Valorar la pròpia essència pensant en els visitants (II)

Si en el tombant del segle XIX al XX, Artur Pérez-Cabrero Tur va promoure el desenvolupament de la vida d'eivissencs i formenterers, impulsant tant la creació d'infraestructures com la recerca arqueològica, més enllà d'això va procurar no només donar a conèixer aquest creixement patrimonial –són coneguts els seus llibres sobre les troballes als jaciments pitiüsos i entorn de la creació del primer museu– sinó també facilitar-hi l'accés al públic forà orientant-lo en la seua estada a les illes. Amb aquest ànim la primera obra que va escriure, la Guía del turista, era una introducció a la cultura i la forma de vida pròpies. Si bé alguns estudis¹ s'han fet cert ressò de la tasca divulgadora d'aquest autor, aquí ens hi volem aproximar centrant-nos en la seua labor d'atenció específica als nouvinguts i en el seu estudi del parlar eivissenc. Dos àmbits on la publicació de la seua Guía va ser essencial, compartint, això sí, espai amb activitats ocasionals com ara la de guia personal dels visitants que arribaven a les illes.

Les motivacions per escriure la Guía

Una de les causes que va moure aquest arqueòleg a elaborar la Guía del turista va ser l'increment de viatgers que, en els darrers anys de la primera dècada del segle XX, arribaven atrets per les recents descobertes als jaciments arqueològics. Tal com declarava l'autor al pròleg, des de la publicació de l'obra de Joan Roman Calbet Los nombres e importancia arqueológica de las Pythiusas (1906) i des de l'obertura del Museu de la Societat Arqueològica Ebusitana (1907), els savis, els arqueòlegs, els curiosos i els turistes visitaven aquesta illa amb tanta freqüència que varen pensar que era un deure oferir-los aquest petit manual (Pérez-Cabrero 1909: 4). Fins a quin punt tenia notícia l'autor d'aquests visitants?

Tenim constància, per diverses fonts, que Pérez-Cabrero acompanyava amb certa freqüència, en sortides per l'illa, els forasters que en aquells primers anys del segle venien a "descobrir” les Pitiüses. Així va ser, per exemple, en el cas de l'escriptora i viatgera britànica Margaret d'Este i la seua fotògrafa.

Ferrer (2016: 126) ho dedueix del text que aquella autora dedica a Eivissa al seu llibre With a camera in Majorca, perquè qui els va fer de guia en l'excursió al jaciment d'Ereso (puig des Molins), Sant Jordi i les salines era un “senyor" del qual s'esmenta que era funcionari de l'Ajuntament de la ciutat, com de fet ho era l'autor de la Guía del turista. També apunta en aquest sentit l'afirmació de la jove britànica, al mateix escrit, que aquell guia estava profundament interessat en l'excavació de la necròpolis fenícia (Este 1907: 136). De fet l'itinerari que varen seguir coincideix amb el que es descriu a la primera de les excursions proposades, tres anys després, a la Guía del turista. Corrobora la idea el fet que l'investigador Jordi H. Fernández identifiqui Pérez-Cabrero a la fotografia de la necròpolis del puig des Molins² (a la imatge) publicada per la jove britànica al llibre dit i també editada després per l'eivissenc a la Guía (Fernández 2018: 322). A més a més, les paraules del mateix Pérez-Cabrero a la notícia sobre el llibre de Margaret d'Este que va escriure al Diario de Ibiza del 5 de juliol de 1907 també ens fan pensar que, efectivament, aquest personatge va fer-los de guia pel sud eivissenc: després d'exposar allò que més li havia cridat l'atenció de l'arribada de la jove autora al port d'Eivissa i del seu llibre, acaba dient: "enorgullecidos de haber sido unos días sus amigos y compañeros de fatigas".

Un altre visitant a qui va acompanyar per l'illa va ser el catedràtic de la Universitat de París Pierre Rambaud, que segons el Diario de Ibiza del 18 d'abril de 1908 havia arribat a Palma i estava a punt de partir cap a Eivissa per tal de ferne la carta geogràfica. Sabem que el va portar a conèixer alguns jaciments arqueològics per la correspondència de l'aleshores rector del Seminari, Vicent Serra i Orvay, amb Antoni M. Alcover. Segons diu la carta del 24 d'abril de 1908, aquella setmana el mossèn havia rebut la visita del científic, recomanat pel canonge manacorí. En explicar-li a Alcover com havia anat la trobada li feia saber que, tot i que el visitant li havia enviat un missatge el dilluns 20 d'abril i Serra l'havia anat a buscar el dia següent, no s'havien pogut veure fins al dijous perquè: "em digueren que se'n vía 'nat al camp en D. Arturo Pérez Cabrero, Cunservadó d'es Musèu Arqueulógich, á veure alguns d'es llochs ahón heyá fetes escavacións”. I seguidament afegeix que el dimecres tampoc havien pogut coincidir perquè l'investigador se n'havia anat amb el “vapuret «Salines»" a Formentera; precisament l'excursió a Formentera seria una de les proposades a la Guía. Com veim, l'interès de Pérez-Cabrero en el progrés d'aquestes illes anava unit a la seua tasca orientativa i d'acompanyament dels viatgers. I probablement³ aquesta experiència li va permetre captar les necessitats en aquest sentit, una de les quals era la d'una obra informativa de la globalitat de les illes.

Tanmateix deduïm que l'escriptor de la Guía participava d'un anhel comú a l'ambient de l'època: redreçar la imatge de les illes Pitiüses, feta malbé per mor de certes publicacions dels darrers temps.⁴ Aquesta aspiració quedava palesa freqüentment als periòdics d'aquell període; de fet, la consciència de la mala fama de l'illa que circulava a fora i el desig de revertir-la ja es troben reflectits a la “salutació" que Felip Curtoys havia dedicat al grup de catalans venguts en la primera excursió col·lectiva organitzada a Evissa el juny de 1908:

[...]
a eixos nobles catalans
que arribats al nostre sòl,
veuran la mentida i dol
de mal haguts informants,

que pinten injustament,
amb les més negres colors,
i negant-los tots valors,
a Eivissa i la seva gent.
[...]

(Diario de Ibiza 9 de juny de 1908)

La mateixa idea de regeneració es faria patent, tot just editada la Guía, per exemple, a la ressenya que n'apareixia al Diario de Ibiza el 9 de març de 1909, quan parlava de l'expectativa que el manual sanejàs "la infecta atmósfera en que pretendieron asfixiarnos la mordaz leyenda y la grosera fábula". Aquest comentari era probablement una referència a la novel·la Los muertos mandan de Vicent Blasco Ibáñez, publicada a principis d'aquell mateix any. Així doncs, la voluntat de millorar la imatge pròpia es fonamentava en un desenvolupament real que havia començat a fer evolucionar la vida dels illencs. Ara calia, doncs, continuar treballant per redreçar-la.

La Guía del turista que Artur Pérez-Cabrero va publicar a Barcelona el març de 1909 és la primera guia d'Eivissa i Formentera feta expressament per als nouvinguts que volien conèixer les illes. L'aportació d'aquesta obra al panorama de les descripcions de les Pitiüses consistia en dos aspectes principals: d'una banda, el caràcter relativament breu i comprensiu alhora i, d'altra banda, la recopilació de lèxic de la llengua pròpia que incorporava.

El seu títol és ben indicatiu de l'ampli contingut: Ibiza: Arte, agricultura, comercio, costumbres, historia, industria, topografía. Guía del turista. L'obra, de cent cinquanta-sis pàgines més les finals d'anuncis, consta de quatre parts ben diferenciades que facilitaven que el lector pogués triar entre seguir la seqüència oferida pel llibre o bé consultar-les segons el seu interès preferent. Presenta primerament una síntesi de la història local i una relació de les obres sobre les illes editades fins al moment, de manera que s'hi inclouen descripcions com l'esmentada més amunt de Margaret d'Este (1907); continua amb la descripció geogràfica i les aleshores recents troballes arqueològiques, per cloure amb les dades pràctiques -relatives als ajuntaments, les característiques del clima, els costums locals, les unitats de pes i de mesura... i l'apèndix de tretze pàgines de vocabulari eivissenc amb la traducció al castellà. Entre aquestes abundants indicacions i recomanacions, per tal d'optimitzar l'estada del viatger, trobam, per exemple, set propostes d'excursions per l'illa, incloent el temps que es posava en els trajectes en carruatge i les tarifes de l'allotjament i dels vapors.

Així, com a primer manual que procurava un coneixement global sobre Eivissa i Formentera omplia un buit, ja que sobre la veïna Mallorca, per exemple, eren diverses les obres d'aquest tipus que ja existien, com ara la Pequeña guía ilustrada de Mallorca editada en 1903 pel Foment de Turisme d'aquella illa. I assessorava el turista de manera anàloga a com ho hauria fet un sindicat d'iniciativa i turisme, com podem comprovar si consultam els objectius del Foment del Turisme de Mallorca (1905). En l'article primer dels Estatuts llegim:

[...] el "Fomento" se dedicará especialmente: 2) A proteger á los forasteros de los abusos de que pudieran ser víctimas y á procurarles por medio de tarifas, itinerarios, guías y oficinas de información gratuita, todas las noticias que puedan interesarles. 3) A desarrollar un plan de publicidad, tan vasto como sea posible [...]. 4) Facilitar, prácticamente, todo genero de excursiones mediante caminos ó senderos, postes indicadores, guías prácticas, medios de albergue y locomoción y obras de seguridad y defensa de los puntos peligrosos. (Luque 2015: 60).⁵

Com a obra que actualitzava l'atenció als visitants, el ressò de la Guía del turista a les publicacions locals i nacionals va ser important. A Eivissa, la ressenya que n'apareixia al Diario de Ibiza el 9 de març de 1909 li augurava una bona acollida per part del públic i en destacava la bibliografia, que era el resum de les cròniques locals des dels temps primitius fins al moment. A la Gaceta de Mallorca del 22 de març, s'hi transcrivia una nota de l'historiador Isidor Macabich extreta de la premsa d'Eivissa que la qualificava d'obra "de cultura i de patriotisme". A la Revista de Menorca d'abril de 1909 el capità d'infanteria Miguel Moreno en feia també una ressenya on destacava l'oportunitat de l'obra, atesa l'afluència d'investigadors, literats i curiososos a què havien donat lloc el despertar intel·lectual i els esforços d'algunes societats i particulars de l'illa. En l'àmbit acadèmic, Antonio Vives Escudero⁶ en va fer, al número de juliol-setembre de 1909 del Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història, una de les primeres ressenyes, mesos després de la seua publicació. Vives elogiava sobretot la profusió d'informacions pràctiques, la bibliografia sobre les Pitiüses, de gairebé cent obres, i la descripció dels jaciments arqueològics; per contra, considerava pobra la descripció dels objectes del Museu Arqueològic (Vives 1909: 127-129). I a la Península, per exemple, una nota bibliogràfica de la Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica-Barcelonesa, en destacava la labor de divulgació de les recents troballes arqueològiques a les Pitiüses, atès que l'altra obra que les donava a conèixer, era només coneguda d'uns pocs⁷; i esmentava també l'oportunitat de l'obra, ja que en aquell moment l'excursionisme marítim anava prenent carta de naturalesa "encara a poques regions d'Espanya".

Reeixida la completa Guía de Pérez-Cabrero, altres autors aportarien treballs amb un objectiu semblant, publicats també a Barcelona. És el cas de Julio Arija amb “Notas de una excursión a la Ínsula Augusta” (1913) a la secció “Por la España desconocida" de la revista Hojas Selectas, i el de Bartomeu de Rosselló, Juan B. Enseñat i Alexandre Llobet, amb Ibiza y Formentera, editat per la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona. A més a més, és de notar l'impacte de la Guía en la història de la cultura de les Pitiüses, tal com ens demostra la reedició inclosa a Ibiza y Formentera ayer y hoy (1984) de l'arqueòleg i historiador eivissenc Antonio Planells Ferrer.

Molt probablement Pérez-Cabrero era conscient de la necessitat de les Pitiüses de consolidar la pròpia identitat. En general, durant el segle XIX, la coneixença de les illes Balears més enllà dels propis límits geogràfics devia ser molt limitada, com indica el contratemps viscut per H. A. Pagenstecher, la primavera de 1865 a Barcelona, quan en previsió de la seua primera visita a Mallorca va voler adquirir un mapa de l'illa:

Vàrem buscar en va durant una bona estona fins que vàrem trobar un bon mapa de Mallorca. És un article molt poc demanat i aconseguir l'objectiu va requerir un intercanvi de múltiples i educades indicacions i totes les nostres habilitats lingüístiques en espanyol (Pagenstecher 1867: 31).⁸

Cenyint-nos a les Pitiüses, observam tanmateix la ignorància de què eren objecte de vegades les dues illes respecte de les altres Balears, sobretot respecte de Mallorca. Així, les Pitiüses són, a finals dels anys vuitanta del segle XIX, “encara menys conegudes que les Balears, tot i que en formen part” (Vuillier 1893: 167). El desavantatge de les Pitiüses respecte de Mallorca pel que fa al coneixement de primera mà que se'n tenia també es veu en la major tendència dels visitants de les Balears a visitar l'illa major. Aquest fet s'observa si consideram un conjunt d'onze escriptors que varen ser a les Pitiüses entre 1783 i 1908: José de Vargas Ponce, André Grasset de Saint Sauveur,⁹ H. A. Pagenstecher, Lluís Salvador d'Àustria, Gaston Vuillier, José María Escuder, Vicent Blasco Ibañez, Margaret d'Este, Jaques Cambessèdes, Francesc Aragó, Víctor Navarro. Ens hi havíem fixat anteriorment perquè feren de les Pitiüses el centre d'alguns dels seus textos i és interessant que almenys els nou primers varen conèixer també Mallorca -i varen escriure sobre aquella illa- mentre que és fàcil trobar-nos amb altres autors que varen ser a Mallorca en la mateixa època, però no varen venir a Eivissa ni a Formentera, ni varen escriure sobre aquestes Balears menors. Per exemple, George Sand i Charles Dembowski, que varen ser a Mallorca el 1839 i varen publicar els relats dels viatges respectius entre 1841 i 1842 i Joséphine de Brinckmann, que va ser a Palma el juny de 1850 i va publicar el 1852. Encara una altra afirmació en el mateix sentit, ara del registrador de la propietat Víctor Navarro. Es referia a com era de poc coneguda l'illa d'Eivissa a la resta d'Espanya: “Juzgando [...] que á la generalidad de los españoles tan desconocida les es la isla de Iviza como puede serlo el país de los aschantis ó la Tierra del Fuego" (Navarro 1901: 7). També qualitativament les imatges diferien prou. Sobre Mallorca, entre els francesos de la primera meitat del segle XIX, perdurava la imatge gairebé idíl·lica d'illa de cel serè, afavorida amb una natura fèrtil i generosa i per la laboriositat dels seus habitants que treien dels seus cultius oli d'oliva, vi i blat; possiblement es devia a una caracterització present ja a l'enciclopèdia de Diderot i D'Alembert i reblada posteriorment per Grasset de Saint Sauveur, que recordava el qualificatiu d'illa daurada” que se li havia atribuït pels "boscos de tarongers" (Hoghton 2009: 19-21). Per contra, Eivissa sovint tenia fama, fins a cert punt conseqüent amb la realitat, de relativament poc cultivada. Saint Sauveur, en referir-se al nom antic d'Eivissa, diu que "l'esterilitat del lloc li havia fet donar el nom d'Ebusos que, en llengua púnica, significa infructuós" (1807: 280-281). De fet, a la França de la primera meitat del segle XIX "no és Mallorca sinó Eivissa que és percebuda per nombrosos viatgers com l'illa salvatge per excel·lència" (Hoghton 2009: 30). En el mateix sentit però més poèticament, observava Este que a Eivissa “la terra està molt menys cultivada que les planes de Mallorca i la mare naturalesa s'autoafirma en una abundància de flors silvestres" (1907: 128). En definitiva la fesomia nova d'Eivissa i Formentera que en el tombant de segle XIX al XX se superposava a activitats tradicionals com l'agricultura, la pesca i la construcció naval, requeria fer-se conèixer per potenciar l'atracció de visitants i així renovar la forma de vida. I la detallada Guía d'Artur Pérez-Cabrero hi va contribuir en bona mesura, ajudant a equiparar la projecció exterior de les dues illes amb la de la resta de les Balears.

Els perquès i la repercussió de l'apèndix de lèxic eivissenc

Si la Guía, de cara al món exterior, tenia entre les seues finalitats contribuir a afirmar la identitat d'aquestes illes i aportar un aire d'actualitat per mitjà del mateix format de l'obra, aquests eren també motius que impulsaren Pérez-Cabrero a incloure-hi el vocabulari eivissenc, junt amb el propòsit obvi de facilitar que els forasters entenguessin la llengua pròpia de les illes que venien a conèixer. Tot i que el parlar de les illes Pitiüses ja havia estat estudiat prèviament, els treballs anaven adreçats a un públic entès en qüestions lingüístiques o bé no s'havien arribat a publicar. Així, la comunicació de Vicent Serra i Orvay¹⁰ (1869-1952) al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906, el primer estudi publicat d'aquest parlar, tractava de la situació sociolingüistica i d'algunes particularitats dialectals. Els altres treballs elaborats fins llavors sobre la varietat eivissenca s'integraven en obres de l'àmbit general de la llengua catalana, com el Diccionari del filòleg mallorquí Marià Aguiló (1825-1897), amb nombrosos mots de les Pitiüses i com els estudis, també inèdits, dels dialectes balears realitzats a partir de 1875 per l'historiador de la literatura principatí Manuel Milà i Fontanals (1818-1884).¹¹

Per altra banda, a la resta de les Balears la tradició lexicogràfica s'havia iniciat el 1797 amb la proposta del Diccionario mallorquín del canonge palmesà Joan Muntaner (Veny 2005: 6) i havia continuat, entre d'altres, amb el Diccionari mallorquí-castellà (1840) del franciscà exclaustrat de Llucmajor Pere Antoni Figuera; el Diccionario mallorquín, castellano, latín, publicat pel manacorí i doctor en dret Joan Josep Amengual entre 1841 i 1878 i el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí que el filòleg menorquí Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) elaborava en les primeres dècades del segle XIX, els manuscrits del qual, però, quedarien inèdits fins a principis del segle XXI.

Es clar que l'apèndix de vocabulari eivissenc que Pérez-Cabrero va incloure a la Guía participava del propòsit general del manual de servir d'orientació pràctica al públic que venia a aquestes illes -des de savis fins a curiosos- com explicava al pròleg. És a dir, el recull de paraules i locucions eivissenques havia de facilitar una comunicació que de vegades es produïa amb dificultat entre la població local i els nouvinguts. Els primers, a més del català d'Eivissa, tret de persones majors o sense accés a l'ensenyament, solien parlar el castellà, tot i que sovint s'hi expressaven de manera idiosincràtica, segons Víctor Navarro donava a entendre quan afirmava que els eivissencs, en referència al parlar en llengua castellana, "han de contentarse con remedarlo, vistiendo con voces castellanas, pronunciadas á la ivicenca, sus pensamientos, su sintáxis y sus modismos locales." (Navarro 1901: 36). Entre els segons, cada vegada més nombrosos, els que procedien d'indrets de parla castellana lògicament podien aprofitar aquestes circumstàncies per dirigir-se en la seua llengua pròpia als interlocutors illencs; els procedents de l'estranger, sembla que en general començaven a venir sense coneixements del parlar autòcton, tot i que solien tenir nocions de castellà que els permetien fer-se entendre més o menys bàsicament, en relacionar-se amb els eivissencs. D'aquí que el vocabulari de la Guía, atenent la seua vocació pràctica, se centràs en "las dicciones del léxico ibicenco que no tienen analogía ni semejanza con el castellano” aportant l'equivalència castellana, per tal de facilitar als forans que ignoraven la llengua autòctona, arribada l'ocasió, entendre i iniciar-se en la conversa parcialment o completament en eivissenc. Una prova de la precarietat comunicativa entre estrangers i locals la trobam en la carta de 24 d'abril de 1908 del rector del Seminari, Vicent Serra i Orvay, a Antoni M. Alcover, on l'informava de la trobada amb el catedràtic de la Universitat de París Pierre Rambaud,¹² que l'havia visitat recomanat pel canonge i filòleg manacorí:

vaig tení molt de gust de cunexellu y cunversá una bona estona emb'ell: estigué sobre mitj'hora.

Peró, la veritat, entre qu'ell s'espressa 'mb alguna dificultat en castellá i yo no sé pal·lá francés (escrit l'entench una mica, peró sentit no n'entench casi res) i ademés yo no 'stich molt fort emb historia eyvissenca [...] cumprench que no li va sé tan útil p'es seu ubjecte sa nostra cunversada com yo guera desitjat.

En el mateix cas pareix que es trobava Margaret d'Este, l'escriptora britànica que va fer una narració del viatge realitzat a les illes Balears entre el febrer i el maig de 1906. El seu text ens assabenta que aquesta autora i la seua acompanyant es feien entendre en castellà encara que de vegades s'hi expressaven amb certa dificultat; en canvi, no entenien “ni una paraula" del català parlat a les illes, referint-se concretament al mallorquí. Recordem que Pérez-Cabrero coneixia tots dos viatgers perquè els havia fet de guia, una tasca que devia proporcionar-li evidències a bastament de les mancances en la comunicació entre els visitants estrangers i els illencs. Cal observar que eren simultanis l'esforç esmerçat per deseixir-se de les dificultats d'expressió en castellà i certa curiositat per la pronúncia del català parlat al conjunt de l'arxipèlag. N'és indici la correspondència fonètica en anglès d'alguns noms de lloc de les Balears que M. d'Este va incloure a With a Camera in Majorca. Era una mostra de com d'oportú era posar el lèxic eivissenc a disposició dels usuaris de la Guía, fins i tot d'aquells que encara no coneixien el parlar nostrat. Com que la possibilitat de consultar el "Vocabulario" afavoria una comunicació i, per tant, una experiència més autònoma, l'interès d'aquests visitants per introduir-se en la parla pròpia de les illes dependria molt de la finalitat i la durada del seu viatge, dels possibles vincles establerts ja fossin comercials, afectius, etc., fins i tot de si pensaven en una estada periòdica o permanent a les illes.

Esment a part mereixen els que arribaven compartint la llengua materna amb els residents perquè procedien d'altres terres de parla catalana. Aquests, per tant, depenien menys de l'ajut pragmàtic del petit diccionari. En canvi, eren els qui millor podien apreciar els matisos de lèxic i de pronúncia de la varietat illenca que el vocabulari de Pérez-Cabrero oferia, ja que tenien una referència que els ho facilitava. Tampoc podem oblidar l'important vincle entre eivissencs i catalans. L'actiu comerç entre tots dos col·lectius vivia uns anys decisius i la cooperació per tal de millorar el mitjà de comunicació de què depenia va enfortir una simpatia mútua ja existent. Així ho demostra la reactivació, en aquesta primera dècada del nou segle, dels esforços dels eivissencs en la gestió per aconseguir una línia setmanal directa entre Eivissa i Barcelona, llargament reclamada, i el suport que aquestes gestions varen rebre per part de diverses institucions catalanes. De l'ampli ressò que aquesta qüestió va suscitar a la premsa local podem destacar, a l'octubre de 1907, el prec de la Cambra de Comerç illenca a la Diputació de Barcelona per tal que intercedís a favor de l'ahnel dels eivissencs de tenir comunicació directa setmanal amb la capital catalana.

Bibliografía

Ibiza.-Arte: Agricultura: Comercio: Costumbres: Historia: Industria: Topografia.-GUIA DEL TURISTA.-Por Arturo Pirez-Cabrero.-Barcelona, J. Horta, 1909; un volúmen, de 156 páginas, ilustrado.

Nuestro distinguido amigo, el ilustrado secretario del Ayuntamiento de Ibiza D. Arturo Pérez-Cabrero, ha prestado un valioso servicio á su Isla natal, con la publicación de la guia del turista, de cuya notable obra ha tenido la bondad de enviar un ejemplar, con afectuosa dedicatoria, al Ateneo Cientifico, Literario y Artístico, obsequio que este Centro le agradece.

El despertar intelectual, que hace ya algun tiempo, se ha iniciado en la Isla hermana, los esfuerzos de algunas sociedades y particulares en pro de la cultura é ilustración de aquella, para nosotros, querida ciudad, han dado lugar á que, con el deseo de conocerla, fuera visitada tanto por hombres dedicados á las investigaciones científicas y arqueológicas, como por literatos insignes, al mismo tiempo que por aquellas personas que recorren el mundo buscando bellezas que admirar, y en este sentido, se hacía necesario un libro en el que se reuniera en poco volúmen cuantas noticias de Arte, Historia y de utilidad, pudieran interesar á unos y otros, y bajo este aspecto, la obra del Sr. Pérez-Cabrero es de una oportunidad grandisima. De su bondad, nada de cuanto digamos podría dar mejor idea, que la lectura de sus páginas, por demás amenas é instructivas.

En ellas se trata de las excavaciones que, con muy buenos resultados, han llevado a efecto la Sociedad Arqueológica Ebusitana y el Sr. Román desde 1903; se hace una detallada descripción del Museo Arqueológico, con inventario de sus principales objetos; reseña histórica de la Isla; Bibliografía; una descripción geográfica, meteorológica y geológica; tipos, costumbres, agricultura, industrias etc. Contiene tambien una parte práctica para el visitante, tanto para el que lo haga con carác

Ressenya d'Ibiza: Guía del Turista a la Revista de Menorca l'abril de 1909.

Del M. I. D. Vicens Serra y Orvay, Canonge y Rector del Seminari d'Ivissa. Apreci en qu'es tinguda a Eyvissa la llengua propia

RESPECTABLES CONGRESSISTES: El desitj de ses Cumissions Tècnica y Urganisadora d'aquest Cungrés, de que retronàs dins aquest'ilustre assamblea una vou que representàs sa més petita de ses tres illes germanes que sa mà de Deu culocà sobre's cap de punent de l'antic Mare Internum, es únicament lu qu'ha ginyat es meu ànim, si altres vegades puruch y poch desexit, aquexa atrevit per demés, a no rebutjà s'hunor que m'han fet cunvidantme es amichs meus estimadíssims senyós President y Secretari General d'aquet Cungrés. Lu que'm sap greu es qu'ells qu'en tant de acert disposen totes ses coses qu'atanyen a sa Llengua Catalana, numés amb aquexa hajan estat desarcetats, y qu'haguen dexat corre sa ploma sobre's papé per dirigirme ses afectuoses cartes de cunvit, sens ducta'n mà tremolosa per mòurela únicament ses aletades del cor, se 'n emportin ara un desengany vent que'l cor els ha fet creure lo que no era. Però quan més cert es que no tench mérit ningún que'm fassi digne d'entretení s'atenció des Cungrés, mes dech dunà grasies espresives (y les hi donch de bon cor) a ses Cumissions y d'una manera especial a-nes amichs meus carinyíssims que'n sus seus prechs han set

El seu president va respondre positivament amb la promesa de traslladar als senadors i diputats de la província el "legítimo deseo de Ibiza de tener comunicación semanal con Barcelona".¹³ En aquest procés va ser un bon presagi la comitiva de catalans rebuts efusivament el juny de 1908 en la primera excursió turística organitzada a Eivissa, per la presència entre ells de representants del Centre Excursionista Català, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona. Unes personalitats que Pérez-Cabrero va conèixer personalment, atès que havia participat en l'organització dels actes en atenció a ells. Les entitats dites ja havien donat suport i intercedirien en el futur en favor de la realització del projecte de la línia directa d'Eivissa a Barcelona. Aquestes bones relacions de segur que haurien esperonat l'autor a incloure el lèxic en la llengua comuna a la seua obra. Així doncs, el contacte freqüent i les vivències de l'autor amb els viatgers varen motivar Pérez-Cabrero a elaborar aquell vocabulari per tal de proporcionar una eina que donàs suport als forasters davant les eventuals necessitats d'entendre l'eivissenc. I, vist que la comunicació bàsica per a una situació provisional no depenia només de l'eivissenc, és molt probable que aquell instrument s'adreçàs a aquells que volien adaptar-se més a la manera de parlar d'aquí, amb vista a establir-se a les illes.

Un altre factor que hauria empès l'autor a editar el recull lèxic és la voluntat de dignificar l'idioma propi davant el menyspreu que patia. D'una banda perquè no s'usava en àmbits formals -el castellà era la llengua de l'ensenyament, la litúrgia i la premsa. D'altra banda, perquè el concepte que es tenia del parlar propi s'havia deteriorat. Així, més de cent anys enrere podíem trobar comentaris despectius de la varietat pitiüsa del català, de l'estil del que feia José de Vargas Ponce, quan parlava del caràcter dels eivissencs: "hablan un Jargón, que como el de las Baleares, Cataluña y Valencia, es una corruptela del antiguo Lemosín,¹⁴ y voces forasteras" (1787: 10). Aquesta opinió pobra, continuava en els primers anys del segle XX, de manera que els prejudicis de les classes benestants envers l'eivissenc genuí, associat al parlar de la gent del camp, tendien a malmetre la parla castellanitzant-la. Precisament el rebuig de la llengua pròpia per part dels parlants, l'havia denunciat Vicent Serra i Orvay el 1906 en la comunicació que va presentar al Congrés Internacional de la Llengua Catalana de Barcelona.

Si el propòsit de suplir una necessitat comunicativa es podia deduir de l'encapçalament del "Vocabulario", tan evident mateix és la consciència de les possibilitats per a l'estudi de l'eivissenc a què la recopilació lèxica donava ocasió, si atenem l'advertència final als estudiosos de la llengua: "Este vocabulario ha sido formado a vuelapluma. No busquen en él los filólogos más que una variedad de voces dignas de estudio, y no extrañen que contenga muchas faltas” (Pérez-Cabrero 1909: 153).

Col·laborador del dialectòleg i lexicògraf Antoni M. Alcover des dels inicis de la seua recerca per al que seria el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), Pérez-Cabrero demostrava amb aquelles paraules la deferència cap als estudiosos de la llengua. Així, l'autor advertia de discordances de grafia presents al vocabulari com ara emprar tot sovint la lletra x per representar el mateix so que nosaltres donam a la j de jurat -escrivia xou i xipó (Pérez-Cabrero 1909: 153) (avui jou, gipó) a diferència¹⁵ del filòleg manacorí, que escrivia jou i gipó (Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana tom i 1902-1903: 281 i 299). A canvi, tanmateix, presentava als lingüistes un testimoni de la llengua viva, reflectint en més de 1.600 veus, la parla genuïna eivissenca amb mots com barruguet, nyacar, riquet, tiranguella i vidassa.

En definitiva, Pérez-Cabrero, amb la seua incursió en el terreny dels estudis de vocabulari, encetava els treballs de recopilació publicats de mots eivissencs¹⁶ sumant, en aquest aspecte, les illes Pitiüses a la resta de les Balears. D'aquí que despertàs l'interès entre alguns comentaristes de la premsa eivissenca, tal com quedava palès en la ressenya publicada pel Diario de Ibiza el dia 9 de març següent a la publicació de la Guía. Presentava el "Vocabulario" com el fonament per arribar a la plenitud del lèxic ebusità.

Font de treballs lexicogràfics

Sabem que del vocabulari de Pérez-Cabrero es va extreure força informació a l'hora d'elaborar el DCVB. Poc després de conèixer la Guía del turista, el filòleg Antoni M. Alcover la donava a conèixer en el número d'agost i setembre de 1909 del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (BDLC), l'òrgan de comunicació del seu projecte de diccionari, el que després seria el Diccionari català-valencià-balear. En la notícia afirmava que un dels col·laboradors n'havia extret més de mil cèdules per al Diccionari (Alcover 1902-1936, tom IV: 464). De fet, podem trobar indicis de la procedència del "Vocabulario..." d'algunes veus del Diccionari Alcover-Moll. Per exemple, mots com acapissar, afinar i delibat, apareixen com a pròpies d'Eivissa sense esmentar font escrita. Tot i que pel fet que al vocabulari s'aporta l'equivalència castellana però no la definició ni els exemples que normalment aporta el DCVB, és difícil saber amb seguretat si efectivament provenen d'aquesta font.

Quant a la utilitat del "Vocabulario..." en la feina d'altres filòlegs de latituds diverses dels territoris de parla catalana, el lexicògraf barceloní Joan Coromines el va consultar sovint mentre elaborava el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat) (1980-91) per obtenir-ne informació de les formes eivissenques. Així, se'n serveix tant per documentar l'ús a Eivissa de formes emprades gairebé arreu del domini lingüístic, com és el cas dels mots amagar i ham, com per localitzar formes antigues; per exemple, acabussar, que afirma que només s'usa a Eivissa i que és més antic que cabussar i que l'encara més recent capbussar. Un bon exemple de com el vocabulari va permetre a Coromines augmentar la visió global de les varietats geogràfiques de la llengua el tenim en la paraula allí-dellà. A la subentrada dedicada a allà i allí (de l'entrada ell), la veu del "Vocabulario", amb el sentit 'més lluny, més enllà', li va permetre ampliar el coneixement de les variants i l'extensió territorial d'un grup de combinacions indicatives de lloc, relacionades amb aquests adverbis. Dites combinacions -explica- formen una sèrie nombrosa de mots i locucions, generades típicament a partir del mot compost dellà “a la base de les quals es troba la noció de posició ultra o més enllà d'un cert lloc" i s'han produït a contrades ben diverses del domini lingüístic. Així, a certs municipis de comarques com ara el Maestrat i el Rosselló, algunes s'havien fixat donant lloc a topònims que solen prendre com a referència elements geogràfics: Dellà-les-Fonts (la Jana), Dellà-la-Bassa (Toluges); i d'altres es varen continuar usant, amb funció prepositiva o bé adverbial en localitats prou distants entre si com per exemple: "en-dellà de...” a alguns pobles d'Osona; “allà-dellà de..." a Dénia (Marina Alta), de dellà al poble de Talau (Conflent) (tom III, pàg. 269). Així el testimoni eivissenc de Pérez-Cabrero va permetre que Coromines integràs la forma pròpia d'Eivissa en el conjunt d'aquestes formes presents a la llengua viva local des de la Catalunya del Nord fins al País Valencià, passant pel Principat, i les illes Balears.

Un altre lingüista, el dialectòleg mallorquí Joan Veny, hi documentava la forma eivissenca juia (xuia al vocabulari), que designa l'ocell també denominat fredeluga, en estudiar-ne l'etimologia a "L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i l'onomatopeia” (1986: 44). També el tengueren en compte, a Eivissa, els filòlegs Enric Ribes, quan va elaborar l'Aportació pitiüsa al Diccionari català-valencià-balear (1991) i Isidor Marí, en comentar el lèxic d'unes cançons tradicionals transcrites a "Una plagueta de cançons eivissenca de 1915” (1998: 286).

Així, doncs, la Guía del turista responia de manera doblement oportuna a les necessitats de regenerar-se de les illes Pitiüses. Primerament perquè s'editava en un moment en què la dotació de cada vegada més infraestructures bàsiques, així com la consciència del patrimoni arqueològic proporcionaven un perfil nou a les Pitiüses. Unes illes que des de fora encara es veien sovint a travès d'una sèrie d'estereotips que podien dissuadir aquells que s'interessassin per visitar-les. En segon lloc, el vocabulari eivissenc, que evidentment pretenia facilitar la relació directa dels visitants amb els eivissencs, comportava la voluntat d'autoafirmació, de posar en valor una part del caràcter dels illencs, demostrant unes arrels vives tot i els entrebancs amb què es topava el seu desenvolupament.

Bibliografia

ALCOVER, Antoni M. (1902-1936). Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Perea, Maria Pilar (ed.) (2011). Institut d'Estudis Catalans. Disponible en línia: https://alcover.iec.cat/entrada.asp?c_epigraf=2 [Data de consulta: 27 de març de 2020].

ARIJA, Julio (1913). "Por la España desconocida. Notas de una excursión a la Ínsula Augusta”. Hojas Selectas XII, 778. Barcelona.

BERNAT, Francesc (2003). "El baleàric dins els estudis dialectals inèdits de M. Milà i Fontanals". Zeitschrift für Katalanistik, 16, 41-53.

Blasco Ibáñez, Vicent (1909). Los muertos mandan. Barcelona: Plaza y Janés (1979).

CORBERA, Jaume (1993). “Joan Josep Amengual i la llengua de Mallorca". Miscel·lània homenatge al Doctor Joan Josep Amengual i Reus, 39-44. Mancor de la Vall.

ESCUDER, José-María (1890). Plus Ultra. Madrid: Establecimiento tipográfico de G. Pedraza.

ESTE, Margaret de (1907). With a Camera in Majorca. Londres: G. P. Putnam's sons.

FERNÁNDEZ, Jordi-H. (2018). "Don Arturo Pérez-Cabrero y Tur y la Arqueología en Ibiza”. Archivo de prehistoria levantina, vol. XXXII, 307-344. Valencia: Diputación de Valencia.

FERRER, Maria-Catalina (2016). El mite de l'Illa Blanca: les imatges d'Eivissa (1867-1919). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art.

GRASSET de Saint Sauveur, André (1807). Voyage dans les îles Baléares et Pithiuses. París: L. Haussmann.

HOGHTON, Isabelle Bes (2009). "Voyager et raconter dans la première moitié du XIXème siècle: les voyageurs français aux îles Baléares". Palma: Universitat de les Illes Balears.

LUQUE, Marta (2015). "La Federación española de sindicatos de iniciativa y turismo" i "Dar a conocer España". Dins: El desarrollo del sector turístico durante la Segunda República y el Primer Franquismo: La Federación Española de Sindicatos de Iniciativa y Turismo. Màlaga: Universitat de Màlaga.

MARÍ, Isidor (1998). "Una plagueta de cançons eivissenca de 1915". Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny vol. II, 275-308. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

MÉNDEZ, Alfons (2013, 4 d'agost). "Gaston Vuillier, la visió romàntica d'un dibuixant francès". Menorca. Maó: Editorial Menorca.

MORENO, Miguel (1909). Revista de Menorca: Ciencias, artes y letras. vol. VIII, 123-124. Maó: Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón.

NAVARRO, Víctor (1901). Costumbres en las Pithiusas. Madrid: Real Academia de Ciencias Morales y Políticas/Imprenta del Asilo de huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús.

PAGENSTECHER, Hermann-Alexander (1867). Die Insel Mallorka. Leipzig: Verlag von Wilhelm Engelmann.

PEREA, Maria Pilar (2009). Epistolari d'Antoni M. Alcover (1880-1931) [CD-ROM]. Palma: Moll.

PLANELLS, Antonio (1984). Ibiza y Formentera ayer y hoy. Barcelona: Editor Antonio Planells Ferrer.

REVISTA de la Asociación Artístico-Arqueológica-Barcelonesa. Volum VI (1909-1913) 82-83. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Jaime Vives.

RIBAS, David (2015). "Un salvament heroic a la costa des Trucadors". Eivissa núm. 57, 27-37. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

RIBES, Enric (1991). Aportació pitiüsa al Diccionari català-valencià-balear. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

ROSELLÓ, Bartolomé, ENSEÑAT, Juan B. LLOBET, Alejandro (1929). Ibiza y Formentera. Barcelona: Sociedad de Atracción de Forasteros.

SALVADOR, Lluís, Arxiduc d'Àustria (1869-1891). "Die alten Pityusen". Die Balearen in Wort und Bild geschildert. Leipzig: Brockhaus.

SOLER, Rafael. (2004). Crónica de los puertos baleares. Conselleria d'Obres Públiques, Habitatge i Transports del Govern de les Illes Balears. Palma: Documenta Balear.

TORRES, Marià (1989). “Els bisbes d'Eivissa i la llengua del poble. Del 1782 als nostres dies". Dins: Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. València, VIII. Àrea 7.

TORRES, Marta (2010, 17 gener). "Una isla de posada y carruaje". Diario de Ibiza. Eivissa: Prensa Ibérica.

TUR, Fanny (2020, 16 de febrer). "Una descripció de l'Eivissa i Formentera de 1890". Diario de Ibiza. Eivissa: Prensa Ibérica.

VALLÈS, Emili (ed.) (1908). Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona: Estampa d'En Joaquim Horta.

VARGAS Ponce, José de (1787). Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares. Madrid: Imprenta de la viuda de Ibarra, Hijos y Compañía.

VENY, Joan (1986). "L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i l'onomatopeia". Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit vol. 4, 37-61. Col·lecció "Estudis de llengua i literatura catalanes" núm. XXII. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

VENY, Joan (1999). Aproximació al dialecte eivissenc. Palma: Moll.

VENY, Joan (2005). "El primer diccionari mallorquí de l'autor llucmajorer Pere Antoni Figuera". Pregó de Fires 2004. Ajuntament de Llucmajor.

VILLANGÓMEZ, Marià (1972). "L'Eivissa de Vargas Ponce". Eivissa núm. 1, 11-14. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

VILLANGÓMEZ, Marià (1974). Eivissa. Barcelona: Selecta.

VIVES, Antonio (1909). "Panorama de Ibiza". Boletín de la Real Academia de la Historia. vol 55, (juliol-setembre) 127-129. Madrid: Real Academia de la Historia.

VUILLIER, Gaston (1893). Les îles oubliées. París: Librairie Hachette.