Resum

A primers de febrer de 1886 un fort temporal va afectar especialment el llevant i el sud de la Península Ibèrica i les illes Balears, i va arribar, fins i tot, al nord d'Àfrica. Pertot arreu hi va haver greus danys provocats pel rigorós fred, les intenses pluges i nevades i el fort vent, que va ser el que va causar més estralls a les nostres illes. A la mar, la tempesta va fer naufragar dos vaixells de matrícula italiana a les costes de Mallorca i Eivissa, sense que hi hagués supervivents. Les restes d'un d'aquests naufragis es troben a uns 40 m de profunditat prop de les costes de Balansat i avui dia són un punt d'immersió per a submarinistes experimentats.

Mots clau: Mallorca, Manacor, Eivissa, Sant Miquel de Balansat, temporal, vaixell, naufragi, derelicte.

Summary

At the beginning of February in 1886, a rough storm harmed the east and south areas of the Iberian Peninsula as well as the Balearic Islands, getting to reach even the north of the African continent. The freezing cold, the fierce rain, the deadly snowfalls and the heavy wind caused very difficult to withstand damages all around. However, it was the wind which produced the most ravages on the islands. Two Italian branded ships were sinked at the Majorcan and the Ibizan coast. No survivors were found after all. One of these shipwrecks are located forty meters on the bottom of the sea that laps Balansat, being this spot a very suitable one to grounded divers.

Keywords: Majorca, Manacor, Ibiza, Sant Miquel de Balansat, thunderstorm, ship, sinking, derelict.

Introducció: el temporal de febrer de 1886

El 1885 va acomiadar-se amb algunes plogudes a les nostres illes i, amb l'entrada de l'any nou, s'anaren succeint els dies freds i els temporals de pluja i vent al llarg dels mesos d'hivern.

A mitjan mes de gener, la mala mar provocada pel fort vent que bufava aquells dies va estar a punt de fer perillar el bergantí goleta de matrícula de Barcelona Jacinto Goday,¹ de 27,07 metres d'eslora i 208,55 tones de registre brut, que cap a primera hora del matí del dia 15 es trobava fondejat vora l'illa d'en Pou, prop del pas des Freus. Les tripulacions dels falutxos Joven Perico i Bartolomé 1º hagueren d'acudir en el seu auxili en una llanxa d'aquesta embarcació i aconseguiren conduir el Jacinto Goday fins a l'ancoratge de sa Canal.² Es dona la circumstància que el Bartolomé 1º ja havia participat anteriorment en el reeixit salvament de la bricbarca de matrícula austríaca Mimi P. el novembre de 1883 a la badia d'Alcúdia (Mallorca), motiu pel qual el seu patró i tres dels seus mariners havien estat recompensats amb la medalla de bronze de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags (SESN).

Emperò, sens dubte, el temporal més virulent es desfermà a primers del mes de febrer, sobretot a partir de la tarda del diumenge dia 7, i es va deixar sentir a les nostres illes fins a la matinada del dimecres 10, quan va anar remetent en intensitat de forma progressiva.³

Durant tots aquells dies, les baixes temperatures anaren acompanyades de forts vents de N-NE, especialment violents a les costes del llevant peninsular i l'arxipèlag balear, on també s'alternaren a molts indrets amb fortes pluges i algunes pedregades, o amb intenses nevades en cotes relativament baixes; de fet, el temporal va arribar a afectar, fins i tot, la costa algeriana.⁴

Fou una de les pitjors tempestes que s'han recordat durant molts anys, va ocasionar múltiples estralls al seu pas, com així ho testimonien les nombroses notícies aparegudes en la premsa del moment.⁵ La neu caiguda en va arribar a gruixos considerables a les serralades del País Valencià, hi dificultava el pas o tallava directament diferents vies de comunicació amb l'interior i interrompia els serveis de transports de persones i mercaderies per carretera i ferrocarril, així com el servei telegràfic. Així mateix, va provocar alguns esfondraments de teulades, despreniments i altres incidents, sense que es registrassin desgràcies personals. Allí la neu també va agafar a cotes més baixes i properes a la mar, i arribà a poblacions dels voltants de la ciutat de València, com ara Bunyol o Alzira.⁶

Fins i tot va provar de nevar en algunes poblacions de la costa catalana, com ara Mataró i la mateixa ciutat de Barcelona.⁷

A l'illa de Mallorca la neu va cobrir les principals muntanyes de la serra de Tramuntana i també va emblanquinar algunes zones del pla.⁸

Però el gran protagonista d'aquells dies a la costa mediterrània va ser el fort vent que va bufar, que obligà a suspendre la sortida de vaixells de molts ports i a assegurar-ne les amarres, així com a buscar el recer de les badies a moltes altres embarcacions que es trobaven a la mar.

Per tot arreu es produïren destrosses d'arbres i danys en construccions.⁹

A la platja de Can Tunis de Barcelona una canoa tripulada per cinc jóvens que procedia del Club Català de Regates va sotsobrar a primera hora del matí del dia 7 de febrer i un dels al·lots va desaparèixer. La forta ventada també va provocar desperfectes en una de les línies ferroviàries de la costa catalana, prop de la localitat de Sant Pol de Mar.

Les notícies dels danys causats pel vent se succeeixen igualment en altres llocs del sud i l'est de la Península, com Cadis, Granada, Almeria o Cartagena.¹⁰

Però fou novament el País Valencià un dels llocs on més es notaren els estralls provocats pel vent i el temporal marítim, sobretot a les costes de les províncies de València i Alacant.

A la ciutat de València la mar va inundar els carrers del barri del Cabanyal i les platges de Caro i Natzaret. Un vapor anglès, el Cybele, va córrer greu perill durant la maniobra d'entrada al port, en ser desviat de la seua direcció per una forta ratxa de vent, encara que finalment va salvar-se gràcies a una hàbil maniobra de la seua tripulació.¹¹

A Dénia les pluges, afegides al fort vent, causaren algunes destrosses en el cementeri de la ciutat,¹² mentre que al port la mar presentava un aspecte tan imponent, que les onades «pasaban por encima de las murallas llevando envueltas barquillas y botes, que sin saber cómo ni cuándo, se veían transportados a la ciudad».¹³

A Alacant el temporal regnant a la mar també va provocar alguns desperfectes al seu port i en les embarcacions que s'hi trobaven amarrades.¹⁴

En altres localitats de la costa valenciana els mals causats pel temporal també varen ser considerables: a la Vila Joiosa les almadraves varen patir danys de consideració, a Torrevella la mar destrossà els carregadors de la sal i es perderen almanco tres embarcacions,¹⁵ a Calp l'onatge llençà contra la platja quatre naus de pesca que es trobaven ancorades a la rada de la Fossa i va negar la zona del Saladar¹⁶ i a Cullera la mar va inundar diverses partides agrícoles i va malmetre alguns arrossars.¹⁷

Especialment greus foren els desperfectes causats pel temporal marítim al port alacantí de Xàbia, on va destrossar les vuit embarcacions que hi havia amarrades: les estavellà contra les roques, i els va fer perdre bona part de la càrrega, encara que no hi va causar danys personals. Una d'aquestes barques, el xabec Virgen del Carmen, pertanyia a la matrícula de Sóller.¹⁸

Precisament Sóller i Fornalutx varen ser dues de les localitats més afectades pel fort temporal de vent, pluja i neu que es va viure durant aquells dies de febrer arreu de l'illa de Mallorca, quan la vall encara no s'havia recuperat dels estralls provocats per les greus inundacions que havia patit l'octubre anterior (RULLAN: 1885; DARDER: 2013; ROSSELLÓ: 2013).

D'aquesta manera, la ventada va fer volar algunes teulades i va afectar especialment els olivars de la zona. I després que la neu hagués cobert de blanc les muntanyes de la serra de Tramuntana fins als voltants de la ciutat de Sóller, les intenses plogudes tornaren a provocar el desbordament del torrent, que va negar els camps i l'horta de la part baixa de la vall, i va deixar immobles completament inundats o aïllats, mentre la torrentada s'emportava murs i esfondrava algunes construccions malmeses per l'anterior temporal, i arrossegava al seu pas gran quantitat de terra, de pedres i altres restes fins a la mar. A més d'esborrar els esforços realitzats fins aleshores a fi de refer les infraestructures viàries que havien quedat fetes malbé o pràcticament destruïdes per l'anterior revenguda.¹⁹

La pluja i el vent també varen afectar aquells dies a Palma, interrompent el trànsit marítim al port i obligant molts vaixells a refugiar-se en aquella badia. El canoner Alsedo, que estava destinat al servei de guardacostes de l'illa i havia sortit el 29 de gener anterior cap a Barcelona amb la intenció de netejar el seu fons, va haver de refugiar-se a la rada de Santa Ponça a causa de la mala mar, que dies després va haver d'abandonar també per retornar al port de Palma el 5 de febrer. No fou fins al dia 12 que va poder salpar finalment cap a la capital del Principat.²⁰

La cruesa del temporal es va deixar sentir igualment al migjorn i el llevant de l'illa, on, després que la pluja i el fred intens d'aquells dies malmetessin l'incipient fruit dels ametllers, així com diversos cultius, el vent va provocar multitud de desperfectes en zones com ara Manacor i Felanitx.²¹

Un naufragi a les costes de Manacor

En aquestes circumstàncies, el dia 11 de febrer apareixia una notícia breu en el diari El Balear en la qual s'informava de l'aparició a la costa manacorina d'un vaixell a la deriva com a conseqüència del temporal marítim:

«Según se nos dice, en aguas de Manacor ha aparecido un buque sin rumbo ni gobierno. No ofrece señales de traer tripulación ni se ha podido colegir hasta ahora su paradero».²²

Els detalls d'aquell misteriós accident anaren arribant a les redaccions dels mitjans de comunicació escrits i el dia 13 el setmanari local El Felanigense n'ampliava la informació amb noves dades: segons sembla, el matí del dimarts 9 de febrer, un guarda de la possessió de la Plana, pròxima a cala Antena i en el límit amb el terme de Felanitx, va observar un vaixell a la deriva en aquelles costes i tot d'una ho va posar en coneixement de les autoritats. Fins a aquell lloc es desplaçaren el vicecònsol d'Itàlia a l'illa, personal de l'autoritat de Marina del districte i membres dels cossos de guardacostes, carrabiners i Guàrdia Civil, que de seguida es feren càrrec de les restes del buc que trobaren escampades per tota la platja, entre les quals hi havia una fusta amb la inscripció del nom de l'embarcació, Agostino Repetto Gènova, així com una carta datada el 29 d'octubre anterior a Caller (Sardenya) i signada pel seu capità, Emanuele Bozzo.²³

Sabem que l'Agostino Repetto era un bricbarca de tres pals que feia uns 39,67 m d'eslora, per 9,65 m de mànega i 5,71 m de calat, que tenia un registre net de devers 470 tones.²⁴ S'havia construït amb fusta de roure a les drassanes de Varazze (Gènova) el 1868 i n'era propietari G. B. Repetto. L'havien comandat els capitans G. Antolo (o Antola) i Seghezza i Emanuele Simone Bozzo va ser el seu darrer capità. Entre les seues destinacions hem pogut documentar els ports europeus de Càller, Cardiff, Belfast, Liverpool i Glasgow i els americans de Rio de Janeiro, Nova York, Baltimore, Boston i Philadelphia.²⁵

Durant més d'un mes les autoritats romangueren en el lloc de l'accident «recogiendo y custodiando los restos del expresado buque y dando sepultura a los desgraciados náufragos que las olas arrojaban a la orilla»,²⁶ ja que durant les setmanes posteriors al succés anaren apareixent alguns cossos que se suposava que devien correspondre als tripulants de l'Agostino Repetto,²⁷ fins a localitzar un total de «cuatro cadáveres enteros y restos de otros».²⁸

Malauradament, no hem pogut trobar més documentació que ens permeti aprofundir molt més en aquest accident. Això no obstant, Gio BONO FERRARI²⁹, a la seua obra Camogli: La citta dei mille bianchi velieri (1935: 352-354), recull algunes dades sobre aquest sinistre que poden resultar d'interès. D'aquesta manera, l'autor assegura que a causa de la violència del temporal, l'Agostino Repetto s'estavellà contra les roques a les costes de Manacor la nit del 9 de febrer i que junt amb el capità Bozzo³⁰ perillaren els altres deu hòmens que formaven la tripulació, entre els quals identifica a Fortunato Bonti i a Gerolamo Marini, originaris del port ligur de Camoggi. Coneixem també la identitat d'un tercer home de la tripulació del vaixell, Domenico Risorto, natural de Rímini (DE NICOLÒ 2016: 12). A més, BONO FERRARI assenyala, sense que hàgim pogut contrastar les seues afirmacions, que «questo Capitano [Bozzo] non volle essere sbarcato per non abbandonare il suo posto. Morì nella cuccetta della piccola camera di poppa, in mezzo alle sue carte marine ed ai suoi sestanti. Fu sbarcato con gli onori del grado ed ebbe onorata sepoltura nel cimitero de Tarragona».³¹

El dia 8 de març següent, l'Agència Consular d'Itàlia a Palma inseria en diversos periòdics l'anunci de la subhasta pública dels objectes salvats del buc italià:

AGENCIA CONSULAR DE ITALIA EN PALMA El día 11 del actual y días consecutivos si fuese necesario, a las 10 de la mañana tendrá lugar en Cala Entena del término de Manacor, la venta en pública subasta de los objetos salvados del buque italiano nombrado Agostino Repetto, naufragado junto a dicha cala. El inventario se hallará de manifiesto en esta Agencia Consular y en la Ayudantía de Marina de Porto Colom a las horas de oficina. Palma 8 de marzo de 1886. -El Agente Consular, J. González Constant.³²

La subhasta no degué anar tan bé com s'esperava i sembla que el dia 19 d'abril encara va celebrar-se una nova licitació als magatzems de duanes de Portocolom. Entre els efectes que s'hi veneren hi havia «trozos de obenque, bigotas maniobra volante, cuerdas de alambre, trozos de cadenita, etc.».³³

Les conseqüències del temporal a Eivissa i Formentera

A les Pitiüses, les notícies sobre els efectes del temporal de febrer de 1886 són més aviat escasses, ja que aleshores només existien dos setmanaris locals, Las Pityusas i El Ebusitano, més centrats en les informacions relacionades amb l'agitada actualitat política, però que ens permeten constatar la mala mar que regnava aquells dies a través dels breus referits a les entrades i sortides de vaixells en el port de Vila i al nombre d'embarcacions que hi havien fet arribada forçosa a causa del temporal.³⁴

No obstant això, l'edició del setmanari Las Pityusas del dia 13 de febrer donava compte dels desperfectes que ocasionà la força de la tempesta en les obres de construcció del port de Vila que s'estaven realitzant fent aleshores:

Tan fuerte ha sido el temporal que ha reinado estos días, que las personas ancianas no recuerdan otro semejante. Comenzó en la noche del 7 con lluvias y vientos duros al primer cuadrante, sosteniéndose con firmeza y aumentando su intensidad hasta adquirir el viento Nordeste la velocidad del huracán durante la noche del 8. No obstante las excelentes condiciones naturales del puerto de Ibiza, y la protección que les prestan ya las obras practicadas en el dique de abrigo, los buques surtos en él se han visto precisados a tender nuevas anclas y a reforzar en lo posibles sus amarras. Los rails de la tramvía del dique en construcción han sido arrancados por el oleaje, sufriendo igualmente bastante daño las obras realizadas en el freo entre las islas Llana y Grossa. Si se exceptúan los desperfectos mencionados, algunas cadenas y calabrotes rotos y varios pilares arrancados de los andenes, los perjuicios experimentados en este puerto han sido por fortuna de escasa importancia. El barómetro, durante la tempestad, se ha sostenido entros los 760 y 768 milímetros.³⁵

Poca cosa en sabem, emperò, de les conseqüències que va poder tenir aquella temporalada a la resta de les Pitiüses i l'única informació que destaquen els dos setmanaris és el greu accident marítim que havia tengut lloc a les costes de Sant Miquel de Balansat, a la venda de Benirràs, i que té algunes semblances amb l'esdevengut a Manacor que acabam de relatar.

Segons assenyalen aquests mitjans, el dia 10 de febrer s'havia donat part a la Comandància de Marina des de Sant Joan informant «que en la costa N. E. de esta isla y sitio denominado Beni-Ras, perteneciente al distrito municipal de San Juan, se encontraba un brick-barca sumergido en el agua»,³⁶ que hauria naufragat la nit del dia anterior.

Assabentades les autoritats de la notícia, sortiren immediatament cap al lloc del sinistre el comandant de Marina de les Pitiüses, Carlos Villalonga y Vega Verdugo, acompanyat pel vicecònsol Joan E. Wallis, l'alferes de carrabiners, el vista de duana i el mestre d'aixa Jaume Riera Planells, entre d'altres persones.

Una vegada allà, advertiren que a poca distància de la costa, en un punt amb una fondària considerable, «se hallaba sumergido un brik-barca de grandes dimensiones».³⁷

Segons el testimoni de diverses persones arribades a Palma el matí del dia 12 en el vapor correu procedent d'Eivissa, recollit pel diari El Balear, el vaixell naufragat es trobava aleshores «como a unos 25 metros de la costa. Está sumerjido hasta las cofas y tiene rendido el palo trinquete, conservando en el palo mayor el juanete perfectamente aferrado».³⁸

Tot i els diversos objectes i restes del naufragi que anaren apareixent al llarg dels dies posteriors a l'accident, sobretot al proper port de Sant Miquel, com ara algunes pipes i barrils, salvavides i un parell de bots, i les recerques fetes per les persones que s'havien traslladat fins a aquelles costes, les operacions finalitzaren sense cap pista que permetés determinar el nom i la nacionalitat de l'embarcació i, el més important, sense que es trobàs cap rastre de les persones que hi anaven a bord. Tot feia suposar «que los infelices tripulantes habrán perecido todos, pues dado el temporal que reinaba y la configuración escarpada del terreno, no era posible la lucha con las embravecidas olas que seguramente destrozarían los cuerpos humanos contra las rocas que en el lugar del siniestro existen».³⁹

No fou fins gairebé un mes després, el dia 7 de març, que el setmanari Las Pityusas va informar en dues notícies breus de l'aparició, durant aquells dies, dels primers cossos a les costes on havia esdevingut l'accident, per la qual cosa se suposava que es devia tractar de tripulants del vaixell naufragat el mes de febrer anterior. També donava compte de la troballa de diferents restes del naufragi, entre les quals havia aparegut un mascaró de proa «que representa una joven con una flor en la mano, y una tabla con un óvalo de metal en que se lee el nombre de “Rosa Capurro" que es de creer sea el que llevaba el brik-barca sumergido».⁴⁰

A més de l'esmentat enfonsament, el setmanari Las Pityusas del 13 de febrer també publicava la notícia d'un altre accident marítim ocorregut una mica més al nord, a la costa de Portinatx:

Ayer se supo también en esta ciudad que había aparecido otro buque de grandes dimensiones, con la quilla vuelta hacia arriba, en el sitio conocido por Portinaitx. Es de creer que los infortunados marineros que lo tripulaban hayan sufrido la misma desastrosa suerte que los del brik-barca antes mencionado.⁴¹

El cert és, emperò, que no se n'ha pogut trobar cap altra menció, ni en l'altre setmanari de l'època, El Ebusitano, ni en cap altre periòdic que aporti noves dades noves que ens permetin aprofundir en aquest succés. Tampoc apareix cap anotació de víctima associada amb un naufragi esdevengut a Portinatx l'any 1886 al volum corresponent del Registre Civil de Sant Joan de Labritja.⁴²

El bric 'Rosa Capurro'

Segons els registres d'embarcacions de les societats de classificació de l'època, el Rosa Capurro era un bric o bricbarca de tres pals de matrícula italiana, d'uns 43,79 m d'eslora, per 9,35 m de mànega i 5,60 m de calat,⁴³ amb un registre net d'unes 497 tones. S'havia construït a les drassanes Agostino Briasco fu G.B. de Sestri Ponente (Gènova) i fou avarat el 1879. Era propietat de Giacomo Capurro i n'era el capità A. Muzio –o Mozio. El seu buc era de fustes de roure i pi i cap a primers de 1884 s'havia folrat amb planxes de coure i ferro, cosa que se solia fer per a protegir els bucs de l'atac de la broma o corc marí, especialment en aigües més càlides, i evitar també d'aquesta manera que s'hi adherissin algues i moluscs que, amb el temps, poguessin causar danys o disminuir la velocitat i la maniobrabilitat de l'embarcació, però que n'augmentaven considerablement el pes.

És molt probable que el Rosa Capurro es dedicàs sobretot a la navegació amb els ports atlàntics europeus i americans, atès que entre els que hem pogut documentar hi ha els de Cardiff, Swansea, Le Havre, Dunkerque, Montevideo i Nova York. Desconeixem, això sí, la ruta que seguia a primers del mes de febrer de 1886, quan el temporal el va sorprendre en aigües properes a la costa nord de l'illa d'Eivissa, però és possible, per tant, que es dirigís a algun punt del nord d'Europa o del continent americà.

Tot i que en el Llibre 9è de defuncions del Registre Civil de Sant Joan de Labritja, on consten registrats els morts apareguts en aquelles costes durant els mesos posteriors al naufragi, s'esmenta com a punt de l'accident el lloc conegut com penya d'en Catiu, probablement les penyes immediates al cap que avui es coneix com punta des Catiu,⁴⁴ les dades exposades aquí fins ara ens permeten relacionar, sense massa gaire por d'equivocar-nos, el naufragi del Rosa Capurro amb les restes del vaixell enfonsat que reposen enterrades en el fons arenós a mig camí entre les badies dels ports de Sant Miquel i de Benirràs, que entre les persones aficionades al submarinisme reben el nom de derelicte dels Congres.⁴⁵

És possible que, com suggereix algun autor -encara que sense explicar l'origen de tals afirmacions-, el buc col·lidís amb la bota de l'illa d'Encalders (KOFFKA, 2003: 27 cf. HERMANNS, 2020: 166), o tal volta amb les seques properes, i que, com s'esmenta de manera genèrica a les referides partides de defunció dels nàufrags apareguts en aquelles costes, s'acabàs estavellant contra les penyes en algun punt proper a la punta des Catiu, i després el temporal l'hagués arrossegat garrejant fins al lloc on s'enfonsà definitivament, a causa de les vies d'aigua obertes, empès pel seu propi pes i, tal vegada també, per un desplaçament de la càrrega a la part de la popa, ja que segons alguns d'aquests autors devia transportar un carregament de recanvis de maquinària (LLAMAS 2000: 238. Cf. Royo; ALCONCHEL 2018: 21; HERMANNS 2020: 165). En tot cas, com assenyala HERMANNS (2020: 166), la trajectòria dels aproximadament 20 m de cadena de l'àncora que s'estenen en el fons marí en direcció a l'illa d'Encalders pot ajudar a descriure la trajectòria del naufragi.

Des de fa anys, aquest derelicte és un punt d'atracció per als submarinistes més experimentats i coneixedors del lloc exacte on es troben les restes, ja que representa una complicada immersió a mar oberta fins a una profunditat d'uns 40 m.⁴⁶

A mesura que es fa el descens, es va definint una gran taca fosca en mig de l'extens fons d'arena, amb algunes altres clapes més petites al voltant. En aproximar-s'hi, l'escena que es presenta és la d'una amalgama de restes escampades de manera desordenada a l'interior del perímetre que defineix el que sembla ser el buc del vaixell. Només un examen molt detallat de les restes, permet identificar o intuir algunes de les parts i elements de l'embarcació, que es troba pràcticament enterrada en l'arena, emproada cap a mar oberta, mentre que la part de popa desapareix davall l'arena i, potser també, a causa de les voladures realitzades amb dinamita cap als anys vuitanta del segle passat. Sobresurten ben visibles a la part de proa, fins a una alçada que no supera els 2 m del fons marí, el molinet de l'àncora i l'àncora de recanvi, així com restes de la coberta i altres de més malmeses del que tal volta hauria estat la superestructura de la nau, que podria haver desaparegut per mor de les citades explosions.⁴⁷ També sembla que es defineixen sobre l'arena les restes de dos pals de la nau caiguts cap a la part de babord.⁴⁸ Finalment, del buc parteix la cadena de l'àncora, que s'estén uns vint metres en direcció a l'illa d'Encalders, cosa que, com ja hem assenyalat, pot donar alguna pista sobre les causes i la trajectòria del naufragi.

Aquest derelicte és conegut com a punt d'immersió des de fa més de quaranta anys per l'abundància de la fauna marina que hi habita, especialment pels grans exemplars de congres que s'hi podien observar durant els primers anys que s'hi realitzaren immersions puntuals programades des del centre de busseig del port de Sant Miquel, d'aquí el nom amb el qual és conegut entre els aficionats al submarinisme de derelicte dels Congres.

L'aparició dels cadàvers de la tripulació

Desconeixem el nombre de tripulants que habitualment anaven a bord del vaixell, com tampoc sabem amb certesa quants hi viatjaven durant aquella fatídica travessia, potser cinc i el capità, però si feim cas a BONO FERRARI (1935: 280-282), la majoria de la tripulació del Rosa Capurro provendria del port genovès de Camoggi (1935: 280-282).

Com ja hem assenyalat anteriorment, no fou fins gairebé un mes després del naufragi que començaren a aparèixer restes humanes en diversos punts de la costa relativament propers al lloc del succés. En total varen localitzar-se els cossos de sis hòmens entre els dies 4 de març i 27 d'agost d'aquell any, segons consta en el Llibre 9è de defuncions del Registre Civil de Sant Joan de Labritja, i en tots els casos es determinà que els cadàvers corresponien a víctimes del naufragi del bric italià Rosa Capurro.⁴⁹

El dia 5 de març, l'esmentat jutjat rebia un ofici del comandant de Marina de les Pitiüses, el tinent de navili Carlos Villalonga y Vega Verdugo, en el qual s'informava «que habían aparecido varios cadáveres al parecer procedentes del naufragio ocurrido en Binarrás el día nueve del mes pasado». En aquest ofici, el comandant autoritzava la sepultura en els encontorns del lloc de localització de tots els cossos que apareguessin en aquelles costes, sempre que es considerassin procedents del vaixell naufragat.⁵⁰

De fet, el primer cos havia aparegut cap a les 8 h del matí del dia anterior a la vora de la mar en el lloc anomenat el caló de s'Illa i, a pesar de presentar algunes parts mutilades, va poder identificar-se com el d'un home d'uns vint-i-cinc anys d'edat, que, segons la detallada descripció feta, vestia «chaqueta, pantalones y botas de agua, una chaqueta de paño negro, un chaleco de hilo blanco, una chaqueta de lana blanca, unos pantalones de igual color y otros de lana negra».⁵¹

Aquell mateix dia, cap a les 10 h del matí, fou localitzat un segon cadàver en el pas de s'illa d'Encalders. En aquesta ocasió el cos va aparèixer sencer i completament vestit. Pel seu aspecte va determinar-se que es tractava d'un jove d'uns vint-i-tres anys d'edat, que duia «chaqueta y pantalones de lana negra, una camisa de algodón con puntos negros y unos pantalones de lana blanca».⁵²

Tres dies després, el 7 de març, cap a les 10 h del matí, aparegueren les restes d'una tercera víctima en unes penyes a la part esquerra de l'anomenat caló de s'Illa, però per mor del seu mal estat només va poder determinar-se que corresponien a un home de gran estatura d'entre vint-i-cinc i trenta anys d'edat.⁵³

El dia 9 de març, cap a les 8 h del matí, es va localitzar un quart cos en unes roques a la part de llevant del caló de sa Fusta. El cadàver va aparèixer completament nu, mutilat i en estat de descomposició, per la qual cosa sols es va poder concloure que es tractava d'un home de gran alçada.⁵⁴

Un cinquè cadàver fou descobert a les 6 h del matí del dia 11 de març a gran distància del lloc de l'accident, a «unas cuatro millas distante de la peña den Catiu, punto del naufragio del Brik-barca Rosa Capurro en Binarrás de este distrito, entre unas peñas de la parte izquierda de la Cala den Serra», si bé va quedar reflectit al llibre de registre de defuncions com a tripulant d'aquella embarcació. El cos es trobava també en molt mal estat i, com en el cas anterior, pertanyia a un home de gran estatura.⁵⁵

Les restes de la darrera víctima localitzada en aquelles costes no aparegueren fins devers les 15 h del dia 27 d'agost, més de sis mesos després de l'accident, en un lloc anomenat el pas de s'illa Plana, que pensam que podria ser el que avui dia coneixem com la plana de s'Illa, la zona més plana i erosionada a l'extrem nord de la punta de s'Illa d'Encalders.⁵⁶ El cos va aparèixer nu, mutilat i en avançat estat de descomposició, per la qual cosa només es va poder constatar que es tractava d'un home de gran alçada.⁵⁷

Tal i com havia autoritzat el comandant de Marina, tots els cadàvers foren enterrats molt a prop del lloc on havien aparegut, atès el mal estat en el qual es trobaren, que n'impossibilitava el trasllat.

La venda de les restes salvades del vaixell

Amb la finalitat d'intentar localitzar els propietaris del Rosa Capurro, el dia 18 de març s'inseria un escrit en el diari oficial la Gaceta de Madrid en el qual es donava a conèixer la notícia del naufragi del bric el dia 9 de febrer a la costa nord de l'illa d'Eivissa i es feia una crida a les persones interessades per tal que fessin les reclamacions corresponents a la Comandància de Marina de les Pitiüses en el termini d'un mes:

D. Carlos Villalonga y Vega-Verdugo, Teniente de navío de la Armada, y Comandante de Marina de esta provincia. Hace saber que entre los restos que la mar ha arrojado a la costa pertenecientes al bric-barca naufragado en la costa Norte de esta isla la madrugada del día 9 del mes próximo pasado, se ha encontrado una plancha de cobre con el nombre de Rosa Capurro, y pareciendo sea el del barco sumergido por coincidir dicho nombre con el figurón de proa. En consecuencia, las personas que se crean interesadas en el referido siniestro harán las correspondientes reclamaciones en esta Comandancia de Marina en el término de 30 días, a contar desde la publicación de este edicto en la Gaceta de Madrid. Ibiza 9 de Marzo de 1886. Carlos Villalonga.⁵⁸

Tanmateix, aquesta crida resultà infructuosa i les restes del vaixell foren finalment venudes en pública subhasta pública el dia 11 d'abril a les dependències de la Comandància de Marina del port d'Eivissa.⁵⁹

Epíleg: una deessa de fusta

Molts anys després d'aquest desgraciat succés, apareixia un article a l'edició del 29 d'abril de 1932 del Diario de Ibiza, signat per A. Planells Torres i titulat «La diosa de palo», en el qual es fa una crònica d'una excursió realitzada pel camp eivissenc. La visió d'un casament pagès a la vora del camí durant el recorregut serveix per remorar una vella història sobre l'origen d'una figura femenina tallada en fusta que aleshores encara s'hi conservava:

(...) El itinerario fué por la carretera de San Juan hasta la "Casa Vermeya"; allí dejamos la carretera dicha y avanzamos por estrecho camino a través de la hermosa huerta jesusana. Íbamos departiendo de la horticultura, cuando apareció a lo lejos la blanca silueta de una casa de labor junto al camino. Nuestro compañero de excursión y presidente de la Sociedad Colombófila Ibicenca nos dijo: -¿Veis aquella casita blanca que asoma a lo lejos junto al camino? En ella veréis (pues que pediremos permiso para ello) una estatua de madera que es el epílogo de un drama muy cruel acaecido ha cerca de un siglo en las costas norteñas de nuestra Ibiza. Referíanos nuestro vejete abuelo, que en su niñez se perdió un barco en aquella costa brava. Nada se salvó. Barco, carga y tripulación, todo fué devorado por la furia de los elementos. Ni un documento, ni un simple papel se salvó que sirviera para identificar al buque perdido. Solo una estatua, que sin duda sería la que acostumbraban llevar a proa por entonces los barcos, fué recogida algunos días después por los pescadores. Por todo dato, contenía un pequeño letrero que decía, "Rosita Purro". Hace algún tiempo (no mucho) yendo por este camino mismo, vi la estatua en la galería de esta casa. Solicité verla de cerca, y... ¡Oh, sorpresa! En la estatua se leía: "Rosa Capurro". Era, a no dudar, la misma de que nos hablara nuestro anciano abuelo. La pequeña diferencia de la inscripción, sería debida a la falta de memoria del abuelito. Llegamos a la casa, y allí en la galería alta, serena y sin alma se erguía la matrona de madera; "diosa de palo", según apreciación de uno de los excursionistas, mirando, aquellos sus ojos sin brillo, al horizonte azul marino do reposan sus antiguos compañeros (los lobos de mar) hundidos con el barco que en tiempos la paseara triunfal, como a "una diosa", a través de los mares. De manera, que esta mujer de palo, constituye en sí, emocionante capítulo de la historia de nuestra bienamada Ibiza. Tomen nota, por si puede serles de alguna utilidad el dato, los cultísimos señores historiadores de las "Pitiusae Insulae".⁶⁰

No hi ha dubte que es tracta del mascaró de proa descrit anteriorment com «una joven con una flor en la mano, y una tabla con un óvalo de metal en que se lee el nombre de Rosa Capurro» i que pertanyia al vaixell italià enfonsat en aigües de les costes de Balansat el febrer de 1886.

Tal vegada encara avui es conservi aquell mascaró de proa a manera de deessa de fusta en alguna casa de la nostra pagesia, com a testimoni material d'un tràgic i enigmàtic naufragi sobre el qual resten encara molts misteris que solament es podran resoldre amb la localització de nova documentació i amb un estudi arqueològic més detallat de les restes del vaixell que descansen en el fons marí.

Bibliografia

BONO FERRARI, Gio (1935) La città dei mille bianchi velieri: Camogli. Gènova: Tipografia Nazionale. 501 p.

DARDER ROSELL, Alberto (2013) «Les nevades del segle XIX». VII Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx. Sóller i Fornalutx: Ajuntament de Sóller i Ajuntament de Fornalutx. p. 205-216.

DE NICOLÒ, Maria Lucia (2016) Marineria Risorta. Una comunità di pescatori tra Romagna e Marche. Recuperat de: https://www.academia.edu/27388424/ImpMarineriaRisorta.

HERMANNS, Marcus Heinrich (2020) L'illa i la mar. El Paisatge historico-marítim de l'illa d'Eivissa i el seu patrimoni cultural submergit. Eivissa: Consell d'Eivissa. 230 р.

KOFFKA, Andreas (2003) Balearen. Alle Tauchplätze und -basen auf einen Blick. Cham: Müller Rüschlikon. 95 p.

LLABRÉS, Joan (1958) Apuntes para la historia marítima de Ibiza. Palma. 261 p.

LLAMAS, Andreu (2000) Islas Baleares: Guía submarina. Las 300 mejores inmersiones, recogidas en 282 itinerarios. Barcelona: Planeta. 368 р.

MACABICH, Isidor (1965) Historia de Ibiza. Vol. II: Crónicas siglo XIX. Barcelona: Art-85. 360 p.

MARÍ, Antoni (2014) Sa Cala. Ports i llaüts. Una aproximació històrica i geogràfica. Eivissa: Consell d'Eivissa. 287 p.

Observatorio Astronómico de Madrid (1890) Resumen de las observaciones meteorológicas efectuadas en la península y algunas de sus islas adyacentes durante el año de 1886. Madrid: Imprenta de Rafael Marco y Viñas. Recuperat de: http://hdl.handle.net/20.500.11765/10881.

Pou, Joan (1987) Noticias y relaciones históricas de Mallorca. Vol. 7. Palma: Societat Arqueològica Lulliana. 457 p.

RIBES, Enric (1993) La toponímia de la costa de Sant Joan de Labritja. Eivissa: Can Sifre. 169 p.

RIBES, Enric (2009) Toponímia i dialecte a Eivissa i Formentera. El paper dels topònims en la recerca dialectal: l'exemple de la costa pitiüsa. Tesi doctoral. València: Universitat de València.

ROSSELLÓ GELI, Joan (2013) «Reconstrucció de la inundació d'octubre de 1885». VII Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx. Sóller i Fornalutx: Ajuntament de Sóller i Ajuntament de Fornalutx. p. 187-204.

ROYO, Manel; ALCONCHEL, Marga (2018) El pecio de los Congrios de Ibiza. AcuSub 191, 4-31. Recuperat de: https://1drv.ms/p/s!AsZxYhh3IYipiEZ1YNEkviDLBo6j?e=8OfPa5.

RUL·LAN, Josep (1885) Inundación de Sóller y Fornalutx: capítulo adicional á la historia de Sóller en sus relaciones con la general de Mallorca. Palma: Imp. Felipe Guasp y Vicens. 117 p.

VENTURINI, Roberto (2005) I riminesi del mare. Rímini: Luisè. 253 p.

Hemeroteques digitals consultades

• Hemeroteca Digital, Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera (AHEiF).
• Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Subdirecció General de Coordinació Bibliotecària del Ministeri de Cultura i Esport.
• Hemeroteca Digital, Biblioteca Nacional d'Espanya.
• Llyfrgell Genedlaethol Cymru – The National Library of Wales.

Publicacions periòdiques consultades

El Áncora, El Balear, El Bien Público, La Correspondencia de España, Crónica de Cataluña, El Día, Diario de Ibiza, La Dinastía, El Ebusitano, El Felanigense, Gaceta de Madrid, El Graduador, Las Pityusas, El Serpis. American Lloyd's register of American and foreign shipping (1877-1887), Lloyd's register of British and foreign shipping (1886), Record of American and Foreign Shipping (1877-1887).

Arxius

• Arxiu Municipal de Manacor
• Fons Wallis – Institut d'Estudis Eivissencs
• Museo Marinaro di Camogli
• Registre Civil de Sant Joan de Labritja

Agraïments

Iñaki de Eróstegui Aznar; Marcus Heinrich Hermanns, arqueòleg; Enric Ribes Marí, filòleg; Manel Royo Mayoral; Bruno Sacella, director del Museo Marinaro di Camogli; Daniel San José Guerrero; Tommaso Venturi i al personal de tots els arxius i biblioteques consultats.