Resum

En aquest article s'analitza la creació de dos topònims pitiüsos, l'Estància i la Xíndria, a partir dels seus ètims. Després d'estudiar un tret dialectal de l'eivissenc, com és la caiguda de la vocal neutra final en els mots proparoxítons acabats en -ia a la pagesia i a Formentera, es conclou que en tots dos casos s'ha produït el fenomen de la ultracorrecció, al qual s'ha afegit la reinter-pretació dels topònims, mitjançant l'associació etimològica amb altres paraules vives i entenedores per als parlants.

Mots clau: toponímia, Eivissa, Formentera, l'Estància, la Xíndria, ultracor-recció, associació etimològica.

Abstract

This article analyses the creation of two place names of the Pitiüses islands, l'Estància and la Xíndria, based on their etymologies. After studying a feature of the Ibizan dialect, such as the fall of the final neutral vowel in the proparoxytone words ending in -ia in the Ibiza countryside and Formentera, it is concluded that in both cases the phenomenon of hypercorrection has occurred, in which has been added the reinterpretation of place names, through the etymological association with other living and understandable for speakers words.

Keywords: toponymy, Ibiza, Eivissa, Formentera, l'Estància, la Xíndria, hypercorrection, etymological association.

1. Introducció

És molt habitual, en la llengua parlada i escrita, que els parlants facem ultracorreccions: és a dir, que una paraula sigui percebuda com a incorrecta i hi produïm un canvi per tal d'incloure-la en un grup de mots aparentment més regular. Així, la paraula que consideràvem incorrecta -erròniament- deixa de ser-ho, a ulls dels usuaris de la llengua. Un cas molt evident i consagrat pels diccionaris és el del mot malalt, que en el català medieval era malaut (< llatí MALE HABITU 'el qui es troba malament', participi de MALE SE HABERE 'sentir-se malament'). I un altre exemple, ara propi del dialecte eivissenc, és la paraula vildo, que ve de viudo, per ultracorrecció, com ja han assenyalat Antoni Griera (1913: 30) i Joan Veny (1999: 57-58).

Com que hi havia moltes paraules on la l implosiva que seguia una vocal es pronunciava [w], amb vocalització (falç/fauç, albat/aubat, albadar/aubadar, Albarca | Aubarca, etc.), es va interpretar que també era el cas de malaut¹ i de viudo,² i els parlants feren el pas de la ultracorrecció, cap a malalt i vildo. Doncs bé, aquest fenomen lingüístic d'ultracorrecció, bé que en casos ben diferents, també pot haver operat en la fixació d'un topònim eivissenc, l'Estància, a sa Conillera, i un de formenterer, la Xíndria o la Cíndria, a la Mola.

I un altre fenomen ben general és que els topònims moltes voltes, al llarg dels segles, esdevenen opacs per als parlants, és a dir, se'n desconeix el significat original. La necessitat que els noms de lloc siguin també entenedors comporta reinterpretacions i etimologies populars. Així, la reinterpretació dels topònims, sumada a la ultracorrecció, desemboca en la creació d'etimologies populars. Aquest deu ser el cas, també, dels dos topònims a què em refereix.

2. Un tret dialectal compartit amb el català septentrional

A Mallorca i a les Pitiüses -amb l'excepció de Vila, a Eivissa- es perd la vocal final en els mots esdrúixols acabats en /ia/, com [fə'miłi] 'família, [is'təri] 'història', ['raßi] 'ràbia' o [bə'łafi] 'Balàfia', i dels seus plurals corresponents en –ies. Aquesta pèrdua, que no es produeix a Menorca, és molt característica del dialecte septentrional o rossellonès. A Vila, contràriament al que passa a la pagesia, es manté la vocal neutra final dels mots proparoxítons acabats en -ia i dels seus plurals corresponents en -ies.

Aquest tret dialectal va ser detectat i estudiat al llarg del segle XX. A la darreria del segle XIX, tant l'arxiduc Lluís Salvador (1886, I: 279), com el notari Víctor Navarro (1901: 37-38) -que va escriure el seu llibre el 1897– reprodueixen el text de la cançó pagesa Com voleu, germans, que canti, on, al costat de providènci i providenci (amb pèrdua de la vocal final) respectivament, apareix paciencia (en els dos casos, amb conservació de la –a final). El fenomen lingüístic, per tant, ja apareix, però no de manera sistemàtica.

Quan la caiguda d'aquesta -a final ja apareix documentada sistemàticament, és en un text de Josep Clapés i Juan, «S'esglesi de Sant' Eulari», publicat a Los Archivos de Ibiza, el 1903. Hi són presents grafies com esglesi, Eulari, memori, glori, passiensi, impurtanci, propi (f.), reliquis, grassis (Veny & Massip 2009: 209-210). Uns anys més tard, Vicent Serra i Orvay, al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que se celebrà a Barcelona el 1906, presentà la comunicació «Apreci en qu'es tinguda a Eyvissa la llengua pròpia», on també es fa palesa la presència del mateix fenomen fonètic: materi, descendenci (íbid.: 212).

El 1909, Artur Pérez-Cabrero publica la seua Guía del turista, amb un interessant vocabulari. Ara bé, el fet que la majoria dels vocables degueren ser recollits a Vila té un reflex evident en les grafies: amplaria, chindria, claressia, endivia, estapensia, eufabia, fassessia, llergaria, llopia, nacsia, sarria, sepia (amb conservació de la -a final), enfront de només dos casos aldessi, purfedi (amb pèrdua de la vocal final) (Pérez-Cabrero 1909: 141-153).

Antoni Griera visità breument Eivissa i Formentera, on va transcriure algunes cançons i va fer enquesta dialectològica. Així, el 1913, publicà «Notes sobre'l parlar d'Eiviça i Formentera», on ja fa una aproximació, bé que incompleta, a aquest tret dialectal: «La -A desapareix sempre que va precedida de i àtona: ['seki] rodera; ['sari] sarrió (de sarria); [im'fansi] infancia; ['gaßi] gabia, ['sindri] cindria» (Griera 1913: 30).³ Uns anys més tard, sense millorar la descripció d'aquesta característica del dialecte, hi reincidia, tot i que ja l'atribuïa al baleàric, tot i observar que a Menorca no era regular: «La -A final precedida de i, desapareix: ['siki] aqüeducte, ['sikiǝ] (Migjorn Gran), ['bisti] bèstia, ['sindri] síndria, [rə'łiki] relíquia, [əs'głəzi] església, ['gripi] grípia, [pəsi'ensi] paciència, [pə'rɔki] parròquia, ['raẞi] ràbia, ['sari] sàrria» (Griera 1917: 19). I encara diu, més endavant: «La caiguda de la -A en els mots en -IA no és un característica del parlar de les Balears: té lloc també a la Cerdanya, al Capcir i a la Vall de Ribes» (ibíd.: 20). Per tant, ja s'ha adonat que el fenomen no és estrictament eivissenc, ni baleàric, sinó que també es dona en zones septentrionals del domini lingüístic.

El 1922, Antoni Maria Alcover també descriu aquest tret dialectal i remarca l'excepcionalitat de la ciutat d'Eivissa: «Se mengen també la '−[ə] si li precedeix '-i: v. gr. [pəsi'ensi], [dəz'yrasi], ['raßi], ['głəri], [əs'pesi], per [pəsi'ensiə], ['raßiə], ['głəriə], [əs'pesiə]. Sembla que tota la pagesia d'Eyvissa fa lo mateix, fora Vila, que mantén la –[ə]» (Alcover 1922a: 43). I, com que ja s'havia enemistat amb Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, fins i tot ho fa amb un cert to de befa: «Ens fa a sebre igualment lo Butlletí (1, 30) que a Eyvissa "la -a (final) desapareix sempre que va precedida de i àtona: ['seki], ['sari], [im'fansi], ['gaßi], ['sindri]". Això just és ver en part, puys a Vila, la població principal, conserven tal -a i per això pronuncien ['sekiə], ['sariə], [im'fansiə], ['gaßiə], ['sindriə]. És a la pagesia que se mengen tal –[ə], com a casi tots els pobles de Mallorca i a casi tota la Catalunya francesa i qualque regió devers l'Empurdà, entre altres, Cadequés» (Alcover 1922b: 63).⁴

El 1936 Walter Spelbrink (1936: 201) també es fa ressò del mateix tret dialectal, i recull la diferència entre el parlar de Vila i el de la pagesia: «Das finale -a in der unbetonten Endung –ia wird in der Stadt gesprochen, während es auf dem Lande fehlt z.B. [fə'miłiə], [ku'meðiǝ] (Stadt); [fə'miłi], [ku meði] (Land)».

Antoni Maria Badia i Margarit (1951: 169), en la seua gramàtica històrica escrita en castellà, ja concreta més la descripció d'aquest tret fonètic: «Dialectalmente se registran algunos casos de pérdida de -A final latina. 1) En voces proparoxítonas, y en hiato con una yod, de conservación semiculta: família dial. [fə'miłi], glòria dial. ['głəri], ràbia dial. ['raßi], bèstia dial. ['besti], paciència dial. [pəsi'ensi]; se ha señalado en rosellonés (especialmente en la zona pirenaica de Ribes a Olot) y balear».

La gramàtica històrica de Francesc de B. Moll, que ja era a impremta quan va aparèixer la de Badia, també es refereix a aquest fenomen, tot i que no n'especifica el context: «En la terminación átona -ia, la -a se pierde en el rosellonés, mallorquín e ibicenco: bestia besti, familia famili, gloria glori» (Moll 1952: 102).

Marià Villangómez, en un article publicat el 1956 a la revista Ibiza, ja recull el context assenyalat per Badia, tot i que amb paraules més planeres: «Uno de los rasgos distintivos de las dos maneras de hablar el ibicenco es el diferente trato que sufre la a final en voces femeninas y esdrújulas como família, sénia, séquia, paciéncia, Eulária. En el campo desaparece y quedan las formas llanas famili, seni, etc.» (Villangómez 1956: 2). I el mateix fa, un any més tard en el seu Llibre d'Eivissa: «D'una manera inversa, els pagesos diuen, com a Mallorca, famili, pacienci, etc., mentre que els ciutadans diuen aquests mots com a Catalunya: família, paciència» (Villangómez 1957: 67).

En canvi, Antoni Griera, en la seua gramàtica històrica, publicada el 1965, considerada por rigorosa, no detalla millor el fenomen, sinó que el descriu com ho havia fet el 1913, ara com a propi d'algunes zones de la part septentrional del domini lingüístic: «[La -A] precedida de i desaparece en algunas localidades: [pə'rəki], [mə'məri], [is'təri] (Vall de Ribes, Llanàs, Sant-Joan les Fonts, Aranabet [sic] de Cabrenys,⁵ Darnius, Campmany, Cadaqués» (Griera 1965: 47). I de les illes Balears: «[En el dialecto baleárico] Como en el Rosellón y Vall de Ribas la -a final precedida de i desaparece: ['siki] 'acueducto', ['besti] 'bestia', etc.» (ibíd.: 49).

Els anys següents, tant Villangómez com Joan Veny remarquen aquest tret dialectal per exemplificar les diferències entre la parla de Vila i la de la pagesia. El primer, en un llibre per a l'ensenyament del català a les Pitiüses tant en la primera edició, com en la segona,⁶ i en la segona edició, considerablement augmentada del seu Llibre d'Eivissa, ara fins i tot amb un altre títol.⁷ Joan Veny s'hi refereix en el seu estudi d'aproximació al dialecte eivissenc.⁸

El mateix Joan Veny, en un manual de dialectologia, ja avança una hipòtesi sobre l'origen d'aquest tret dialectal: «Entre 1276 i 1349 s'estén l'efímera durada del Regne de Mallorca que, a més de les Illes, comprenia el Rosselló i la senyoria de Montpeller. Aquest fet i la participació de rossellonesos a la conquesta de Mallorca podrien explicar algunes concomitàncies entre el mallorquí i el rossellonès (gàbia > gabi, etc.)» (Veny 1980: 53). A partir d'aleshores ja és sempre el doctor Joan Veny, màxim coneixedor de la dialectologia catalana, a voltes amb col·laboracions diverses, qui se n'ocupa.⁹¹⁰

El 1998, Veny descriu aquest tret en el dialecte septentrional: «[la vocal neutra tendeix a desaparèixer] en posició final de mots esdrúixols acabats en -ia: famili, família, gabi, gàbia, esbargini, albergínia, etc. Aquest tractament coincideix amb el del mallorquí» (Veny 1998: 47). I també ho fa en el dialecte baleàric: «La vocal -A de mots proparoxítons, quan és precedida de i (com gàbia, ràbia, història, família, etc.), es redueix al grau zero (així tenim gabi, rabi, histori, famili, etc.). El fenomen no afecta el menorquí, la vila d'Eivissa i alguns pobles mallorquins com Felanitx, Artà, Capdepera. Atès que la pèrdua es troba també en rossellonès, hom podria pensar a relacionar-la amb l'aversió d'aquests dialectes, especialment el darrer, contra els mots esdrúixols, que esdevenen plans, com hem pogut comprovar. Però no és vàlida la hipòtesi en el cas del mallorquí, car, malgrat el tractament pla de cultismes esdrúixols (analísis, anàlisi, paralísis, paràlisi), coneix un bon nombre de proparoxítons patrimonials (càmfora, pècora, sól·lera, cruixidell (ocell), mèl·lera, merla, etc.)» (Veny 1998: 63). El mestre, doncs, planteja una hipòtesi, l'antiesdruixolisme, que podria ser vàlida per a l'origen del fenomen en el dialecte septentrional, però no per als baleàrics. En el mateix llibre, abans, Veny havia remarcat que «la repoblació [de les illes Balears] es va dur a terme lògicament amb colons procedents del sector oriental (Tarragona, Empordà, Barcelona, Rosselló)» (ibíd.: 38). Així, el 2002, Joan Veny i Mar Massanell creuen que aquest fet es pot relacionar amb l'antiesdruixolisme del dialecte sepentrional (2002: mòdul 2, 42). No es pot al·legar, però, que els dialectes balears siguin antiesdruixolistes, tot i que comparteixen amb el septentrional algun altre cas, com el mot musica, que és pla en moltes cançons pageses eivissenques.

El 2016, la Gramàtica històrica de la llengua catalana, de Mar Batlle, Joan Martí, Josep Moran i Joan Anton Rabella, recull que «es produeix la reducció '−ia > −i en mallorquí, eivissenc i en l'àrea nord-oriental, Cerdanya inclosa» (Batlle et al. 2016: 78), però no s'hi assenyala cap causa possible.

Finalment, torna a ser Veny qui s'acosta a aquest tret dialectal, ara prenent com a base les diverses Scripta de l'eivissenc, el mallorquí i el septentrional: «El segment final àton -ia de justícia, ràbia, etc., en mallorquí ha perdut la vocal final (justici, rabi), tret de poblacions com Felanitx, Artà, Capdepera, que la conserva, com fa el menorquí i l'eivissenc de la capital de l'illa. Els tractats dialectològics i les gramàtiques històriques no donen compte de la cronologia del canvi. Cal pre-guntar-se per l'antiguitat del fenomen, atès que podria trobar-se en relació amb el mateix canvi que practica el rossellonès i deduir que es tracta d'una empremta dels colonitzadors. La documentació desmenteix una tal gratuïta suposició [...]» (Veny 2021: 38-39). I dona exemples de justici (1691, 1860, 1878, 1908), davant la majoria de formes justícia (1358, 1470, 1670, 1691, 1728, 1768, 1800, 1813, 1821, 1847, 1849, 1900, 1905, 1907). En canvi, considera que la forma Evangèlia (1500), «extensió analògica de Evangeli, és una mostra de la força dels finals en -ia». Així, a partir d'aquesta documentació, recollida a l'Scripta mallorquina, Veny creu que «la pèrdua [de la vocal neutra] és força tardana» (ibíd: 39).

Això no obstant, el fenomen pot ser força més antic del que es veu en la documentació, ja que en el Llibre de determinacions del Consell de la Universitat d'Eivissa, de 1456-1457, trobam una ultracorrecció (salària per salari) que demostra que ja era present en la llengua popular d'aleshores (Ferrer 1995: 10). I no hauríem de descartar que Evangèlia sigui també una ultracorrecció. Certament, el fenomen de la pèrdua de la -a àtona en aquest segment -ia en mots esdrúixols o proparoxítons, apareix documentat molt tardanament: en el septentrional, el 1875 i 1887, darreria del segle XIX (Massip & Veny 2021:11); en mallorquí, des dels darrers anys del XVII (Veny & Massip 2013: 22); і en eivissenc no apareix a l'Scripta fins al 1903! (Veny & Massip 2009: 209-210). El cas paradigmàtic, però, són els dos textos de Josep Clapés i Juan: en el de 1888 es manté el segment final en -ia (en una poesia), mentre que en el de 1903 (un article que vol reproduir fidelment la parla quotidiana) sempre hi ha pèrdua de la vocal final (ibíd.: 202-203 i 209-210).

El fet que aquest fenomen aparegui reflectit en data molt tardana no és un argument que jugui a favor de la seua antiguitat, és clar, però tampoc no demostra el contrari. Sense anar més lluny, la iodització històrica -tret de casos molt excepcionals- tampoc no apareix fins a data ben tardana. De fet, en l'Scripta eivissenca quasi van en paral·lel l'aparició de la iod i la de la caiguda de la -a en el segment -ia. Cal tenir en compte diversos factors que podrien explicar que el fenomen sigui antic i que, en canvi, no aparegui reflectit en documents fins temps relativament recents: en primer lloc, el model de llenguatge cancelleresc, que manté una llengua unitària molt més enllà de la desaparició de la Cancelleria;¹¹ en segon lloc, la influència valenciana, que possiblement és la causa que a Vila es conservi la -a final; en tercer lloc, el major prestigi de la parla de Vila, que, sempre en contrast amb la de la pagesia, impediria que emergissin les variants rurals; i finalment, que moltes paraules que contenen aquest segment -ia final, o bé són cultismes o són mots molt usats per escrit: memòria, llicència, presència, església o iglésia, assistència, instància, justícia, còpia, diferència, misericòrdia, gràcia, història, Eulària, etc. Així les coses, cal no descartar que es tracti d'un tret dialectal antic, conseqüència del repoblament de Mallorca i Eivissa per part de rossellonesos i catalans de les comarques pirinenques i prepirinenques, i que no hagi transcendit a documents escrits fins molt més tard per les raons damunt dites.

En l'actualitat, atesa la major mobilitat de la gent, es produeix una barreja en l'ús de les solucions '−[iə] / '−[i]. I les característiques de la parla vilera o de les del camp ja no depenen tant del lloc on viuen els parlants, com del lloc de procedència i del context dels parlants, sense deixar de banda la pressió de l'estàndard i de l'ensenyament (Ribes 2004: 45).

Una vegada analitzat el tret dialectal, ara veurem els dos topònims objecte d'estudi, en els quals actua aquest fenomen: l'Estància i la Xíndria.

3. El cas de l'Estància

A l'illa de sa Conillera, a ponent de la d'Eivissa, hi ha dos fondejadors. El de la part que mira cap a Eivissa és l'Estància de Dins [ləs'tansi də 'ðins] o l'Estància d'en Terra [ləs'tansi ðən 'terə], és una ansa orientada cap a l'ESE, situada entre la punta de sa Cova d'en Manyà, al nord, i les coves Roges, a migjorn. És l'ansa que sol utilitzar-se com a fondejador de l'illa de sa Conillera. A la part de ponent de sa Conillera hi ha també l'Estància de Fora [ləs'tansi ðə fərə], un fondejador més obert i insegur, situat entre la punta de sa Cova de ses Pades, al nord, i la cova de na Collet, a migjorn. Només s'usa com a refugi per a embarcacions en cas de forts vents de llevant.

Pel que fa a la documentació, curiosament, hi ha descripcions d'aquests fondejadors en obres diverses, però només Manuel Abad y Lasierra, el 1784-1785, en dona el nom: «En la primera [sa Conillera] ay un lugar que los naturales llaman La Estenca [sic], en donde pueden fondear navíos [...]» (Zaragoza 1984: 95). La cartografia del segle XX sí que en deixa constància reiterada: Estancia de Dins (SGE 1959; IGC 1964; Barbero 1973; SGE 1978; Costa 1989: 422); Estància de Dins (IGN 1986; Planeta 1997); Estancia des Dins (Brandon 1989); L'Estància de Dins (Gr 1995); Estància de Dons [sic] (MN 2005); Estancia de Fora (SGE 1959; IGC 1964; Barbero 1973; SGE 1978; Brandon 1989; Costa 1989: 422); Estància de Fora (IGN 1986; Planeta 1997; MN 2005); L'Estància de Fora (Gr 1995).

Val a dir que en aquests casos, en totes les variants del topònim, s'usa sempre l'article estàndard davant el genèric estància i sempre cau la vocal neutra final en les realitzacions fonètiques d'aquest genèric. A Mallorca i a Menorca hi ha topònims de la mateixa sèrie, i també de vegades amb article estàndard: A Mallorca hi ha, a la costa de Llucmajor, un racó que rep els noms de l'Estancieta, l'Estància, l'Istància, cala Istancieta i cala Istància (Aguiló 1996: 104). A la badia de Palma, hi ha cala Estància. I a Menorca també hi ha s'Estància, un raconet orientat a migjorn i situat a l'illa de l'Aire, a la costa del municipi de Sant Lluís (Barber 1980: 30; Seguí 1986: 18). Aquest lloc també és recollit amb variants com rincó de s'Estància (Corpus Men 2005, I: 266) o racó de sa Instància (Buenaventura 2004: 117). Més a prop, a les mateixes Pitiüses, l'espai de mar comprès entre s'Espalmador i s'Espardell també era conegut amb el nom de l'Estància. En tots els casos es tracta de llocs aptes per ser usats com a fondejadors.

Segons el DCVB (v: 498, s. v. estaci), el mot estaci és un arcaisme masculí que designa el lloc on està fondejada o amarrada una embarcació, i recull un exemple de 1436: «[...] tota vegada que seran per partir en lur viatge o per dubte de mal temps, o en altra manera se hauran de levar de lur staci hon que sien e pus que'n sien raquests per los patrons». Segons Coromines (DECat III: 751-752, s. v. estar), el nominatiu STATIO 'lloc d'estada' va donar, per via mig-sàvia, en la vella terminologia nàutica estaci ‘lloc on s'allotja en terra un home de mar' i 'lloc on atraca una nau'. Segons el mestre (ibíd.: 753), «per encreuament del mot amb distància i estació: plaja: apertum mare; histància, hon acostumen de reposar les naus poc temps: statio». Es dona la circumstància que en tots els anys que he recollit toponímia costanera de les Pitiüses mai no he sentit el mot estaci. En canvi, la filòloga Irene Tetteh Morcilo, que fa un recull de toponímia costanera del municipi de Santa Eulària des Riu, em va informar que, tot i que cap informador no havia usat aquest genèric -un nom antic, segons Alcover i Moll- a l'hora de donar-li noms de lloc concrets, sí que va observar que dos informants de la costa de Sant Carles, parlant entre ells dels varadors o escars, es referien a ses estacis [səz əs'tasis], ara en femení. Aquest detall fa pensar que més que un creuament d'estaci amb distància, es tracta d'una atracció cap a estància, mot que al cap i a la fi té un significat molt proper. Així, el primer pas hauria estat convertir en femení el masculí estaci. El resultat, estàcia, té una realització fonètica coincident [əs'tasi], per aquest tret dialectal explicat més amunt, de caiguda de la vocal neutra final en mots proparoxítons. El pas d'estàcia a estància, amb nasal adventícia, ja era cosa cantada. Així, doncs, sense necessitat de cap creuament amb distància, el mot actual estància seria el resultat d'una ultracorrecció, en haver estat interpretat com a femení un mot masculí, estaci, i haver-se-li afegit, si més no mentalment, la marca de gènere, estàcia [əs'tasi], amb l'afegitó posterior de la n adventícia.

4. El cas de la Xíndria

La Xíndria [lə 'sindri] és un topònim relativament important a la zona de la Mola, a Formentera. Actualment és una zona plana, àrida, amb molt poca vegetació, rocosa, situada al nord de la carretera que va al far. En ocasions ha estat aprofitada per a l'extracció de pedra per a la construcció. Aquesta zona es troba entre el far de la Mola i la punta d'Estrips, poc més o menys, a devers 600 m al NW de la punta des Garroveret. El topònim n'ha generat alguns altres de subordinats: així, hi ha dues puntes conegudes amb el nom de punta de la Xíndria, amb variants amb article salat i amb el determinant sense palatalització inicial (punta de sa Xíndria i punta de la Cíndria [lə 'sindri]). Val a dir que si la no palatalització de la consonant inicial de cíndria és un tret arcaïtzant, en canvi la substitució de l'article estàndard pel salat només es produeix entre gent jove, però predomina, de llarg, l'article literari. Tothom, invariablement, fa muda la vocal final (cindri o xindri), de manera que ens trobam davant un altre cas de caiguda de la vocal final del segment -ia en un mot proparoxíton. Altres topònims subordinats són can Xíndria (una casa pagesa situada al SE de la zona), les canteres de la Xíndria, el racó de la Xíndria, a la costa, i el blanc i el negre de la Xíndria, talassònims propers. Cal fer esment que en aquest cas se sol usar l'article estàndard, bé que darrerament també hi ha qui fa servir l'article salat, especialment entre gent jove.

Pel que fa a la documentació d'aquest topònim, les primeres documentacions de què disposam són ambdues de 1721, dels Llibres d'Entreveniments (Marí 1981: 83) i d'un mapa anònim, que es conservava a l'arxiu de l'antiga Universitat, al qual Gaietà de Mallorca donava poca credibilitat, i que podria haver-se basat en informacions de fra Vicent Nicolau, probable autor del manuscrit a què es refereix el caputxí mallorquí:¹² «Cabo de Cala codolar: doblando esse cabo en la costa que mira azia levante despues de Cala Codolar pone por orden successivo hasta Porto Salè de donde salimos: Cala da la Gicona, Cala de los Palmitos, la Xindria. Promontorio, ò Cabo de la Palomera [...]» (Resumpta 1751: XXXVIII). La cartografia del mateix segle és confusa, cosa que fa pensar que el topònim encara no estava consolidat (encara no havien passat ni 100 anys des del repoblament de Formentera): en aquell mateix segle, un mapa anònim de 1765-1770 reflecteix un Cap de Sivina on hi ha ara la punta de la Xíndria, i Tomás López, el 1782, ja situa La Sindria a la costa, en el lloc que li correspon avui, si fa no fa (Tur de Montis 1984: 123-127 i 147-151).

La cartografia del segle XIX, en canvi, no reflecteix aquesta forma: Francisco Coello, el 1851, testimonia la variant Cabo de Siuina (ibíd. 1984: 167-174) i ja el 1902, Chías, Ribera i Poch segueixen la mateixa línia, en escriure C. de Sivina (AHE 2001: 76-77). Tanmateix, l'arxiduc Lluís Salvador, en les seues detallades descripcions de la costa, corresponents a 1868 i 1885, ja parla, en les primeres, de la Punta de Cindrie en la versió alemanya, adaptada, en la traducció al castellà, com Punta de la Xindrie (Lluís Salvador 1897: 97; íd. 1982: 266), mentre que les versions de les edicions de la darreria del segle XIX reflecteixen variants com punta de la Síndria (íd. 1999: 332), punta de Chindria i ensenada de la Chindria (íd. 1886, II: 446).

Ja al segle XX, la cartografia oficial tendeix a reflectir aquest topònim, primer sense palatalització inicial: La Sindri (SGE 1959), Recó de Sindri (ibíd. 1959); Punta de la Sindri (ibíd. 1959); Racó de la Sindria (SGE 1978); Punta de la Sindria (ibíd. 1978); i després amb palatalització: La Xíndria (IGN 1986); Can Xíndria (ibíd. 1986). La cartografia privada, si fa no fa, segueix la mateixa tendència, amb oscil·lacions diverses; per exemple, vet ací el topònim, en fonts diferents: Punta de Sa Sindri (Savir 1970); Pta. de la Xindri (Barbero 1973); Punta de la Xindri (Cyp 1973); Punta de Sa Sindria (Dimar 1979); La Xíndria (1990); Pta de la Xindria (Costa 1989: 433); Punta de la Xíndria (Agfor, 1990); la Xíndria (Planeta 1997); Sa Xindria (Grisard 1998); Punta de sa Xindria (Grisard 1998); la Xindria (MN 2005).

Pel que fa a l'etimologia del topònim me n'he ocupat en un article a El Pitiús (Ribes 2010), però val la pena de tornar-hi. Entre els informadors de qui hem recollit el topònim en enquesta oral, ningú no sap donar raó de l'origen del nom. Naturalment, atesa la naturalesa del terreny, no tendria cap solta semàntica relacionar-lo amb el mot síndria 'fruit de la sindriera'. En canvi, sabem que en català hi ha els mots cindra, cindri, xindri i encéndria, variants populars de cintra 'bastida de fustes que sosté la superfície convexa sobre la qual es van col·locant les dovelles d'una volta'. Joan Miralles ha documentat el mot síndria en L'art de picapedrer, de Josep Gelabert (1653), com un element constructiu que s'usava força a les illes Balears a l'hora de fer voltes.¹³ Segons Coromines, mentre aquest mot ve del francès cintre íd., derivat de cintrer 'disposar en forma de volta', que ve del llatí vulgar CĪNCTŪRARE, i aquest de CINCTŪRA 'acte cenyir', les variants populars catalanes venen del francès antic i dialectal cindre, en occità séndria, forma que és deguda a la influència del verb francès ceindre 'cenyir' (DECat II: 712-713, s. v. cintra). Si les variants catalanes venen del francès cindre, com diu Coromines, les formes cindri i xindri, en ser femenines, deuen haver estat interpretades com mots que formen part del grup de paraules esdrúixoles acabades en -ia, quan en realitat no era així. En aquest cas, ens trobaríem davant un altre cas d'ultracorrecció -ja des de fa segles, segons la documentació escrita-, afavorit, a més, per l'atracció del mot síndria o xíndria, que alhora servia per intentar fer transparent un topònim ja opac, mitjançant una etimologia popular sense cap solta semàntica.

Ara bé, quina relació semàntica hi pot haver entre el nostre topònim i el mot cindri o cíndria ‘motlo d'una volta'? Hi és, bé que per via de la metàfora. Sabem que la Xíndria és una zona extensa, d'interior i de costa. A menys de 300 m al NNE de la Xíndria, entre les puntes des Pla des Cocons i des Cingle de ses Mates, a la part alta de les penyes hi ha una cavitat coneguda com es Mig Cércol,¹⁴ que ben bé recorda una cintra. Ara bé, les cintres devien usar-se, sobretot, per a fer les voltes de les esglésies, únics edificis on es feien voltes de grandària considerable. Si no vaig errat amb aquesta hipòtesi, el fet que les cintres fossin poc usades degué influir perquè el mot xindri o cindri caigués en desús i esdevengués opac; i el fet que les cintres s'usassin sobretot en la construcció de temples degué influir perquè el mot anàs acompanyat de l'article estàndard, ja que molts dels mots que encara el conserven són de l'àmbit eclesiàstic.¹⁵ Una vegada que el topònim es degué estendre i que el mot xindri es degué fer opac per als parlants, era lògic que per via semiculta s'interpretàs que es tractava del mot síndria, xíndria 'fruit de la cindriera', i que el lloc que hauria estat el punt d'origen del topònim, es batejàs de nou com es Mig Cércol,¹⁶ ara ben entenedor, però que en realitat volia dir pràcticament el mateix.

Amb quasi tota seguretat ens trobam davant un topònim metafòric que degué néixer al lloc conegut actualment com es Mig Cércol. Des d'allí es degué estendre a la part superior de les penyes i al pla proper. Però una vegada que el dialectalisme xindri cau en desús, la gent interpreta el topònim com un fitònim. És aleshores quan cal rebatejar de nou el lloc originari com es Mig Cércol, en un procés anàleg al que s'ha produït as Castellar de cala Llonga, a Eivissa, amb el neotopònim puig de ses Torretes: el topònim antic s'estén, es Castellar esdevé opac, i el lloc originari pren un altre nom entenedor, mentre que el nom de lloc antic és desplaçat a una altra elevació propera. Vet ací, doncs, que no cal cercar síndries ni melons en un lloc tan àrid com aquest, perquè no n'hi ha hagut mai; senzillament es tracta d'una altra cindri, cíndria o xindri, ara arquitectònica i pròpia del món de la construcció.

5. Conclusió

Atesa l'etimologia de l'Estància, a partir d'estaci, i sent que la gent portmanyina i josepina sempre ha pronunciat el topònim sense la vocal final, sembla evident que aquesta addició vocàlica s'ha produït per ultracorrecció, una vegada que el mot s'ha assimilat a estància, mot que també es realitza amb caiguda de la vocal final. En el cas de la Xíndria o la Cíndria ens trobam amb un cas anàleg. Un mot francès antic i dialectal cindre produeix un mot català cindri o xindri 'cintra', que, en ser femení, és interpretat com a integrant del grup de paraules esdrúixoles acabades en -ia. És evident que en tots dos casos s'hi han produït fenòmens d'ultracorrecció, afavorits, una vegada que els mots originals esdevingueren opacs, per la proximitat fonètica dels mots estància i síndria o xíndria ‘fruit de la sindriera', perfectament entenedors per als parlants. Es tracta, doncs, de dos casos en què han confluït l'opacització dels genèrics originals, la ultracorrecció i la posterior associació etimològica o etimologia popular.

6. Bibliografia

AGFOR = EDICIONES ARTES GRÁFICAS AGFOR [1990?]. Mapa de Formentera. San Fernando: Formentera. Escala 1:25.000.

AGUILÓ ADROVER, C. (1996). La toponímia de la costa de Llucmajor. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (Treballs de l'Oficina d'Onomàstica; II).

AHE = ARXIU HISTÒRIC D'EIVISSA (2001). Catàleg del fons cartogràfic de l'Arxiu Històric d'Eivissa (segles XV-XIX). Eivissa: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Ciutat d'Eivissa.

ALCOVER, A. M. (1922a). «Una altra eixida a Eyvissa». Dins: Bolletí del Diccionari de la llengua catalana. [Ciutat de Mallorca: Estampa de N'Amengual y Muntaner], XII, p. 37-44. En edició de Maria-Pilar Perea, disponible en línia: https://alcover.iec.cat/documents/12BDLC_12.pdf [Consulta: 24 de març de 2022].

(1922b). «Els Eyvissenchs». Dins: Bolletí del Diccionari de la llengua catalana. [Ciutat de Mallorca: Estampa de N'Amengual y Muntaner], XII, p. 49-65. En edició de Maria-Pilar Perea, disponible en línia a l'adreça electrònica: https://alcover.iec.cat/documents/12BDLC_12.pdf [Consulta: 24 de març de 2022].

AVL = ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (2006). Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (Textos Normatius; 1).

BADIA I MARGARIT, A. M. (1951). Gramática histórica catalana. Barcelona: Ed. Noguer.

(1981). Gramàtica històrica catalana. València: Tres i Quatre (Biblioteca d'estudis i investigacions; 4).

BARBER BARCELÓ, M. (1980). Índex alfabètic referit a l'estudi: Nuevos datos sobre la isla de Menorca. La nomenclatura que emplean los pescadores de esta isla para designar los diferentes puntos de la accidentada costa de Menorca de Jaime Ferrer Aledo. Maó: Stampa.

BARBERO, A. (1973). Islas Ibiza y Formentera. Murcia: C. Pagan.

BATLLE, M. – MARTÍ I CASTELL, J. – MORAN, J. – RABELLA, J. A. (2016). Gramàtica històrica de la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba; 299).

BRANDON, R. (1989). East Spain Pilot. Islas Baleares. St Ives Cambridgeshire, England: Imray Laurie Norie & Wilson Ltd.

BUENAVENTURA PONS, A. (2004). Мe-norca, Atlas náutico. Maó: Editorial Menorca.

Corpus Men = MASCARÓ PASSARIUS, J. (2005). Corpus de toponímia de Menorca. Palma de Mallorca: Hora Nova SA. 2 v.

COSTA, J. B. (1989). Guía náutica «Polaris». Península, Baleares y Canarias. Formentera.

CYP (1973). Mapa de Ibiza y Formentera. Barcelona: Sadagcolor.

DCVB = ALCOVER, A. M. – F. de B. MOLL (1926-1968). Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. 10 v.

DECat = COROMINES, J. (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial. 9 v.

DIMAR = EXCLUSIVAS DIMAR (1979). Ibiza y Formentera (Islas Pithyusas). Zerkowitz: Barcelona.

FERRER ABÁRZUZA, A. (1995). Transcripció del Llibre de Determinacions del Consell 1456-57. Eivissa: Ajuntament de la Ciutat d'Eivissa.

Gr = GRÁFICAS MARGEN (1995). Mapa de las islas de Eivissa (Ibiza) y Formentera. Eivissa: Gráficas Margen.¹⁷

GRIERA, A. (1913). «Notes sobre'l parlar d'Eiviça i Formentera». Dins: Butlletí de dialectologia catalana. [Barcelona: Institut d'Estudis Catalans], I, p. 26-36. Disponible en línia: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1051031 [Consulta: 24 de març de 2022].

(1917). «El dialecte baleàric». Dins: Butlletí de Dialectologia Catalana. [Barcelona: Institut d'Estudis Catalans], v, p. 1-33. Disponible en línia: https://arca.bnc.cat/arcabibpro/ca/catalogoimagenes/grupo.do?path=1051035 [Consulta: 24 de març de 2022].

(1965). Gramática histórica catalana. Abadía de San Cugat del Vallés: Instituto Internacional de Cultura Románica. (Biblioteca Filológica Histórica; XVI).

GRISARD, T. J. (1998). Мapa turístico Ibiza 2000. Barcelona: Digital Grafic Ibiza SL.

IGC = INSTITUTO GEOGRÁFICO CATASTRAL (1964). Mapa de España. Edición Militar. Madrid. Escala 1:50.000.

IGN = DIRECCIÓN GENERAL DEL INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL (1986). Мара Topográfico Nacional de España. Madrid. Escala 1:25.000.

LUIS SALVADOR DE AUSTRIA, archiduque (1886). Las antiguas Pityusas. Palma de Mallorca: Imp. del Comercio (Las Baleares; 2). Reedició en facsímil de «Diario de Ibiza». 2 v.

(1897). Die Balearen Geschildert in Word und Bild. Erster Band. Würzburg und Leipzig: K.u.K. Hofbuchhandlung von Leo Woerl.

(1982). Las antiguas Pitiusas. Palma de Mallorca: Caixa de Balears «Sa Nostra».

(1999). Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Primer volum. Les antigues Pitiüses. Palma de Mallorca: Promomallorca Edicions, S. L.

MARÍ CARDONA, J. (1981). Els Llibres d'Entreveniments. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

MARÍ [MARÍ], J. (1973). «L'article literari en la llengua de les Pitiüses». Eivissa [Eivissa], núm. 3, p. 38-41.

MASSIP, À. – VENY, J. (2021). Scripta rossellonesa. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; XXIV).

MIRALLES I MONTSERRAT, J. (2019). L'art de picapedrer, de Josep Gelabert (1653). Estudi filologicohistòric. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (Biblioteca Filològica; 85).

MN = MAPES DE NAVEGACIÓ (2005). Ibiza-Formentera. Eivissa-Formentera. Mapes de Navegació. Barcelona. Escala 1:75.000.

MOLL, F. de B. (1952). Gramática histórica catalana. Madrid: Ed. Gredos (Biblioteca Románica Hispánica. III Manuales).

(1998). Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia). Mallorca: Ed. Moll. 2a ed. (Tomir; 38).

(1999). Aproximació al dialecte eivissenc. Mallorca: Ed. Moll (Tomir; 40).

(2021). Nous escrits lingüístics mallorquins. Mallorca: Lleonard Muntaner (Temps Obert; 34).

VENY, J. – MASSANELL, M. (2002). Dialectologia catalana. Barcelona: Fundació per la Universitat Oberta de Catalunya.

VENY, J. – MASSIP, À. (2009). Scripta eivissenca. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; XIV).

(2013). Scripta mallorquina. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; XIX), 2 v.

VILLANGÓMEZ, M. (1944). «La lengua hablada en las islas de Ibiza y Formentera». Dins Ibiza [Ibiza: Sociedad Cultural y Artística Ebusus], núm. 3, p. 49-50.

(1956). «Algunas observaciones sobre el habla de nuestra isla». Dins Ibiza, 2ª época [Ibiza: Instituto de Estudios Ibicencos], núm. 4, p. 1-6.

(1957). Llibre d'Eivissa. Barcelona: Ed. Selecta (Biblioteca selecta; 238-239).

(1972). Curs d'iniciació a la llengua. Normes gramaticals. Lectures eivissenques i formentereres. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

(1974). Eivissa. La terra, la història, la gent. Barcelona: Ed. Selecta (Biblioteca selecta; 479).

(1978). Curs d'iniciació a la llengua. Normes gramaticals. Lectures eivissenques i formentereres. 2a ed. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

ZARAGOZA PASCUAL, E. (1984). «Documentos inéditos del obispo Abad y Lasierra sobre Ibiza y Formentera». Estudis Baleàrics [Palma], núm. 15, p. 87-103.

NAVARRO, V. (1901). Costumbres en las Pithiusas. Madrid: Imprenta del Asilo de Huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús.

OnCat = COROMINES, J. (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial Edicions Catalanes: Caixa de Pensions "La Caixa". 8 v.

PÉREZ-CABRERO TUR, A. (1909). Ibiza. Guía del turista. Barcelona: Imprenta de Joaquín Horta.

Planeta = PLANETA (1997). Aeroguía del litoral de Ibiza y Formentera. Barcelona: Planeta.

Resumpta = CAETANO DE MALLORCA, Padre (1751). Reales Ordinaciones de la Isla y Real Fuerça de Iviza que saca a luz su muy ilustre Ayuntamiento, y dedica al Rey Nuestro Señor Don Fernando el Sexto con un Propileo, que es Resumpta Historica, Corographica, y Coronologica de las mismas Islas. Palma de Mallorca: Imp. de Miquel Cerdà, y Antich Impressor delante la Carçel del Rey.

RIBES I MARÍ, E. (2004). Llengua i terra unides. Palma: Can Sifre.

(2010). «L'etimologia de la Xíndria». Dins El Pitiús 2011 [Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs], p. 96-99.

SAVIR (1970). Mapa de Ibiza y Formentera. Barcelona: Savir.

SEGUÍ CHINCHILLA, J. I. (1986). La costa de Menorca. 2a ed. Ciutadella: Club Marítimo de Mahón.

SGE = SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO (1959). Cartografía militar de España. Plano director. Madrid. Escala 1:25.000.

SGE = SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO (1978). Cartografía militar de España. Plano director. Madrid. Escala 1:50.000.

SPELBRINK, W. (1936-1937). «Die Mittelmeerinseln Eivissa und Formentera. Eine Kulturgeschichtliche und lexikographissche Darstellung». Dins Butlletí de dialectologia catalana [Barcelona: Institut d'Estudis Catalans], XXIV (1936), p. 184-281, i xxv (1937) (publicat en extret, Barcelona, 1937). Disponible en línia: https://arca.bnc.cat/arcabibpro/ca/catalogoimagenes/grupo.do?path=1051077 [Consulta: 24 de març de 2022].

TUR DE MONTIS Y DE AYGUAVIVES, J. (1979). Cartografía histórica de Ibiza y Formentera (Islas Pitiusas). Barcelona: Departamento de Geografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

VENY, J. (1977). «Aproximació a l'estudi del dialecte eivissenc». Dins Randa. [Barcelona: Curial], núm. 5, p. 5-42.

(1980). Els parlars. Síntesi de dialectologia catalana. Barcelona: Dopesa. 2a ed. (Conèixer Catalunya; 15).