per Isidor Mari Mayans

En l'article anterior havíem vist com es definia la mentalitat d'Isidor Macabich en termes històrics, lingüístics i culturals, al llarg dels darrers anys de la segona dècada del segle XX. En aquest text veurem com comença a prendre partit públicament en els debats polítics i els moviments socials que agiten la transició als anys vint, i tractarem del primer recull de poemes seu en forma de llibre.

La bel·ligerància ideològica i social Com bona part de l'església catòlica del seu temps, Isidor Macabich va ser —com ja hem comentat anteriorment— un sacerdot militant en les controvèrsies contemporànies, a vegades amb contundència, però sense arribar a igualar el to inflamat d'alguns articles d'Antoni M. Alcover.

Ell mateix reconeixerà aquesta predisposició bel·ligerant, i en certa manera en farà gala, quan recollirà una part dels articles periodístics que havia publicat al llarg de 25 anys amb el títol Del combate. En mis bodas de plata con la prensa. 1901-1926.¹ Ho justifica en una breu introducció, invocant “un impulso de religión y de justicia”, però bastants d'aquells articles polèmics coincidien clarament amb l'estratègia dels sectors socials i polítics que volien frenar l'ascens del sindicalisme obrer i dels partits d'esquerres.

El fet que hagués publicat molts d'aquells textos combatius amb el pseudònim J. Nicolás ² ja és una mostra de la seua voluntat de mantenir una certa distància entre aquests escrits i els que tenien una intenció més purament religiosa, acadèmica o literària. Això li permetia atacar amb una certa acritud els que considerava enemics de la religió, de l'ordre o de la pàtria (fos aquesta Eivissa o Espanya), com va ser el cas d'alguns escriptors propers al republicanisme esquerrà: Blasco Ibáñez, que ja havia rebut dures crítiques seues per la descripció que feia dels costums eivissencs a la novel·la Los muertos mandan, serà fustigat —com veurem més endavant— per la seua posició ideològica, i també Azorín va rebre una forta reconvenció, per antipatriota,

Resum Prosseguint amb la biografia d'Isidor Macabich, iniciada en articles precedents, en aquest cas es tracten les seues activitats en el camp de la política i el sindicalisme, en el marc de les controvèrsies dels anys previs a la Segona República. Macabich s'oposa a l'expansió del socialisme i promou la implantació a Eivissa del sindicalisme agrari promogut a tot l'Estat per la Confederación Nacional Católico-Agraria i més endavant, en arribar la República, també la creació del Partit Social Agrari (1931). Durant aquests anys desplega també una gran activitat per tal de dignificar la celebració de les festes de la terra -aniversari de la conquesta catalana- que culminaran en el VII Centenari de 1935. És també al final d'aquest període quan aplega en un llibre una selecció dels seus poemes. Mots clau: història política, sindicalisme, autonomia, commemoracions, poesia.

Abstract In this new article on the biography of Isidor Macabich, initiated in previous issues, we deal with his activities in the field of politics and trade unionism, in the framework of the controversies of the years before the Second Republic. Macabich opposed the expansion of socialism and promoted the establishment in Ibiza of agrarian trade unionism that the National Catholic-Agrarian Con-federation was expanding throughout the state, and later on, when the Re-public arrived, he also promoted the creation of the Agrarian Social Party (1931). Along these years he also carried out a great deal of activity in order to dignify the celebration of the festes de la terra (festivities of the land) -the anniversary of the Catalan conquest- which will culminate in the VII Cen-tenary of 1935. It is also at the end of this period that he gathered in a book a first selection of his poems. Keywords: political history, trade unionism, autonomy, commemorations, poetry.

quan va parlar en un article d'ABC de l'idealisme dels Estats Units en la seua política exterior.³ La humiliació espanyola a la guerra de Cuba era massa viva encara en la memòria de Macabich.

Ara bé, la mostra més clara, segurament, de la doble finalitat religiosa i política d'aquells articles, és la llarga sèrie —15 capítols extensos!— titulada ¿Qué me dice usted del socialismo? que van aparèixer al Diario de Ibiza signats per J. Nicolás entre el 7 de gener i el 10 d'abril de 1919, encara que Macabich no els va recollir a Del combate. Partint d'una suposada discussió entre dos amics —don Froilán, de simpaties socialistes, i don Hilarión, que s'hi oposava amb energia—, l'autor hi intervé com a àrbitre equànime i documentat, per tal de situar les coses en el punt just.

Des del primer moment, socialisme i bolxevisme hi apareixen estretament lligats. La qüestió no era cap obsessió merament local: l'avanç de la revolució soviètica i la creixent agitació obrera havien convertit l'amenaça dels bolxevics en una preocupació molt estesa aleshores a tota Espanya, de la qual hi ha reflexos molt visibles al mateix Diario de Ibiza.⁴

No podem comentar amb detall el contingut d'aquells extensos articles —que algun dia seria interessant analitzar—, però les referències abundants que s'hi fan, no sols a Marx, Engels o Rosa Luxemburg, sinó a molts altres ideòlegs poc coneguts —socialistes o no—, fan pensar que Macabich seguia en les seues explicacions alguna selecció prèvia d'arguments difosos per l'Església, a fi de demostrar la incompatibilitat entre el catolicisme i el socialisme, el qual s'havia de considerar antireligiós en essència, per més que alguns parlassin dels primers cristians com a exemple pràctic de comunisme.

Tanmateix, encara que molts dels arguments antisocialistes són tendenciosos i forçats, la conclusió del darrer article vol ser benpensant i ponderada:

Evítense los abusos del capita- lismo, con una legislación ade- cuada que dé al Estado un pru- dente intervencionismo, en defensa de la justicia y de la equidad, y a la clase obrera una participación justa en la marcha de la produc- ción y del trabajo. Transfórmese en

buena hora, el régimen actual de propiedad, que no hemos de su- poner en manera alguna inalte- rable. Y amemos y defendamos los justos derechos del proletariado, y luchemos con noble empeño [...] por una justa e inaplazable renovación social. Pero para todo esto maldita la falta que hace el socialismo, como no sea para expoliar con sus represalias a los que, por necedad o egoismo, sólo ante la inminencia de una revolución desoladora sa- ben decidirse por una justa evolu- ción.

L'autonomia i la qüestió social agrària L'efervescència política i social d'aquells anys és innegable: a part del temor d'una revolució social de signe bolxevic, hi ha debats molt vius entorn de l'autonomia —també a les Balears— i entorn dels problemes agraris, i tots dos es fan presents a Eivissa mateix. Val la pena que ens hi entretinguem una mica, perquè són el preludi de qüestions que reapareixeran més endavant, i en les quals intervé directament Isidor Macabich.

El 16 de gener, per exemple, el Diario de Ibiza es fa ressò d'uns articles sobre l'autonomia de les Balears apareguts al diari La Almudaina de Palma, on es defensava la necessitat d'un consens interinsular:

Hay que ir a la obtención de la libertad regional con el corazón en la mano, mirando tanto nuestra conveniencia como la de menor- quines e ibicencos. [...] no puede estar más claro, más diáfano, nues- tro pensamiento respecto a supedi- taciones: nada de ellas; cada isla se gobierna y se administra sin in- gerencia de las otras.

La tesi —que recorda el que havia dit Alcover en la conferència que comentàvem a l'article anterior— era que cada illa s'havia de governar amb un consell propi i mancomunar-se voluntàriament per als serveis comuns, i així podria néixer un sentiment nou de solidaritat interinsular. El Diario de Ibiza declara la seua coincidència amb aquest plantejament.

Per contra, uns dies després (el 27 de gener) s'hi reproduïa un article de La Voz de Menorca —titulat ¡Ibiza y Menorca, alerta!— que advertia de la voluntat del caciquisme mallorquí d'assimilar forçosament les illes menors a una autonomia de marc provincial. Per si fos poc, l'endemà, 28 de gener, el Diario comentava un article de La Correspondencia Militar de Madrid, radicalment contrari a cap autonomia, titulat En defensa de la dignidad de España, en què respecte a les aspiracions autonòmiques de Catalu-nya es parlava de “los malos es-pañoles nacidos en Cataluña", de “ese hombre repugnante, indigno y repulsivo, que se llama Puig y Cadafalch” i es llançava una clara amenaça: “sepan que hay en la patria española millares de hombres que han jurado defenderla hasta el morir siendo imposible que en Barcelona ni en parte alguna se la siga ofendiendo.”⁵

Ben aviat (el 29 de gener) s'afegirà al debat autonòmic la firma d'Álvaro del Vedrá, que en una sèrie de 4 articles (el darrer apareixerà el 8 de febrer) rebutja l'autonomia conjunta amb Mallorca i fa una crida a la societat eivissenca perquè es mobilitzi entorn de l'ajuntament i elabori un projecte autonòmic propi, com diu que feien aleshores totes les regions d'Espanya. Ara o mai!, diu en un dels seus articles; i en un altre critica el patrioterisme es

panyol, incapaç de veure que la identificació amb la terra natal i amb l'Estat poden ser compatibles. Però el fracàs de l'autonomisme promogut per Catalunya i la creixent agitació social van frustrar cap nova iniciativa d'autonomia política, fins a l'adveniment de la Segona República.⁶

La conflictivitat social va arribar també a les Balears. A Mallorca hi hagué vagues, manifestacions i algun mort, fets que van determinar fins i tot la declaració de l'estat de guerra durant la darrera setmana de febrer de 1919. A Eivissa sembla que no hi hagué violència, però les protestes dels pagesos es van fer sentir amb duresa: per exemple, el president de la Societat d'Agricultors, Pere Palau, publica el 10 de març al Diario de Ibiza una indignada proclama davant de la impossibilitat d'exportar els excedents de la collita de patata, que s'havien de donar als porcs, un fet que provocarà la destitució del president de la Junta de Subsistències, a fi de calmar els ànims.

La Federació Catòlico-Agrària de Sindicats Davant del context que acabam de descriure, no és estrany que Macabich promogués a Eivissa la implantació del sindicalisme catòlic, i especialment en el món agrari, que en aquell temps era predominant en l'economia de l'illa. L'Església espanyola havia impulsat la creació de la Confederación Nacional Católico-Agraria (1917) com a patronal agrícola, i diversos bisbes havien fet pastorals, a vegades conjuntes, no sols en defensa del model social catòlic, sinó també de la família i l'educació cristianes i del respecte de les autoritats nacionals. És el model de nacional-catolicisme, que Josefina Cuesta-Bustillo (1984) descriu d'aquesta manera:

Se presenta el factor religioso como clave total en el análisis de la sociedad y las bases del programa

son, en consecuencia, la defensa de un modelo de sociedad católica. Los pilares de esa sociedad ca- tólica, atacada y que se intenta mantener son explicitados con pro- fusión: la defensa de la sociedad tiene su principal baluarte en la defensa de la autoridad; también la familia y la propiedad consti- tuyen dos fundamentos de so- ciedad tradicional que es preciso mantener. Junto a estos temas de larga y conocida presencia en la doctrina episcopal uno nuevo ha introducido la crisis: «la defensa de la patria, o del sistema político y social establecido, fruto de ese planteamiento radical de defensa y de la relación integrada de Re- ligión-Estado, que se identifica con la forma de régimen, y con un único concepto de patria: «se halla en peligro la Patria», en contraposi- ción a otras propuestas defendidas en esa época por las distintas co- rrientes del movimiento obrero: so- cialistas y anarquistas.

Efectivament, l'anticlericalisme dels partits i sindicats d'esquerres accentuarà la radicalització contrària de l'Església. A part de modernitzar la producció i gestionar crèdits, una finalitat principal del sindicalisme catòlic agrari era impedir que els sindicats de classe s'estenguessin al camp. En terres catalanes, el moviment havia començat el mateix 1917 a Tortosa, a iniciativa del clergue Àngel Querol, i la xarxa de relacions agràries d'Eivissa amb Catalunya i les Balears ja s'havia fet visible el 1912 amb la celebració a la nostra illa del Congrés de la Federació Agrícola Catalana-Balear, de la qual formaven part la Cambra Agrícola i la Societat d'Agricultors eivissenques, que mantenien relacions estretes amb Macabich i el seu Centre d'Acció Social, on s'allotjava des del 1910 el Sindicato Juventud Obrera.⁷

El mateix Macabich explicarà més endavant els inicis de la Federació Catòlico-Agrària d'Eivissa en una sèrie d'articles al Diario de Ibiza.⁸ Una carta del jove capellà català Pedro Dausá del 23 de maig de 1919, en resposta a la de Macabich del dia 10, li anuncia que el 20 de juny arribaran a Eivissa el Sr. Font i Fargas i probablement el pare Tura, propagandistes que “vendrán dispuestos a dar conferencias y fundar sindicatos en todos los pueblos donde estas obras puedan

tener vida, y a organizar la Federación.” També agraeix a Macabich els exemplars de Nuestra Hoja que li havia enviat: “Este periódico servirá a Vds. admirablemente para preparar dicha campaña de propaganda.” ⁹

Segons Macabich, al final van ser l'advocat Josep Font i Fargas des de Catalunya i el pare Luis Gomis des de València els propagandistes que van recórrer els pobles d'Eivissa el mes de juny de 1919, establint-hi nuclis sindicals locals, i van assistir a la constitució de la Federació Catòlico-Agrària, vinculada a la Confederació Nacional Catòlico-Agrària, el dia 28 d'aquell mes, en el Centre d'Acció Social.¹⁰

Macabich seria consiliari de la Federació des de la seua fundació fins a la guerra de 1936-39. Aviat els sindicats de la Federació es van fer presents a la majoria dels pobles d'Eivissa i van desplegar una activitat considerable d'importació i exportació de productes agraris, al mateix temps que consolidaven la concepció social catòlica del sindicalisme. Aquesta vinculació entre el sindicalisme agrari i la religió era ben present en la lletra de l'himne de la Federació, que es cantava, segons explica Macabich, tant en les processons de les festes de Sant Isidre com en les assemblees que es feien al Centre d'Acció Social:

Una és la terra que ems [sustenta, un és també el nostre treball; una és la fe que ems il·lumina: alcem bandera de germans.

Llauradors som, fills de la [terra, cristians serem fins a morir Volem unió, pau i justícia, seguint sa llei de Jesucrist.

Sapiem agermanar-mos, alcem es nostros cors. Treballem sempre es uns pels [altres i tendrem sempre a Déu per [tots.

Com pi crescut dalt sa [muntanya, que desafia es temporal, arrelin fort i alcin ses branques es nostros jóvens sindicats.

Ells mos seran defensa, ensenyança i gombol: servint-mos d'ells serem més [lliures, guiant-mos d'ells serem més [forts.¹¹

Aviat es farà visible la voluntat d'intervenció política dels sindicats agraris: davant de les eleccions municipals del 8 de febrer de 1920, quan Carles Roman, del partit liberal, s'ofereix a incorporar representants de les societats obreres a la seua candidatura, a fi d'afavorir la representativitat i la participació social,¹² Isidor Macabich (amb el pseudònim J. Nicolás) s'afegeix a la proposta,¹³ que vol fer extensiva a altres corporacions no necessàriament obreres.¹⁴

Amb l'adveniment de la República, la iniciativa política de Macabich es farà visible amb la creació del Partit Social Agrari (1931), en la qual va intervenir directament, com veurem.

Dignificar la celebració de la conquesta Quan parlàvem, a l'article anterior, de les relacions entre Antoni M. Alcover i Isidor Macabich, havíem fet referència a l'interès que va suscitar en l'historiador eivissenc la celebració del VII Centenari de la Conquesta de Mallorca l'any 1929, en la qual va tenir un paper destacat Alcover. De fet, Alcover havia estat l'iniciador l'any 1904, quan era vicari capitular de Mallorca, de la recuperació de l'ús del català en el solemne Sermó de la Conquista, que encara es fa el 31 de desembre a la seu de Palma.

Potser així es va concretar l'interès d'Isidor Macabich per donar el màxim relleu al VII Centenari, com a commemoració d'una conquesta que representava alhora la incorporació a la cristiandat i a la cultura catalana, però el cas és que, durant molts anys i molt abans del VII Centenari de 1935, Macabich ja havia insistit en la necessitat de dignificar la celebració. Val la pena deixar-ne constància, ja que, com veurem, les actuals Festes de la Terra responen, tant en el nom com en la forma, a les propostes que havia fet Isidor Macabich.

El Resumen del dia 8 d'agost de 1919, per exemple, ja dona compte

de “La fiesta conmemorativa de la Reconquista de Ibiza” i especifica que “el M. I. Canónigo D. Isidoro Macabich pronunció elocuente sermón pletórico de datos históricos referentes al Santo y a la Conquista de Ibiza por las huestes catalanoaragonesas el 8 de Agosto de 1235.”

Però els afanys d'Isidor Macabich no degueren trobar fàcilment la volguda correspondència per part de les institucions. L'any següent, 1920, tant el Diario de Ibiza com sobretot El Resumen es fan ressò de la profunda decepció per l'absència de l'alcalde i dels regidors de l'Ajuntament d'Eivissa en els actes. El Resumen titula la seua crònica El pueblo que no rinde culto a sus tradiciones es un pueblo muerto, i deplora la falta de públic en l'itinerari del ritual de la celebració, i especialment que no hi fos “como otras veces, la bandera de la ciudad, ni cerrando la comitiva figuraba representación alguna de nuestro magnífico Ayuntamiento, del cual puede decirse que brilló por su ausencia.” ¹⁵

He trobat especialment indicatiu el que afegeix després:

subió a la Cátedra del Espíritu Santo el M. I. Canónigo don Isidoro Macabich, quien, en frases llenas de elocuencia y de erudición cantó un himno a los conquista- dores de estas islas; ensalzó las glorias de San Ciriaco y deploró -como nosotros deploramos- que por apatía y por indiferencia, nuestro pueblo no conmemore de- bidamente tan fausto acontec- imiento. Claro —decía el orador sagra- do— que ello se debe, sin duda, a la falta de cultura, a que nuestro pueblo no conoce la grandeza de la gloriosa epopeya; pero nosotros creemos que se debe también a que no exterioriza su amor a las tradi- ciones porque tal vez haya algunos que le hayan hecho creer que ello es cosa cursi, que huele a rancio.

Les absències de les autoritats no es van limitar únicament a aquest any. Per suscitar l'interès per la celebració, Isidor Macabich va publicar el 10 de gener de 1923 al Diario de Ibiza, amb la firma J. Nicolás, un article titulat La fiesta de la conquista, en el qual elogiava l'esplendor que havia aconseguit a Palma la festa de la conquesta, i a Granada també la celebració del final de la Reconquista, i ironitzava sobre "cierta ínsula... Barataria, donde a la fiesta cívico-religiosa con que se conmemora la conquista, no acude con harta frecuencia el Cabildo municipal, ni representación civil alguna, y a lo sumo asiste el Alcalde, solo o con un mísero acompañamiento."

Per si això fos poc, va publicar amb la seua pròpia firma tres extensos articles al Diario de Ibiza els dies 15, 22 i 30 de juny, titulats Las fiestas de la tierra, en els quals argumentava la necessitat de situar en el màxim nivell d'esplendor les festivitats de Santa Maria (5 d'agost), Sant Salvador (6 d'agost) i Sant Ciriac (8 d'agost). I es pregun-tava, al final del primer article: "Qué dicen a ello nuestras clases directoras, si es que la incultura de los unos, el empacho político de los otros y la crónica desidia de todos permiten atender a tales menudencias?"

En el segon d'aquells articles hi detallava amb entusiasme el programa que proposava per a les celebracions, dia per dia. No hi falten l'ofrena de flors de totes les parròquies ni la ballada pagesa del dia de Santa Maria; la festa dels pescadors i els mariners del dia de Sant Salvador; i el 8 d'agost, la commemoració de la conquesta, en la qual imagina fins i tot la intervenció de l'exèrcit. És una descripció vibrant del programa ideal, en la seua opinió. El tercer article, encara, reclamava la iniciativa de la primera autoritat civil per posar en pràctica la proposta.¹⁶

Fins i tot el mateix 6 d'agost, quan ja havien començat les festes, un article de J. Nicolás ¹⁷ manifestava una alegria considerable per la manera com havien començat... Però malgrat tant d'esforç, el 9 d'agost de 1923 el Diario de Ibiza torna a censurar que no haguessin assistit als actes, en què també va predicar Isidor Macabich, els ajuntaments de Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Joan ni Formentera (només el de Sant Josep), ni tampoc tots els regidors de Vila —només l'alcalde i el secretari.

No he pogut evitar de recordar, llegint tot això, una de les anècdotes —més o menys fidels— que es conten del canonge eivissenc, conegut per alguns rampells de geni. Fos en una d'aquestes ocasions o en alguna altra de semblant, es diu que en iniciar el seu sermó, després de saludar des de la trona de la catedral les reverendíssimes autoritats religioses, va començar a saludar les civils i, en veure que no hi eren, va exclamar —no gaire imperceptiblement— “Ni p... falta que fan!”.

Un primer recull poètic A diferència del que havia fet en els primers anys de projecció pública, al llarg de tot aquest període que comentam són ben poques les ocasions en què Isidor Macabich dona a conèixer algun poema a la premsa o tenim notícia que se n'ha fet lectura en algun acte. Tal vegada és per això que, quan decideix aplegar els seus poemes en una publicació, vol posar-hi com a títol De mi mocedad. Líricas.¹⁸ Era l'any 1922, quan Macabich arribava a la quarantena, i certament la majoria dels poemes del recull són dels primers anys del segle XX.

A més, en les notes introductòries, titulades A guisa de prólogo i datades el desembre de 1922, l'autor afegeix a la distància cronològica un distanciament personal respecte a la importància que concedeix als seus versos:

De músico, poeta y loco todos tenemos un poco, reza el adagio; no es de extrañar pues, lector que yo también haya escrito versos... Andanza fue, principalmente de mi mocedad, al despuntar mis aficiones literarias. Luego, muy pronto, nuevos empeños en el cul- tivo de las letras y tantas otras so- licitaciones de mi actividad, cam- biaron en periódicos -ampliamen- te periódicos y circunstanciales, aquellos continuados coloquios con las Musas. Contribuyendo también a ello en gran parte (¿por qué no decirlo?) cierta propia desconfian- za en el debido temple de mis apti- tudes poéticas...

I encara afirma: “No los recojo aquí por excelentes, sino por míos. [...] responden todos a vibraciones muy hondas de mi espíritu."

Són 28 poemes, presentats en ordre cronològic (1901-1922) i en els quals predomina clarament el castellà (22 poemes) davant del català (només 6). Tal com hem vist, el castellà és també la llengua del títol i de la presentació general, i respecte al català, Macabich hi prescindeix de les normes ortogràfiques, amb una explicació que repetirà en altres ocasions en termes semblants:

Atendiendo a nuestro general desconocimiento del catalán lite- rario, conservé estrictamente la

forma dialectal, conformando la expresión escrita a la hablada, en las poesías compuestas en ibicenco.

Un any més tard, per exemple, quan publica al Diario de Ibiza un dels seus poemes més celebrats, S'aufabeguera, l'acompanya de nou amb una nota similar:

Soy partidario de que en ca- talán, como en castellano, se dé una unidad de lengua (muy am- plia, claro está), o sea una lengua literaria. Pero atendiendo al ge- neral desconocimiento que de la misma existe entre nosotros, y as- pirando naturalmente en composi- ciones como ésta de hoy a una compenetración con el público lo más completa posible, puesto que de algo tan nuestro se trata, man- tengo, como otras veces análogas, la forma estrictamente dialectal, conformando la expresión escrita con la fonética, o sea con las va- riantes de nuestra pronunciación.¹⁹

Una carta més tardana d'Antoni Rubió i Lluch —del 8 de maig de 1928— comenta encertadament a Macabich aquestes qüestions lingüístiques, tot fent un elogi de la seua poesia:

El volumet en general m'ha pro- duït excel·lent impressió. Té V una ànima poètica, una ànima bona i una cultura literària més que regu- lar i quan se reuneixen aquestes condicions, lo que s'escriu, encara que no s'enfili a les grans altures, fa de bon llegir Així, per exemple, m'han produït molt bona impres- sió poesies tals com Noche Buena, El Angel de los muertos, A la vir- gen María en su soledad, etc. entre les castellanes, i entre les eivis- senques, com vostès diuen, Sa mort d'en Garroverets i S'aufabeguera. Vostè té molta facilitat de versificar en castellà, però jo l'aconsellaria que en la poesia emprés sempre la nostra parla, ara en sa forma literària general, ara en la dialec- tal. El trobo més sincer més natu- ral. En lo castellà se ressent sempre la tendència a l'opulència oral, que no és la inspiració, i a ve- gades la tendència al llenguatge i girs intel·lectuals, que no són vera-

ment poètics. Ademés V com poeta castellà serà un inèdit pels caste- llans i pels eivissencs. Recordo haver llegit en Horaci que quan se li aconsellava escriure en grec, la llengua de moda, s'excusa dient que no volia portar llenya al bosc. La bella visió d'Eivissa que dona V en S'aufabeguera, que recorda La Serra de l'Alcover no podria ex- pressar-la en castellà. En canvi, quant no l'hi hauran agraïda els eivissencs! Jo no ho soc pas, i n'he restat encisat. Recordi lo que deia Camoens: que não é premio vil ser conhecido Por un pregão do ninho meu paterno. L'exemple de V pot esser d'eficàcia perquè és V quasi l'únic representant i el de més autoritat del moviment literari eivissenc.²⁰

Tal vegada aquest judici va influir en l'interès posterior de Macabich per usar un català més elaborat i unitari en els seus poemes.

Referències

CUESTA-BUSTILLO, Josefina (1984). "Estudios sobre el catolicismo social español (1915-1930). Un estado de la cuestión." Studia Historica. Historia Contemporánea. Vol. 2, núm. 4.

Notes