seua poesia.
Des de l'Associació de Vesins de Sant Agustí ja feia alguns anys que li anàvem al darrere per poder recitar a les Nits des Tancó de Can Curt, però no va poder venir-hi cap any. Ja a la primera edició en vam recitar "Cafe Madagascar". Finalment, dia primer de setembre del 2018 consideràrem ineludible dedicar-li la Nit Poètica. Una hora de poesia que s'elaborava durant l'estiu, mentre la llegíem i en gaudíem.
A més de seleccionar poemes d'altri segons els temes de la poesia de Manel Marí, també proposàvem que hi participassin poetes eivissencs, els quals s'engrescaren i recitaren algun poema en homenatge, concebut com un regal pòstum a un gran amic.
A través de l'amic Maurici Cuesta, vingué Alfons Garcia, pare del poeta. N'Alfons era part d'un públic familiar, proper, com en totes les Nits Poètiques celebrades abans, però aquella fou especialment emotiva, per motius més que evidents.
Després d'una presentació, anaren pujant a l'escenari, en grup, els rapsodes, que llegiren els poemes seleccionats per a cada part. El recital va començar arrecerat per les paraules de Manel: "Jo sóc la veu d'uns altres que frisa per cremar-se". Aquest vers seu encapçalava un bloc de poemes dividit en tres parts: "L'art d'escriure", "El carrer, la nit, l'amor" i "El sexe: l'incendi".
L'art d'escriure
Jordi Marí llegí un fragment d'una reflexió en prosa que Manel va publicar en la col·lecció Paraula de Poeta, on definia què era per a ell escriure, i rememorà breument la seua relació amb en Manel. A continuació, Iolanda Bonet recità el seu poema "Viure el vers", dedicat al poeta. Seguí "No res, un fum", de Joan Vinyoli. I s'acabà aquesta primera part amb la lectura del poema "Poètica" (Poemari de descortesia), de Manel Marí.
El carrer, la nit, l'amor
Aquesta part fou majoritàriament de Manel Marí, amb tres poemes seus ("Nocturn", de No pas jo; "Sopar íntim", d'El talem i "Sonet despert", de Tavernàries). Tancà aquest tríptic un poema aliè, encara que relacionat amb un element de la poètica de Marí: "La nit", de Konstandinos P. Kavafis.
El sexe: l'incendi
Aquesta part continuava el fil dels llibres El tàlem i Tavernàries, dels quals recitàrem "Sobrut a una cambrera" (de Tavernàries) i "El cos, llindar, frontera entre els averns..." (d'El Tàlem). Hi afegírem un poema d'un dels poetes més sensuals de la literatura catalana del segle XX, Joan Salvat-Papasseit, el titulat "Sota el meu llavi el seu". I acabà aquesta darrera part del primer bloc Eva Tur amb el seu poema "Hivernacle".
Poema rere poema, s'havia anat encenent el caliu de la nit. Les Nits de Poesia des Tancó tenen un espai per a la poesia popular dels estribots. Després de la poesia amorosa, pujaren a l'escenari els guanyadors del IX Concurs d'estribots que promou Sa Colla des Vedrà; i la nit es convertí en una xerinola estelada, acompanyada de flaüta i tambors.
Ja havíem arribat a la darrera part, que introduírem de nou amb les paraules de Manel: "Jo sóc la veu del que ha après a dir el que calla..." I, com la primera, també tenia tres temes habituals en els poemes del poeta: "Escenes de bar", "Plantar cara al temps" i "La vida i la mort". Els versos escollits per aquest bloc van prenent progressivament un to més reflexiu sobre el fet de viure, i l'exigència de viure intensament.
Escenes de bar
Es llegiren els poemes "A n'es Tancó de Can Curt", de Neus Cardona; "Poema de dimecres" (Patrimoni dels dies), "Matí al bar", de Francesc Parcerisas i "Bar i vespre" (El tàlem).
Plantar cara al temps
Aquesta part començà amb un poema de Marí ("Jutge i part", de Deshàbitat) i després continuà amb "Temps nou", de Miquel Martí i Pol; "De menjar", de Bartomeu Ribes i "Aturar el temps..." d'Esther Serra.
La vida i la mort
En aquesta darrera part començàrem amb el poema "La vida, diuen" (No pas jo), seguírem amb "Carpe diem", de Jaume Vidal, tornàrem a Marí amb "Cançoneta marinera" (Tavernàries) i tancà aquest apartat el poema d'Isidor Marí escrit expressament per a Manel: "Manel Marí, in memoriam", amb el qual se celebra la vida i la veu del poeta, de la qual continuam gaudint a través dels seus versos.
L'acte finalitzà amb la interpretació de Joan Marí Murenu, que ens oferí dos poemes musicats de l'autor: "Tango amb pedres" i "Fado Vadio".
Aquesta només va ser una petita contribució als homenatges dels quals ha estat objecte Manel Marí. Si abans el teníem present, ara, en actes com el que s'esdevingué as Tancó de Can Curt, el seguim sentint proper. Perquè els poemes, siguin de qui siguin, ressonen en l'ànima de tots els que estimen la poesia.
Només ens cal desitjar continuar amb aquestes Nits que han acollit tants versos. La poesia, modesta, acull en una hora gent curiosa per la paraula dita. Tothom és partícip del mateix esperit. L'art poètica renovella les idees, posa pau a les batalles diàries i, el més sorprenent avui en dia, crea silenci. El silenci que es fa quan s'encenen els focus, sona la música, les ombres del tancó surten a embellir l'escena i les veus comencen la rapsòdia eterna.
Finalment, hem d'agrair tots els lletraferits que, ferits també per les Nits de Poesia des Tancó, han intervingut tant en la trobada dedicada a Manel Marí com a les altres. Un agraïment que també volem fer als rapsodes que han vingut a posar veu als poetes. I, finalment, un aplaudiment al públic que s'ha deixat seduir per la música del vers.
La Comissió Organitzadora de les Nits de Poesia de Sant Agustí des Vedrà. Agost, 2020.
1. L'art d'escriure
"No trobo que la poesia, llegir-la o escriure-la, sigui un element que hagi de ser indispensable per a la vida de ningú, però pot ser-ne un bon complement, i, a part, no gaire car, i que sempre pot suggerir una sèrie de codis i escenaris per donar sortida a tot tipus de temptacions que, d'una altra manera, ho tindrien més complicat per veure la llum (cadascú que s'ho pensi)".
Paraula de poeta, Col·lecció Poemes Essencials, núm. 5.
"Viure el vers", de Iolanda Bonet a Manel Marí
Versifiquem, germans, la causa és justa,
Manel Marí, el poeta, ens ha deixat
orfes d'oníric so versal versàtil
decasíl·lab o blues, tant se li'n fa.
Cantem-li un comiat versat versívor.
El traçat del camí se li ha esborrat.
Vessem el vas en ple, ella vigila,
la llum assaboreix el nostre vers.
Vers hi fiquem brindant, visquem els versos.
Bevent versets viurem, rimem aquestos:
la copa s'ha d'alçar plaent delit.
"To vi or not to vi, is this the question?"
"El vers... o no és el vers? That's not the question.
El cel i el vers van junts, companys diversos.
Alcem els versos per Manel Marí!
"No res, un fum", de Joan Vinyoli
La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrere
cortines transparents.
I què veus?
No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.
"Poètica", de Manel Marí (Poemari de descortesia)
Per tu, tot per desar-te,
un intent qualsevol per tal de conservar-te,
recorrent a les lletres, de lluny, inofensives,
alguna obscenitat sense esperar respostes.
Ets al formol dels mots-potser no ho sabràs mai,
que et pessigo els mugrons sovint amb el bolígraf.
2. El carrer, la nit, l'amor
"Nocturn", (No pas jo) de Manel Marí
Qui renuncia al capaltard,
qui s'acostuma i no pledeja
per un albirament de fosca?
Qui es deixa bandejar pel clot
que ens obre a un univers de mínims?
Qui diu d'anar-se'n? No pas jo,
que em quedo a despertar-me a soles
i cerco un roc a les palpentes
per bregar un dia més de nit.
"Una nit", Konstandinos P. Kavafis, Poemes (Traducció d'Alexis E. Solà)
L'habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d'una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d'uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.
I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l'amor,
els llavis voluptuosos i rojos de l'embriagament,
rojos d'un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m'embriago de nou.
"Sopar íntim" (El tàlem), de Manel Marí
Al rovell dels fanals de l'enllumenat públic
cal que albirem el punt d'opacitat
que té el carrer de nit.
Podríem jeure en terra per lliurar-nos oberts
a la litúrgia íntima de devorar les ombres!
"Sonet despert" (Tavernàries), de Manel Marí
Em miro aquest moment, que és el primer
moment que obre el carrer i l'amnistia,
el dia quan encara no és el dia
i el carrer quan pareix que no és carrer,
quan l'incident humà calla al carrer
i el xivarri civil no esquitxa el dia,
quan contra el crim dels brams hi ha l'amnistia
que el teuladí promou el cant primer...
Audito així el silent bleix del carrer,
les belleses tendrals que acull el dia
des del racó darrer fins el primer:
La rosada als capós són l'amnistia
d'una saliva audaç que, en el carrer,
vessen amants que no es besen de dia.
3. El sexe: l'incendi
"Sobrut a una cambrera" (Tavernàries), de Manel Marí
L'espurneig que em fereix l'ull...
J. SALVAT-PAPASSEIT, El poema de la rosa als llavis
Una brusa es clivella i acapara
les promeses carnals de tota una època,
hi ha una mirada en fals com que no mira,
el reüll s'aparella amb el silenci
i s'hi guaita una estrella bruna, indòmita,
vibra el mugró descalç quan l'ull el besa,
un insolent graal s'exposa al nervi
i a l'instint que garbella els costums nobles.
Cal tenir l'ull atent, que la bellesa
s'espera en el moment que no l'esperes
i et convoca a uns instants d'eternitat
per ja no ser un de tants, ser l'escollit
"Sota el meu llavi el seu", Joan Salvat-Papasseit
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
ben blanca
l'ombra corba
incitant
de l'esguard:
encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!
"Hivernacle", d'Eva Tur
Mai havíem vist nevar. La nit
quan van caure els flocs, els primigenis,
ens vam apropar al riu
i el gel es fonia si ens tocava les galtes.
Tu tenies gebrades les pestanyes
com els boscos antàrtics.
Seguírem la drecera circular.
Ens guiava la remor de l'aigua dolça
que acabava
dins la nostra habitació.
Atesa la meva curiositat
per les espècies vegetals
havia de reconèixer les síl·labes del plàncton
que et recobria el cos aquell solpost suau.
La neu se submergia
formant illots inapreciables.
Enfosquia entre la pluja de plomes de coloms,
entre les meues cuixes i el teu pols, alentint-se,
com aquell riu atura.
"El cos, llindar, frontera entre els averns" (El talem), de Manel Marí
El cos, llindar, frontera entre els averns,
que assisteix a l'esclat d'uns focs de pell
que incendien l'ingrat destí dels éssers.
el cos, pòrtic obert per on reneixo víctima,
per on deixo en calent l'instint de la revenja,
el cos que m'emmordassa el crit dels altres pànics.
Brolla al teu sexe el doll de meduses que es fonen,
la urticant salabror
de la felicitat.
Estribots
Sa meua família
Des "Parretes" i es "Xinxós"
he heredat sa valentia,
no ha set fàcil es camí
d'arribar on jo volia.
Sa família que jo tenc
és com moltes, ben polida,
una dona i dos "xalips"
m'enamoren cada dia.
De ses penes que hem passat
les supera s'alegria
de saber que es meus majors
orgullosos n'estarien.
(Helena Ribas)
Per aquesta mar immensa,
incolora, transparent,
avui blava i ahir grisa,
neda una barca silent,
a poc a poc, vela estesa,
empesa per un bon vent.
Jo me la mir amb tendresa,
reposant es pensament
i una pau suau i encesa,
ample com el firmament,
em dona avui sa certesa
que sols existeix es present.
(Ignasi Carreго)
He vingut a sa cantada
i és cosa que m'ha agradat
can Blau és una passada
i sa gent m'ha enamorat.
(Josep Lizandra)
Gent bona a Sant Agustí
que estima terra i cultura
i amb una força així
això ja ningú ho atura.
(Josep Lizandra)
A sa meua dona
Oriola i martinenca,
blanca poma i figa flor,
no he trobat mai una fruita
més sabrosa que el teu cor.
(Helena Ribas)
Identitat
Sembla que a sa nostra illa
hi ha caigut un mal dolent,
balineses, iots i murga,
fins i tot dins es torrent.
Jo voldria ser de sucre
a aquest joc tan embogit
i no patir de veure Eivissa,
com de s'ànima ha encongit.
As meu poble des Vedrà
sembla que no hi ha arribat,
festa, ball i castanyoles,
és sa nostra identitat.
(Helena Ribas)
Jo no puc repartir culpes
perquè no sé qui les té,
però aquí moltes persones
no fan allò que convé.
(Ignasi Carreго)
N'Ignasi mos acapissa
perquè facem estribots.
Ho fa com qui crida a missa,
fent sonar es esquellots.
(Joan Josep Guasch)
Res hi havia mes polit
que de pagesa una al·lota,
asseguda amb es vestit
tot estès dant-li sa volta.
(Vicent Sifre)
Jo visc a la pagesia,
en festes no hi vull pensar
perquè tenc molta de feina,
he de munyir i formatjar.
(Margalida Ribas)
Diuen que a Eivissa mai plou
i es poden tapar torrents,
però pedra i terra hi mou
sa pluja en pocs moments.
(Joan Josep Guasch)
De turistes ja me'n sobren,
no és que tots siguin dolents,
però n'hi ha que no ens respecten,
lo que és un avorriment.
(Joan Josep Guasch)
Bruc, farigola, llimona,
un ben florit romaní.
Una flor d'espígol plena,
de nèctar cal recollir.
(David Tena)
Ja que arriba es primer avís,
donem-hi bona resposta,
que fer un estribot no costa
si un ha fet un glop d'anís.
(Isidor Marí)
Ningú ja no té empatx
d'anar a parar a sa presó,
a passar-hi quatre dies
per després viure millor.
(Ignasi Carreго)
Abans qui deia mentides
per tots era un mentider.
Ara són coses que passen,
que qualsevol les pot fer.
(Ignasi Carrero)
4. Escenes de bar
"A n'es tancó de can Curt", Neus Cardona
Espurneja sota una lluna riallera
l'esclat vermell d'un clivell de magrana;
Paret de pedra, tarima annexa,
veus fent-se ressò de la veu d'un poeta.
El temps s'atura, pastura entre la gent
asseguda a les cadires amb l'esguard atent.
Només és un racó, una petita porció
que demostra que la bellesa descansa en la senzillesa.
La nit embolcalla un caramel amb gust de poesia
i a la boca es fon, tast d'enyor i de melangia.
"Poema de dimecres", (Patrimoni dels dies) de Manel Marí
Tot ho podrem deixar per copsar-te un somriure,
aquest somriure obert de quan hi ha poca feina
i pots prendre't el temps per això, per somriure,
el dimarts, que no toquen en directe
i els clients van de pas cercant només les pauses
o aquest rastre tranquil que sempre deixa el jazz,
o aquest sexe encobert de bossanoves
que reviuran després, en qualsevol moment,
a un frec íntim de casa, de nit i de tocadiscos.
Tu t'ho veus i somrius, quieta, recolzada
sobre un pòster de l'Ellington amb els braços plegats
i mentrestant vas apartant discreta
tots els clients que un dia voldríem
prendre part, llençar el braç a l'encalç d'un mateix,
deixant-nos caure a dins de tots els teus dimarts.
"Matí al bar", de Francesc Parcerisas
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol de migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.
"Bar i vespre" (El talem), de Manel Marí
Només entre el soroll trobo l'eternitat
greu del silenci, car
ja cap altre soroll no hi cap per fer-me nosa.
5. Plantar cara al temps
"Jutge i part" (Deshabitat), de Manel Marí
Absoldre el temps, negar que hi hagi un exorcisme
adient per aprendre a respirar
exempt del daltabaix de l'oblit i capricis,
i l'estirp peregrina del desig que no queda
i s'obstina en el curs i el risc de ser sadoll;
amb els ulls albirar de nou que som qui som
i no pas fedataris d'esquelets i d'urgències.
Absoldre el temps, suposo, que hi ha poc més a fer
que permetre que el temps sigui al temps jutge i part.
"Temps nou", de Miquel Martí i Pol
Aquesta cambra sols parla de tu.
Transcorre el temps i em veig desmesurat
perquè no et tinc, i ja no em sé comprendre
fora dels límits del teu cos.
Fidel la primavera torna als vells pollancs
que ja verdegen.
I és la transparent
quietud d'aquest aire, el que de nou
em confereix la serenor volguda.
"De menjar", de Bartomeu Ribes
De menjar, la sardina de Charlot.
Cantaré? Cantarem!
El dissabte duu l'amor
i el bell paisatge en repòs,
meitat aigua i meitat cel.
Sortim de dins del centre just del món.
Coses de terra escampades
a la cambra de la ment
i a la son de la calor.
Els somnis salten amb el vent salvatge,
i sols batega el cor vermell, encès.
Impossibilitat. La soledat completa,
el pànic repetit com la mateixa música.
Amb tu he collit la nit a mans ben plenes.
Què recordes, si no entens el pes lleu de l'aire quiet?
Illa del temps passat, camins i arbres.
He visitat el dia nou, el bo.
"Aturar el temps...", d'Esther Serra
Aturar el temps
per dir la veritat
per abandonar-nos
al plaer
al sentir
i no pensar
sense esforç
només
deixar-nos portar
per l'instint
i fluir
lliures
sense futur
en un marge
de la realitat
tancar els ulls
i entregar-se
a la vida
per existir.
"Què haurem de dir dels dies..." (Deshàbitat) de Manel Marí
Què haurem de dir dels dies
si en aquesta talaia de l'anòmia neguem
els horitzons que els ulls creguin inaccessibles?
Potser, si hem arribat a mossegar el camí,
a descobrir el regust que deixen les petjades
sobre els fangs, i la pols, i la pedra polida,
si ens hem donat el temps per plantar cara al temps,
podem no confiar-nos a la mandra i servatge
d'anar deixant els dies passant pels déus dels altres.
6. Vida i mort
"La vida, diuen" (No pas jo), de Manel Marí
Sortir de la caverna a espentes,
rebre l'esclat de fora ventre
que se'ns revela inevitable,
néixer amb virtut, cap cot, mansesa,
la vida, diuen, però a mitges,
emblada als àpats primerencs
que són un préstec, sols un préstec.
Ja al primer sagrament, la llum
instaura déus i els legitima.
"Carpe diem", de Jaume Vidal
Agafa el dia, pallasso,
i fes que tot sigui gaudi.
El dia se'n va ben lluny
i tu te n'hi vas, amb ell.
Acabada funció,
t'espera la solitud.
El silenci del vell negre
l'ànima et destrossarà.
Sense llums tu no pots viure,
t'apartes el nas del nas.
Nas de làtex dins la mà,
estrenys el puny amb la força.
Un nas ben esmicolat,
et mires totes les llàgrimes.
El mirall del camerino
és el teu reflex de l'ànima.
Un mirall que ja se't trenca
i que fort t'envalentona.
Apropes un dit, l'embrutes
i et maquilles natural.
Ja no saps res de la mort
i surts a guanyar la vida.
"Cançoneta marinera" (Tavernàries), de Manel Marí
Bastarà un poc de sal, tan sols un рос,
i una ferida oberta. I l'enderroc
de la carn promourà un udol de vida,
sagnar no és sols sagnar, ni la ferida
és només la ferida, feu que ragi!
La pell intacta embosca un vell naufragi:
com preservar el velam baixat al port,
no morir cada dia és viure mort.
"Manel Marí, in memoriam", d'Isidor Marí
A la gran família que en Manel va estimar i que va estimar en Manel
I
Plegats vàreu escriure algun poema
i vàreu aixecar algun got de vi.
Ara no hi és, i costa molt de dir:
és una absència que per dins et crema.
La crueltat a voltes pot ser extrema,
i semblar fins i tot que no té fi,
que el temps s'hagi aturat aquell ahir,
que tot sigui raïm d'una verema,
aixafat, trepitjat, llançat al cup...
Però en silenci la tristor fermenta
i cada mot escrit es fa més fort,
la veu s'eixampla, crida, no s'ajup,
ressona més vital i més valenta,
i esclafa la rialla de la mort.
II
A la merda la mort!
Celebrarem la vida.
Sí, la teua vida,
la teua veu, i mai el teu silenci.
La mort no és res. És la buidor
de la ressaca absurda que ha deixat
la festa esplendorosa de la vida,
la que hem viscut,
i la que hauríem pogut viure.
I tanmateix, és cert
que no hi ha res de més feixuc
que la buidor. Ja ho deia el vell Idrís:
Els gots són ben feixucs
quan ens els porten buits,
però amb el vi s'alleugereixen
i volen, fins i tot,
igual com l'esperit
alleugereix els nostres cossos.
Així la teua veu va omplir i alleugerir
molts de gots:
la teua vida i moltes altres vides,
també les d'aquells que vindran
i acostaran els llavis
a les copes dels versos que has deixat.
A la merda la mort!
Cada poema teu és molt més fort.
JAUME VIDAL FORTEZA, MARIA TUR RIBAS I NEUS CARDONA RIBAS Comissió organitzadora de les Nits de Poesia en es Tancó de Can Curt Plaça Major, núm.1 07839 Sant Agustí des Vedrà.